Fa un parell de setmanes,
en un d’aquests apartats singulars i universals de les xarxes socials, hi vaig penjar una fotografia de l’estació de fa uns anys. Com a detall
suplementari, la imatge mostrava una visió original, si més no, diferent
d’aquest lloc. Era una presa feta a la nit, i entre la foscor hi sobresortia
una feble il·luminació que resultava suficient per fer-la encara més atractiva.
Tampoc era cap hora, el rellotge marca les 19’15, no obstant la solitud del
lloc es presta a endevinar que correspon a un dia d’hivern. Els bancs encara
són de fusta i més enllà, la foscor no ho deixa veure amb prou precisió,
s’insinua la campana.
Fins aquí un retrat
de la nostra estació que entre les penombres, malgrat la poca activitat que
registra en aquella hora, pel pensament hi aflueixen altres imatges
relacionades en aquest espai tan concret. De quan el responsable principal
l’anomenàvem el “jefe”. Paraula, no
càrrec, que amb la normalització lingüística, ha estat substituïda per “cap d’estació “. I tot i que es diu que
l’hàbit no fa el monjo, determinats uniformes contribuïen a conferir prestigi,
ni que fos a una estació de tren. El responsable i els factors vestien amb pulcritud i elegància, com de funcionari de
ministeri: pantalon i americana blaumarí i gorra de plat amb la coberta de
color vermell. Recordo que els botons de l’americana eren daurats i portaven
gravat una locomotora de tren.
Degut a que no
existia la megafonia, la gent estava amatent al quarto del comandament, perquè,
prèviament, el maquinista demanava entrada i el senyal corresponent era una
trucada interna i aquest timbre posava
en sobre avis de la proximitat del comboi. Ho oficialitzava la presència de la
persona encarregada de donar l’arribada i la sortida, el qual feia repicar la
campana avisant de la immediatesa. Una vegada tots els passatgers havien
accedit als vagons, l’home aixecava una banderola, de color vermell, replegada,
a la vegada que feia sonar un xiulet. Quan es feia fosc, substituïa la
banderola per un fanalet, amb llum de petroli, en el qual un vidre era tintat
de vermell i un altre de verd.
Amb el temps el xiulet de l’encarregat de
donar les sortides es va com a sofisticar, aconseguint una tonalitat
característica. So que no va trigar gaire a imitar el lloro que tenia la
família Verdú-Garcia, engabiat i penjat
a la paret del balcó que dóna davant mateix de l’estació. Un lloro al qual li
vaig dedicar, fa anys, un article. Tanta
n’era la perfecció que els trens marxaven, el maquinista pensava que provenia
de la persona encarregada. Les habilitats de la bestiola van sen censurades per
l’autoritat ferroviària corresponent, quasi ordenant la reclusió a l’interior
de la casa. Mesura que sembla ser va durar poc, perquè els maquinistes també
reberen instruccions de no marxar fins a comprovar la presència del ferroviari,
els quals ja vestien de manera més informal.
La fotografia
mostra un altre detall que no ha passat desapercebut per a la gent de Ribes.
Aquest punt de llum que propaga el
cartell lluminós que anuncia: Sitges– Sant Pere de Ribes. En Lluís Giralt i Vidal que
és ribetà amb pedregui, músic i ha estat alcalde del seu poble, en les mateixes
xarxes on vaig penjar la fotografia, es lamentava de que havia estat suprimit l’acompanyament informatiu del poble veí.
L’omissió potser es deguda a que actualment no calen altres especificacions de
lloc, doncs tothom està informat dels destins que volen emprendre. Avui Sitges
i Ribes, per aquells que no disposen de mitjà de locomoció propi, estan units per
un servei públic de transport. Abans oferia aquest mateix servei en Rupert Rafel que posava a disposició l’autocar corresponent.
Tot i que més
d’un, per estalviar-se el import del bitllet, feien el trajecte en bicicleta. O
com en Peret de Puigmoltó que venia o anava caminant fins el seu destí. L’home,
junt amb altres companys tenia cura de la neteja del poble, era quan
s’escombrava a mà i es recollia la brossa amb una senalla, sense fer soroll, ni
aixecar pols. Aprofito ara que m’hi refereixo, fer esment a una normativa aprovada per l’equip municipal corresponent, en
la dècada dels quaranta, on es feia palès que es sancionaria als estadants de les cases
que no escombressin el tros de carrer que els pertocava. Un costum que ha
desaparegut, com la pròpia normativa. Tot i això, pel fet de tenir ben assolit la responsabilitat de la
netedat, dues veïnes molt properes, la Maria Matas i la Ramona Vendrell, les
quals comparteixen veïnatge, en aquest començament del carrer Jesús, encara
avui escombren i reguen el tros de carrer de davant de les seves respectives cases. Com també ho fan les
bessones, la Joana i la Rosa Maria Alexandre, les quals, a més, són continuadores
del costum d’emblanquinar la façana de
casa seva. Ho hem pogut descobrir gràcies a questes tecnologies que ho
xafardegen tot. Tenia lloc en els dies previs a rebre la visita de la imatge de
Santa Tecla, l’escampall de pots, galledes i brotxes a les seves mans,
ofereixen una visió gens freqüent en els costums de les famílies actuals.
El nom de
Sitges apareix com a únic anunciat en la nostra estació i als ribetans de
soca-rel es planyen de l’omissió del nom del seu poble, com a identificació de
proximitat. Que tot i aquesta, cal emprar un mitjà de locomoció. Resulta que en
Lluís Blay, que s’havia casat amb la Carme Roig de ca la cadiraire, van anar a viure
a Ribes i l’home va trobar feina a la brigada municipal de
Sitges, quan aquesta pavimentava el carrer Illa de Cuba. De manera que en Blay
es feia portar fins a la feina amb taxi. Un detall que va captivar la
curiositat de la gent d’aquí, perquè els resultava com a surrealista que el
manobre arribés a la feina amb xofer particular. Com si de l’empresari es
tractés.
Queden pocs dies per a que passi un tren amb
una nova destinació. Sortosament les persones som lliures de prendre les
nostres pròpies decisions: hi podem pujar o deixar que passi.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2015 )
1 comentari:
Excelente artículo! Yo tengo casa en Sitges y es precioso!
Publica un comentari a l'entrada