RECORDANT EL MESTRE

   

L'amic Jaume Poch ens ha recordat a través de la xarxa d'aquest invent anomenat Facebook, que avui, primer de maig, es compleixen anys de la mort del seu oncle Gabriel Pallarès i Roig, ocorreguda en la susdita data de l'any 1973. Una mort sobtada que va precedir a un potent tro d’un coet que va esclatar a la porta de casa seva. Els petards i les tempestes de llamps i trons ho portava malament, li feien feredat. Avançava la tarda i amb ella el seu final, amb un impàs de temps que va durar tan sols el trajecte del llarg passadís de la casa del carrer de l'Aigua que separava l'habitació, arrecerada a la muralla i el cancell de la porta.  Un curt recorregut que la Sra. Lola va fer seguint les indicacions de l'espòs per tal de que esbrinés el que havia passat. L'entrada  encara estava coberta per un núvol de fum i flairava a pólvora, poca cosa per a explicar al marit que es trobava descansant. Mentre s’hi apropava, per tranquil·litzar-lo  ja li avançava que tot estava sota control. Li va sobtar  que no obtingués  cap resposta. En Biel, en aquest breu impàs de temps, havia  expirat l'últim alè de vida. Ell que estava tan avesat a tenir una relació estreta amb els compassos d’espera. Aquesta vegada la melodia no va tenir continuïtat.

       El desenllaç es produïa poc abans de la tornada  de la colla de Caramelles del Retiro que venien de l'excursió. Només baixar de l'autocar se'ls informava de la trista notícia. Tothom va quedar sorprès, perquè, tot i que es sabia que  tenia una salut fràgil, no s'esperava un final tan sobtat. A l'enterrament el va acompanyar la banda de música que va interpretar la marxa fúnebre que va composar mentre estava reclutat en un camp de concentració de terres gallegues, un encàrrec que li van fer per a la processó del divendres Sant del lloc i que ell va titular: Viernes Santo en Camposancos. Una marxa que va servir per establir, tot sovint, una jocosa advertència que jo trobava sublim. Succeïa mentre m'impartia la lliçó, quan  d’una manera prioritària al començar, quan just la Sra. Lola que havia obert la porta, m'acompanyava fins al quarto del piano, on el mestre esperava fumant i colpejant amb energia i precisió les tecles, un domini  sensacional. Ella complementava aquell instant amb agradabilíssima conversa que es pot dir no utilitzava compassos d’espera, perquè li agradava molt parlar i el marit més aviat era tot el contrari, anava per feina. I entre arpegis i melodies potser de Caramelles, esperava que s'acabés la xerrameca i intuint que anava per llarg , començava un:  “Au va...”. I tornava a insistir  i cada vegada amb el to  de veu  més pujat. I per acabar-ho de manera ràpida, si donava la casualitat que estaven parlant d’algun conegut/da que s’havia mort,  li venia bé per recordar-li: “Escolta, mira aquí sobre hi ha les partitures de la marxa, per a quan la guinyi.  No  cal que remenis ”. I ella entre aquella rialla tan seva li recriminava:  ai!, ves quines coses de dir. Mentre marxava sense encara haver-ho  dit tot.

   Un amic seu, tertulià d'aquelles trobades de tarda darrera els finestrals de la Societat del Retiro,  cada aniversari publicava, en aquestes mateixes pàgines, un recordatori del mestre, em refereixo al Sr. Salvador Mirabent i Paretas. Aquells grans finestrals eren una tribuna oberta a la gent que passava pel carrer, en uns anys en que encara quasi tothom es coneixia i tot apropant-hi, hom ja sabia qui es trobava arrecerats en la paret que separava l'escala d'entrada: el propi Pallarès, l'Estanislau Carbonell, en Rodrigo Hill , en Felip Font, en Sardá, en Josep Lluis, en Josep Curtiada, l'Enric Capdet, en Salvador Mirabent, en Lluís Pàcios, en Marià dels pous, en Pere Camps, en Zapater,  i altres que involuntàriament em deixo. Perquè aquelles tertúlies es pot dir que van concentrar a dues generacions, amb el mestre present.

En Pallarès tenia un posat murri  i a vegades pecava de massa directe quan havia de dir quelcom. Fa poc em vaig referir a en Josep Roca, i aquest es planyia de la seva intransigència i poca paciència. No se li oblidava la resposta que li va propiciar a la seva pregunta. Es tractava que en Roca amb motiu d'un enterrament amb música, que al ser un dia feiner es va haver d'improvisar una banda amb els músics que hi podien assistir. En aquell temps el músic que tocava el bombo era en Ricard Escobosa, el qual no va poder deixar la feina. Davant aquesta baixa el mestre va pensar amb en Roca per a substituir-lo. Amb la banda ja formada en Josep li pregunta com ha de fer aquell cop final. Un cop que té lloc  a contratemps i que fa que els components de la banda no puguin continuar tocant. La resposta del mestre va ser categòrica: “Tu quan menys coses facis millor”. Conclusió que va ferir l'honor del bombista circumstancial i per sempre més va recordar aquella ocasió que va tenir per a debutar i que tan mal record li va quedar. A partir d’aquell dia sempre que en tenia ocasió ho treia a debat amb el següent raonament: “El mestre Pallarès era molt bon músic però una mica pocasolta”.

N'era tanta la seva capacitat musical que descuidava una mica el tracte, o si més no, la diplomàcia en el moment  i la manera de dir les coses per tal de no ferir sensibilitats. Els qui l`havíem tractat coneixíem de sobres aquestes singularitats d'un tarannà poc avesat a elogiar la feina feta pels seus correligionaris i en canvi molt directe en les recriminacions. Comportament que diferia molt quan emprava aquell humor fi i brillant del qual tot sovint et mostrava la vesant que pocs coneixen, perquè sempre l'havien considerat una persona molt seria. Diuen que les aparences enganyen.

                                                                                                                                                                          J. Y. M.

( Aticle publicat a lñ'Eco de Sitges el 8 de maig de 2015 )