Tots els pobles
s’han familiaritzat o relacionat amb els seus sorolls, i aquests formen part de
la seva història. Sitges ha augmentat la freqüència i la intensitat d’aquets a
mesura que ha anat creixent en nombre d’habitants i en progrés. Segurament que
el més escandalós o, si més no, el que va irrompre amb més virulència a les
fins aleshores plàcids dominis sitgetans, va ésser el que es va produir amb
l’arribada del ferrocarril. Quan les locomotores de vapor feien sonar el seu
potent senyal acústic, el poble s’estremia, mentre notava, entre admiració i incredulitat,
com el tren es desplaçava, amb potent rugir, per damunt la via. No obstant el
seu traçat pel poble no causava molèsties a cap veí, perquè circulava per
indrets encara sense urbanitzar i per tant amb poques cases. Eren els primers
grans sorolls que trasbalsaven la tranquil·litat de les fins llavors calmosa
vila i als quals ens hi vam anar acostumant.
Molts dels principals
oficis també s’han desenvolupat entre uns sorolls característics. També, però,
amb menys escala, en els camps del nostre terme, on a cada època acollia els més característics del
trafegar que s’esqueia en aquells moments. Així quan tocava sembrar, era el pas
compassat del matxo que obeïa als crits de comandament del pagès que
posicionava l’arada endinsant-la obrint solcs en la terra. Eren les mateixes
veus que resultaven familiars en els nostres carrers, quan anaven o arribaven del camps i comandaven les
regnes del cavall amb el carro enganxat, el frec de les rodes amb el terra era
un dels sorolls més peculiars. Sorolls, veus, i detalls que prenien un
protagonisme especial durant el trafegar de la verema, quan les vinyes
s’omplien de veus i cants, mentre en el cellers predominava el tic-tac persistent de les premses.
Els sorolls
que acompanyaven als pescadors eren molt més discrets, a vegades sobresortia el
del mar, quan el temporal produeix un soroll esfereïdor. Quan a les barques
s’hi va acoblar el motor el seu funcionament es va fer notar tant a l’allunyar-se
de la costa com a l’apropar-s’hi. I el grinyol del cabestany ha acompanyat als
crits i veus potents que han dirigit
l’operació d’entrar la barca a la platja. Tot un contrast amb la cridòria que
es produeix ara, quan lliure la platja de barques, les veus dels banyistes
ofeguen el remor de les ones del mar.
Amb la
proliferació de la industria del calçat, les dues fàbriques més importants, en
quant a producció i volum de treballadors, can Termes i can Benazet, van
incorporar dos elements, puntualment pertorbadors del silenci, les seves sirenes,
més popularment conegudes com a pitos. Que amb intervals diferents de
temps,però totes amb les mateixes finalitat, anunciaven l’hora d’entrar i de sortir
de la feina. El seu estrèpit va irrompre com un dels sorolls, més potents, els
quals desbarataven la vida placentària de les famílies, que s’afanyaven per no
fer tard i per posar el plat a la taula
quan sonava el senyal del migdia. I aquí van sorgir les primeres veus
discordants i amb el corresponent procés de denuncia per part d’un determinat
col·lectiu d’estiuejants de la colònia.
Es queixaven que la intensitat del xiulet, de les respectives sirenes, a hora
matinera, desbarataven el plàcid son dels qui gaudien del privilegi de no haver
de matinar. Pels qui vivien més en el centre, els despertava, abans que
irrompessin els pitos, els sorolls dels
carros camí de la plaça
Eren anys en
què la mainada sortia a jugar al carrer i la seva cridòria formava part dels
sorolls que resultaven familiars i dels quals ningú se’n queixava. Fins que el
rebombori protagonitzat per la quitxalla va canviar per la potència dels ràdio
cassets que, a tot volum, passejaven, des de l’estació fins a la platja,
energúmens poc identificats amb el silenci. Sortosament les noves tecnologies
han fet emmudir aquests aparells, reclutant la potencia a les oïdes de cadascú
que seran els qui també sofriran les conseqüències.
En definitiva
els sorolls van ser més o menys condescendents a la vida dels sitgetans, fins
que al començament de la dècada dels 60 el turisme va escollir, d’una forma més
massiva, la Vila per passar els seus dies de lleure. Es va acabar, per sempre
més, la relativa tranquil·litat i els sorolls, progressivament es van anar
apoderant, sobretot del silenci de la nit. Es començaren a programar balls i
espectacles de caire flamenc, a adequar bars
i establiments enfocats als sedents turistes que havien vingut en busca del
sol, dels banys de mar i per provar les excel·lències del murapio que els
enterbolia la vista i els hi donava per esclatar amb desenfrenades rialles,
cants i crits. Que alguns veïns feien callar amb una improvisada remullada
d’aigua. Succeïa quan els balls a les societats començaven en el mes de juny i
acabaven al setembre, amb la implicació d’uns veïns que tenien assumit que
durant aquest període de temps la ballarien al so del ball que tocaven. I mai,
a ningú, li va passar pel cap interposar denuncia alguna. Influiria a que els
ballables de l’època feien de molt bon
escoltar i la potència dels aparells d’amplificació no eren tan potents.
L’evolució de
la història de Sitges recreada des del vessant del sorolls dóna molt de si, si
comparem amb el silenci que havíem conegut. Sorolls de dia, a la nit i a hora
matinera, aquella en la qual les mestresses de casa escombraven el seu tros de
carrer, amb total silenci, avui, per fer el mateix, un soroll estrepitós, de
màquina i de bufador, ens desperta. Sense morbositat de cap classe, vull afegir
que el soroll, sigui de música, de veus que sobresurten més del compte, és molt
molest quan hom es lliura a un merescut descans.
Quan Sitges
va perdre part del seu silenci, va renunciar a una placidesa que ara desitjaríem
recuperar. Massa tard. No obstant qui té
incumbència ha de fer tot el possible per posar ordre i límits als sorolls
molestos.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de maig del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada