"GÜITOS I PATACONS"

  Heus aquí dues paraules, exemples d’incorrecció gramatical,  sorgides d’entre el llenguatge popular de les juguesques, ja està dit tot, que la modernitat les ha engolit i sols el record llunyà  de la nostra infantesa les retorna a la memòria. Anomenàvem “ güitos” als pinyols d’albercoc  i  “patacons“ als  tacons de les sabates. Les dues coses, per separat,  servien com a jocs de carrer.

    Com a cau dels  “güitos” ens valíem de les desembocadures de les canals que recullen l’aigua de pluja dels terrats i les aboquen al carrer. A certa distància disposàvem la línea de sortida i la quantitat de pinyols acordada i fen ballesta amb els dos dits els apuntàvem en direcció al forat. Un a un els anàvem ficant i guanyava qui aconseguia ficar l’últim. El guanyador s’emportava tot el botí que hi havia a l’interior. Per fer més efectiva la seva circul·lació, prèviament preparàvem uns quans, als quals llimàvem les arestes fins a quasi convertir-lo en una canica, perquè d’aquesta manera rodava amb més celeritat, procurant sempre de canviar-lo desprès de la tirada, no fos cas que el contrincant es fes amb ell.

   Els “patacons”  també era un joc en el qual els factors bàsics eren  la punteria, la destresa i la sort. Aquí ens hi jugàvem cromos.  Amb un guix traçàvem  un quadrat al terra del carrer  dintre el qual es disposaven  els cromos, quantitat que també acordàvem. Per establir el torn de tirada  ens guiava l’ordre de proximitat, qui amb un llançament  apropava més la sola a la paret de la casa era el primer a provar sort. El seguien els altres, sempre segons l’ordre de proximitat. El secret consistia en fer lliscar la sola pel terra, ja que d’aquesta manera si agafava de ple els cromos els desplaçava fent-los sortir dels límits establerts. Es guanyaven tots aquells que  aconseguies treure a cada tirada. Sembla  estrany el valor que donàvem als “güitos” i als cromos guanyats en aquells juguesques. Per a nosaltres era un valuós capital.

     Les canals preferides d’en Toni i jo eren les més properes a les nostres cases, com la de la propietat dels senyors Bofill, on avui hi ha un hotel i la del convent de les monges vetlladores. Després de dinar transitava ben poca gent pel carrer, i un cop fracassades les provatures en quant a intentar fer la migdiada, ens abocàvem damunt de la vorera i no molestàvem a ningú. Eren els anys quan també les cases alliberaven olors amb els quals s’endevinava l’activitat a que es dedicaven els seus estadants. Així a casa meva l’olor que predominava era la de l’aiguacuit  i  de la goma laca. I a can Toni flairava al “semen” que  feia servir la seva mare Teresa i la iaia Francisca per engomar la pell de les sabates. A rovellons, quan era el temps.  I a  l’agradable olor de les flors. A cada època aquesta aroma era diferent, en apropar-se la Festa Major predominava la fragant olor dels nards i quan s’acostaven les vigílies de la festivitat de Tots Sants l’olor més característica era la de les dàlies i dels crisantems. Envoltats d’aquestes olors, les partides de futbolí, damunt aquella taula de pedra artificial,  aconseguien el realisme d’una partida portada a terme en un prat en plena natura. Però érem massa joves com per filosofar sobre aquests detalls d’un entorn tan proper, tan identificatiu com familiar.

   Entre partida i partida decantàvem cap el carrer del costat i ens apropàvem a la llibreria que regentaven les dues germanes Casanova, la Consol i la Remei, i que portava per nom una icona de situació força sitgetana, La Fragata. En el seu interior, en aquella arcada que separava la botiga del passadís d’entrada al menjador, hi tenien disposada una xarxa de pescadors, a mena de cortina recollida i de base del taulell, dues botes. En Toni es decantava pel Jabato, el personatge protagonista de nombroses “batalletes” i jo pel TBO convencional, el de la família Ulisses i les vinyetes d’en Coll, entre altres. En aquell espai hi tenien exposats un bon nombre de llibres de vides i miracles de Sants,tampoc hi faltaven els de les aventures d’en Juli Verne i  en llocs preferents si podien veure interessants fòssils que eren les valuoses  troballes de mossèn Santiago Casanova. Aquesta llibreria, el tarannà de les dues germanes, formava part del nostre entorn més proper, el qual tan ens agradava freqüentar.

    És ara, desprès del temps transcorregut, quan els  records d’infantesa ens fa adornar-nos que totes aquelles normalitats, simples però viscudes amb tota intensitat,  es converteixen en el bagatge que ens ha acompanyat durant aquest llarg passeig. Poc a poc hem arribat  fins aquí, per assaborir les dolces mels de les bonances familiars i ambientals, però també havent de trampejar les amargors dels desenganys i els contratemps. Vet aquí, resumint amb poques paraules, ens hem fet una mica grans, si aquest diminutiu serveix per disfressar una mica la realitat.  I fins arribar a aquest grau de maduresa, hem anat renunciant als privilegis d’una infantesa feliç,   sense deixar d’oblidar les vivències viscudes. Que lluny que queden aquells anys  quan,  sense adonar-nos,  a cada partida de “güitos” i de “patacons” es consolidava el valor i solidesa d’una  amistat perdurable. Els cromos i els pinyols se’ls vam polir en un vaivé de tirades,  no exemptes de les consegüents enrabiades per part dels perdedor de torn. I a cada any que passava, deixàvem anar el llastra del tresor  acumulat durant aquelles juguesques, però, això sí, quedava com a penyora permanent  aquesta amistat .

     Després hem coincidit en l’univers grandiloqüent de les tradicions. Con en el transcurs  d’aquells Carnavals, quan en una tarda improvisàvem la disfressa i anàvem per lliures, obstinats amb aquella pregunta símbol de l’autèntic i genuí Carnaval: “Que  me conoces?”. Coincidírem fins i tot en els locals del Patronat vell, on ampliarem les partides de futbolí,  de professional si el comparem amb aquell que jugàvem entre flors. Unes partides  sota la supervisió d’en Trigueros.  Fins que començava  l’assaig general de les Caramelles, ell a la corda dels segons i un servidor en la bancada dels senyors professors, com tan generosament i exageradament l’amic Josep Roca denominava als components de l’apartat musical. I el currículum s’amplia amb l’aportació a una altra tradició de pes, dimoni de la Festa Major. Plaça aconseguida com a garantia de  la continuïtat de la nissaga familiar avalada pel seu pare Ramon. 

     Diferíem, però, amb el grau  d’intensitat emotiva en quant a  l’estima a l’equip dels colors blau i grana. Mentre ell ho vivia de manera  molt apassionada, per a mi si guanyen millor, però si perden no m’hi poso cap pedra al fetge. En una d’aquestes, en Toni es va veure embrancat en  mig d’un partit on s’hi jugava el continuar estant damunt el camp. Va defensar la seva permanència  aferrissadament. No obstant l’àrbitre suprem li va ensenyar la targeta més temuda de totes, la de l’acomiadament. Una decisió irrevocable la qual, malgrat tot, deixa la porta entreoberta a un més enllà. De moment  l’Antoni Martí i Mirabent va haver de deixar el terreny de joc, entre el fred ambiental d’un dia de novembre que va  glaçar els cors de familiars i amics. 

                                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco el 6 de desembre 2013 )