QUAN LA SAGRISTIA ES QUEDA PETITA

Sempre he sentit una certa curiositat per les sagristies, perquè moltes d’elles, a més de bressolar el silenci, la calma, tenen unes característiques arquitectòniques que les fan úniques. Acullen, també, aquests moments previs de les celebracions litúrgiques, quan el sacerdot es vesteix amb els ornaments per oficiar i la seva meditació es complementa amb la responsabilitat del moment.

Anant per aquests móns hem tingut ocasió d’accedir a sagristies d’una personalitat única. On destaca la sobrietat de les esglésies romàniques i les amplituds d’aquelles on l’estil de la construcció del conjunt és d’altres tendències, més d’acord amb l’importància de l’església, catedral, basílica. Les persones tendim a recrear-nos en la curiositat, per no dir xafarderia, i aquesta sensació es fa perceptible amb el interès de guaitar a aquest espai reservat al sacerdot. D’un temps cap aquí i gràcies a la divulgació del patrimoni de les esglésies, la sagristia ha assolit un protagonisme que s’aparta una mica de l’exclusivitat a les persones autoritzades. De visita a aquestes llocs de culte, és freqüent trobar a la persona responsable de tenir oberta la porta, a oferir detalls que poden servir de record de la visita. Moltes vegades és el propi rector qui, mogut per la seva disposició de donar a conèixer el patrimoni, és qui rep al visitant i està disposat a fer-li de guia i explicar els detalls i les obres d’art més interessants que guarda l’església. He tingut moltes i agradables sorpreses amb aquestes visites, on el sacerdot és qui ens rep. El recorregut acostuma acabar a la sagristia, on ell mateix, el sagristà o la persona encarregada de tenir-ne cura, ofereix els fulletons que detallen el contingut i fins i tot les preceptives estampes del sant o la santa a qui està dedicada l’església.

L’ocasió permet guaitar a aquest espai tan apropat a l’altar. Les calaixeres són de calaixos grans, adaptats a les mesures de les casulles. Presideix l’estada un crucifix i un altre element que és molt comú a totes elles és el rellotge de paret i una pica per rentar les mans. I és que el temps té un valor molt precís quan es tracta d’iniciar la litúrgia. En els monestirs com Poblet, Vallbona de les Monges, Montserrat.... les campanes substitueixen al toc del rellotge, aquestes avisen a la comunitat i als feligresos, que hi volen assistir, que ha arribat el moment per acudir a l’església per fer els seus resos, per oficiar o per escoltar missa. Sacerdots i monjos es regeixen per una puntualitat meticulosa, d’aquí la presència del rellotge en una paret visible de la sagristia.

La de la nostra parròquia és reduïda, però està situada en un lloc privilegiat. Amb vistes al mar i a l’horitzó, aquesta línea que sembla unir dues immensitats, la del mar i la del cel. Recordo quan el sagristà Virgili Lanau esperava el moment de desenvolupar les seves funcions, en aquest impàs de temps obria la finestra i amb la vista perduda a la llunyania, fumava un cigarret. Als sagristans, el rellotge també és un referent, els guia en l’evolució de la missa, ho completa el gest d’apropar l’orella a la porta per afinar encara amb més exactitud.

Ja fa uns anys, durant l’ofici de la festivitat de Sant Bartomeu i també en el de Santa Tecla, l’altar l’ocupen un nombre important de sacerdots que concelebren junt amb el Senyor Rector . Fa goig de veure, perquè contribueix a dotar de més solemnitat l’ofici de les dues Festes. La presència de sacerdots, ha estat sempre un signe de solemnitat. Fins i tot s’havia arribat a valorar la categoria dels enterraments i del difunt, pel nombre de capellans que presidien el seguici funerari. També ha servit, encara es diu ara, per desvirtuar la personalitat d’algun que altre esquena fred, amb els següents termes: “ja en portaràs de capellans a l’enterro”.

Les nostres misses solemnes, com es fa palès, compten amb una nodrida representació d’oficiants, alguns d’ells sitgetans de naixement i batejats en aquesta pila baptismal, sota les pintures del pintor Pere Pruna. Per ells la seva presència a l’altar, en aquestes diades, és d’una emotivitat prou eloqüent. A banda del nombre més o menys nombrós de sacerdots a l’entorn de l’altar, fa anys que es donava més importància al predicador convidat. Ho han reflectit els respectius programes d’actes lúdics i religiosos editats en motiu de la Festa Major. Curiosament el text no variava d’un any per l’altre, tots eren tallats pel mateix patró, han estat frases que acabaven formant part de la mateixa tradició, deia així: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado” Transcorregut el temps encara ens encurioseix més la distinció de “sagrado”que si li concedia al predicador de torn. En el moment del sermó pujava al púlpit del costat de l’evangeli i predicava. Avui, passats els anys, l’honor recau moltes vegades en un sacerdot sitgetà. No hi ha púlpit. I ara que m’hi refereixo, cal comentar que a vegades es coincideix amb alguns que són unes autèntiques obres d’art. Fa temps que el sacerdot es dirigeix als feligresos des del faristol o assegut davant de l’altar. I tampoc se li confereix la condició de sagrat i no significa això que es devaluí la seva condició de servent de Déu. Els temps han canviat i Sant Bartomeu i Santa Tecla aglutinen una devoció relativa, si no fos per la festes que es porten a terme en honor dels dos, perquè un cop celebrades les dues festivitats ja quasi bé no es torna a glorificar els seus noms fins que s’acosta una altra Festa Major. Quan ressona insistentment l’altra exaltació en honor seu: “Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges sou patró”. Queda, això sí, el seu patronatge vinculat a l’activitat de la nostra parròquia.

Durant un temps, van viure al carrer Sant Francesc, a la casa dels Perea, la família Briva – Mirabent. l’Antoni , el fill, era de l’edat del meu oncle i per raons de veïnatge compartien bona amistat amb tots els joves del contorn; amb l’Antoni Olivé, la Carme i la Juanita Pacios, la Lali Verges, l’oncle, el pare, la Plàcida... I de tant en tant exercia el control la meva àvia Consol la qual, quan tenia d’avisar als fills, només li calia sortir al balcó i el seu potent crit ressonava per aquest i per tots els carrers adjacents. En una de les seves genialitats va gosar recriminar al jove Antoni Briva, ni més ni menys, que emprant una altra elocució molt popular: “rata de sagristia”. Aquell circumstancial veí del carrer Sant Francesc, va ingressar al seminari i la seva carrera sacerdotal fou tan brillant que va arribar a ser nomenat bisbe d’Astorga. Quan els de casa li van recordar l’anècdota, l’únic bisbe sitgetà, fins el dia d’avui, es va congratular que l’avia s’hagués quedat curt i que la sagristia de la parròquia hagués estat el seu referent, perquè en ella es va vestir amb els ornaments per celebrar la seva primera missa, el 2 de juliol de 1950.

Durant les celebracions dels oficis per honorar els nostres sants patrons, la sagristia es queda petita, un bon senyal per a un poble acollidor, que ho és també pels sacerdots que ens visiten i concelebren les misses de les festes més assenyalades.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de setembre 2013 )