NADAL A L'ECO

        La gran majoria dels qui escrivim a l’Eco, a hores d’ara, ho fem a l’empara de les noves tecnologies i això ens permet que des de casa mateix puguem enviar, via Internet, les nostres col·laboracions sense haver de trepitjar la redacció del setmanari. Aquesta facilitat ens aporta l’avantatge de la via ràpida, si més no ens aparta del contacte directe amb els qui tenen cura de compaginar i imprimir aquestes pàgines. Comptar amb el privilegi de col·laborar amb el setmanari des de fa molts anys, m’ha permès viure de prop el bategar de l’impremta del carrer Bonaire. I això també significa haver gaudit de la proximitat, setmana darrera setmana, amb les persones i els detalls que si han aplegat.

    Un entorn que difereix de les grans redaccions, aquí hi rau l’encant de tot plegat. Molts pocs diaris tenen un director tan proper. D’aquí que es sorprenien, gent avesada a alternar les grans redaccions, quan entraven a la  de l’Eco, preguntaven pel seu director i a l’avís hi acudia en Josep, amb la bata blava i amb els  dits emmascarats de la tinta, una evidència que significava  que no tan sols porta la batuta del diari, sinó que també l’imprimia, entre altres encàrrecs que havia d’atendre de la feina de  l’impremta. Aquesta proximitat, continua vigent, forma part de la grandesa de les petites coses de la casa. Encara avui quan t’hi endinses trobes amb en Josep assegut a l’avantsala del taller, corregint les proves.

   En els llarga taulells de l’impremta s’hi abocaven aquells entranyables col·laboradors amb els quals jo havia coincidit moltes vegades: els Srs. Josep Carbonell i Gener, en Ramon Planes i Izabal, Jacint Picas i Cardó, Rafael Casanova i Termes, Rafael Monzó Valiente,  Salvador Soler i Forment, Rafael Font i Farran Ventura Sella i Barrachina, Manel Ferrer Hill, Miquel Utrillo i Vidal,  Toni Pañella Camps, entre tants altres. També dibuixants i fotògrafs, autors de magnífiques portades  i amb tots els col·laboradors actuals. Uns i altres  hem tingut la llibertat de poder accedir fins a l’interior de l’impremta, com la cosa més normal, sense que en Josep hagués de deixar el que estava fent per sortir a atendre’ns. Aquesta proximitat es prestava a que aquells valuosos col·laboradors es disposessin  a entaular una improvisada tertúlia que aconseguia perpetuar moments únics, amarats de sitgetanisme i culte a les  bones lletres.

     Una de les vegades, al començament de la meva assiduïtat col·laboradora, vam coincidir a la porta, en Ramon Planes que sortia i jo que em disposava a entrar. L’escriptor, pel qual sentia una enorme admiració, em va comunicar que en el seu Carnet de Caminant d’aquella setmana feia una menció a la meva   entusiasmada col·laboració . Que en Ramon s’hi referís em va satisfer moltíssim, em vaig sentir arropat pel mestre i ell va notar l’alegria en el meu rostre.

   Però era per aquestes vigílies de Nadal que quan entraves a la casa del carrer Bonaire  notaves com l’esperit nadalenc es feia palpable. Hi contribuïa la ben nodrida disposició de targetes de felicitació que la Carme havia desplegat en el taulell de la botiga. Tot travessant el menjador de la casa t’arribava el flaire de la tinta, els preparatius, la compaginació de les pàgines de l’Eco, on els col·laboradors han tractat la festivitat  amb tota mena de detalls, de poemes que ens han apropat al missatge del pessebre. l’Eco ha estat, ho continua sent, com l’àngel anunciador que pregona la bona nova a tot el poble de Sitges.

   Aquest número, en les vigílies de Nadal, té com un significat especial. S’acosten canvis que calen afrontar amb optimisme i bona predisposició per tal de que aquest gran família que formem lectors i col·laboradors segueixi unida al pal de paller que sosté aquest sitgetanisme, del qual tan es parla i se’n fa bandera. Nadal és un bon moment per a desitjar que la llum de l’estel ens guií en el camí. I per emmirallar-nos en el mèrit aconseguit per aquest setmanari, al sobreviure a bonances i temporals, gràcies a les bones maneres i saber fer de la família Soler.

     Però ara toca parlar de Nadal, com es ve fent des de la primera crònica nadalenca que va publicar en data 25 de desembre del 1886 i que diu així:    “En los momentos en que lo mismo el vigilante, que el sereno; en que tanto el peluquero, como el dependiente de café; en que el basurero, lo mismo que el limpia botas; en una palabra, en que todos cuidan de preocuparse desinteresadamente de que sus parroquianos, clientes ó favorecedores disfruten alegremente de las más memorables fiestas del año, ¿qué extraño es desear EL Eco DE SITGES felicidades sin limites á sus suscritores? Convénzanse estos de que, en vez de la obligada dádiva, pedimos para los lectores el tradicional pavo, variedad de turrones, la indispensable Malvasia y como propina el premio gordo.”

   Una semana desprès  acomiadava el 1886 donant la  benvingua al 1887 amb els següents termes: “Queriendo fiscalizar por sí mismo una parte del Tiempo, el voraz Saturno como presidente del año aparece en escena conduciendo de la mano al pequeño 1887, que mal seguro en sus débiles piernas y tiritando de frió se despide de su papá, sombra fugitiva en el horizonte del pasado. El año 1886 acaba de bajar al panteón del siglo de las luces, después de haber legado costumbre para el museo de la existencia, Mas canas, imprudentes arrugas, nacientes ambiciones y esperanzas marchitas, labores ejecutadas ó concluidas en doce meses de asiduo trabajo dejando al mismo tiempo en las borrosas páginas de su mugrienta cartera de apuntes, cambios políticos, quiebras mercantiles, el asesinato de un obispo, sediciones militares y proyectos de guerras europeas, debate inapreciable y verdadera salsa de la vida, para los aficionados á las emociones fuertes. Como particular recuerdo nosotros tenemos que agradecer al difunto, los calcinados muros  de una importante fábrica incendiada, los tristes despojos de un siniestro marítimo en nuestras costas y un vacío absoluto en nuestros bolsillos producido por la lotería de Navidad. ¡Paz á los muertos! ' Regido el año actual por el viejo y adusto Saturno sentará la cabeza probablemente siendo un muchacho de provecho, sino se fija en la chifladura de su Mentor que en otro tiempo engullía las piedras creyendo que eran sus hijos, pues en este caso, fácilmente se convertirá en un gatera siendo un año, de timos y de camelos como su antecesor. Bien quisiéramos aventurar algún pronóstico favorable respecto del Joven 1887, pero veladas aun sus facciones por los vapores de la noche de su origen no es fácil penetrar sus arcanos, por lo cual esperaremos los primeros juegos de su infancia ó sea el próximo Carnaval para poder empezar á juzgarle. Entre tanto les desea sinceramente las más felices entradas y salidas de año à sus amables suscriptores.

    Han transcorregut 127 anys, on hi han coincidit els neguits literaris i poètics de tants col·laboradors /es. Avui sobre  nosaltres recau l’honor de poder escriure sobre aquestes festes, com ho van fer ells. Nadal es torna a fer notar entre les pàgines de l’Eco. Que per molts anys!

   I també avui, com ahir, en les vigílies d’aquestes festes, m’uneixo al desig col·lectiu el qual pregona  que passin bon Nadal i bona entrada d’any. 

                                                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de desembre 2013 )

  

 

 

A BODES EM CONVIDES

     El darrer cap de setmana Barcelona va acollir la fastuositat d’un casament el qual, per la procedència dels protagonistes, nuvis i convidats gent potentada de l’Índia i pel rang de pompositat que el va acompanyar, va  encuriosir tota la societat, àvida d’aquests esdeveniments que posen  a Barcelona a l’avantguarda de les cròniques de més relleu  i un apunt important en les preferències dels ciutadans del món que trien aquesta destinació per sobre altres. Respectant opinions diverses, algunes de les quals crítiques en aquests afers.

   La gent de Sitges ho hem tingut molt més fàcil, a l’hora d’apropar-se a l’altar per contraure matrimoni, tot i que més d’una parella s’ha anat a casar lluny de casa. Al ser també, la nostra, una destinació turística algú dels d’aquí s’ha encaparrat d’alguna de per allà i per satisfer a la núvia s’han casat en el lloc de procedència d’aquesta. Altres han  expressat el sí en indrets més propers, però també una mica apartats, quan pel cas el casori ha tingut lloc en el “pueblo” de la promesa. A excepció d’aquestes allunyaments, fora de les fronteres i de la regió, altres parelles s’han anat a casa a Montserrat que igualment és una destinació molt adient per una cerimònia tan particular. Ho ha pregonat sempre la veu popular quan diu: “si vols estar ben casat has d’anar a Montserrat”.  Que a banda del marc privilegiat  hi conjuga la devoció.

    La nostra església parroquial ha acollit les parelles, que al peu de l’altar, s’han promès fidelitat eterna, el compromís que resa: “fins que la mort us separi”. Curiosament aquesta predisposició   es complia, al peu de la lletra, amb molta més fermesa  abans que no pas ara. Com igualment els costums de les celebracions han canviat d’una manera ostensible. Perquè sembla ésser que la gent, els nostres avis i pares, es van casar a unes hores molt més matineres que en l’actualitat, quan també,  hi ha qui fixen l’hora per ben entrada la tarda. Quan hi havia per costum  matinar, fins i tot per casar-se , els casaments dels vidus  tenien lloc encara molt més aviat, per tal de no despertar més curiositats que les que ja s’hi recreaven. Tant amb els uns com en els altres, els convidats es limitaven a la família i pocs més, després una mica d’esmorzar i encara quedava dia inclús  per anar a treballar. Poc a poc es va anar imposant el costum de celebrar la cerimònia al migdia, d’aquesta manera  la celebració aconseguí ser  més participativa i amb un toc de més de lluïment en tots els aspectes. Tampoc sense gaires pretensions, sinó  sempre d’acord amb la disponibilitat monetària de cadascú.

  En  els casaments sempre s’ha volgut deixar constància fotogràfica d’aquest esdeveniment. Els avantpassats, seria perquè les tècniques del moment requerien una posició més inamovible, anaven a fer-se la fotografia a l’estudi del fotògraf, on no hi mancava el típic pedestal en ell el nuvi hi repenjava el braç. Testimonis gràfics que hem vist penjats  en les parets de les alcoves de moltes cases. En aquest aspecte fotogràfic em van explicar una anècdota que té la seva curiositat i la seva gràcia.  En Damià  va treballar de fotògraf per a la família Gassó, cobrint els reportatges de molts casaments, fins que un dia ell esdevingué el protagonista. Va arribar a l’altar a acompanyat de la seva mare i un cop allà, mentre esperaven a la novia, es van seure. Però sembla ser que els nervis el van trair i en lloc de seure a la cadira ho va fer al reclinatori mirant cap a l’altar, de manera que va haver d’eixancarrar  les cames per poder salvar la part frontal. La seva mare que veu al fill fent aquesta filigrana , ella també s’asseu en el reclinatori corresponent, mostrant la mateixa postura.  Una posició incomodíssima que va causar sensació, i contribuí a posar una nota simpàtica  entre els assistents. L’estat emocional  li van jugar una mala passada, perquè per falta  de no haver-ho vist mai no seria. I és que el matrimoni accelera moltes emotivitats que, al mateix temps, produeix un estat de nervis que fan fer coses impensables, com el detall de l’assentada surrealista d’en Damià.

    Entre a can Guinart i a can Gassó, desprès sorgirien altres retratistes, van aportar el testimoni gràfic de casaments, bateigs, primeres comunions i altres celebracions familiars, de la gent de Sitges i demés parelles que trien  les esglésies de la vila per rebre el sagrament del matrimoni. A partir d’uns anys les preferències dels nuvis es decantaren per l’ermita del Vinyet. Casar-se al Vinyet ha estat el somni idealitzat per moltes parelles que l’han fet possible. El marc i la devoció són factors importants en el moment de fer aquest pas.  Igualment  les predileccions  han decantat per altres llocs de culte més allunyats, però sense sortir del terme, com l’ermita de la Trinitat, la  capella ofereix un encant que per donar aixopluc a aquests moments tan importants en la vida de les persones és sensacional, hi contribueix l’atractiu de l’entorn. De la mateixa manera que també es celebren casaments a l’ermita de Sant Sebastià.

    Vinc observant que moltes parelles de nuvis van i venen de l’església caminant i aquesta presència nupcial en els carrers desperta molta curiositat i un apropament al bategar quotidià del poble, en uns moments on ressalta l’elegància dels vestits dels nuvis i els dels convidats. Sobresortint  les pomposes i acurades maneres de vestir de l’apartat femení. En aquest aspecte també crida l’atenció perquè a vegades sembla que es vesteix amb massa fastuositat, al  tractar-se d’anar a celebrar un casament, on el que compte és la companyia que es dispensa als nuvis.    

    Quan la gran majoria no disposava de cotxe, pel casament , aquest, es feia indispensable, es llogava un  o més taxis i el que havia de portar a la núvia s’engalanava amb flors. En Josep Cano disposava d’un Dogge, un cotxe gran i luxós, i s’havia especialitzat en apropar a la núvia fins a l’església. Al Vinyet comptava amb la complicitat d’en Joan Capdet  el qual, si el nuvi encara no havia arribat,  li feia un senyal al taxista i en Cano ja interpretava el gest que indicava  l’absència  i es disposava a fer  unes quantes voltes fins  a calcular que el nuvi ja estava a l’altar esperant. Una altra efemèrides per la qual es recorria al taxis era pels bateigs, potser per allò que la criatura encara no havia sortit al carrer, s’encarregaven de posar-los a disposició a can Selfa, en Ruperto.... En  un hi anaven els pares i el nadó i els altres es disposaven pels convidats . El trajecte fins a l’església parroquial es feia curt, per les ganes de pujar a un cotxe que teníem, perquè no s’hi anava cada dia.

      Fins que es van començar a fer casaments pel civil, davant el jutge, o en altres dependències del patrimoni de la vila, on el responsable de la cerimònia és l’alcalde o  els regidors. I encara s’ha anat més lluny al legalitzar matrimonis entre persones del mateix sexe. El respecte a les persones em fa ser prudent amb tot el que és opinable. El matrimoni és un compromís que oficialitza l’amor entre dues persones que s’estimen. I els sentiments de cadascú  són el que són. Després, de portes cap a dintre, cada casa és un mon. No ens hi podem capficar.   

                                                                                                                      J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de desembre 2013 )

                                               

"GÜITOS I PATACONS"

  Heus aquí dues paraules, exemples d’incorrecció gramatical,  sorgides d’entre el llenguatge popular de les juguesques, ja està dit tot, que la modernitat les ha engolit i sols el record llunyà  de la nostra infantesa les retorna a la memòria. Anomenàvem “ güitos” als pinyols d’albercoc  i  “patacons“ als  tacons de les sabates. Les dues coses, per separat,  servien com a jocs de carrer.

    Com a cau dels  “güitos” ens valíem de les desembocadures de les canals que recullen l’aigua de pluja dels terrats i les aboquen al carrer. A certa distància disposàvem la línea de sortida i la quantitat de pinyols acordada i fen ballesta amb els dos dits els apuntàvem en direcció al forat. Un a un els anàvem ficant i guanyava qui aconseguia ficar l’últim. El guanyador s’emportava tot el botí que hi havia a l’interior. Per fer més efectiva la seva circul·lació, prèviament preparàvem uns quans, als quals llimàvem les arestes fins a quasi convertir-lo en una canica, perquè d’aquesta manera rodava amb més celeritat, procurant sempre de canviar-lo desprès de la tirada, no fos cas que el contrincant es fes amb ell.

   Els “patacons”  també era un joc en el qual els factors bàsics eren  la punteria, la destresa i la sort. Aquí ens hi jugàvem cromos.  Amb un guix traçàvem  un quadrat al terra del carrer  dintre el qual es disposaven  els cromos, quantitat que també acordàvem. Per establir el torn de tirada  ens guiava l’ordre de proximitat, qui amb un llançament  apropava més la sola a la paret de la casa era el primer a provar sort. El seguien els altres, sempre segons l’ordre de proximitat. El secret consistia en fer lliscar la sola pel terra, ja que d’aquesta manera si agafava de ple els cromos els desplaçava fent-los sortir dels límits establerts. Es guanyaven tots aquells que  aconseguies treure a cada tirada. Sembla  estrany el valor que donàvem als “güitos” i als cromos guanyats en aquells juguesques. Per a nosaltres era un valuós capital.

     Les canals preferides d’en Toni i jo eren les més properes a les nostres cases, com la de la propietat dels senyors Bofill, on avui hi ha un hotel i la del convent de les monges vetlladores. Després de dinar transitava ben poca gent pel carrer, i un cop fracassades les provatures en quant a intentar fer la migdiada, ens abocàvem damunt de la vorera i no molestàvem a ningú. Eren els anys quan també les cases alliberaven olors amb els quals s’endevinava l’activitat a que es dedicaven els seus estadants. Així a casa meva l’olor que predominava era la de l’aiguacuit  i  de la goma laca. I a can Toni flairava al “semen” que  feia servir la seva mare Teresa i la iaia Francisca per engomar la pell de les sabates. A rovellons, quan era el temps.  I a  l’agradable olor de les flors. A cada època aquesta aroma era diferent, en apropar-se la Festa Major predominava la fragant olor dels nards i quan s’acostaven les vigílies de la festivitat de Tots Sants l’olor més característica era la de les dàlies i dels crisantems. Envoltats d’aquestes olors, les partides de futbolí, damunt aquella taula de pedra artificial,  aconseguien el realisme d’una partida portada a terme en un prat en plena natura. Però érem massa joves com per filosofar sobre aquests detalls d’un entorn tan proper, tan identificatiu com familiar.

   Entre partida i partida decantàvem cap el carrer del costat i ens apropàvem a la llibreria que regentaven les dues germanes Casanova, la Consol i la Remei, i que portava per nom una icona de situació força sitgetana, La Fragata. En el seu interior, en aquella arcada que separava la botiga del passadís d’entrada al menjador, hi tenien disposada una xarxa de pescadors, a mena de cortina recollida i de base del taulell, dues botes. En Toni es decantava pel Jabato, el personatge protagonista de nombroses “batalletes” i jo pel TBO convencional, el de la família Ulisses i les vinyetes d’en Coll, entre altres. En aquell espai hi tenien exposats un bon nombre de llibres de vides i miracles de Sants,tampoc hi faltaven els de les aventures d’en Juli Verne i  en llocs preferents si podien veure interessants fòssils que eren les valuoses  troballes de mossèn Santiago Casanova. Aquesta llibreria, el tarannà de les dues germanes, formava part del nostre entorn més proper, el qual tan ens agradava freqüentar.

    És ara, desprès del temps transcorregut, quan els  records d’infantesa ens fa adornar-nos que totes aquelles normalitats, simples però viscudes amb tota intensitat,  es converteixen en el bagatge que ens ha acompanyat durant aquest llarg passeig. Poc a poc hem arribat  fins aquí, per assaborir les dolces mels de les bonances familiars i ambientals, però també havent de trampejar les amargors dels desenganys i els contratemps. Vet aquí, resumint amb poques paraules, ens hem fet una mica grans, si aquest diminutiu serveix per disfressar una mica la realitat.  I fins arribar a aquest grau de maduresa, hem anat renunciant als privilegis d’una infantesa feliç,   sense deixar d’oblidar les vivències viscudes. Que lluny que queden aquells anys  quan,  sense adonar-nos,  a cada partida de “güitos” i de “patacons” es consolidava el valor i solidesa d’una  amistat perdurable. Els cromos i els pinyols se’ls vam polir en un vaivé de tirades,  no exemptes de les consegüents enrabiades per part dels perdedor de torn. I a cada any que passava, deixàvem anar el llastra del tresor  acumulat durant aquelles juguesques, però, això sí, quedava com a penyora permanent  aquesta amistat .

     Després hem coincidit en l’univers grandiloqüent de les tradicions. Con en el transcurs  d’aquells Carnavals, quan en una tarda improvisàvem la disfressa i anàvem per lliures, obstinats amb aquella pregunta símbol de l’autèntic i genuí Carnaval: “Que  me conoces?”. Coincidírem fins i tot en els locals del Patronat vell, on ampliarem les partides de futbolí,  de professional si el comparem amb aquell que jugàvem entre flors. Unes partides  sota la supervisió d’en Trigueros.  Fins que començava  l’assaig general de les Caramelles, ell a la corda dels segons i un servidor en la bancada dels senyors professors, com tan generosament i exageradament l’amic Josep Roca denominava als components de l’apartat musical. I el currículum s’amplia amb l’aportació a una altra tradició de pes, dimoni de la Festa Major. Plaça aconseguida com a garantia de  la continuïtat de la nissaga familiar avalada pel seu pare Ramon. 

     Diferíem, però, amb el grau  d’intensitat emotiva en quant a  l’estima a l’equip dels colors blau i grana. Mentre ell ho vivia de manera  molt apassionada, per a mi si guanyen millor, però si perden no m’hi poso cap pedra al fetge. En una d’aquestes, en Toni es va veure embrancat en  mig d’un partit on s’hi jugava el continuar estant damunt el camp. Va defensar la seva permanència  aferrissadament. No obstant l’àrbitre suprem li va ensenyar la targeta més temuda de totes, la de l’acomiadament. Una decisió irrevocable la qual, malgrat tot, deixa la porta entreoberta a un més enllà. De moment  l’Antoni Martí i Mirabent va haver de deixar el terreny de joc, entre el fred ambiental d’un dia de novembre que va  glaçar els cors de familiars i amics. 

                                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco el 6 de desembre 2013 )    

DESPRÉS DE L'ASSAIG

   Em vaig quedar, en l’article de la setmana passada, en aquells moments sublims dels assajos dels músics, no obstant després de l’assaig i de les actuacions amb les respectives orquestres, la convivència entres els intèrprets aconseguia  un ambient únic i irrepetible. Per proximitat familiar,vaig ser testimoni d’algunes d’aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari del Retiro. No tan perllongades  després dels balls de tarda dels dies de festa  de l’hivern.  En una d’aquestes incursions a l’escenari, un cop els musics recollien els instruments a mi em va quedar temps per saludar efusivament al responsable de la bateria i ho vaig fer amb un sonor: Hola valent!  I vet aquí que en Ferran Sentís s’ho va prendre molt malament i em va recriminar la meva gosadia, mentre repetia:  Que si vegi en cor fins i tot la canalla.... i pobre de mi vaig quedar, acostumat a escoltar parlar d’ell amb tal denominació, que si em punxen no en treuen sang. I per a complicar-ho encara més, s’hi afegia  el comportament de la resta de músics que feien mans i mànigues per aguantar el riure. Aquell dia vaig posar, sense ser conscient, la pinzellada d’ironia a aquell ambient peculiar de darrera l’escenari. Malgrat les presses que mostraven els músics per marxar cap a casa, perquè aquelles vesprades eren molt diferents a les nits d’estiu, quan es prestava a un canvi d’impressions més relaxat. Potser perquè en aquella hora, un cop acabat el torn d’actuació, amb absoluta tranquil·litat,  l’ambient era propici per iniciar una agradable conversa.

   El propi mestre Pallarès era el qui prenia la iniciativa, es seia  en un extrem de l’escenari i convidava als seus músics a fer el mateix. Aquests, moltes vegades, li raonaven que no es podien quedar gaire, degut que al cap d’unes hores s’havien d’aixecar del llit per anar a treballar. El mestre insistia que  una estoneta  i prou, al final es sortia amb la seva i la reunió aconseguia entrar en un ambient sensacional, desenfrenat. Entre tantes sublimitats en Pallarès, que era de posat seriós, que no vol dir que no tingués un sentit de l’humor fi i brillant, es feia un fart de riure i la resta de companys de la formació poc s’adonaven que el temps transcorria i s’escurçava el seu descans.

      S’havien alternat en la gestió d’aquells balls, amb espectacle, de les nits d’estiu, diferents empresaris i com és de suposar visitaven l’escenari per tenir cura de que tot funcionés correctament. Un d’ells va ser en Sergi Caballé el qual, durant la seva joventut sembla ésser que havia fet alguna provatura  en el món del toreig, potser volent imitar al torero nascut a Barcelona Mario Cabré, que desprès va abandonar el toreig per dedicar-se al teatre, cinema i presentador de televisió.  Portat per aquesta  afició taurina oferia als turistes, mentre el ballet canviava de vestuari, la possibilitat de fer uns capotes amb un d’aquells caps de toro amb rodes. En més d’una ocasió els músics engrescaven a en Sergi a fer uns passes per delectar a la concurrència de darrera l’escenari i l’empresari s’hi avenia i mostrava el seu art en la “faena”. El paper de cap de quadrilla estava reservat al mestre que amb el seu somriure sorneguer assolia la complicitat de tots els papers que li eren encomanats. 

    En l’època de l’empresari Artur Llansó, a més de l’espectacle i els concebuts balls,  dedicava una nit a la setmana a oferir combats de lluita lliure. En aquests afer els músics no hi entraven. Les genialitats les aportava en Ni, fill de  l’empresari, el qual mostrava aficions de luminotècnic. En Sadurní  es posava davant el comandament dels interruptors de la llum i era un expert en deixar a les fosques aquells bonic contorn i feina hi havia per sortir  de la foscor, per a desesperació del seu pare i entre xiulets dels respectable  

    Entre tantes genialitats als músics els tocava anar a dormir tard cada dia, i si pel mestre hagués estat se’ls hauria fet de dia. L’home l’endemà dormia tot el matí i no tenia cap altra obligació fins a la tarda.

    A la resta de l’any la continuïtat de les tertúlies entre músics tenien seguiment al carrer, després de sortir d’assajar i era també curiós que tenien per costum deixar l’estoig amb el instrument  a terra i parlaven amb tant interès que s’anaven apartant, sense adonar-se, dels instruments fins que tenien de retrocedir  al seu encontre. Moles vegades coincidien amb els de la Mozart sortien de can Torrens i, en ple Cap de la vila, es formava una nodrida tertúlia dels homes de solfa. Curiosament a la casa d’aquest mestre tenien un aliat d’excepció, la Montserrat. La noia que va entrar de joveneta a la casa per ajudar-los i si va fer gran, era com un més de la família. La Montserrat tenia l’habilitat de posicionar-se a darrera la porta de l’habitació on assajaven i eren freqüents les seves incursions a l’interior quan creia que estaven equivocats en algun detall de la conversa entrava  i els rectificava. També quan s’adonava que assajaven un ball d’actualitat, obria la porta i els informava: “aquest ball el toquen molt per la ràdio...”

   Va ser en una d’aquestes trobades quan va  tenir lloc  un incident amb un company. Els músics venien de can Pallarès i a l’alçada de la casa del costat del Retiro, la qual manté la mateixa estructura, la separava de l’entrada de la Societat  l’estret local de la barberia que regentava el  Sr. Almirall, el qual avançant-se a les modes en lloc de la mena de capa blanca que es disposa sobre el client, les que ell feia servir eren vermells. Bé, ens trobàvem  a davant la casa descrita, on en els baixos un grup de joves es lliuraven a declamar una mena de proclames, just quan en aquell moment passava el meu oncle carregat amb el contrabaix i no se li acut altra cosa que enervar  un crit, molt abreviat però entenedor, Pum. I va continuar caminant, tot seguit van sortir els protagonistes d’aquella vetllada i li cridaren l’atenció i el músic com si sentis ploure. En aquestes que passava l’Agustí Montornès, carregat de timbals i plats, li faltaven mans, i l’home per ben quedar els hi va dir: “no le hagan caso, gente joven “.  Què va haver dit: “ I a ti que te pasa....” Total que va rebre alguna que altra refregada malintencionada i no va passar d’aquí perquè els van separar i dissuadir. En arribar al Cap de la Vila els que anaven a davant no es van assabentar de res, si no hagués estat perquè l’Agustí es passava la mà per la galta i els preguntava si la tenia inflada. Entre que sí i que no, coincideixen amb en Manel Vendrell de can Sou a qui li van explicar tots els detalls, que li van haver dit.  El músic que era molt punyent i especialista en  ser constant  en  la seva ironia sarcàstica,  cada vegada que coincidien , només feia que posar-se la mà a la galta i l’Agustí li dedicava una esbufegada que aixecava pols.

     Són compassos d’unes pàgines musicals que no estan regits per la mètrica i tampoc pels sons dels  instruments, però que conformen el panorama musical sitgetà des d’una altra vessant.  

                                                                                                                J. Y. M.

  Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de noviembre 2013                                                                               

EL SOROLL DELS MÚSICS

   Aquests dies seguim, amb curiositat, el litigi que mantenen una pianista i la seva veïna, interposat per aquesta per la molèstia que li causa l’estudi persistent de la concertista.  Com a músic em posicionaria a favor de la pianista, perquè sé que per dominar bé un  instrument són necessàries moltes hores d’estudi i a més, si no es vol perdre agilitat, embocadura... els mestres aconsellen estudiar cada dia.  Dependrà de l’estridència de cada instrument  per a que sigui més o menys suportable.

     Sitges ha estat una vila amb un creixent nombre de músics, o si més no d’aprenents d’aquest art. I per sort seva, el veïnat ha estat condescendent amb els seus estudis i posteriors assajos amb les formacions orquestrals amb les quals han actuat. Així a cal mestre Torrens i en els baixos de la casa on vivia el mestre Pallarès no sols s’impartien classes de solfeig i de piano, sinó que també hi assajaven les orquestres Mozart i la dels Iberos del Jazz respectivament. Encabir tots els components en aquelles reduïdes habitacions, ja era de per si una odissea i si a més el sons dels instruments irrompien a la vegada, en una hora de la nit que ja hi ha de regnar el silenci, com  és la franja de desprès de sopar, ens podem imaginar la sorollada que es produïa, la qual ressonava per entre la resta de les vivendes del bloc. I malgrat aquest molest soroll els veïns ho tenien assimilat i ningú es queixava. Formava part de les normalitats de la convivència amb uns mestres de música i mai se’ls va passar pel cap denunciar-ho com una irregularitat. Segurament perquè els veïns de les dues cases,  ho eren des de feia molts anys, s’havien acostumat a conviure amb els sons dels diferents instruments que ensenyaven, o simplement amb la cantarella inacabable, amb acompanyament  de piano, que desgranaven els alumnes durant les classes de solfeig.

   A casa del mestre Pallarès el so s’escampava pel redós de la Vall, el quarto del piano limitava amb  aquesta exterioritat. I de la seva bona convivència veïnal en donava bona mostra la relació que tenia la Sra. Lola amb les seves veïnes, perquè es podia donar el cas que hi arribessis a classe i a l’obrir-te la porta la Lola aprofités per afegir-se a la singular tertúlia  que tenien formada, a la tribuna d’aquella portalada gran de l’entrada, les dones més properes a aquells baixos. Com les anomenades Civades, la Rosa Ferret i una de les seves filles l’Enriqueta ,  la Conxita Virgili i potser alguna de les cosines, la Ramona Ferret Arnabat, la Ramona Ferret Paretas i la Maria Ferret Gol, que era tia de les dues, les tres vivien  en la casa que era a tocar amb la del mestre. Aquesta ha estat una de les tantes tertúlies peculiars del poble, a la qual cada tarda hi acudien  i, ara una ara l’altra, es retrobaven, a peu dret, en aquell espai i feien la xerradeta. S’havia donat el cas que quan sortia de donar la lliçó la Sra. Lola encara estava  entretinguda en el curiós conclave de dones i ella mateixa es planyia del temps transcorregut.

       Al pis del mestre Torrens la contesa musical es repartia entre dues estàncies, el menjador i l’habitació del despatx, perquè en cada un dels llocs hi tenien un piano. En el menjador impartien classe el propi Sr. Torrrens i la seva esposa, la Sra. Esperança i ocasionalment  en Manel. A la del despatx donava classe en Josep. Qui a més de solfeig se les veia amb lliçons de clarinet,  saxo i de caixa. Els redobles de la qual s’escoltaven des del  carrer Major, així com les indicacions pertinent del seu mestre, entre algun que altre badall escandalós que en Josep, amb tota  normalitat, emetia i que tan entenedors es feien des del  mateix carrer. Aquells que n’estaven més familiaritzats, és a dir els veïns que eren més a prop del balcó,  quan escoltaven el potent senyal de mandra, vaticinaven que l’hora de berenar s’apropava i el udol del mestre anunciava, sense cap mena de dubte, l’eminent irrupció en la classe per part de l’eficient Montserrat, qui li acostava un got ple de llet on hi havia barrejat  cacau en pols. El metre no interrompia l’ensenyament però fins que no s’acabava el contingut allò era un pas de comèdia, perquè no deixava de dedicar les refregades pertinents al seu cos i havia de  tenir cura, també, de l’equilibri mentre bevia, per no abocar el contingut. I quan ja no quedava ni una gota de la combinació, estirava la llengua al màxim i  la refregava per les parets del vas, fins a deixar-lo relativament net

      Molt a prop d’allà, a l’altra cantonada del  Cap de la Vila, a la perfumeria de can Pascaret, alguna vesprada en Jaume muntava una audició de música, entre els seus amics músics i un auditori privilegiat que gaudia amb les diferents modalitats de la música. Prèviament a aquesta audició els músics participants, havíem assajat les obres que s’interpretarien. Els assaigs   tenien lloc desprès de sopar, per tant en un temps reservat al silenci. I tampoc mai aquella tribuna d’interpretació no va rebre el desacord dels veïns. Això ve a refermar quan deia  que tots els vilatans que compartien veïnatge amb  músics, tenien assumit que aquests havien d’estudiar i respectaven el temps que hi dedicaven.

     Els més privilegiats eren els que vivien a les afores del poble. En Magí Almiñana, trombonista, director fundador dels Iberos del Jazz, hi va haver un temps que estudiava en una  masia a tocar l’ermita del Vinyet, de la qual en tenien cura  familiars. Comentava que la seva  satisfacció era sortir a la nit i posar-se a tocar sota la figuera  i a la llum de la lluna. Una marc i una franja horària  sensacional per acomboiar la pastosa sonoritat del trombó amb el bon gust i la tècnica interpretativa de la qual estava dotat en Magí.   

       A l’altra banda de la via del tren, dintre el mateix perímetre d’ubicació, la família Montané estava acostumada a estudiar a frec de les vinyes i en les interioritats de la masia de can Pei, de la qual ells n’eren el masovers. Un espai envaït per les olors del camp i per les notes musicals que desgranaven en Joan amb el trombó, el violí i el fiscorn, junt amb el seus dos fills, en Salvador que tocava la trompeta i el seu germà Joan que a més del clarinet i saxo  tocava la tenora, ell i el seu pare van ser  músics fundadors de la Cobla Sitgetana.

   Es pot  demostrar que els músics sitgetans  mai no van haver de fer front  a cap denúncia. I perquè també ho certifica  la conclusió que diu que  de músic no n’agafen mai cap. Tot i que més d’una vegada , per motius d’interpretació, de raons no en faltarien.

    Avui,festivitat de Santa Cecília,com cada any,he volgut que els músics siguin els protagonistes de l’article. Amb el record posat amb la Montserrat Almirall que allà on vivia  el so del piano, la cantarella dels estudiants de solfeig, formava part de l’entorn i, durant molts anys, van acompanyar als vianants que transitàvem pels carrer limítrofes amb  la casa. Quan aquesta música de fons va emmudir, amb ella va desaparèixer un bocí del Sitges musical.  

                                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de noviembre del 2013 )

 

HOTELS TANCATS

    Davant del nostre comerç  hi ha un hotel que ens serveix com a indicador de com transcórrer la temporada turística i som  testimonis, de primera fila, en el  moment d’abaixar la persiana. Just aquests dies s’ha produït aquest fet  i, com cada any, la persiana arriada ens produeix una mica de nostàlgia, perquè trobem a faltar el seu bategar, l’entrada i sortida dels seus clients, algun dels quals, degut a que la seva presència es repeteix cada temporada, ens ha permès  familiriaritzar-nos  amb les seves fisonomies i  ells també amb la nostra ubicació.  Un anar i venir que traspua vida, perquè un hotel, a banda dels qui s’hostegen mer motius de feina, és l’embolcall escollit per portar a terme  unes vacances planejades, d’acord amb un destí que atrau. I l’arribada està envoltada de curiositat per a saber de la seva situació i de les característiques  per les quals l’han escollit.

     Aquest tancament temporal és ben cert que cada vegada és menys distanciat amb la data d’obertura, perquè s’allarga la baixada de  la persiana fins per Tots Sants i es torna a obrir per les vigílies  de carnaval  i ja enllaça amb la temporada. Aquest dilluns coincideix  que el carrer Sant Francesc, sobretot al vesprejar, s’ha notat una davallada important de gent que hi transita. I és que en pocs dies s’ha diluït l’ambient que comporta el flux de turistes i ha tornat la calma d’aquesta tardor, quan el clima encara és molt benèvol, massa, per l’època  que ens trobem.

   L’oferta hotelera de Sitges és molt diversa i s’observa una tendència a tenir l’establiment obert durant tot l’any. O si més no amb un tancament el suficient ajustat com  per fer una posada  apunt i prou. Per atendre aquesta diversitat d’opcions hotelera ha calgut l’aportació de molta gent implicada en el sector. Aquesta necessitat de cobrir els llocs de treball consegüents ha estat atesa per personal d’aquí i també d’altres vinguts de fora, se’n ha dit: venir a fer la temporada.  I ha passat com tot, alguns que en el seu dia van venir per ocupar un lloc de responsabilitat en un hotel o establiment de restauració, s’han quedat entre nosaltres per sempre més. Altres, de més visionaris, es van establir pel seu compte i, entre ells,  els qui anaven i venien perquè en els seus llocs d’origen tenien altres obligacions que atendre, i aprofitaven un cop s’acabava la temporada,

     En el seu dia van arribar a Sitges l’Enric Ballasté i la seva muller Elvira, l’home va entrar a treballar en un negoci de lleure que havien muntat el Sr. Maluquer i altres socis dintre el perímetre territorial dels voltants de la piscina, consistent en una zona d’esbarjo on hi havia ubicades pistes de tenis, frontó.... i també l’al·licient afegit, per als més menuts, de poder fer una passejada als lloms d’un burret. Del comandament de la petita  tropa  de cavalleria, en tenia cura l’Enric, al qual la veu popular no var trigar gaire a rebatejar-lo com en Poxolo.  Home eficient, de tarannà molt agradable i de tracte simpàtic i xerraire. Les seves bones maneres, les aspiracions que hi tenen molt a veure, van permetre a l’Enric escalar posicions i aconseguir objectius de més categoria, o si més no, de més professionalitat que era el que ell pretenia.

     De cavalleria va passar a infanteria i en la seva nova destinació se li va encomanar ser el porter de la piscina, quan el local estava regentat per la companyia HUSA, la mateixa que regentava  l’Hotel Terramar, alternant amb les feines del magatzem. La piscina era un  lloc freqüentat per la colònia d’estiuejants i on si feien lluïts balls i festes de categoria. En aquesta posició, tan a l’avantsala, entre el passeig i el local, va tenir l’oportunitat de tractar amb el bo i millor d’aquell nodrit grup de l’alta societat.

     Fins que de la porta va passar a tenir un lloc de barman en la barra. Allà va aprendre els secrets de les combinacions i s’especialitzà amb el servei de begudes de sabors exòtics, tan apreciats en aquells anys quan imperava la simplicitat en quasi totes les coses. En aquells moment  n’era encarregat el Sr. Jansana, aquest es valia  d’un mètode que li aportava molts bons resultats. Quan s’havia d’absentar, amb tota discreció, ho comunicava a l’altre cambrer Sr. Piqué i li feia l’encàrrec que vigilés a l’Enric. I la mateixa tàctica emprava de cara l’Enric: “vigila a en Piqué que haig de sortir”. I se’n anava amb el ple convenciment que l’un per l’altre la barra estava blindada a qualsevol genialitat dels seus responsables.

    Deia que eren uns anys, els de després de la guerra, de dificultats però també d’un ressorgiment de la fama del poble, el qual era considerat com una destinació de categoria. Establiments hotelers com l’esmentat disposaven d’un servei especialitzat, molt d’acord amb la categoria del local. La professionalitat del personal s’aconseguia passant per un aprenentatge meticulós i alliçonador i d’aquesta manera persones com l’Enric van començar en enclavaments estratègics però d’un compromís relatiu, fins aconseguir superar els barems exigits pels responsables de la direcció i així poder accedir a llocs de més responsabilitat  on es requeria, sobretot, professionalitat.

    l’Enric i l’Elvira van fixar, al cap del temps,  la seva residència en el  barri de Sant Crispí i, sense deixar la vivenda, un bon dia  es van traslladar a les Canàries i l’ofici li va permetre ocupar llocs de prestigi dintre l’ampli entramat de l’hostaleria d’aquestes illes. Malgrat la distància  mai van deixar de freqüentar la vila  que tan bé els havia acollit. Allà hi deixaven al fill, que és cuiner, i aquí els agradava retrobar-se amb les amistats que havien fet al llarg de la seva convivència sitgetana. Explicaven els seus avenços i amb el seu posat característic, contribuïa a que la trobada aconseguís un interès recíproc.

     Ara, mentre alguns establiments hotelers abaixaven la persiana, el poble acollia als responsables d’escollir la millor tapa de Catalunya, honor que va recaure a la gent del Cable. A aquest esdeveniment hi anava aparellat una degustació de les tapes preparades pels establiments participants, aconseguint un èxit de seguidors. Un tast que va estar acompanyat de molt bons comentaris. Si tenim en compte que les tapes han aconseguit calar en les preferències de la gent, aquesta possibilitat de degustació ha contribuït a expansionar, encara més, la seva popularitat.

     Els anys també han dotat  a aquests entreteniments una sofisticació que es fa evident en la complexitat de la seva elaboració. Hem passat de les olives sense pinyol i de les patates de xurreria a unes tapes  que aporten innovació a l’aperitiu. En el transcurs d’aquests dies les   elaborades per establiments sitgetans, han despertat la curiositat dels nombrosos seguidors que s’han proposat tastar-les totes. Això passava mentre alguns  hotels abaixaven la persiana a l’espera de la cita carnavalesca. Ara, en aquest impàs, el poble està immers en una calma que tan agrada als qui hi vivim tot l’any. És com l’aperitiu quan s’assaboreix d’una manera relaxant, entre amics.

 

                                                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de novembre del 2013 )

                                                                          

ENS HA DEIXAT EL XEF

  La fatalitat per a un establiment de restauració i també per a un hotel, és que plegui el xef just quan la sala del menjador és plena de gom a gom . I és que una característica molt a tenir en compte en  els cuiners, són les seves supremes genialitats. Posades a la pràctica tant en el moment de demostrar la seva vàlua davant els fogons  i de manera semblant, però diferent per les conseqüències que en deriven, quan s’alteren de forma ostensible els seus ànims tan sensibles. La seva feina suporta una pressió que va en augment a mesura que les peticions van arribant a la cuina de forma massiva i exigent per part dels responsables de la sala. Són moments d’un gran nerviosisme perquè s’ha d’atendre amb la màxima celeritat un nombre important de comensals que donen mostres d’un estat d’ànim famolenc. Aquest grau de responsabilitat pot provocar tensions de nefastes conseqüències, la més greu que el cuiner es descordi el davantal, el deixi abandonat  i marxi per la porta, com més d’una vegada ha passat. Perdre el xef en aquests moments tan delicats, amb el menjador a vesar de comensals que es comencen a neguitejar per la demora, equival a un desastre de magnituds imprevisibles. Perquè no hi ha més desesperació que quan arriba l’hora de menjar i,  per les raons que siguin, et fan esperar. Ho haurem viscut en pròpia persona quan arribats a un establiment de restauració has d’esperar perquè totes les taules estan ocupades, sembla estrany però se t’apodera una mala llet impressionant. Doncs imaginem-nos que desprès d’una espera una mica llarga, ja havent conquerit un lloc, el xef ens deixa plantats, ja és tenir mala sort.

    Amb la marxa de qui un dia li vaig atorgar, no sense abans haver assolit prous mèrits per ostentar tal denominació, la categoria de xef de la Trinitat, la seva família perd, per sobre de tot, al ésser estimat, l’espòs i el pare que ha guiat la nau com ell ho sabia fer per ser home de mar.    A ell, en el seu dia, li va complaure el títol atorgat, per  un servidor,  en  l’encapçalament i l’article corresponent que li vaig dedicar per estar al capdavant dels fogons de la Trinitat. Quan el dia de la festivitat en Jordi Ferret, de can Quadrats, el seu pare havia estat Llucifer de la Colla de Diables,  acompanyat dels seus, prenia possessió d’un enclavament estratègic,  en la talaia de l’ermita,  des d’on dominava les barbacoes. En la cuina de la casa les sitgetanes que cada quart diumenge de  mes fan un xafarranxo  de neteja i condicionament de l’entorn, guiades per l’administradora Rosó Carbonell, s’encarregaven de preparar els ingredients de l’arròs. Uns i altres pendents de l’hora. Curiosament a aquest arròs es pot dir que, a més d’en Jordi, que  el dirigia estant-hi present i actiu,  els estols celestials també hi ficaven cullerada. Es dóna  la circumstància que el Senyor Rector i altres sacerdots de l’entorn més proper, són convidats al dinar que té lloc al menjador de la sala gran de la casa dels ermitans. Tenint en compte  que els sacerdots prèviament han d’atendre les seves obligacions, sotmeses a l’horari de les misses, mana la cortesia d’esperar-los per a començar a dinar. I en Jordi, com a bon xef, havia de calcular que tots els preparatius  s’havien de fer entre una franja horària el suficient exacte per a que els comensals no haguessin d’esperar un cop els sacerdots arribaven  a l’ermita. El sofregit flairejava amb el punt exacte de cocció, tot calculant el moment oportú  per abocar l’arròs.

  Aquest xef ocasional, format en aquells fogonets de pedra que es feien servir damunt les barques, condimentant uns ranxos de peix , on els propis mariners es  llepaven els dits, posava en pràctica els seus coneixements culinaris en aquest indret enlairat de les Costes de Garraf, on fins i tot el fum era bo. Lluny de la barca, però presidint el paisatge la blavor del mar, sota la capa immensa  del cel.  El nostre xef  ha aportat al seu currículum, del qual mai n’ha fet estufera, haver cuinat per autoritats, administradors/es, jerarquia  eclesiàstica:  arquebisbes, bisbes, senyors rectors, vicaris, diaques, sagristans  i escolans, comptant, per descomptat,   que els angelets també hi sucaven pa. I en definitiva per a sitgetans i sitgetanes, gent del poble, que han tingut el goig de compartir taula.

    Quan dels obradors de les pastisseries  i dels forns de les cases particulars s’escapava aquesta oloreta tan sensorial  de panellet, quan als fogons  es coïen moniatos i unes poques patates per fer-ne la massa, en Jordi renunciava a totes les atribucions que la vida li havia atorgat. Ens deixava entre l’ambient d’una tradició que té connotacions dolces i amargues: els panellets, les castanyes  i el costum de fer una visita al cementiri.

     D’uns anys cap aquí en Jordi dirigia els fogons de la Trinitat amb el dictat dels seus coneixements, no pas com a exclusiu remenador  de la paella. Al seu costat han aprés, o han perfeccionat la tècnica culinària, expertes en la matèria que s’encarreguen de preparar el dinar que es serveix a la taula gran el dia de la festa. Els seus consells han aportat al bé comú, uns ensenyaments dels quals han après, també, tots els cuiners ocasionals els quals, en la diada  de la Trinitat, han deixat que les dones parin  la taula sota els pins i ells s’encarreguen de coure les costelletes i altres delicadeses. Aquestes activitats culinàries a l’aire lliure s’han portat a terme mentre estava permès encendre foc a les barbacoes. I quan la prohibició ha desbaratat aquestes preferències per a en Jordi també li ha representat, degut a les seves dificultats de mobilitat, una mena de jubilació anticipada. Si més no els seus mètodes, els secrets i les seves receptes, havien estat ben assimilades per les persones que, durant tants anys de quefers al front dels fogons de la Trinitat , l’han acompanyat i ajudat, en tot moment, com els millors pinxes.

    Pescador d’ofici com el seu germà  Providenci, en xito, tenien en el Cap de la Vila un referent dels sitgetanisme ben entès i ben portat, el lloc on pescadors, gent de la pagesia,  menestrals i obrers d’arts i oficis hi han fet cap per parlar de Sitges i de la seva gent,  com ell feia cada dia en aquesta  tertúlia que presideix l’estàtua d’en Rusiñol. Però en aquell biaix del centre del poble, els dos pescadors hi tenien a la germana, la Pepeta casada amb l’Antoni Sintes, el Conco. El matrimoni,  junt amb el seu fill Josep, han estat un referent dels costums de la vida sitgetana. Tan associada als petits detalls, com la presència, en aquestes dates, d’en Ramonet torrant castanyes, quasi davant del petit taller d’ataconador del qual en tenien cura el matrimoni i el fill. 

    Perdre el xef de la Trinitat, és comparable quan el cuiner abandona els seus comensals a la sort i bona voluntat dels qui  precipitadament s’han de fer càrrec de la situació.  Ens ha deixat, però, sabent que els de dalt en tenen bones referències i els de baix ens hem de conformar amb el seu record. Com ho és el d’home mesurat,  prudent i cuiner de molts plats que no sols es condimenten en els fogons, sinó que  sorgeixen  de  la convivència de cada dia   i s’assaboreixen a la taula on hi preval l’amistat i la predisposició per menjar poc i pair bé. 

                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de noviembre 2013 )