La "TORERETA" DE LLANA

   Els complements de vestir són molts i variats. A l’estiu potser també en sobren molts, perquè el que es tracte és d’anar fresc, tot i que la manera de vestir anava en consonància amb la feina que es feia i si l’ocasió requeria anar mudat així es contemplava. 

      L’altra setmana em referia a determinats balls que es celebraven en les dues Societats, fos hivern o estiu, quan s’esqueia la celebració  d’un ball dels anomenats de societat, els homes vestien amb “traje” i les senyores anaven elegantment vestides. 

    Fora d’aquests ambients la gent, pel que fa al dia a dia, vestia de manera normal, tanmateix existien detalls que complementaven aquesta rutina. Sobretot a l’hivern quan calia resguardar-se del fred, i depenen de l’activitat que es desenvolupava, calia abrigar-se molt més. Com era el cas de les sitgetanes que anaven a vendre a la parada que tenien a la plaça, degut a que havien de passar hores de peu. En un lloc on predominava la frescor ambiental, el més principal era portar els peus ben abrigats i desprès la resta del cos, que tampoc se’l podien tapar massa, perquè si ho feien limitaven els moviments. D’aquí que moltes d’elles fessin servir la “torereta” de llana per tapar-se la part superior del cos, deixant al descobert i lliures els braços.

    I dintre aquest costum, la cosa es diversificava segons despatxessin: carn, peix o verdura. Així els carnissers i les carnisseres vestien bata blanca i davantal blanc les peixateres i les polleres. Mentre era freqüent els davantals variats entre les que  despatxaven les verdures. La majoria d’aquestes venedores portaven la “torereta”. Com la  Genoveva, la  Remei del peix... I carnisseres com la Pepeta Mestre, esposa d’en Marià Alemany, home de “traje” blau marí, i mare d’en Joan i la Juanita, que vestien bata blanca i que també tenien parada a la plaça.  Les seves altres dues germanes eren l’Eva i l’Àfrica, questa darrera casada amb el Sr. Mascaró de Vilafranca, propietari de l coneguda empresa de vins i licors. Una altra carnissera, la Nieves Piquer, esposa d’en Bartomeu Plana, tenien parada de carn al mercat. Ella, a més d’un ben confeccionat monyo, també vestia amb la “torereta” de llana fosca.

     Es dona el cas que els carnissers com els germans Manel i Daniel Muntané, el primer vestia amb americana i corbata i el segon amb “traje” complert i la corresponent corbata. Potser eren dels pocs que “s’entrejaven”  per anar a vendre a la plaça. Després a en Manel i en Daniel, només els calia treure’s la bata blanca i ja estaven mudats per anar a prendre el cafè al Prado. 

    Entre les sitgetanes de “torereta” sobresortien l’Antonia Serra Artigas, esposa d’en Joan Masip Poch i la seva cunyada la Carme Masip Poch, que venien els productes de la sínia que es coneixia pel mateix nom i que s’estenia des de la carretera de Vilanova fins a tocar el carrer Espalter. A la casa sempre hi trobaves a la Isabel Masip Poch, que tenia cura del bestiar: gallines, pollastres i conills. Les dues cunyades acudien al mercat agafades de bracet i marxaven cap a casa de la mateixa manera, mentre sostenien un cabasset de vímet, sense deslliurar-se del davantal. Oferint una imatge de la dona treballadora que torna a casa desprès d’haver estat darrera el taulell a la parada de la plaça.  A la tarda totes les tres dones ajudaven a  collir les verdures que l’endemà portarien a vendre. 

    La mateixa imatge oferia la Montserrat Mercè de ca la Dionisia, tot i que ella vestia unes “toreretes” més vistoses, no tan fosques i uns davantals més extremats, que s’avenien més amb el seu tarannà modern i  alegre. L’edat també influïa en les maneres de vestir.

    Les “toreretes” de llana han estat un complement amb el qual hem identificat a moltes sitgetanes, com les esmentades i també a la Celeste Claramunt, cunyada d’en Joan Ciré i gran admiradora de l’obra del seu pare, que era fuster i que ella, treball que havia fet el seu pare, si el podia recuperar, el feia restaurar  i el conservava  com una gran obra, on hi avocava tota la seva estima.  

        Les modes en el vestir han canviat molt i amb elles s’ha perdut aquella imatge, tan senzilla i familiar, d’aquelles sitgetanes que es tapaven la part superior del cos amb la “torereta”, que en català és la valona,  i a sota el davantal. O com també les maquinistes que cosien sabates i, sense treure’s el davantal, només s’abrigaven el cos amb la peça de llana esmentada, sortien al carrer sense cap altre mirament.        

        Això sí, quan calia anar al ball tothom es mudava.   

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de març del 2025)