A baix a mar coincideixen molts detalls a quin més interessant. A l’alçada del carrer Sant Pere, entre el passeig de terra i el dels panots hi trobem un ficus enorme que mostra una frondositat espectacular. I el que crida més l’atenció és que estant tan a prop del mar, exposat a totes les inclemències meteorològiques, es mostra molt ufanós.
En aquesta planta, modelada com un arbre, hi convergeix un altre detall molt simpàtic. De bon matí i al vesprejar s’hi apleguen una gran quantitat d’ocells que, en aquestes franges horàries, dediquen un recital de cants que és un regal per a l’oïda.
A pocs metres, quan ens endinsem al carrer Sant Pere, en el pati de la casa dels Amell, hi trobem un altre ficus de les mateixes característiques. La seva alçada és tanta, que supera les dues cases que hi ha a cada costat.
Un altre el trobem a la que havia estat la casa de la Rosó Carbonell Ripoll i la seves germanes, en el passatge Termes. Les seves branques decanten cap el carrer i que sintonitza amb la buguenvíl·lia de l’altra costat de la llarga paret, que quan està florida també ofereix una imatge espectacular.
A l’entrada de la casa hi ha una mica de jardí, que la Rosó cuidava perquè estava acostumada a estar en contacte amb les plantes, les flors i tot el que creixia i floria en aquell bocí de terra, no massa gran però el suficient per a que la dona hi dediqués el seu temps. Quan florien les flors, cada quart diumenge, que pujava a la Trinitat, en feia un pomell i les dipositava a la seva capella. En un entorn on aviat les farigoles floriran de manera exuberant i escampant el seu flaire entre el del romaní i l’espígol. A la casa de la Rosó, ella ja no hi és, però les seves plantes, els dos ficus, segueixen mantenint viu el seu record.
Un altre espai on la natura ha crescut de manera molt ostentosa, és a la casa que coneixem com a can Arias, amb entrada pel carrer Sant Gaudenci, en els seus baixos hi van viure la Maria de la Luz Uribe i en Fernando Krahn. En aquesta casa les branques enormes d’una planta, més que exuberant, abracen la casa fins a quasi engolir-la entre el seu desmaiat fullatge. I quan floreixen les seves flors conformen una imatge que és única. La d’unes candeles florides que semblen sortir de les finestres, mentre que la resta dels troncs decanten i es recargolen pel terrat, sense poder apreciar fins on s’estenen.
A l’altra costat del carrer, en el jardí de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, s’hi aboca una varietat de pi, que no té res a veure amb el majestuós pi del Casino Prado Suburense que també es decanta cap al carrer. On a pocs metres, davant per davant, hi ha el jardí de can Coll i en el seu interior s’hi pot veure un altre dels ficus gegantesc.
Encara queden llocs on la vegetació d’algunes cases s’aboquen al carrer i ofereixen un paisatge diferent i que és el testimoni d’un passat. Com en la gaia de terreny que es troba al final del carrer Sant Sebastià, on hi sobresurt un pi exuberant.
Mentre que a can Falç de mar el xiprer de l’entrada es decanta per damunt de la terrassa i la parra s’enfila pel balcó. Una altra parra la trobem en el pati de la casa de la Família d’en Josep M. Bartés Marsal, al carrer Illa de Cuba.
Aquests dies, al costat del Retiro, la porta blava i solitària que tanca el pati de la casona que hi ha al carrer Tasis, esta despullada del seu guarniment, si més no falta molt poc per a que el verd i frondós fullatges de l’heura l’acompanyi, oferint una imatge molt pintoresca. La combinació del blanc de la paret, el blau de Sitges, d’aquesta porta petita, amb la verdor harmoniosa que s’estén al seu damunt, em té el cor robat.
Sense oblidar-os de la buguenvíl·lia que hi ha en la façana d’una de les dues, anomenades cases barates, que queden al carrer Espalter. Aquesta, la de la família Bartés-Abella de l’Hotel Montserrat.
Vegetació que es pot contemplar des d’alguns dels carrers de dintre el poble, sense interrompre en la privacitat de les cases on es troben.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada