Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

10 de novembre 2023

SANTA TECLA SURT AL CARRER I LA CAPELLETA ENTRA A LES CASES




Imatge realizada per en Robert Franco (Roby)
Capelleta restaurada per en Pep Pascual.

                         Fotografia realitzada  per en Josep Maria Alegre 



   La gent de Sitges celebrem la Festa Major de Sant Bartomeu com la mateixa paraula indica, la major. Mentre que la de Santa Tecla, va arribar un moment, en què quasi passava  desapercebuda. Recordo que no era festiu. Però això sí, a la vigília hi havia repic de campanes i s’enlairava un discret, però prou digne, Castell de Foc. I tot seguit una audició de sardanes. I cap a casa que l’endemà s’havia d’anar a treballar.     Si repassem programes, observem que  la celebració d’aquesta festa, fins que no és declarada festa local, els actes, sobretot els religiosos surten i entren de la programació. Així trobem que hi ha anys que el dia de la festivitat és fa un ofici al matí, però  no es fa sortida. Altres no es celebra el susdit ofici i al vesprejar surt la processó, amb pendonista i cordonistes. I el que més crida la curiositat és el recorregut, perquè  quan arriba al carrer Jesús, es decanta pel carrer Major i cap a l’església. Un recorregut relativament curt.

    Tampoc hi havia ballada final, perquè els balls, a partir de llavors preferien anar fins a fer una passada pel carrer Sant Tecla. Un dels primers que es van avançar al costum van ser les colles de diables. I allà, en aquest carrer, el qual la resta de l’any era un dels més tranquils del poble, sobretot quan hi havia la vaqueria de la Juaneta i l’Artur. Deia que en el dia la seva festa, quan la vesprada enfosquia aquell entorn, donava la sensació que tot l’infern s’hi feia present. I allà encenien tant foc, que semblava que s’havia fet de dia. En van ser uns incondicionals puntals els germans Martín, en Ramón i en Rafel. Es dona el cas que, quest, fa poc ha regressat difinitivament a l’infern. Que és on més li agrada estar, perquè a ell no li vinguis amb la pau i els estols celestials.    Triar per triar: dimonis, dimonis.

   I també dona de parlar que el poble, on els seus habitants, mostren lloances pels dos patrons: Gloriós Sant Bartomeu i Gloriosa Santa Tecla, al moment de fer-ne una relació dels sitgetans i les sitgetanes que portin el nom del patrons quedem curts. El qui encara fa honor al Sant és en Bartomeu Muñoz, en Tomeu Carbonell de l’Hotel Sitges, en Tolo Lago i en Tolo Almirall...

     Pel que fa al de Tecla, la joveníssima Tecla Duran Fort, que  s’ho diu en record de la seva besàvia la Tecla Camps, a la qual trobàvem a darrera el taulell de la tocineria del  carrer Major. Mentre rescatem del record la Tecla Caudet  esposa d’en Josep Soler , en Matet, que feia dipòsits i safareigs de ciment. També la Tecla Briba casada amb en Cueto que regentava una selecte perfumeria en el carrer Sant Pau. I fins fa poc podíem gaudir la companyia de la Tecla Gils, àvia del col·laborador d’aquest setmanari en Dani Piques. De les poques que tenim en nomina del sitgetanisme, ni que sigui adoptat,  però que se’ns ha anat a viure a València acompanyada dels seus cents anys. 

   La imatge de Santa Tecla,  aquests dies, tornarà a sortir  pels carrers del poble, i quan es reculli a l’església coincidirà en què entrarà en moltes llars sitgetanes la capelleta de la mateixa Santa. Una iniciativa que ha comptat amb la participació de la Tea Hill, la Vinyet Ferrer i la Beli Artigas.  A elles s’hi afegeixen una llarga llista de sitgetanes que han col·laborat per a fer-ho realitat i que, al mateix temps, s’alternaran en el torn d’acollir-la en els seus domicilis. 

   La capelleta és antiga i l’ha restaurat en Pep Pascual i la imatge és obra de l’artista sitgetà Robert Franco, RobyAl coincidir amb ella pels nostres carrers, ens retornarà a la memòria aquelles imatges, tan freqüents en la quotidianitat de la vida sitgetana, com era el trasllat de les capelletes de la Sagrada Família, l’Ecce Homo... Que desprès trobàvem exposades quan visitàvem moltes llars sitgetanes. Al costat d’on visc hi vivia la Rosa Carbonell, la millones, al seu torn exposava la capelleta a l’entrada de la casa i obria el porticó de vidre de la porta, de manera que es pogués veure des del carrer, amb la tènue il·luminació que li proporcionava el ble d’una llàntia. 

    Hi ha moments en què sembla que tot torna. Mentre que siguin les coses bones...

     

                                                  J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  21 de setembre del 2023)



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez