SENSE DEIXAR LES BOTIGUES

Fa qüestió d'un parell de setmanes vaig deixar l'article en una parcel·la molt limitada del carrer Jesús, no vaig passar de la botiga de la família Rabassó. Aquest impàs m'ha donat temps per pensar en altres costums que practicaven la gent del nostre poble. Sitgetanes que es posaven el davantal, amb peto, per entrar a la cuina i un cop començaven a preparar el dinar o el sopar,  potser s'adonaven  que els hi faltava sal. Si eren molt a prop de la botiga, sense treure's el davantal, hi anaven i en compraven. Si els hi queia més lluny o anaven justes de temps, recorrien a la veïna per a que els hi dones una mica. Aquest era un costum molt generalitzat entre veïns, fins el punt que per segons qui era un fet habitual. El favor es corresponia mútuament, ja que un altre dia era l'altra veïna la qui acudia a la del costat,  per a demanar-li una patata, una ceba...

     A vegades l'entrada per sortida no es produïa amb la mateixa celeritat, doncs es posaven a parlar entre elles i el més calent a l'aigüera. O no, perquè si tenien  alguna cosa al fosc, de massa calent el fum, acompanyat de l'olor  de socarrimat, era un maleit avís. Llavors, correu-hi tots. Això de trucar a la porta del costat per a demanar algun que altre ingredient que faltava, és degut també al que comentava l'altre dia, que com anaven a comprar amb els cabassos de ràfia i, al no poder carregar tant, compraven el just i així dels complements era fàcil que s’oblidessin.

     I encara una altre singularitat, els botiguers aprofitaven els fulls dels diaris per a embolicar segons quins productes. El que sovintejava més era que hi emboliquessin els ous, un material delicat que no es podien tocar massa  si no  et volies  atendre a les conseqüències. Un altre embolcall per excel·lència eren les paperines de paper, jo admirava la pràctica que tenien els botiguers per tancar-les, la seva destresa les deixava tancades hermèticament , fent quasi impossible que pogués  sortir res del seu interior. 

    I em referia també a l'olor característic que desprenien les botigues de queviures, influïa  la presència dels cascos d'arengades que les trobaven ben disposades en el seu interior, d'un color plata de pàtina rovellada. La seva olor anava també associada amb la tardor i amb el flaire que s’escampava de les portadores plenes de raïm,  que transportaven  els carros de camí cap els cellers. 

    Vet aquí que l’arengada era la peça que s'emportaven el veremadors a la vinya, que cuita amb el rostoll que deixaven les vergues, entremig d'un parell de llesques de pa sucades amb tomata  i acompanyada d'uns  gotims  de raïm, era per llepar-se els dits. De fet s'havien de llepar, perquè d'anar -la  espessigant, quedaven oliosos i amb escames enganxades. Que per cert, les arengades les embolicaven amb paper d'estrassa. Una altra menjada que la modernitat ha relegat, doncs és cert que quan es coïen a la casa el fum deixava una olor que ara no és compatible amb el refinats que ens hem tornat. Avui podria ser causa d'una reunió urgent  de la comunitat de veïns per tractar sobre el tema de les males olors. Quan només vivíem en família, aquesta i altres olors només les ensumaven els de casa. I en el cas de l’arengada, com la sardina, la seva exquisidesa  s’ho valia haver de suportar aquesta olor tan forta  que  s’impregna per tota la vivenda. I en aquest relat, on combino matèria i embolcalls, s’escau  referir-me  a que  les peixateres, per embolicar el peix,  acostumaven a fer servir el paper de diari. 

    I no ser que va ser primer si l'ou o la gallina, i és que quan van aparèixer les bosses de plàstic, en detriment de les paperines de paper, va començar a imposar-se per sobre dels altres embolcalls més ecològics i no tan perjudicials pel medi ambient, com desprès s'ha vist. Amb això vull arribar a que abans o desprès dels embolcalls de plàstic es van anar imposant els carros de la compra. Un invent sensacional que ha suposat prescindir de l’haver de carregar amb el pes del cabàs quan era ple. I si s'hi fixeu no especifico si va comprar l'home o la dona, perquè sortosament aquest afer que, antigament, quasi  estava reservat a les mestresses de casa, avui la compra es fa indiscriminadament, igualment veus tirar de carro a la dona que a l’home.  

     El carret en qüestió és d’una perfecció i utilitat sensacional. Que ofereix diferents serveis: per anar a comprar , i si cal haver de transportar alguna que altra cosa, també fa un bon servei. Amb tot això passen els anys i les cames van més feixugues, davant aquest si no fos tan punyet, el carret en qüestió, també serveix per repenjar-s’hi i mig deixar-se portar, cosa que substitueix al bastó i s’estalvien haver de passar pel tràngol del qui és de l’opinió que portar bastó fa vell. 

     Tirant del carret de la compra, ningú sap si vas o vens, si esta ple o buit i si coixeses o ranqueges.  Només el conductor/a és conscient de qui porta a qui. 

                                                    J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, 25 de setembre del 2020 )