El llogaret de Campdàsens sembla caigut del cel i, en aquesta caiguda,
haver-se fet acompanyar per una calma que, al menys a mi em dona la sensació,
només campa per aquesta gran parcel·la celestial, perquè es pot acariciar sense que es desbarati. Llegit així pot
semblar una cursileria, però quan les paraules obeeixen a una realitat, tots
els qualificatius que l’autor faci servir poden semblar pocs.
Vet aquí un començament que es presta més com a introducció d’un sermó,
que per cap altra finalitat que se li vulgui associar. Fins i tot
l’encapçalament de l’article s’acompanya dels angelets que, es suposa,
custodien als estols celestials. Fins
aquí, doncs, un contingut poc revelador de les intencions de
l’articulista. Aquesta vegada, però, coincideixen
uns detalls que no vull passar per alt. El més important, indiscutiblement, és
la celebració de la festa de Campdàsens que té lloc el primer diumenge de
juliol.
I si Campdàsens és dels últims reductes habitats del Massís, la seva
festa ens apropa als antics costums de la gent que habitaven les nombroses
masies que s’hi trobaven repartides. Gent acostumada a treballar de sol a sol,
que no disposaven de comoditats i que la distància que els separava del poble
era considerable, si tenim en compte que l’únic mitjà que disposaven era el
carro i el cavall. D’aquí que la paraula festa els hi sonava diferent que a la gent del poble. Aquests últims més
habituats a tot .
D’aquí ve que la festa de Campdàsens aportava un complement d’assossec
sempre benvingut. Perquè permetia, per unes hores, deixar el lligam permanent
de la feina, per mudar-se una mica i compartir els petits, grans privilegis: el
d’una festa , senzilla, però ben mirat, de les més entranyables i camperoles
que s’han celebrat.
M’ho explicava, ja fa uns quants anys, la Carme Raventós, que de jove compartia amb els
seus pares i germans, la solitud de tantes nits estelades i altres de llamps i
trons. La seva família treballava pels amos de la propietat de ca l’Amell. Com també
n’eren “parcés” la família Tutusaus. Que
tenien quatre fills, dos d’ells, en Joan
i la Rosita es van establir a Sitges. En Joan de manyà i la Rosa, que es va casar amb en Lluís Baqués, despatxava el pa que enfornava el marit en la
fleca del carrer Jesús.
Transcorregut el temps, tornem al llogaret amb la mateixa motivació amb
que s’hi adreçava aquell veïnat . I això
s’assimila a la implicació que hi aporten els Amics del Garraf, en quant a
l’organització de la festa. Que, junt amb la de la Trinitat, té un encant que
no es pot explicar, s’ha de viure en pròpia persona.
L’any passat a la sortida de Missa, la Rosa Maria i la Núria Aixa, em van fer un encàrrec molt peculiar. Que els
hi busqués una persona per a restaurar els dos àngels que custodien la creu de
l’altar . Em van fer saber que aquesta delicada feina, de tant en tant, amb
paciència infinita, la feia la seva mare, la Pilar Casas Robert, propietària de
la capella, entre altres hisendes del contorn.
Quan la guerra, la capella va quedar molt malmesa. Una vegada s’hi va
posar ordre, el pintor Agustí Ferrer Pino va tornar a pintar les pintures de
darrera l’altar i així s’han conservat fins els nostres dies. Gràcies a les
atencions que hi esmerçava la senyora Pilar, descendent del Dr. Bartomeu
Robert, el pare del qual, Francesc Robert
i Batlle, a l’any 1853, va fer construir l’actual capella.
Els angelets, per ser més visibles, sembla ser que són els que més
acusen el pas del temps. D’aquí que la mare de la Maria Rosa i la Núria, hi
dediqués una atenció especial i els hi feia un repàs que, tot i no tenir mà
d’artista, la voluntat, moltes vegades, supleix moltes mancances. Al delegar-me
tal responsabilitat, de seguit vaig pensar en ell, el pintor. El sitgetà dotat
de la suficient sensibilitat, com per portar a terme aquesta restauració, a la
qual elles hi posaven per condició que el resultat fos prou digne. De seguit es
va fer evident la ironia que va mostrar
un familiar de les mestresses: “A veure
si acabarà sent com l’Ecce Homo de
Borja”, que es va fer famós després d’una restauració que, enlloc de
qualificar-la de nyap, la van considerar una obra d’art. Les dues dones es posaven les mans al cap, però la reacció
va ser ràpida: potser tant de bo la fama s’arraulís per entre les interioritats
de la capella de Campdàsens, per un fet com aquell que va tenir un gran ressò.
El pintor li va agradar l’encàrrec i s’hi va posar a treballar,
desinteressadament, fins aconseguir obtenir un resultat que ha satisfet a tots.
Així, una vegada recollits els pinzells, l’artista, que ha acudit a la capella
cada cap de setmana, es retira cofoi de la feina feta. I jo que, des del primer
moment, tenia pensat l’encapçalament per a l’Eco d’aquest divendres, ve que em quedo amb
un pam de nas. Quan em demana, m’insisteix, que sobretot el seu nom quedi en el
més absolut anonimat. Veient que no me’n
surto, respecto la seva voluntat, però no renuncio a canviar el títol. El felicito pel treball i
admiro aquesta lliçó de modèstia, quan avui els egos clamen un protagonisme
sense límits.
I és que la festa de Campdàsens, s’hi arrecera l’anonimat de moltes persones. Les quals dediquen hores a treballar
per a que conservi aquest pàtina de sitgetanisme que la fa diferent.: amb el so
de la gralla, el repic dels bastons, la poesia, amb pregó inclòs. Sense
oblidar-nos de l’esmorzar en l’esplanada de can Lluçà.
Molts ingredients que coincideixen
en aquest matí de la festa de la Preciosíssima Sang de Jesús. I jo que
dubtava, resulta que l’encapçalament s’avé amb el final.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juny del 2018 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada