Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 de juliol 2018

ELS ANGELETS DE CAMPDÀSENS


    El llogaret de Campdàsens sembla caigut del cel i, en aquesta caiguda, haver-se fet acompanyar per una calma que, al menys a mi em dona la sensació, només campa per aquesta gran parcel·la celestial, perquè es pot acariciar  sense que es desbarati. Llegit així pot semblar una cursileria, però quan les paraules obeeixen a una realitat, tots els qualificatius que l’autor faci servir  poden semblar pocs.
   Vet aquí un començament que es presta més com a introducció d’un sermó, que per cap altra finalitat que se li vulgui associar. Fins i tot l’encapçalament de l’article s’acompanya dels angelets que, es suposa, custodien  als estols celestials. Fins aquí, doncs, un contingut poc revelador de les intencions de l’articulista.  Aquesta vegada, però, coincideixen uns detalls que no vull passar per alt. El més important, indiscutiblement, és la celebració de la festa de Campdàsens que té lloc el primer diumenge de juliol.
   I si Campdàsens és dels últims reductes habitats del Massís, la seva festa ens apropa als antics costums de la gent que habitaven les nombroses masies que s’hi trobaven repartides. Gent acostumada a treballar de sol a sol, que no disposaven de comoditats i que la distància que els separava del poble era considerable, si tenim en compte que l’únic mitjà que disposaven era el carro i el cavall. D’aquí que la paraula festa els hi sonava diferent  que a la gent del poble. Aquests últims més habituats  a tot .
     D’aquí ve que la festa de Campdàsens aportava un complement d’assossec sempre benvingut. Perquè permetia, per unes hores, deixar el lligam permanent de la feina, per mudar-se una mica i compartir els petits, grans privilegis: el d’una festa , senzilla, però ben mirat, de les més entranyables i camperoles que s’han celebrat.
   M’ho explicava, ja fa uns quants anys, la  Carme Raventós, que de jove compartia amb els seus pares i germans, la solitud de tantes nits estelades i altres de llamps i trons. La seva família treballava pels  amos de la propietat de ca l’Amell. Com també n’eren “parcés”  la família Tutusaus. Que tenien quatre fills, dos d’ells,  en Joan i la Rosita es van establir a Sitges. En Joan de manyà i la  Rosa, que es va casar amb en Lluís Baqués,  despatxava el pa que enfornava el marit en la fleca del carrer Jesús.
   Transcorregut el temps, tornem al llogaret amb la mateixa motivació amb que s’hi adreçava  aquell veïnat . I això s’assimila a la implicació que hi aporten els Amics del Garraf, en quant a l’organització de la festa. Que, junt amb la de la Trinitat, té un encant que no es pot explicar, s’ha de viure en pròpia persona.
    L’any passat a la sortida de Missa, la Rosa Maria i la Núria Aixa,  em van fer un encàrrec molt peculiar. Que els hi busqués una persona per a restaurar els dos àngels que custodien la creu de l’altar . Em van fer saber que aquesta delicada feina, de tant en tant, amb paciència infinita, la feia la seva mare, la Pilar Casas Robert, propietària de la capella, entre altres hisendes del contorn.
    Quan la guerra, la capella va quedar molt malmesa. Una vegada s’hi va posar ordre, el pintor Agustí Ferrer Pino va tornar a pintar les pintures de darrera l’altar i així s’han conservat fins els nostres dies. Gràcies a les atencions que hi esmerçava la senyora Pilar, descendent del Dr. Bartomeu Robert, el pare del qual, Francesc Robert  i Batlle, a l’any 1853, va fer construir l’actual capella.
    Els angelets, per ser més visibles, sembla ser que són els que més acusen el pas del temps. D’aquí que la mare de la Maria Rosa i la Núria, hi dediqués una atenció especial i els hi feia un repàs que, tot i no tenir mà d’artista, la voluntat, moltes vegades, supleix moltes mancances. Al delegar-me tal responsabilitat, de seguit vaig pensar en ell, el pintor. El sitgetà dotat de la suficient sensibilitat, com per portar a terme aquesta restauració, a la qual elles hi posaven per condició que el resultat fos prou digne. De seguit es va fer evident  la ironia que va mostrar un familiar de les mestresses: “A veure si acabarà sent  com l’Ecce Homo de Borja, que es va fer famós després d’una restauració que, enlloc de qualificar-la de nyap, la van considerar una obra d’art. Les dues dones  es posaven les mans al cap, però la reacció va ser ràpida: potser tant de bo la fama s’arraulís per entre les interioritats de la capella de Campdàsens, per un fet com aquell que va tenir un gran ressò.
    El pintor li va agradar l’encàrrec i s’hi va posar a treballar, desinteressadament, fins aconseguir obtenir un resultat que ha satisfet a tots. Així, una vegada recollits els pinzells, l’artista, que ha acudit a la capella cada cap de setmana, es retira cofoi de la feina feta. I jo que, des del primer moment, tenia pensat l’encapçalament per a  l’Eco d’aquest divendres, ve que em quedo amb un pam de nas. Quan em demana, m’insisteix, que sobretot el seu nom quedi en el més absolut anonimat.  Veient que no me’n surto, respecto la seva voluntat, però no renuncio  a canviar el títol. El felicito pel treball i admiro aquesta lliçó de modèstia, quan avui els egos clamen un protagonisme sense límits.
    I és que la festa de Campdàsens, s’hi arrecera l’anonimat de moltes  persones. Les quals dediquen hores a treballar per a que conservi aquest pàtina de sitgetanisme que la fa diferent.: amb el so de la gralla, el repic dels bastons, la poesia, amb pregó inclòs. Sense oblidar-nos de l’esmorzar en l’esplanada de can Lluçà.  
       Molts ingredients que coincideixen  en aquest matí de la festa de la Preciosíssima Sang de Jesús. I jo que dubtava, resulta que l’encapçalament s’avé amb el final.
                                                                                        J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juny del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez