Pregona la veu popular que tots els
camins porten a Roma. Si més no, tampoc volem anar tan lluny, simplement
recórrer els camins de la nostra toponímia local. Camins que, alguns d’ells,
s’han perdut al urbanitzar el
sector per on transcorrien . Camins
transitats per la gent que vivia en els indrets de les afores del poble i també
pels qui els freqüentaven quan sortíem a fer un tomb pel camp, per la muntanya.
Només sortir del nucli urbá, les afores,
era com una teranyina que teixia camins i caminets. Així a frec de la sínia de
can Pairet transcorria el camí que ens portava a les Cases de l’Antoniet, on
entre altres hi van viure les famílies: els Catasus, la vda. Marrades, els
Mongai, la d’en Pepet Carbonell, la
família d’en Jaume Vicente, l’Anita Fullera. En Magí Mestres, un entusiasta
dels ball de Bastons que el va ballar del principi al final. L’amic tenia bona
gana i idealitzava els esmorzars de forquilla. Un dia estaven asseguts a taula,
ell i un altre sitgetà , i va succeir que a aquest acompanyant se li va escapar
una ventositat. El soroll el va delatar i la disculpa no es va fer esperar, a
la qual en Magí li va respondre: “tranquil,
ja et pots tirar pets que no tinc fato”.
En aquest
llogaret també s’hi van construir una casa la família d’en Josep
Nebleza. La seva muller, la Josefa Paco, de molt joveneta, va entrar a
treballar a la casa de l’Artur Carbonell. Un cop casada, en aquesta casa del
carrer Illa de Cuba, hi va néixer el fill del matrimoni, en Pepito Nebleza i
Paco. La família, per sempre més, van conservar una bona amistat amb l’Artur,
fins el punt que, tot i ja no viure en la porteria de la torre, el convidaven a totes les celebracions
familiars. Mentre, en Josep, aprenia solfeig i l’acordió. Va aconseguir tal
domini que en festes que organitzava l’Artur a casa seva, li demanava al xicot
si volia amenitzar-les una mica amb l’acordió. La peça preferida era “La Comparsita” la interpretació li sortia tan brodada que tenia l’èxit
assegurat.
Al començament
del camí, en derivaven dos més, un a frec
de la Sínia Dionisia, que transcorria cap a la Sínia d’en Rostit, se’l coneixia
pel Camí dels Capellans i passava pel començament del de La Fita. Un camí, aquest, en el seu començament estret, encara quedaven
de peu els dos pilars de l’entrada, on hi estaven collades les dues fulles de
les reixes de ferro les quals, en el seu temps havien tancat aquell domini amb marges a cada costat. Un camí que portava fins
a can Bricullé i ca La Blanca i seguint més enllà es por arribar fins a
Montserrat. Un camí que, quan comença el
mes de maig, és transitat pels components del Centre Excursionista de Sitges,
quan a hora molt matinera emprenen el camí cap a Montserrat. Els Dels Capellans
i el de La Fita han conservat el nom originari, si més la identificació no té
res a veure amb l’entorn. Són camins del Poble Sec i, com el nom ho indica,
conformen les avingudes principals d’un poble que a la vegada és la continuació del de Sitges.
En el sentit
oposat als dels Capellans, sortia un
camí que començava al costat de la torre
de la família Novials. Un matrimoni format per un català i una andalusa. La
Gloria tenia la gràcia de la gent del Sud i una vitalitat sensacional. Acostumaven a
viure a Barcelona, curiosament, en el mateix edifici on viu la família Pujol. La
porta d’entrada de la casa, des de fa un temps, és notícia, quan per ella surten i entren imputats. Avui el matrimoni
Novials estaria més incòmode al pis de Barcelona que a la seva torre de Sitges.
Aquest camí ens
portava a la vinya d’en Sam , a la dels Rufete, al camp d’ametllers de ca la
Mariana .... fins a la casa i ermita de
Santa Bàrbara. Uns camps on els paranys
eren quasi a tocar un de l’altre. Perquè
aquesta cacera ha estat una
modalitat que ha tingut molts seguidors. Durant aquest temps, els homes del
poble o anaven a caçar al parany, o amb
l’escopeta a l’encontre de les llebres, les perdius... mentre altres anaven a
fer rovellons. Es pot dir que tots els propietaris de les terres del terme, hi
tenien camuflat el parany i si no era seu, els hi deixaven parar a les seves
amistats. Transitar-hi durant aquest període de caça, representava ser convidat
a apartar-te, quan més lluny millor, del parament de les teles, perquè la
presència de la gent provocava que els ocellets no es posessin damunt la trampa
atrets pels refilets dels reclams.
Però de tots els
camins, un dels més transitat ho va ser el Camí Fondo, que portava a l’ermita
del Vinyet, amb recorregut que
transcorria entre sínies i terres de conreu. En uns anys en què tot l’entorn eren camps i vinyes. L’escultor Pere Jou va
construir la seva casa al costat de la del pintor Sunyer. Tan era el descampat,
la solitud del indret, que sortien al
portal i podien distingir quan l’esposa de l’escultor deixava enrere les cases dels Fernàndez, que es trobaven a la
Ribera, perquè res s’imposava entremig.
De la
riera en sortia el camí cap a les Coves,
Miralpeix i la Mare de Déu de Gràcia. Miralpeix era un enclavament important en
el tràfec de contraban. Les baques, carregades, principalment, de paquets de
tabac, s’apropaven a la platja i des del sobresortits de les roques,
descarregaven la mercaderia i l’amagaven
a la masia i des d’allà ho distribuïen.
Un altre camí
sortia de davant el Vinyet i, travessant
la via del tren, ens portava a les Cases del Sord, un agrupament de
cases de planta baixa i pis, que oficialment també es coneixia com a Alta del
Vinyet. Un camí per on s’accedia a la masia de can Lleuger i, pel costat de la
via a Can Pei.
Camins,
aquests i altres, que el progrés ha fet desaparèixer, i en on hi havia camps,
masies, amb els consegüents plans
d’urbanisme, s’hi han aixecat noves edificacions.
I és que la modernitat
ens ha posat, ho vulguem o no, en el camí del progrés. On és millor caminar endavant,
sense mirar enrere.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de novembre 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada