Tota mena d’esdeveniments han estat anunciats de manera
puntual. Les pàgines de l’Eco han donat cobertura informativa d’actes,
espectacles i de qualsevol activitat que requereix que el seu comunicat arribi
a cada casa. A més, per tal de que sigui més directe el missatge informatiu,
s’han repartit el que sempre hem anomenat programes de mà.
Entre els anys
cinquanta i seixanta del segle passat, els programes de mà es van consolidar
com la manera més eficient de propaganda. Especialment pels aficionats al
cinema, els quals restaven amatents als repartidors de programes per tal de
disposar d’informació puntual de les pel·lícules que es passarien en les
corresponents sales de cinema: Prado. Retiro i Rialto i fins i tot el Patronat.
Les cases distribuïdores de pel·lícules proporcionaven uns programes que avui
tenen un valor de col·leccionista. En una cara anava impresa, a tot color, l’enunciat
de la pel·lícula amb la corresponent fotografia dels protagonistes principals i
algun detall que s’identificava amb l’argument. La part de darrera estava en
blanc i en ella les entitats que llogaven la pel·lícula feien imprimir els dies i l’horari de les sessions.
Omplert tot aquests
requisits, els encarregats de repartir-los els anaven a buscar a les impremtes: a la del Sr. Joan Puig i a la de
l’Eco. Els més joves cercaven als repartidors perquè aquells il·lustratius programes, junt amb els cromos els,
completaven un singular patrimoni, el qual dosificaven en els límits traçats en
el terra, com aportació a la tirada de patacons. Altres els guardaven fins al punt
de disposar d’una curiosa col·lecció.
Cada Societat
comptava amb els seus repartidors. Al Retiro disposaven del Sr. Sanahuja a qui
la veu popular coneixia pel sobrenom d’en “Toledo”. Un mot que va identificar a
tots els fills i família. Eren tan alts que a algú se li va ocórrer fer-ne la
consegüent comparació: “Ets més alt que
la catedral de Toledo”. Tanta en va ser la influència de la susdita
comparació que els hi va quedar, per sempre més, la denominació. L’home
desenvolupava l’activitat de repartidor fent servir una conclusió que el va fer
popular. Quan lliurava el corresponent programa afegia un supòsit que moltes
vegades encertava. Amb to sorneguer repetia: “Té, encara que no vinguis mai”. Una elocució que, a més de posar en
evidència al receptor, venia a mostrar una generositat per part del repartidor
el qual, tot i ser conscient de la poca voluntat d’assistència, lliurava el programa.
Entre altres el
va succeir en Manolo Delgado, eficient empleat de la casa, on també desenvolupava
diferents comeses, imprescindibles per al bon funcionament intern. Es dóna la
casualitat que en Manolo acudia a l’Eco a buscar els programes i potser els havia imprès el seu fill Rafa i
ordenat el feix el seu altre fill, en Pepe que n’era l’aprenent. Si més no en
Manolo no tan sol s’encarregava de repartir programes que es basaven amb
informació destinada al lleure dels dies de festa, l’home tenia encomanat un
altre repartiment de fulls informatius, els mateixos que havien lliurat la
Sisqueta i la Tona. Les quals a més propiciaven tota mena de detalls
identificatius. Perquè no parlem de programes, sinó d’esqueles. Una informació
que avui tan trobem a faltar quan algú ha mort i no ens assabentem. Les
Societats locals eren un punt important d’informació perquè diàriament hi acudien
molts socis a fer el cafè. Coneixedors d’aquests costums, el repartidor deixava
unes quantes esqueles a cada Societat que es convertien en una enorme
efectivitat informativa i fins a cert punt revulsiva. El col·lectiu de gitanos
de casa nostra tenien per costum, quan arribaven de fer transaccions comercials
pels diferents mercats, i un cop havien dinat, es mudaven hi acudien a fer el
cafè. Com era gent de costums, sempre hi havia l’espavilat que sense que ningú
s’adonés, disposava unes quantes esqueles a damunt de les taules que ocupaven
aquest col·lectiu. Només arribar, aprensius com són a la mort, si es trobaven
amb tan necrològica informació se’ls hi removia tot, fins el punt que, per la
seva tranquil·litat, canviaven de taula.
Dels programes
del Prado i del Rialto s’encarregava el Sr. Casildo Vivó, majoral que havia
estat dels cercolets i com a tal s’assegurava de comptar amb l’acompanyament
musical, reservat a un pastor que vivia pels termes de Begues i que s’hostatjava
en la seva casa, on li proporcionaven la roba adient per tal d’oferir una acurada presencia durant
l’acompanyament del seguici folklòric dels dos dies. El Sr. Casildo era Pradista i eficient col·laborador.
Al Prado també
hi trobàvem al Sr. Jordà que a més de fer de porter a la porta del primer pis
del saló teatre, a l’estiu repartia els programes amb els quals s’anunciava la
programació d’aquell balls i espectacles diaris, que començaven per Sant Joan i
s’acabaven per la Mercè.
I sense voler
haig de tornar al pis de casa de la família Torrens, perquè allà en aquesta
privilegiada tribuna de la casa de la torre del rellotge, la Montserrat s’hi
passava moltes estones guaitant al brogit de la plaça, des d’allà ho dominava tot, fins i tot els repartidors de
programes. Tanta n’era la seva curiositat que quan es distingia un, no parava
fins a tenir la informació del contingut. Es valia dels alumnes que anàvem a
classe de solfa. Només obrir la porta, ens demanava si sabíem del que es
tractava. Si li responien negativament, ens demanava que anéssim a buscar-ne
un.
Un dels últims
repartidors de programes és en Jaume Ferret,
net d’en Tolu del gas. Un xicot que fa molts anys que s’hi dedica, malgrat que
les noves tecnologies han jugat en contra d’aquesta modalitat i, per tant, dels
repartidors.
J. Y. M.( Article publicat a l'Eco de Siges el 3 d'octubre del 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada