En el transcurs
de la dècada dels cinquanta, Antonio Machín es va convertir en el ídol d’una joventut
que ja anava de camí dels seixanta i una mica més enllà. El cantant d’origen
Cubà havia amenitzat moltes d’aquelles
nits d’estiu sitgetanes i la seva veu, característica, única, així com el seu
swing, aconseguia captivar el bo i millor dels
d’aquella edat que començava a ser daurada. Entre el seu repertori més
aplaudit es trobava: “El manisero, Dos
gardenias, Angelitos Negros”. La lletra d’aquesta última començava: “Pintor que pintas iglesias, pínta unos
angelitos negros....”. Un bolero que es va convertir en un clàssic, ja no sols per la melodia, sinó també pel
significat de la lletra, per la pell bruna dels angelets i pel moviment
compassat de les maraques amb les quals s’acompanyava el cantant.
Paral·lelament entre el final de la dècada
dels cinquanta i començaments de la del seixanta, la secció fotogràfica Sitges
Foto Film, organitzava uns concursos nacionals de fotografia, el fallo del qual
tenia lloc en les vigílies de les festes de Nadal. Els organitzadors reservaven
un apartat al tema Sitges, al qual hi podien presentar obra qualsevol
participant, que no havia de ser necessariament veí de Sitges, però sí que la
imatge havia de reflectir detalls
de temàtica local. En una de les
edicions va guanyar una fotografia molt bonica, l’autor era el Sr. Julio San Miguel, pare de la regidora Carme San
Miguel que ho va ser de l’Ajuntament de Barcelona i actualment ho és del de
Sitges, formant part del grup de l’oposició.
La imatge de
l’obra guanyadora estava impressionada des de l’interior de la botiga
d’antiguitats d’en Llorenç Garcia.
Aquest bonic espai que es troba situat en el baixos de can Falç i fa cantonada
amb el carrer Carreta. Si veu una
disposició d’angelets de talla, que pengen, del llindar de la finestra, mostrant cara fosca.
Darrera de la grisor ambiental del dia, l’artística reixa exterior i la silueta
de l’església. El Sr. San Miguel la va titular: “Angelitos Negros”, un títol que feia honor als protagonistes de la
fotografia i, sens dubte, es recreava en el del bolero de Machín. Pels aficionats a la
fotografia, ha estat una obra de grat record.
La botiga que
regenta en Llorenç Garcia està ubicada en un lloc privilegiat, però a banda de
l’enclavament, es fa palesa la sensibilitat de l’antiquari que està darrera el
negoci. Les dues finestres que s’aboquen al Passeig, ofereixen un estil i una
sobrietat que les diferencia del comerç convencional i encaixen amb
l’arquitectura de l’edifici. I com abans de dedicar-se de ple a les antiguitats,
en Llorenç va continuar l’ofici del seu pare, allà, en la fornal dels baixos de
la casa on avui està ubicat un restaurant, el ferro enrogia i sobre l’enclusa,
amb cops secs i persistents, anaven modelant l’elegant forma de la reixa, fins
a quedar una replica exacta de la que ja disposaven. Les dues finestres, amb les
reixes corresponents, són com una obra d’art que inspira a fotògrafs, pintors i
és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui ens visiten. La seva disposició,
tan acurada, contribueixen a posar una subtil pinzellada en aquesta escaire que
abraça la blancor de la paret de can falç i s’estén fins aquest començament del
carrer Carreta, on es continua exhibint uns elements molt acords amb tot
l’entorn.
Ara, per
qüestions burocràtiques adscrites a la complexitat que et reserven els
contractes d’arrendament, el darrer antiquari de sitges, a no ser que es faci
tot el possible per salvaguardar un establiment tan carismàtic en el teixit
comercial sitgetà, es veurà obligat, a tancar la porta de la botiga, aquesta que és
un referent de bon gust i sensibilitat, en quant a la perseverança de mantenir aquest bocí de Sitges tan ben
disposat a les mirades i a la curiositat
de tots els qui mentre passegem guaitem a l’interior des de les dues finestres.
Ve a ser com tafanejar a la privacitat
d’una llar d’aquell Sitges antic amb cases senyorials, com la que ens ocupa. On
els objectes exposats són el compendi d’un temps passat i que els anys els han
acabat convertint en antiguitats i fins i tot en selectes obres d’art.
Traslladada la
manyeria al carrer sant Honorat, quan aquest carrer encara no s’havia obert,
paret amb paret amb la fàbrica de persianes Mirabent-Adell, en Llorenç va
continuar l’activitat en el nou enclavament. D’allà sortien aquells artístics
clavells de ferro forjat, amb una filigrana d’orfebre en el tracte dispensat en
la representació de la flor. Tot ell d’un negre molt matisat, una vertadera
obra d’art. Els de casa l’emmarcaven amb un perfil estret de fusta envernissada
i col·locaven el clavell damunt un fons de
tela vellutada que feia una mica de mostreta, de color verd poma. A sota
la tija del clavell s’hi fixava una placa d’or on hi apareixia escrit el premi
atorgat. Es tractava dels reconeixements que es concedien durant l’acte de
clausura del festival de Cinema Fantàstic i de Terror, certamen cinematogràfic
que també organitzaven la gent del Sitges Foto Film.
Angelets,
negres, blancs i rosadets, han campat per tots els racons del Sitges íntim. Que
sembla condemnat a perdre aquesta
intimitat a favor d’un dimoni sorollós i poc respectuós amb la sensibilitat i les
bones maneres de la nostra gent. Mentre van desapareixent, del nostre paisatge,
establiments que han contribuït a mantenir una activitat comercial que ens era
molt familiar i molt integrada amb l’entorn. Seria una llàstima que aquestes
dues finestres perdessin la força de convocatòria, la que ens porta a guitar al
seu interior i on, entre les reixes, la mirada es perd en el temps i en la història
de cada objecte. Sense distincions, però potser sí preferències. Malgrat que: “los angelitos negros también los quiere
Dios”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre 2014 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada