L'ÚLTIMA PÀGINA

 

    Aquestes fotografíes tenen un significat especial per a l'història de l'Eco i per en J.Y.M. És l'ultima página del tomb per casa que surt de la màquina de l'imprempta del C/ Bonaire. La qual es va imprimir el dijous dia 16 de gener del 2014 a les 12'15 h. La darrera setmana que es plegaven els fulls del setmanari, flairant a tinta, damunt els taulells del taller. I també el darrer Eco imprès  en el seu format convencional. L'esdeveniment bé es  mereixia fer un tomb per la casa, per agrair a la familia Soler totes les atencions rebudes i acomiadar-me, en persona, d'aquesta tercera página, la qual he procurat servir amb tota la meva estima i respecte als lectors.

   Es tanca una etapa i se'n obre una altra, amb renovada il·lusió per tal de que l'Eco segueixi ocupant la seva posició  en l'àmbit sitgetà. La propera cita será el dia 31, una bona ocasió per a dispensar-li la rebuda que es mereix.

MÚSIQUES D'ANIVERSARI

   Em complau acomiadar-me d’aquest espai  on he tingut el plaer d’omplir de contingut durant uns quants anys, amb l’honor que també suposa compartir veïnatge amb el Sr. Bisbe. I he considerat que el millor per materialitzar aquest adéu, era fer-ho  amb una altra de les meves aficions, la música. D’aquí la raó de tal complaença. Abans de seguir, però, haig de puntualitzar que aquest comiat tan sols afecta a la meva estreta  relació amb aquesta pàgina, en concret la número 3, perquè la nova direcció del setmanari em  té reservada una parcel·la dintre una nova secció en  la renovada compaginació de l’Eco. Un esdeveniment, aquesta novetat de reestructuració , que ens implica a tots; col·laboradors, lectors, anunciants  i que fa que desperti moltes expectatives, ja abans de sortir al carrer el proper dia 31. Un gest que agraeixo molt, perquè ja tinc més que assumit  el compromís que, per voluntat pròpia,  fa molts anys, vaig contraure, resultant d’aquesta altra afició, la literària.

    Permeteu-me, doncs, que sigui la música, i en concret una música d’aniversari, l’escollida per marxar amb l’últim fotolit del full a sota el braç, una vegada enllepolit de tinta  per la màquina que l’imprimeix. M’acompanya una profunda admiració   a en Josep Delgado Rubia que ha tingut cura del seu comandament durant tot aquest temps.

    Una  temàtica, la de la música, que he viscut intensament a casa des de que tinc ús de raó, degut a la tradició familiar que va encapçalar l’avi Joan, les seves dues germanes, la tia Lola i la tia Pepita, el meu pare, l’oncle, jo mateix, el nostre fill, una neboda i un nebot, fills respectius de les meves dues germanes. Aquesta implicació l’hauran pogut seguir, molt sovint, en les meves col·laboracions, on  aporto anècdotes i temàtica diversa, protagonitzades pels músics i els mestres de música. Es dóna la circumstància que amb aquests últims he tingut la sort de compartir moltes hores d’aprenentatge i  una amical relació que m’ha permès implicar-me en aspectes diversos de les seves respectives famílies.

     Del mestre  Gabriel Pallarès em va captivar un raonament que posteriorment he pogut corroborar.  Estàvem asseguts tots dos davant el piano i, com tenia per costum, en una de les improvisades i magistrals interpretacions que em dedicava, quan va acabar em deixà anar  una conclusió  sublim: “Sí, Joan, la música és molt bonica, llàstima que s’hagi de tractar amb  músics”. Per aquesta proximitat familiar tenia coneixement de les excentricitats que acompanyen als intèrprets, que en certa manera  forma part del tarannà de cadascú, però més que això  de les genialitats que van en consonància  amb l’aureola  que envolta cada artista.

      Els músics locals, el dia de Sant Esteve de l’any 1964, van materialitzar un projecte que va comptar amb la implicació de molts entusiastes de la sardana i de les  nostres tradicions, amb el rerefons del so de les gralles. Perquè va ser el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu el qui, prèviament,  va impulsar una colla de grallers que seria coneguda per la colla dels músics, degut a que els components tenien relació amb les diferents orquestres de les quals formaven part. No obstant el projecte del Sr, Samuel tenia molt més projecció, pretenia dotar a Sitges d’una Cobla de sardanes. Li van fer costat les autoritats locals, encapçalades pel batlle Sr. Josep Ferret de Querol que van posar a disposició dels intèrprets els instruments pertinents i els professors per guiar-los en els corresponents aprenentatges. La bona disposició, d’uns i altres, va fer realitat un somni. Aquest amb noms i cognoms propis.  Ens trobem, per tant, al capdamunt de la rampa de llançament d’un aniversari  que, als qui avui en som components,  ens aporta satisfacció i confiança. Serà en la  diada de Sant Esteve, d’aquest any que acabem d’estrenar, quan la Cobla Sitgetana compleixi 50 anys de la seva existència.

     S’ha fet un llarg recorregut, la xifra en dóna testimoni, i en aqueta travessa els bons records superen les adversitats. I això és bon senyal i, en bona part, és degut que en el si de la formació ha prevalgut, per damunt d’ interessos i escala de valors personals, una relació exemplar entre tots els components, els de plantilla, i tots aquells que en un moment puntual ens han ajudat. L’aspecte negatiu,  es tradueix que hem deixat pel camí a bona part dels músics  fundadors. Ells han estat un referent i un exemple de perseverança,  de bones arts, tant quan les coses han anat bé  o quan, des de casa mateix, s’ha deixat de fer costat a la Cobla amb raonaments que no venen al cas.

     Ens hem perdut entre compassos durant la interpretació, cosa que passa als  més professionals, i també en, en un moment d’aquesta trajectòria,  hi cap el mèrit d’haver-nos perdut,  en plena nit, en la capital Austríaca de camí a Zakopanne ( Polònia) . Quan el sentit d’orientació del  més introvertit de la colla falla i t’adones  que transcórrer el temps, flaquegen les forces  i tot es veu des de la mateixa perspectiva, la de la desorientació total. Ha estat de les poques vegades que la bona harmonia s’ha alterat entre mecaguns, a boca plena,  dels més impulsius, o no tan comprensius amb les tàctiques orientatives del company.   Tot i que  el primer músic local, intèrpret de tible, que es va avançar a la internacionalitat de la Cobla, va ésser en Josep Torrens que presumia d’haver estat el representant mundial de tible en les pròsperes Amèriques, en concret, a la ciutat de Nova York, on  en la Fira Universal de 1964-1965 hi van actuar, durant uns mesos,  els ballets de Sitges. En un període de temps en què en Josep no era component de la Cobla i a partit d’aquí  l’Anna valls i en Jofre Vilà, van confiar amb la formació sitgetana per acompanyar les actuacions del ballet que dirigien i que va actuar dintre i fora de la nostra geografia.

   També hi ha hagut  situacions que  han  acabat  amb un esglai, com la caiguda d’en Manel, en el moment d’entrar a l’escenari allà a  la ciutat de Múrcia, prèvia retirada, involuntària, de la seva cadira per part d’un músic de la bancada de darrera. En Manel es va deixar caure convençut de trobar el  seient  i va anar a parar a l’empostissat, oferint una caiguda espectacular que, sortosament, no va tenir altres conseqüències que l’esglai per part  de tots.

    En els àmbits més propers,  la Trinitat, l’Hospital, el Vinyet, la Festa Major, la festa de la Verema... ha fomentat uns lligams d’apropament i la sensació compartida de: “encara hi són”. Una conclusió que va reconèixer el jurat del Premi Trinitat Catasús en atorgant-nos la distinció, compartida  amb el matrimoni Krahn –Uribe, a l’any 2000.

     Tindré temps, durant aquests mesos  que falten, per anar aportant pinzellades que acoloreixin  aquesta trajectòria. Ara toca tancar aquesta pàgina i deixar-la a punt per adaptar-la a la que els tècnics de grans projectes anomenarien la segona fase. La primera ha durat 127anys i escaig. Entre músiques d’aniversari, em plau implicar-me amb unes il·lusions i complicitats abocades en el nou projecte.

    Que refili el flabiol per a donar pas a un nou introit. I deixem el contrapunt per a la Sitgetana.  

                                                                                                                 J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de gener del 1014. Es dóna la circumstància que va ser l'ultim exemplar que es va imprimir a l'imprempta del c/ Bonaire. Aquest tomb per casa va entrar a la màquina a les 12,15 h. del dijous 16. )

QUAN JA HA HAVIA SORTIT EL SOL

 

    Existeixen detalls, aspectes diversos, en la vida dels humans, que tot i la  seva simplicitat no deixen de ser  altament sensacionals, extraordinaris. És aquesta excepcionalitat la que pretenc reflectir en l’article d’avui. I de com passem de l’espectacle que ens ofereix la natura a una altra punyent realitat de la vida.

    En el dia a dia es produeixen dos fets destacats, com són el ressorgir d’aquest i quan també decanta cap a l’ocàs. Em remeto a aquestes dos aspectes en concret, perquè és el fet més comú a tots.  Davant les dues realitats quotidianes, el fer-se de dia i acollir la nit. Acompanyar l’arribada d’un nou dia  no té els mateixos seguidors que  els qui l’acomiadem, que en som l’immensa majoria. El fet d’aquesta diferència es déu a que quan es produeixen les primeres clarors de l’albada estem enllestint els últims somnis.

    Existeix un col·lectiu de matiners/eres que portats per la seva dèria de caminar, deixen el llit quan la foscor de la nit encara domina el panorama. En aquesta hora el poble ofereix un aspecte que no té res a veure amb la resta del dia. La solitud dels carrers, la calma de baix a mar, transmet  una serenor exultant que no té preu. A aquesta gent que camina se’ls hi reserva el privilegi de ser espectadors del naixement d’un nou dia.

         L’amic Joan  Yll i Fontanals, que malgrat portar el mateix nom i coincidir   amb la mateixa fonètica i manera d’escriure el primer cognom, no ens uneixen vincles familiars, té per costum cada Cap d’Any arrecerar-se a l’altura del canó del Baluard i des d’allà convertir-se en un espectador privilegiat del naixement del primer dia de l’any. El sol s’apercep  amb una puntualitat extrema, a les 8’20 , que no és  precisament l’hora que surt, ja que en aquests dies ho fa sobre les 7.  Em comentava que llevat excepcions com la que es va produir quan el canvi de mil·lenni, que va coincidir amb un bon nombre de gent de Sitges que s’hi va aplegar per immortalitzar el moment, durant la resta  de convocatòries   acostuma a estar sol.  Segur, però,  que existeixen altres encuriosits espectadors, d’aquest natural esdeveniment, que prefereixen seguir-ho des d’altres emplaçaments.

    No sempre, però,  aquest primer dia de l’any  s’estrena  solejat, ell mateix em comentava que ha hagut anys que ha predominat un  cel encapotat. Aleshores l’espectacle no és el mateix, perquè el que és bonic és veure com el sol sembla sortir del fons del mar i aquesta bola rogenca es va fent intensa i poc a poc  s’enlaira fins anar guanyant les posicions de cada franja horària  Fins i tot la pluja ha estat la protagonista d’aquestes puntuals trobades,  però en Joan, en lloc de desistir d’aquest costum, hi acudeix desafiant el mal temps, raonant  que si el sol no es deixa veure no és per culpa seva.    

  Són els moments,  les situacions excepcionals, a les quals em referia, que es produeixen cada dia, a voltes d’una manera diferent, tot i que existeixen dates que l’espectacle va acompanyat d’un significat especial. Després, quan el dia es remou per entre altres singularitats, el tema de l’espectacle queda relegat davant altres ingredients que afecten als esquemes  de cadascú.

  Fins a tornar  a reviure situacions plenes de  simbolisme. Com  ara, en aquesta vigília del dia de Reis, quan escric  l’article i som a punt de conèixer els components de la  nova Comissió de Festa Major. Parlar-ne, ni que sigui, com veuran, des d’un vessant específic,  quan queden per endavant encara molts mesos, pot semblar una mica massa agosarat a pesar  que tenim assumida la sensació que el temps passa massa ràpid.

    No obstant  per circumstàncies luctuoses, aquest primer dia de l’any, un dia esplèndid,  em va venir al pensament el vistós desplegament de la capa del gegant,  la qual quan el gruix del seu vellut  es refrega per la pitrera un calfred recórrer tot el cos. És un dels altres espectacles  simples, però emotiu, que s’afegeixen a les singularitats  de la vida sitgetana Veus, en canvi el vestit de la geganta no aconsegueix desplegar  la mateixa volada, és diferent. Amb tot,  la parella de gegants avança, balla , i existeix un punt en el seu recorregut, on el carrer fa baixada  i la casa, amb flors a la finestra, aporta als geganters el record de l’Antoni Parra que va carregar amb la geganta i en va ser cap de colla. Era quan l’Olga, la seva muller, cosia vestits al costat de la seva mare i el seu pare anava i venia amb la bicicleta, en una imatge que formava part de la rutina diària i d’un contorn i costums  prou conegut, tot i aquest transcórrer fugaç del temps. Fins que  passen coses que alteren la normalitat d’aquesta vida familiar. Com va succeir quan a l’Antoni la vida se li va escapar quan tornava a casa i allà l’esperaven l’Olga i en Francesc per dinar.

     Precisament en aquest primer dia de l’any, quan el sol ja havia sortit, acomiadàvem  a l’Olga. Cap dia és bo per emprendre  aquest viatge, no obstant  hi ha unes dates que, pel seu significat, es fa més feixuc d’admetre i  suportar.

  A la  dona sensible, amatent, el destí li tenia preparada una coincidència negativa, marxar l’últim dia de l’any. Deixar la casa del carrer Sant Gaudenci, situada en una vorera on el temps sembla que s’hagi aturat  perquè  l’entorn no ha  canviat gaire,veïns amb la casa on havien viscut en Joan Olivé i la seva muller, la Maria Ràfols i ara l’Antoni i la Pilar. Amb el record de la botiga que regentava la família Mirabent  Castiel dedicada a la venda de roba, on avui hi ha la vivenda d’en Francesc i en Xavi. Just en aquesta altra parcel·la del poble que la conformen quatre cantons. En un la  casa de l’Olga , en l’altra la casa on hi vivia la Tomasa i la seva família, enganxada a  la de la Martina la cotillaire  i de les seves filles. A l’altra costat la casa de la família  Mirabent –Julià, avui elevada a la categoria de palauet.  Davant per davant hi vivia la Pepa Hill de can Tiquet, una eficient proveïdora de les espardenyes dels balls de la Festa Major. I el que són les coses, al final de la baixada hi tenia la casa en Francesc Esplugues, perruquer, com la seva muller i les seves filles, la Rosa Maria i la Montserrat. Ell era l’encarregat de pentinar a la parella de gegants i que, arribats a aquest punt,  els geganters els arreceraven al balcó per a que Dandi, des dalt, els hi fes uns retocs als  pentinats quan es trobaven quasi a la meitat del recorregut.

    L’Olga Mestres ha viscut just a la meitat de la baixada, ni massa amunt ni massa avall, allà on al repunt de vida familiar se li afegia l’embasta de la tradició, aquesta que els permetia esperar el pas dels gegants amb una complicitat majúscula. Fins que la vida ha passat com de puntetes i,  en aquest primer dia de l’any, l’hem acompanyat, en el seu últim passeig, sota un sol radiant, protagonista de les mirades encuriosides per veure’l aparèixer entre les tenebres. Quanta lluminositat per a un adéu tan sentit i secundat.

                                                                                           J. Y. M.

( Article publicta a l'eco de Sitges el 10 de gener del 2014 )

LA SITGETANA

   El dia de Sant Esteve d'aquest any 2014, la Cobla Sitgetana celebrarà els 50 anys  de la seva trajectòria. Una fita important assolida gràcies a la perseverança dels músics que han integrat la formació i al bon companyerisme que en tot moment els ha acompanyat.

 

LA FÀBRICA DELS ANYS

La fàbrica dels anys és l’empresa més universal i alhora la més complexa  de totes les existents, que funciona amb una exactitud matemàtica. No s’atura ni de dia ni de nit, per tant el seu engranatge evoluciona  de manera ininterrompuda els 365 dies que el componen. I sempre disposa de l’implicació   humana més generalitzada i diversificada de totes, preparada per fer-li costat i  treballar per a ella.  No obstant, degut a aquesta diversitat, cada dia que passa, potser cada instant, és irrepetible. I amb aquest procés de funcionament va fabricant anys, els quals van sumant i el seu pes arriba un moment que es fa feixuc pels operaris de major edat i aquí hi entra, implacable, la llei de la vida que té unes clàusules que no hi ha sindicat que pugui fer-hi res per aturar les seves conseqüències, fins que som acomiadats de la manera més injusta de totes, mentre els qui queden al peu del canó manifesten, amb resignació: vet aquí la llei de la vida. Un argument que va del braç de la resignació que és el component que ajuda a restablir la confiança, heus aquí un altre element que fa que l’engranatge no se’n ressenti a llarg termini.

    Amb els anys, des dels primers usuaris d’aquesta fabricació correlativa, la fàbrica s’ha anat adaptant als moments i dels seus motlles acaba de sortir i posar en circulació l’any 2014. Nou de trinca, acabat d’estrenar. L’any ja està fabricat ara s’ha desenvolupar, millor dit, l’hem d’anar modelant els seus empleats. I  cada factoria distribuïdora ho adaptarà a les seves circumstàncies i a les maneres d’actuar del seu respectiu personal.

     Les persones més grans, anys fa, quan en els pobles les coses anaven d’aquella manera, ho resumien dient: “hi fa feina a la casa de la vila”.  Però és que  en aquestes cases sempre n’hi ha hagut, no ens venia pas de nou, tanmateix  avui n’hi ha en totes les cases. I d’uns anys cap aquí sembla que aquests surtin amb defecte de fabricació i, el que és més greu, no s’acaba de trobar la formula per solucionar-ho. Això ens demostra que la maquinària del temps, malgrat els avanços aconseguits, no disposa de la perfecció necessària per poder fabricar un producte que corregeixi els errors dels humans i del seu entorn, en termes informàtics l’anomenaríem un antivirus capaç d’immunitzar o, si més no, corregir els desgavells els quals condueixen a situacions d’extrema gravetat, on hi conflueixen adversitats de tota mena.

   Ens diuen els encarregats de la fàbrica que aquest nou any no tindrà tanta mala jeia com els que acabem de deixar enrere. Ho fonamenten en què s’intueix una certa millora en tots els aspectes bàsics per a que això sigui possible, més o menys, més aviat a llarg termini.

   Sitges no s’ha escapat de les maldades d’aquests anys que han sortit defectuosos i que han causat perjudicis a empreses, comerços i, per consegüent, amb  repercussió negativa en el benestar bàsic  de les famílies.

   La gent de Sitges  encarem el nou any amb moltes expectatives a la vista. La primera de totes, o si més no la més propera a aquesta lectura, afecta al setmanari, el qual afronta el seu futur a cavall d’un projecte de transformació que implica uns canvis en la línia editorial la qual, en aquestes properes setmanes del mes de gener, s’anirà adaptant a un nou guió pensat per garantir la prolongació de la meritosa trajectòria que li ha atorgat la família Soler. Personalment estic molt agraït a l’atenció que en tot moment m’han dispensat, donant-me l’oportunitat, quan no deuria tenir gaire més de setze anys, de publicar-me la primera i curta crònica que vaig escriure d’un d’aquells concerts  que tenien lloc els diumenges al matí en el Palau de la Música. En aquell en concret en van ser els protagonistes l’Orquestra Ciutat de Barcelona, dirigida per l’Antoni Ros Marbà i com  a solistes el violinista Gonçal Comellas i el violoncel·lista Lluís Claret. En uns concerts que comptaven, entre el públic assistent , amb gent de Sitges. A l’estació coincidíem, els qui més  recordo, amb en Sebastià Yll Bages, en Joan Ferret Plana, en Josep Mirabent Magrans... Aquell meu incipient neguit literari, potser heretat del meu avi Martínez que també  va ser col·laborador d’aquestes pàgines, va tenir una continuïtat ja mai més interrompuda i que el cap d’uns anys vaig aportar a les pàgines de l’Eco unes cròniques escrites a mà, no disposava d’una màquina d’escriure,  des del Sàhara, en concret des de la ciutat de l’Aaiun , en el període d’adaptació militar, o de compliment obligatori amb la pàtria.

    De retorn a casa, l’adaptació al món laboral i als lligams sentimentals, va obrir un parèntesis en aquella assiduïtat. I ves el que són les coses, un dia ens va visitar, al taller, l’impressor i intel·lectual, gran aficionat a la fotografia, el Sr. Joan Puig i Mestre i  hem va animar a restablir la col·laboració amb el setmanari, raonant que li havia agradat molt tot el que havia escrit des d’aquells verals del desert.I, vet aquí, de llavors fins ara.

  Tots els que hem sentit de prop el seu bategar estimem el setmanari i li desitgem el millor. I l’ombra dels Joseps de l’Eco és tan allargada que ha fet de sostre, de company inseparable, d’engranatge important dintre  la fàbrica dels anys, en la secció que pertany al nostre poble.

No obstant aquestes pàgines, com a qualsevol aspecte que guarda relació amb la causa pública,

no ha escapat de les crítiques i veus discordants. Però sóc dels qui pensen que per criticar  primer s’ha de saber superar el motiu de la crítica. 

   Segur que l’esmentat canvi de guió del setmanari no és l’aspecte més transcendent davant els reptes que se’ns presenten. Algú en una ocasió  va dir: “ Quelcom ha de canviar per a que tot segueixi igual”. Un dels més esperats és la reobertura dels museus, un projecte no exempt de controvèrsies que afronta la recta final amb uns resultats que és d’esperar estiguin d’acord amb les expectatives creades a partir dels canvis  que ha sofert el projecte inicial.

    En el transcurs d’aquestes festes es nota moviment de gent forastera pels nostres carrers, un senyal que la Vila té un pol d’atracció que s’ha de veure compensat durant els mesos de més ocupació. Perquè venim observant que d’uns anys cap aquí les informacions relatives a aquesta ocupació se’ns presenten com a molt bones, no obstant un dels indicadors més fiables són les platges que tenim més a l’abast. Molt concorregudes els caps de setmana i festius i la resta dels dies hi regna, tot sigui dit, molta calma. M’ho comentava fa pocs dies un amic, el qual  recordava que no té res a veure amb aquelles aglomeracions quan, a diari, es feia difícil estendre la tovallola a la sorra i ara pots campar sense cap mena d’estretor, per tant alguna de les estadístiques fallen. O els turistes han canviat els costums i prefereixen les piscines, que també pot ser. O com diuen els castellans: “no todo es oro lo que reluce”.  Tanmateix aquest moviment fora de temporada ens fa ser optimistes

     De peticions, a l’hora de fer la carta als Reis, tantes com vulguin. Que siguin tan generosos com voldríem, haurem d’esperar el final d’any  per tornar a fer inventari. Ens conformem amb salut i alguna coseta més per tal de no perdre-la.

   

                                                                                                               J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de gener del 2014 )