DE FESTA EN FESTA

Els ratolins han estat el malson de les cases que disposaven d’un pati, pel qual es colaven a les interioritats. Davant la seva presència l’escombra era l’arma infalible per acabar amb la seva gosadia, batalla difícil de guanyar perquè la seva agilitat desbaratava l’harmonia i les bones maneres de la gent temperada.

Però la modernitat ha manllevat aquells ratolins enjogassats i els ha reemplaçat per altres que també fan de les seves. La seva rapidesa es fa palesa en la pantalla de l’ordinador i a mena de fletxeta va de un costat a l’altra, de tal manera que si no es dominen prou bé els seus moviments, el ratolí informàtic fa de les seves. És el que va passar amb l’article de la Festa Major, el tenia acabat i el senyal del ratolí es va plantificar damunt del número que corresponia a un article que ja s’havia publicat i jo vaig corroborar, a la seva gosadia, donant el consentiment per a que fos enviat a la redacció. Així va sortir publicat, altra vegada, “el carrer de les banderes”. De tots els mals va ser el menor perquè, efectivament, les banderes tornaven a penjar dels balcons.

El ratolí me l’ha jugat, però jo no vull que es surti amb la seva, per tant he cregut convenient aportar a aquesta secció l’article que vaig escriure per a l’ocasió. Havent aprés la lliçó que, abans de donar-li via lliure, hauré de furgar en la ratera i comprovar que es correspongui amb el que pertoca i així guanyar la batalla del seus enjogassats atreviments.

El 15 d’agost , dia de la Mare de Déu, es capitalitza el major nombre de festes que a més d’estar catalogades amb el distintiu de majors, també hi trobem l’implicació de la fira, en aquesta diada quan les Maries aconsegueixen un dels altres protagonismes, la seva afinitat amb el santoral del dia

Actualment la fira no té res a veure amb els anys de la nostra infantesa , que es caracteritzava per un seguit de parades que oferien un ben assortit escampall de joguines. La nostra es desplegava a frec de la platja de les barques i d’aquesta ben alineada disposició de casetes pintades de color verd, recordo a un firaire de complexitat voluminosa que vestia amb samarreta i per sobre de la blancor de la peça de roba, s’entrecreuaven els elàstics que li subjectaven els pantalons. Una parada que restava sota els dominis i atenció de tota la família del firaire calorós que deixava al descobert una abundant superfície pilosa. Aquesta fira, la nostra, representava l’apropament a unes joguines que resultaven accessibles a la despesa familiar. Fer un tomb per ella era com guaitar a un aparador replet d’il•lusions. A un somni que el podíem acariciar, gràcies a la gentilesa dels responsables de les parades que tenien la delicadesa de despenjar la joguina per a que la poguéssim contemplar de prop. Les dependentes vestien amb bates balderes, remenaven per entre les no menys desbocades butxaques del davantal curt que els servia per guardar el canvi. La fira era el mercat de la mainada, el més esperat. Situat en un lloc privilegiat, com ho és aquesta franja del litoral.

La fira, com aparador de petites joies d’infantesa, va anar perdent interès a mesura que les economies familiars anaven més folgades i no calia haver d’esperar l’agost per comprar la joguina , sinó que els desitjos dels més menuts es podien atendre qualsevol dia de l’any. La presència dels firaires ja no despertava l’entusiasme d’altres temps. En el declivi van sorgir noves iniciatives, pensades per oferir al•licients als més grans. I que millor que els plaers, simples però suggestius d’un pica -pica improvisat, a base pernilet o de xoricet, entre altres improvisades suculències Va ser la manera com la fira es va convertir en un escampall de parades que oferien menjars d’elaboració ràpida, mentre un dens núvol de fum s’enlairava cel amunt, gosant enterbolir la sempre atractiva imatge de l’església.

El fum, l’olor de fregit, la música estrident, van posar el colofó a una tradició que va apassionar a petits i grans. Fins a canviar d’escenari, perquè coincidint amb aquestes dates el parc de can Robert esdevé com un substitut d’un marc que era únic i el d’una disposició que era esperada, perquè la presència dels firaires suposava la porta per la qual s’accedia al pòrtic d’una de les festes que desperta més interès, la Festa Major. Curiosament també, alguns anys, s’acostumaven a complir els pronòstics de les persones de més edat, les quals vaticinaven que la presència dels firaires acostumava a venir acompanyada d’unes tempestes gegantines, amb proliferació de llamps i trons. Una situació molt pròpia de la climatologia estival. No obstant aquella pluja caiguda amb ímpetu, servia per alleugerir la sufocació ambiental, perquè refrescava ostensiblement l’ambient. Tant era així que els més visionaris donaven per acabat l’estiu. Una circumstància, aquesta de la tempesta, que posava en perill el negoci de la gent de la fira i que capficava a la gent de la pagesia que temien per la collita de la verema que era propera. Una pluja massa torrencial, així com una devastadora pedregada podien malmetre, a la recta final, tot el treball.

Les festes majors aglutinen molts factors que les fan diferents a altres. Tot i que el pas del temps també ha influït en el seu desenvolupament. No és el mateix ara que, per exemple, fa cinquanta anys, perquè davant tots els avenços viscuts, el sentit de la festa perd en el recorregut molts dels seus al•licients. Petits detalls que contribuïen a magnificar-la, els trobem barrejats en l’evolució del dia a dia. I aquesta suplantació es fa més palesa en els pobles de la costa, on es pot dir que es viu en una festa constant. Entre els detalls on s’observen més aquests canvis els trobem en l’aspecte musical. Comptar amb la presència d’una bona orquestra contribuïa a conferir categoria a la celebració. I ja no parlem de la casa que podia comptar amb el privilegi de tenir assegut a la taula, a l’hora del dinar, a un músic. També el costum es va anar perdent a mesura que van proliferar els establiments de restauració, perquè tot el gruix de la formació ha estat derivat a hotels i restaurants. Un altre aspecte que ha tendit a desaparèixer és el parament dels emblemàtics envelats. Una icona de les festes majors de molts pobles que no disposaven de sala de ball. Avui arreu hi ha magnífics poliesportius, on el tema de l’esport és relatiu, no així el servei de la piscina que durant aquests mesos es veuen molt concorregudes. Aquests espais oberts a les celebracions que s’hi vulguin projectar, són els més adequats per destinar-los a acollir els corresponents balls.

Aquests són alguns dels grans detalls que s’han anat perdent pel camí. Fins arribar a la vesant econòmica.. Els pressupostos s’han aprimat i l’aspecte musical no s’ha escapat. Les diferents comissions encarregades d’organitzar la festa, ho han de fer amb uns pressupostos que estan sota mínims i aquesta circumstància fa trontollar l’estabilitat de les grans formacions orquestrals. Les programacions d’aquests dies es basen en la participació dels músics justos i necessaris per a fer ballar. Alternant música en directe amb la de discs . Lluny queda, llevat excepcions, la massiva contractació d’artistes de primera fila. Com aquells balls que oferien el Prado i el Retiro, on hi havien actuat el bo i millor del món de l’espectacle.

De festa en festa és la tònica que ocupa aquestes jornades. Quan, sense adonar-nos, tornem a donar valor a les petites coses que permet no menysprear altres opcions, les quals també són prou dignes.

"JAQUE MATE"

Amb aquest terme tan incisiu es dóna per finalitzada una partida d’escacs. Per arribar a aconseguir el triomf de la partida s’ha de poder encerclar la peça del rei, amb les diferents peces que configuren el tauler amb les quals juga l’adversari, de manera que no tingui cap altra escapatòria que claudicar al setge que està sotmès. Qui primer dels dos jugadors que s’enfronten damunt les quadrícules blanques i negres, aconsegueix tal irreversible situació, s’apunta el triomf.

A Sitges, com a tot arreu del món els escacs ha comptat, i hi continuen havent, jugadors que saben jugar d’una manera molt tècnica i altres que just sabem moure les peces i defensar-nos el millor possible. Ha estat un joc propici per ser jugat a aixopluc dels cafès de les nostres Societats, on els jocs de taula han tingut, des de sempre, els seus seguidors: el domino, la botifarra..., el billar i els escacs han comptat amb molts adeptes. Si més no de tots aquests llocs on la participació dels jugadors de les diferents modalitats ha proliferat amb més escala ha estat al Prado. Aquesta Societat s’ha envoltat d’una nodrida representació de socis, que dels escacs n’han fet un emblema que distingeix al col•lectiu pradista . tant és així que es va constituir una penya la qual, després moltes partides realitzades fora d’un context associatiu, a l’any 1932 oficialitzen la seva secció d’escacs, sent ara la secció més veterana del conjunt d’activitats que al seu aixopluc es desenvolupen. I també assolint la tercera secció local més antiga, després de la Societat de Caçadors, creada el 1923, el Club Natació Sitges, el 1925 : I el Club de Golf Terramar, el 1927.

A l’any 2007 la Penya d’Esscacs del Casino Prado, va celebrar el 75 aniversari . Per a deixar constància d’aquesta trajectòria es va publicar un llibre del qual són autors l’Ignasi Mª. Muntaner i en Jordi Ferret, aquest últim una peça cabdal de l’equip del Prado i president que fou d’aquesta secció. Un treball molt interessant que recull una admirable trajectòria, dintre la qual s’han alternat jugadors locals, pradistes o no, altres d’àmbit comarcal, nacional i fins i tot internacional.

Comencen organitzant tornejos locals que encabien dintre de la programació d’actes diversos de la Festa Major. A la quinta edició d’aquests campionats es celebren sota la denominació d’Open d’Estiu , on hi participaven jugadors de fora de Sitges, una participació que començava a ser destacable i assoleix la categoria de campionat comarcal. A partir del 1980 els campionats ultrapassant l’àmbit comarcal i s’obra la participació a jugadors de tot Catalunya , establint-se dos grups el A i el B .Es comença a inscriure’s jugadors estrangers.

Les dependències del Prado compten amb una sala destinada al joc dels escacs que era on es celebraven els campionats, Però degut a que la participació de jugadors anava en augment, els campionats van passar a celebrar-se a l’anomenada sala del Bingo, fins que aquesta també va resulta petita,. Eren els anys de la presència de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, de la qual en va aconseguir el patrocini i gràcies a la mediació de l’amic Lluís Massó i Mestre, ex-president de la secció, expert jugador i en aquells moments regidor d’Esports de l’Ajuntament, aconseguí que la novena edició del campionat es celebrés en el saló d’Or del palau de Maricel.

Aquest primer i únic canvi d’ubicació va comportar un seguit de problemes logístics, fins el punt que en l’Antoni Ferret i Soler opta per deixar de dirigir l’organització del open del Prado i agafa el relleu en Rafael Marcet i Soler. El trasllat fora les dependències de la Societat fou un canvi que tampoc va ser ben vist pel president de l’entitat en aquella època, el Sr. Ramon Artigas, el qual no concebia que un campionat organitzat per la Societat es celebrés fora de la seu pradista. És així com es decideix que l’open torni a casa i es jugui en el saló teatre. Una decisió molt encertada que permet captivar als jugadors que venen de fora i donar més facilitat de moviment al públic que assisteix com a espectadors i seguidors de les evolucions de les jugades per part dels participants, molt d’ells ostentant la categoria de grans mestres.

En Francesc Gonzàlez Alonso portava l’organització de l’open quan aquest va celebrar la vint-i-cinquena edició, comptant amb l’eficient tasca del qui n’és secretari, en aquell moment, Daniel Marcet. Posteriorment el Sr. Francesc González va ser nomenat president del Prado i actualment continua com a president de la penya d’escacs. No obstant com més gran es fan les coses, sempre flaqueja per la part econòmica, perquè representa que les despeses són també majors. Coincidint amb l’edició de l’aniversari, la qüestió econòmica apunta com una amenaça pel futur de l’open. l’Ajuntament s’implica una mica més, augmentant la subvenció i s’aconsegueix la col•laboració molt valuosa de determinats establiments hotelers que aporten un nombre determinat d’habitacions on poder hostejar a mestres internacionals. Aquest fet permet alleugerir a l’organització d’una carga difícil d’assumir si a més s’ha de fer front a la retribució econòmica amb la qual estan recompensats els guanyadors de les diferents categories.

Fa pocs dies que ha finalitzat la 39edició de l’open d’escacs Vila de Sitges, amb una nombrosa participació de jugadors que han jugat en les diferents categories de l’open. Aquesta nova singladura aconsegueix establir una fita important, una continuïtat que ve avalada per la gran afició i dedicació que han desenvolupant sitgetans i gent vinculada al poble els quals, d’aquelles partides de cafè, van ser els capdavanters d’aquest campionat que ha agafat important rellevància. Molts noms propis encapçalen el palmarès d’aquesta trajectòria. Sobretot gent del Prado que aprofitaven anar a fer el cafè i entaulaven la partida. Pradistes com en Joan Corella i Miracle, els germans Antoni i Enric Almiñana Formento, l’Antoni Marcet i Castelló. En Jordi Ferret i Roca, en Pau Servat i Fontanillas, al qual recordo de professor als escolapis i que participava en el jocs del pati, en aquells vibrants partits de futbol, la seva implicació li va valdrà una inoportuna lesió que li va deixar atrofiada l’articulació del colze. Una altre puntal va ser l’Antoni Jordà i Mateo que a més de bon jugador esdevingué un mecenes de la penya, ja que gràcies a ell es podien fixar bons jugadors. Sento molt haver de deixar-me a tants altres en l’anonimat, per raons d’espai, tanmateix per acabar ho faig amb el record de l’escultor Pere Jou i Francisco qui. a més de ser bon jugador d’escacs, va deixar esculpits en els inacabats capitells de la façana, la representació d’unes partides.

En aquests moments actuals, la sensació és que vivim en un “jaque” permanent. Ho estan els reis de debò, els polítics de tots els àmbits. I com si d’una partida es tractés, uns i altres, trampegen la situació, buscant escapatòria i a ser possible contraatac. Totes les combinacions possibles per evitar el “mate”. Ja veurem com acabarà aquesta patida complicada i de final imprevisible.

                                                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'agost del 2013 )

PORTES OBERTES

Els mesos d’estiu s’han caracteritzat per una obertura de portes i finestres generalitzada. Quasi totes les cases de planta baixa, oferien una imatge molt peculiar. Per tenir obert fins i tot hi tenien la porta del carrer i, des de fora estan, s’albirava fins el pati del darrera de tot. Per aprofitar el poc aire que pogués circular, la mestressa de la casa s’assentava en mig del tiratge i des d’aquesta posició aprofitava per sargir la roba , o escoltar la novel•la, mentre que el seu posicionament li servia de punt de guaita , des on vigilar l’entrada.

Recordo com si fos ara que en la casa de la família Perea, en el carrer Sant Francesc, al costat del forn de pa, la porta dels baixos, durant les vesprades d’estiu, restava oberta i, des de el carrer, es veia a tota la família, nombrosa en tietes i avies, sopar a la fresca a l’entorn de la taula disposada en el pati. Era una imatge molt singular d’aquell Sitges de plantes baixes amb pati. Sopar a l’aire lliure i amb la porta oberta del carrer, transmetia una imatge de familiaritat i de suma confiança. I és que en aquells anys ningú hagués gosat traspassar, sense demanar permís, el llindar de la porta. Van fer just per gaudir del plaer d’una llibertat entre la qual no s’interposaven panys ni altres forrellats. La porta era oberta i, des d’allà hi podien guaitar tothom que ho desitges. I deia que havien fet just, perquè aquest petit plaer va sucumbir a mesura que el poble creixia i quan la família de la bonica casa del carrer San Francesc, es va disseminar per les circumstàncies de la vida que a tots ens afecta, es va començar a fer necessari tancar la porta de l’entrada si no volies tenir desagradables sorpreses. I a partir d’aquí ja mai més hem pogut deixar les claus al pany ni, molt menys, deixar l’accés lliure. I aquells baixos van deixar de ser-ho a mesura que s’edificava. Uns espais on el menjador acostumava estar a la part del darrera i l’habitació gran a davant. I si durant el dia la porta del carrer restava oberta, a la nit ho estava la finestra del dormitori. Tan sols tancava la intimitat una simple persiana d’aquelles de corda. Si tenim en compte que la finestra era baixa i les fulles obertes, hauria estat fàcil accedir a l’interior sense que s’adonessin de la presència de l’intrús. Però ningú estava per alterar els costums de deixar les portes i finestres obertes.

I va arribar el moment de tancar la porta i engegar el ventilador i així, un airet artificial, generat pel recorregut circular i intens de les seves pales, ha fet i fa que la calor sigui més suportable. Fins que innovadors invents necessiten que portes i finestres estiguin quan més hermèticament tancades millor. Em refereixo a l’aire condicionat que produeix una frescor artificial, no exempta d’inconvenients, però agradable quan la xafogor es fa quasi insuportable. El cos ha esdevingut molt ensenyorejat i reticent a haver de suportar les altes temperatures i busquem, durant els mesos de més calor, la fredor ambiental que desprenen aquests aparells els quals, junt amb la calefacció, cada vegada s’imposa més.

Res a veure amb fredors i escalforetes, s’ha produït un fet destacable, que obeeix a una obertura puntual, a l’abast de tothom, la qual hem denominat d’una manera que no podia ser més clarificadora: jornada de portes obertes. Aquesta obertura ens permet poder accedir a cases, edificis emblemàtics, així com museus i altres privacitats que, gràcies a aquestes iniciatives, es poden visitar sense cap cost i que si no fos així, en molts llocs, ni pagant hi podríem accedir perquè és d’ús privat o summament restringit als visitants aliens a l’edifici. Aquesta modalitat s’ha propagat i gràcies a ella ens permet descobrir intimitats i detalls que normalment estan reclosos en interioritats tancades a cal i canto.

Just quan s’ha obert la porta del mes d’agost, hem traspassat el seu llindar i el rigor de les temperatures continuen establint els paràmetres dels mesos més calorosos de l’any i aquestes escalfor aclaparadora es converteix en el tema principal de conversa i indefugiblement s’estableix la comparació: “aquest any fa més calor que l’estiu passat”. Una conclusió generalitzada no obstant gens fiable, perquè d’un any per l’altre no ho podem verificar si no és portant un control de les temperatures i aquesta labor solament la fan el personal que resta amatent de la climatologia i algun que altre curiós que fa un seguiment de les temperatures i dels litres de pluja caiguts durant els mesos de l’any.

La gent aprofita aquest mes per lliurar-se al plaer de les vacances i entre aquest anar i venir, veiem com portes i finestres que durant la resta de l’any estan tancades, ara són obertes i la joia d’aquests dies de lleure envaeix tots ela racons d’uns habitatges, com les habitacions d’hotels, que arriben a una ocupació alta, res a veure amb els mesos de més fred.

I aquests cap de setmana, fins el proper dilluns, les portes del santuari del Vinyet romandran obertes de bat a bat, durant les vigílies i el dia de la festa. Amb una mena de jornada de portes obertes, derivada en una visita guiada a l’ermita. En la celebració dels oficis religiosos i durant tot el dia de la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, per tal de que el poble que s’hi apropa pugui venerar la imatge en el seu cambril. Durant la resta de l’any, la porta lateral del Vinyet que sembla ser n’era la principal, la trobem oberta si ens hi atansem dintre la franja horària que contempla la seva obertura. A partir de demà, doncs, i fins dilluns a la nit, totes les portes del Vinyet seran obertes i la gent entrarà hi sortirà amb la satisfacció que comporta el retrobament amb una festa molt sitgetana i molt concorreguda.

Després d’aquesta festivitat arribarem al llindar del dia de l’Assumpció de la Mare de Déu, el 15 d’agost, data que les Maries celebren la seva onomàstica. I un referent que afecta a la llum diürna, quan diguem i constatem que per a la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Les hores de llum de dia a partir de Sant Joan es van escurçant, malgrat que el fort de la calor comença des d’aquesta data i es prolonga fins ben entrat el setembre, quan a la nit ja cal tancar una mica la finestra.

Un agost amb moltes portes obertes, perquè sense necessitat de tancar-ne cap, arribem a la Festa Major. Tot just la darrera setmana, encarant la sortida del juliol, es va obrir la porta per a deixar tafanejar a les interioritats dels preparatius. Hi varem entrar i se’ns va donar a conèixer els noms del pendonista de Sant Bartomeu, la pendonista de Santa Tecla, el pregoner i l’autor del cartell, d’aquest any. Honors que han recaigut en l’Esteve Ferré, la Carme Merlos , en Xavier Gimeno i Víctor Bregante. Ve a ser com l’entrada d’una bafarada d’aire fresc i renovat i des d’ara fins al final, s’aniran alternant petits detalls fins a culminar en el gruix d’actes del la vigília i del dia de Sant Bartomeu. A quantes portes cal trucar per tal de tenir-ho tot enllestit.

Durant aquets dies de festa, Sitges ofereix unes singulars jornades de portes obertes, on tothom és convidat a gaudir de la festa i delectar-se amb el contingut del folklore tradicional.

Mantinguem activa la nostra il•lusió, perquè quan es tanca una porta se’n obra una altra.

 J. Y. M.

( articñe publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'agost del 2013 )

PROTAGONISTES DE LA TARDA

El dia està sotmès a la disciplina del rellotge, des de la primera llum de l’albada, fins a la fosca de la nit, és el període de temps que anomenem dia, i que el rellotge s’encarrega de mesurar el llindar entre el matí, la tarda i la nit.. Però per damunt del rellotge mana el sol que el cap i a la fi, la terra al girar en el seu entorn, fa possible llum, ombra i penombra. Ho hem trobat així i l’ésser humà ha aprofitat la llum del dia per desenvolupar la jornada laboral. Que no vol dir que a la nit no treballi ningú, tot al contrari. Existeixen oficis que es desenvolupen en les hores de foscor. I moltes empreses tenen establert el torn de nit, per tal de no parar la producció.

Però la institució que més ha destacat en aquest aprofitament de la nit ha estat la dels serenos. Sobretot en els pobles d’un cert nombre d’habitants, lògicament els menys poblats, la gent se’n va a dormir i cadascú vigila els seus dominis. A Sitges, quan els guàrdies municipals els coneixíem a tots, sabíem distingir entre la guàrdia urbana i els serenos. Ells acostumaven a ser sempre els mateixos, hi coincidíem després de sopar, quan enfilaven el carrer Sant Francesc cap a l’ajuntament.

Era una imatge que es repetia cada dia, a l’estiu es feia més evident perquè sortíem al balcó a prendre la fresca, en canvi a l’hivern la seva incorporació no era tan notòria. Que el factor temps és molt relatiu, ho exemplifica el fet anecdòtic que molts convilatans entraven a la consulta del dentista Josep A. Martínez Sardá, en el carrer Parellades, amb el torn dels municipals de la tarda i en sortien amb la parella de serenos destinats al Cap de la Vila. Hi havia entrat amb claror de dia i se’ls hi feia de nit, dintre de la sala d’espera o estirats en la butaca reclinable del dentista, amb la boca oberta i amb aquelles mans grosses i fortes remenant entre les dents i queixals dels qui encara els hi quedaven alguns de seus. En aquelles hores, després de tot el dia d’escoltar tota mena d’ais i uis i també la típica pregunta del cangueli: “Què em fará mal?”. Després, dic, d’una jornada laboral molt llarga i plena de laments, el doctor Martínez sentia una mena de fòbia per la pregunta en qüestió, i tant podia ser que esclatés amb una cridòria que s’escoltava des del carrer, una situació que poca tranquil•litat aportava a tots aquells que s’esperaven en la saleta, o podia succeir que continués cantant com si sentis ploure.

A banda de la jornada fraccionada en torns, al nostre poble s’hi ha concentrat una activitat d’una exclusivitat quasi més propícia de la tarda, per la qual semblava tenir el seu temps reservat a questa franja horària, la de després de dinar. Que és quan circulava la regadora municipal , comandada per en Josep Duran “en Rayo”. Feia la seva entrada pel carrer de Sant Francesc i passava pels carrers més principals, amb un rec a pressió, situat als extrems inferiors del dipòsit . Una aspersió que el mateix conductor regulava, de tal manera que quan passava algú per la vorera, feia disminuir la intensitat. En aquella hora la regada del carrer feia sortir fum de l’asfalt i deixava una sensació molt bona de frescor.

Com que la influència de la regadora només beneficiava els carrers principals, a la Maria Dolors Arnabat li regava una part del seu domini, la de davant de la porta de l’establiment de planxadora, no així a la banda de la finestra on hi tenien el menjador. Era, per tant, el moment de treure la regadora que la dona balancejava duna banda a l’altra del carrer.

No tardava gaire a incorporar-se a l’escena de la tarda l’esmolet. A més del Rodríguez que hi venia de tant en tant, s’alternava amb un altre que diria que també era de Vilanova, que els matins treballava a una de les empreses de la veïna Població. Baixet, pentinat cap enrere i amb un mono blau, moltes tardes deixava anar aquell xiulet produït per la planxa d’acer al refregar per la pedra d’afilar i que segons l’ondulació que flexionava canviava de refilet, però el conjunt era un so molt característic. De primer com que els esmolets venien de tant en tant, cada vegada que s’escoltava l’anunci, la gent s’apressava a dir: “l’esmolet, plourà”. Ho associaven a un canvi de temps. Però com l’assiduïtat d’aquell home era pràcticament diària , la climatologia va deixar de tenir els efectes secundaris que es relacionaven amb la seva presència. L’home guardava aquell singular carretó al Bar Espanyol. Dotat duna roda gran a la qual incorporava una corretja i accionant , amb el peu, un pedal allargat, la roda feia girar la pedra d’afilar. Un cop acabada la feina treia la corretja de la politja i la roda servia per poder desplaçar el carretó.

Entre aquestes arribaven els Juncosa, pare i fill, que venien de Vilanova i s’encarregaven de distribuir gènere, principalment a les botigues de queviures, ara a l’estiu venien carregats de fruita. En Pere era home de caràcter que sentia suma predilecció per Vilanova i la defensava a capa i espasa si algú s’atrevia a entrar en raons poc complaents als criteris del vilanoví.

I arribem als horaris dels recaders que acabaven d’arribar de Barcelona, com els Cosialls, els germans Bielsa , en Sanahuja, en Casimir Carbonell i els germans Albareda, aquests últims, com els de can Gori, feien el trajecte a Barcelona, anada i tornada amb camions i després els de can Mirabent ho distribuïen amb carros tirats per cavall. Els que feien el trajecte en el tren, arribaven carregats amb voluminosos mocadors de farcells, aquells dels quadrets, amb les espatlles arquejades, però amb el gènere ben disposat, de tal manera que no perdien res. La tarda era la seva hora, desprès de tot el matí de moure’s per la capital. L’arribada a Sitges era esperada pels seus clients, sobretot si l’encàrrec que portaven era important pels seus interessos.

Un altra protagonista de la tarda era l’Epifani, el neteja botes. Era l’hora en què es posava en la vorera de cal Xatet, al costat de la porta de l’obrador de can Massó, perquè s’hi escampava l’ombra . El matí restava a la terrassa del Roy, sempre fugint del sol. l’Epi també ha estat un dels personatges populars del poble, el qual tot sovint pregonava: Ai! De los pobres cuando yo sea rico”. Es volia venjar de les misèries d’una vida molt modesta, però honrada, amb una feina que just li donava per subsistir. El “limpia”, però, era home de mati, tarda i nit. La seva franja laboral depenia del moment escollit, per la seva clientela, quan es volia presumir.

Al límit de la tarda passaven les peixateres amb el peix distribuït en coves, damunt la carretilla, per vendre’l a la clientela habitual. Pronunciaven el crit: Nena que porto uns mollets... i les mestresses de casa, sabedores dels seus costums, ja restaven amatents. Si els hi interessava sortien a la porta i si no, des de l’interior, cridaven: “per avui ja tinc sopar”.

Han estat alguns dels protagonistes de les tardes sitgetanes, altres el seu protagonisme s’associava amb els matins. I vet aquí que ara, potser més que mai, en trobaríem molts que de la nit diguem que en fan dia.

J. Y. M.

DE LA MUNTANYA AL MAR

Aquests dies fa calor, massa per caminar per les muntanyes del nostre Massís. La pujada del Coll de la Fita es converteix en el primer escull que cal superar per accedir a indrets prou coneguts i valorats, be sigui pel paisatge que s’hi divisa o per les característiques que el fan mereixedor de la caminada.

El Puig d’en Boronet, la Trinitat i Campdàsens per posar tres exemples, tenen accessos alternatius, em refereixo que si pot accedir per diferents camins sense, necessariament, haver-hi d’arribar per la pujada de la Fita. No obstant sigui per on sigui, el camí és costerut. I si tenim en compte que la festa de la Trinitat i la de Campdàsens coincideixen amb unes temperatures estivals, fa que el camí esdevingui feixuc. Però com que disposem de cotxe a la porta, es converteix en una alternativa massa còmode com per renunciar-hi.

La Carme Raventós va néixer, va passar la seva infantesa i part de la joventut en una de les cases del llogaret de Campdàsens, el seus tenien cura de la terra de la família Amell. Un testimoniatge que era reviscut per explicar vivències, alegries i penúries de la vida camperola. Les més angoixants van tenir lloc durant les llargues nits de la guerra, quan l’aviació atacava la fàbrica de ciment de Vallcarca. L’estrèpit, en mig del silenci, de les Paves horroritzava a la Carme que, junt amb la seva família, corrien per amagar-se al bosc i, des del seu fràgil amagatall, escoltaven el brunzir i veien el gran resplendor de les explosions. Aquesta situació no la va oblidar mai i l’explicava sempre que en tenia ocasió.

Quan la pau va contribuir a alleugerir els ànims i poc a poc va permetre retornar a la rutina diària, la gent de Campdàsens, com ells, la família de la Rosita Tutusaus, a casa seva tenien el forn, i casualitats de la vida s’emmaridà amb el noi de can Vicenç forner. Junt amb en Joan de les Cases de Dalt, completaven un grup de famílies que amb els anys van venir a viure a Sitges.

Uns i altres, estiu i hivern, venien a la Vila a proveir-se del que necessitaven i la mainada anaven i venien cada dia a escola a Vallcarca.. Aquest anar i venir comportava fer i desfer el camí, bé sigui a dalt del carro, tirat pel cavall, o simplement a peu. Les distàncies s’escurçaven gràcies a l’agilitat que tenien aquella gent que estava avesada a caminar.

D’aquí que aquells anys ja sigui la festa de la Trinitat, la de Sant Joan a Vallcarca i la de Campdàsens, el primer diumenge de juliol, o la nit de Nadal a la capella de Jafre, comportava una implicació massiva de tota la gent de la pagesia que estava repartida per tot el contorn. A la Trinitat hi acudien els músics de la vila i amenitzaven un ball davant la casa de l’ermità. La nit de la vigília de la festivitat de sant Joan, a Vallcarca feien revetlla amb ballaruga. I aquest primer diumenge de juliol a Campdàsens hi acudien el Sr. Torrens amb un harmònium carregat al carro i també una selecció de músics, tots plegats acompanyaven els cants de la missa i desprès amenitzaven un populós ball en l’esplanada de davant de la capella.. De la qual n’era un fervent serven el sacerdot sitgetà, pare Antoni Torres i Fillola, el seu germà, Enric, va ésser director de la sucursal sitgetana del banc de Biscaia. El pare Torres, junt amb els Amics del Garraf van ser els promotors de la represa d’aquesta festa que es va anar lubricant amb l’entusiasme que hi van esmerçar aquells contertulians que es trobaven al taller d’en Sebastià Yll. Ell i en salvador Picas capitanejaren un projecte senzill, consistent en tornar a vestir de festa la planúria de Campdàsens i el recer de can Lluçà, on té lloc l’esmorzar , el pregó, la lectura de la poesia, així un entranyable repic de bastons i ballada dels capgrossos. Deixant, anys fa, per en Joan Ferrer de can Terradeus , ajudat per la Toni, la seva muller, la preparació de l’all i oli.

Han estat detalls simpàtics que han perdurat fins els nostres dies, malgrat que pel camí hem deixat a molts amics d’aquest Garraf.. Abatut pel sol d’aquests dies que llueix amb la força renovada d’un altre estiu el qual, fins fa poc, era complaent, em refereixo que ens obsequiava amb una benevolència atípica per les dates que ens trobàvem, perquè fins ara la calor no havia estat la protagonista de les converses.

Amb aquesta última incursió, la muntanya deixarà de ser la protagonista de les cròniques locals, fins al menys per allà ben entrat el setembre quan les vinyes d’aquest llogaret lluiran els embotornats gotims de raïm, amb la verema com a procés soci -ambiental pel protagonisme que li confereixen els veremadors. Que si bé ara és una feina més aviat monòtona i a vegades mecanitzada, en altre temps d’entre els ceps en sorgia un guirigall i unes enraonadories que alegraven la monotonia de la vinya. Tot seguit no tardarà gaire que els caminants tornin a transitar els camins. I, amb les primeres fredors, els boscos rebran els buscadors de bolets. Però per a tot això encara falta.

Ara tot el protagonisme es concentra a la voreta del mar, davant una nova temporada caracteritzada per l’acció d’uns inoportuns temporals que es van emportar la sorra de les platges i com la imminència del començament de la temporada era a tocar s’ha hagut de portar-ne de nova. De la muntanya al mar, amb tota una variació de contrastos.

I si variada i també enigmàtica se’ns presenta les entranyes d’aquests Massís, les fondalades marines ofereixen moltes sorpreses que sols els experts saben visionar des de les continuades immersions que hi fan. M’ho explicava l’altre dia en Frederic Malagelada, home de mar més que de muntanya, el qual reconeixia que el portes a buscar rovellons i és incapaç de trobar-ne cap, en canvi es submergeix cap les fondalades marines i gaudeix d’un afinat sentit de l’orientació que el porta a descobrir rareses que s’amaguen en aquestes profunditats. M’argumentava que seguint la coordenada del Brut del Vinyet es troba una pedra completament plana que ell gosaria a classificar com un dolmen, malgrat que ha estat bellugada i ja no es troba en la posició inicial, amb la qual es basava per tenir aquesta conclusió, sense que hagi estat ratificada .per les veus aciençades en el tema. En Frederic és un expert del busseig que ha trobat i ha ajudat a fer possible la recuperació d’importants peces, les quals han contribuït a inventariar els naufragis que han hagut davant de la nostra costa. En els meus anys de joventut em fascinaven les cròniques d’aquestes troballes que es publicaven en aquest setmanari. El seu protagonisme era notícia destacada i el seu nom apareixia en diferents mitjans de comunicació. Com el resultat d’un apassionament vers el món submarí que sempre ha despertat la curiositat i el interès de les persones que vivim tan a prop del mar, però que com a molt ens hem cabussat i guaitat a la capa de sorra d’un fons poc distanciat de la superfície.

El proper dimarts, festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona de la gent de mar, coincidirà amb la típica processó de les barques. Un detall singular just en l’equador del juliol . En un poble de mar i muntanya, amb tots els seus al•licients.