A PEU PLA

Un dels anhels o el costum més generalitzat ha estat, fins fa relativament poc, anar a viure en els nuclis urbans, siguin de poble o de ciutat. Fins el punt de convertir-se en el desig més preuat de la gent que vivien al camp, perquè la soledat, les incomoditats que comporta viure aïllat, es converteix en un impediment per moltes de les raons esmentades i altres relacionades amb la convivència. Amb tot, els masovers que tenien cura de les masies del nostre terme acostumaven a ser gent resignada, molts d’ells naixien en aquests indrets i aquella vida, el silenci de la nit, no ho haguessin canviat per res. Una vida allunyada de les comoditats, tanmateix viscuda entre la més absoluta tranquil•litat. Si més no l’ésser humà necessita bellugar-se envoltat d’altra gent i a la vegada beneficiar-se dels avantatges que ofereix aquesta convivència . De no ser així no s’hagués arribat a l’abandonament d’aquests masos.
Vet aquí, però, que quan les persones hem experimentat aquest conviure entre una certa massificació, han tornat les ganes de fixar la residència en llocs més apartats que, sense estar-ho gaire, permet gaudir d’una mica més d’independència. Amb aquesta finalitat es van urbanitzar indrets muntanyosos i els carrers acabats de traçar van limitar parcel•les on es podia construir una casa d’unes certes dimensions. Es va anomenar urbanització. Moltes van assolir bon impacte, altres els promotors van fracassar en el intent i la feina i els maldecaps van passar a tots aquells que havien comprat amb il•lusió i amb la promesa de que podrien disposar de tots els serveis bàsics. Encara n’hi ha que hi batallen. I també ara ens adonem que moltes parelles decideixen anar a viure a poblets, abans en deien: “pobles de mal humor”. A vegades atrets per les avantatges que ofereixen per tal de que no es quedin sense habitants. I altres cansats de viure tan atapeïts i delerosos de respirar aires sans.
La primera urbanització que es va emprendre a Sitges, va ésser la de Terramar, malgrat que l’adquisició d’un terreny i la posterior construcció de la torre sols estava a l’abast d’unes economies privilegiades. Moltes d’aquelles construccions es van convertir en una icona de l’arquitectura i en un referent del senyoriu que ha contribuït a donar prestigi a la nostra façana marítima i que tant hi contribueix, també, aquest esplèndid passeig.
En aquesta expansió urbanística i de caire senyorial, hi van quedar integrades un seguit de sínies i casones de gent treballadora, a frec de l’anomenat camí fondo. Al final aquells horts i sínies han acabat sucumbint a les pretensions de promotors i visionaris. De les poques que queden d’aquell Sitges camperol i ancestral, són les cases d’en Jaumet de la llet, les quals comparteixen veïnatge amb la casa de la Magina i d’altres construccions senyorials. El pare d'en Jaume Vidilla en aquest indret hi tancava les cabres i ell a hores lliures feia de músic. Que segons diuen, si s’hi hagués dedicat, tenia ofici i bones arts per haver anat amb les millors orquestres. La sonoritat que treia del saxo i del clarinet, encara és recordada pels qui van ballar al compàs de l’orquestra dels Iberos del Jazz que va formar i dirigir aquell gran músic del trombó que era en Magí Almiñana. Però totes les facultats que tenia per llegir i interpretar en Jaumet, també les combinava amb unes eloqüents excentricitats, potser les típiques d’artista. Així si els components de la formació acordaven anar tots vestits de negre per a una actuació, ell hi compareixia vestit de blanc de cap a peus i a l’inrevés si calia anar de blanc, ell de negre. Però, és el que dèiem, aquests rampells es veien compensats a l’hora de la veritat, quan la veterania d’en Jaumet suplia les deficiències d’uns músics joves que tot just començaven el seus periples musicals i que gràcies a l’empeny d’en Magí i als continuats assajos va aconseguir que l’orquestra quasi bé sones com una formada per músics professionals. En quant a la perfecció en Vidilla també hi ficava cullerada , de tal manera que quan un ballable no sortia prou bé, l’home opinava amb recomanable serietat :”nois, això s’ha d’assajar més”. Per això que no quedés, el director manava més temps d’assaig, però el saxofonista no hi acudia per emprenyamenta del mestre i de la resta de companys. I, per consegüent, reprimenda, d’aquest, al músic: “home,no vareu venir.... Resposta del recriminat: “Per què ?, si a mi ja em surt bé”. El cas és que les cases d’en Jaumet han prevalgut a qualsevol neguit de transformació, en mig d’un sector residencial.
Després d’un temps en què Terramar va ésser la pionera, el poble creixia cap a la muntanya. Vallpineda n’era un altre referent, també Aiguadolç, la Llevantina... Poc a poc el paisatge es transformava i la verdor de la serralada es tacava amb l’opacitat del ciment. Una altra moda va incidir en els costums, es preferia anar a viure a llocs més allunyats del nucli central del poble. Aquesta predilecció ha ofert, també, l’oportunitat de gaudir de bones vistes, però passa com tot, arriba un punt que no se’n fa cas i a partir d’aquí prima els inconvenients: l’haver de necessitar d’un mitjà de locomoció, l’inconvenient d’endreçar la mica de jardí que es pugui tenir. L’haver d’anar a munt i avall, sobretot quan els oblits fan imprescindible tenir de tornar al poble. Fins que aquesta vivència es fa feixuga i costeruda, arriba el moment de tornar anar a viure a peu pla.
Que tampoc aquesta planúria que descric és ben bé una realitat. Tenim un quants carrers que són costeruts, són els que pugen de mar. No obstant els que semblen planers no ho són del tot i aquest detall, curiosament, el notem quan els anys ens fan adonar-nos d’aquesta realitat . Quan les cames comencen a notar aquests desnivell, tenint en compte que no ho havíem apercebut en els anys de joventut, això significa que quelcom ha canviat, perquè la situació dels carrers és la mateixa, són les cames que no van tan lleugeres. És un dels primers senyals, el notar pujada allà on semblava que no n’hi havia. Ho escoltem als més grans: “anar fins allà se’m fa una muntanya...
Dels carrers costeruts el carrer Nou sembla el més planer. Just al tombar cap a la pujada de l’Ajuntament, hi havia l’obrador d’en Marià Camps, a l’entorn del forn si van entaular interessants tertúlies, mentre la seva muller, la Pepita, despatxava darrere el taulell i el recordat Carles, el fill del matrimoni, tenia cura que les mones no es cremessin, mentre el seu pare atenia a un selecte grup de cantaires de les Caramelles del Patronat que, després del ressopó, hi acudien a obsequiar-los amb una peculiar cantada.
En Marianu , entre fornada i fornada encara li quedava temps per escriure una entranyable columna que anava a lliurar a la redacció d’aquest setmanari la qual, curiosament, també es troba al començament d’una baixada i al capdamunt d’una pujada.
Han estat gent de Sitges, de tarannà planer, tot i viure en carrers costeruts. En zones residencials i allà on ens feia l’afecte que tot era a peu pla, fins que les cames ens han fet adonar-nos que existeixen uns desnivells. I és que amb el pas del temps el nivell es descompensa.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de març del 2012 )

LES MÚSIQUES DE LA VILA

El món de la música i els músics en general, hem perdut en les acaballes de la darrera setmana a un bon mestre i gran amic. L’Agustí Cohí Grau era un músic polivalent, compositor i arranjador meticulós, pràctic i gens mandrós, vull dir que no es complicava la vida i era capaç de fer papers nous, adaptats als músics d’una formació de cobla, sense disposar de tots els seus elements, mentre s’assajava algun que altre ballet. L’Agustí era fumador de pipa i abans que el núvol de fum es diluís en l’ambient, prenia les decisions ràpides i encertades. Passejava aquell ímpetu tan característic, decisiu i resolutiu, per ell res era impossible, tenia la virtut de convertir en fàcil tot el que semblava difícil. Mentre la seva bonhomia el distingia i li conferia un estil, una manera d’ésser, un carisma que s’avenia amb els tarannàs més enrevessats. En Cohí era home de món i també tenia el mèrit de saber com tractar als seus ciutadans.
Junts havíem viatjat per mig d’aquest mon i recordo que era quan encara en els autocars es podia fumar i mentre devoràvem quilometres, i el temps durava tant com tot el recorregut, és a dir, una eternitat, la seva voluminosa personalitat s’envoltava de fum i entre la nuvolada ressonava la veu potent, assenyada, que intentava alliçonar quan algú de més savi gosava interferir per vaticinar que el xofer s’havia equivocat de carretera. Era de les poques vegades que l’havia notat intranquil, potser una mica desafiant, perquè sabia sortir en defensa dels professionals, davant la crítica imaginativa i poc infundada d’algun atrevit.
Per aquelles acaballes del mes d’agost a Polònia feia una certa fredor, evito dir fred tot i que seria la definició més exacta. I en mig de la gelor ambiental en Josep Torrens es passejava amb mànigues de camisa, desafiador i bellugadís com sempre. I el mestre es quedava perplex de tanta valentia. Però en Josep li desvetllava el secret, portava unes quatre camises, una a sobre l’altra i ell, davant l’ocurrència del músic, aprofundia en una sorollosa rialla. I en Torrens l’insistia: “Qui no té seny, no té fred”. Li vam atorgar una categoria diplomàtica, la d’ambaixador de l’estiu.
En Cohí ha mantingut lligams musicals amb la vila , de quan dirigia l’apartat musical dels ballets que comandava l’Anna Valls i en Jofre Vilà i que abans havia estat responsabilitat de la Remei Casanovas i de la Telo Borrell, per posar una integrant del ballet com a representació de totes les components d’aquell conjunt folklòric. I també recordo que va compondre una Americana per a ésser cantada per la colla de Caramelles del Patronat i ell, personalment, la va venir a assajar un dijous Sant, amb músics i cantaires aplegats damunt l’escenari del teatre Vell del Patronat del carrer Sant Gaudenci. Un local emblemàtic i amb un, diguem-ne, conserge, excepcional. L’Àngel Trigueros, era un xic murri però dominava quasi tots els jocs de taula, si més no la seva especialitat era el joc de les “dames”. Quasi bé es pot dir que no tenia rival, tots els assidus sucumbien a la seva destresa, al seu joc que tenia molt estudiat. D’aquí que quan hi acudia algun que altre foraster, mesurava els seus coneixements amb un rival que no sabia del peu que coixejava. Si perdia la partida li servia de lliçó, per posar en el seu lloc les pretensions de campió. Però si guanyava es creia que encara havia de néixer el rival que el tombes. Mentre jugava havia d’atendre als clients que li demanaven algun que altre refresc i recordo que tenia uns boquerons amb vinagre que eren una delícia. En Josep Pagès li havia fet molta companyia, després d’haver passat moltes hores davant el piano. I és que en Josep, a més d’ésser virtuós d’aquest instrument, era home del Patronat i en Trigueros li reservava el petit plaer, entre simfonia i simfonia, d’una conversa, no se si gaire amena, perquè a l’home sempre li agradava tenir la raó i el dret guanyar totes les partides, però com la perfecció no existeix el sols fet d’interposar paraules a la música ja era un petit privilegi que suplia altres ingredients més rebuscats.
La música ha trobat en la vila a bons intèrprets i a mestres que a més d’impartir classes de solfeig i de piano, de ser directors de les dues orquestres locals, han estat inspirats compositors que quan ha calgut, com ara en plena Quaresma, s’han esmerçat en compondre boniques Caramelles que han interpretat les tres colles durant tantes Pasques viscudes. Unes músiques que han format part de la tradició musical de la Vila .
Com també ho és la música de gralla, tan esperada a les 12 del migdia del dia de la vigília. I és el que deia la setmana passada, els de la meva edat també hem tingut el privilegi de gaudir de la intimitat de l’entrada de gralles, quan aquest acte, es pot dir, tenia lloc entre un ambient familiar, perquè en aquells anys, per no haver, quasi no hi havien ni turistes. Tan sols els senyors de la colònia i molts vivien la seva privacitat en el reclòs de les seves torres i poc s’apropaven al poble, qui ho feien amb més assiduïtat eren les minyones que s’havien quasi integrat amb els nostres costums i també elles aprofitaven l’horari de les compres per rebre als grallers, barrejades amb la gent del poble, els pocs que s’arrengleraven al llarg del carrer Sant Francesc. Eren les mateixes que desprès coincidien en les ballarugues de les dues Societats i que tan de corcoll feien anar a més d’un pretendent enamoradís de mena.
L’Agustí Cohí també havia fet l’arranjament de les partitures del ball de la Moixiganga, que ballada pels nostres en terres llunyanes, et provocava una emoció difícil de poder descriure amb paraules. Obligat per les circumstàncies a Zakopane el mestre va haver de fer un arranjament pels músics que érem i amb una durada de temps establerta, la qual s’apropava a uns vint minuts. Va estar escrivint tota la nit, entre roncs i arravato de tos. Ho va titular Recordant la nostra Terra. Un popurri de les nostres cançons més populars que al final els qui havien de posar una qualificació ho van revocar perquè ho van considerar massa perfecte.
Les músiques de la Vila són extenses i variades, com la del ball de bastons que fa bellugar els peus i el cos dels qui ens ho mirem. O la que sona, simple i senzilla, en el ball dels Pastores i dels Cercolets. Són les músiques del poble, que s’escolten des de temps immemorials. Abans, com he dit, amb més atenció degut a la calma ambiental i ara amb més dissonàncies que les distreuen i les fan com a més populoses, menys nostres i més barrejades amb altres cridòries que les devaluen.
Les músiques de la Vila han sobreviscut al pas del temps, no així els intèrprets els quals, junt amb els mestres ens han anat deixant, mentre noves incorporacions garanteixen la continuïtat. Hem viscut moments estel•lars, musicalment parlant, quan aquests dies del interior de les Societats s’escapen tonadetes que estan deleroses d’anunciar la beutat de la primavera i la joia d’una nova Pasqua, revivim els records de músiques passades i, pels qui vam tenir el goig de tractar-lo el record d’un mestre, un home bo, que va dirigir i compartir moltes de les nostres músiques.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de març del 2012 )

TESTIMONI D'UNA GENERACIÓ

Els de la meva generació ens separava una dècada, any més anys menys, de l’acabament de la guerra. Per tant els anys més difícils de la postguerra relativament els varem esquivar. Vull dir amb això que, malgrat que les coses estaven difícils, les nostres famílies van fer tot el que va estar al seu abast per tal de que no passéssim gana. Molt important per la memòria, a la qual hi van quedar gravades simples anècdotes d’una vida sense luxes, però de bon record. La nostra edat ens permetia estar desconnectats de les situacions escabroses per les quals poguessin passar els nostres familiars, no hi ha res com la innocència per viure al marge del patiment. Teníem a cada menjada el plat a taula i convivíem envoltats de coses pràctiques, no sobrava res, però tampoc hi faltaven les coses bàsiques. Amb una austeritat establerta com una normalitat, la nostra infantesa va transcórrer sense escarafalls. I aquest poc de tot ens va permetre, sense adonar-nos, valorar tot el que ens envoltava i també tot allò que aconseguíem després de moltes peticions, algunes van quedar, per sempre més, apuntades en el llistat d’unes il•lusions que si mai es van poder portar a terme, tampoc van representar-nos cap trasbals. Tot el contrari.
Els nostres pares es van esforçar per a que aprenguéssim, deien, fins allà on ells no van poder arribar. Ja va dependre del nostre interès, de la nostra capacitat. Els de l’escola van ésser anys daurats, malgrat que la sensació fos tot el contrari. Volíem ser grans per deslliurar-nos de la fèrria disciplina dels mestres. I vatua Déu que ho varem aconseguir. Els uns van continuar en estudis superiors i els altres ens incorporàrem al món laboral sense més complicacions. Era la darrere època dels aprenents i ja a les vacances fèiem pràctiques pel dia de demà.
Entre aquests períodes d’evolució personal, accedíem a la complaença dels pares que un dia de festa ens premiaven amb una sortida a Barcelona, festa grossa. I anàvem, com a cosa extraordinària al “parque”. La visita al zoològic era èxit assegurat. Hi passàvem el dia i a l’hora de dinar sortien les truites que la mare havia preparat, truites fredes pel temps transcorregut. Però el viatge tenia un altre al•licient afegit, el tren. Encara aconseguírem aquells trens de màquina de vapor i vagons de fusta que se’ns representaven escenes del Far West. Era un viatge una mica llarg, ple d’emocions: els túnels, el soroll del comboi quan passava per damunt el pont que travessava el riu Llobregat. Quina sensació, la de veure el riu. Semblava qui sap que. I els esbufecs de la locomotora, amb insistents glops de fum negre, el seu sorollós xiulet que feia estremir. El pas per l’estació se Sants, amb aquelles rajoles blanques amb els laterals bisellats i que es trobava a l’exterior, Des d’allà fins a “l’apeaderu”. El tren enfonsat però a cel obert, des on guaitava la gent encuriosida per veure el pas del comboi . I d’aquí a l’estació de França, l’elegant estació. I allà mateix hi ha el parc.
Anar a Barcelona no freqüentejava, unes quantes vegades a l’any. Per raons de renovar la vestimenta, per anar al metge de la clínica o per lleure, entre altes, per visitar també el Tibidabo. El que més molestaven eren aquelles visites mèdiques, per anar a treure, en deien, els “carnots”. Una collonada, si no fos perquè desprès sempre queia alguna coseta com a premi: per haver-te portat bé. Hi tornàvem per tal de comprar l’abriguet, visitant cal Jorba, l’Águila i el Sepu... Motivava la il•lusió del viatge, perquè la compra de l’abric acabava sent un martiri, compensat amb un berenar al carrer Petritxol .
Eren els anys que vestíem la roba de cada dia i la de mudar, que ens havien ensenyat que la de vestir s’havia de treure només arribar a casa i deixar-la ben posada. Una i altra no es barrejaven i la contemplació del costum era estricta. I quan estrenàvem indumentària la primera visita era a casa els avis, abans que una inoportuna refregada pogués malmetre aquella impecabilitat i com a respecte als més grans de la família a qui se’ls reservava petits privilegis.
La majoria de les famílies no disposaven de telèfon a les seves cases. Els de la meva generació encara vam aconseguir que per telefonar havies d’indicar el número a l’operadora i esperar que ella hi connectés. Com que el llistat era reduït a voltes sols calia demanar a l’empleada pel nom de la casa i ja t’hi posava. Quan s’havia de parlar amb un abonat de Barcelona, se li demanava conferència i tot seguit el número. Varem conviure bastants anys amb aquest sistema, fins que es va automatitzar i ens van implantar uns telèfons negres amb una roda on uns forats coincidien amb els números i fent-la girar marcaves i establies comunicació.
Abans d’aquests canvis, els trens de carbó van ser substituïts pels moguts per electricitat. Els anomenàvem els trens elèctrics, va representar un gir a la rapidesa i a la comoditat. I les estacions continuaven sent una atracció, quan a la bonança les mares ens portaven a veure arribar i marxar trens i ens fascinava la tasca d’aquells fogoners, ennegrits per la matèria, que no paraven d’omplir de carbó aquella enrogida caldera que ens semblava la boca de l’infern.
Una generació, la nostra que va viure a cavall d’un progrés que anava transformant tota una societat. Privilegiats testimonis de la irrupció de noves tecnologies com la de la televisió amb blanc i negre. La nostre joventut feia preveure que encara veuríem coses més grans. Els nostres pares van poder comprar un cotxe, quan pels carrers no en circulaven i podíem jugar sense entrebancs. Va arribar el color, quan la joventut ja s’anava diluint en aquella bassa d’oli que va permetre lubricar els començaments de l’existència, sense gaires amargures, llevat de les desgràcies amb que a voltes la vida sacseja a les famílies. La gent tenia feina i havíem complert amb l’obligació de fer el Servei Militar. Aquest cúmul de circumstàncies i sobretot els anys acumulats, ens van elevar a la categoria d’homes i dones respectivament. Jugàvem ja en una altra categoria.
Casats i amb mainada, la generació assegurava el relleu, mentre el món es tornava més exigent. Reclama preparació i competivitat, al temps que la tecnologia avança i durant aquest període temps, en concret, dels cinquanta fins ara, el nostre entorn no el coneix ni la mare que el va parir. El poble de pescadors de camperols, d’artesans, ha crescut a cavall de les noves corrents urbanístiques, dels interessos dels especuladors, de les generositats dels bancs sotmesa a lletra petita, dels polítics que han jugat a visionaris i de tots els qui s’han vist en cor de remenar les cireres. Les conseqüències, maldecaps per nosaltres que havíem viscut tranquils els canvis, pels nostres fills que no troben feina i pels governs que dóna la sensació de no saber per on van.
Les avantatges, que Barcelona és la capital mundial de la telefonia mòbil. Un invent que ens permet portar el telèfon a la butxaca i enviar un “email”. I que podem pujar a un tren a l’estació desconeguda de Sants i presentar-nos a ciutats dispars en relativament poc temps. Qui ho ha vist i qui ho veu.
Vet aquí una generació, la meva, que ha conviscut amb els avanços, el progrés i els canvis més significatius d’una època. I, al final, la incògnita per saber com serà el demà.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2012 )

POST CARNAVAL

L’èxit de molts esdeveniments rau en la projecció que se’n fa i, per consegüent, per la resposta que s’aconsegueix. El nostre Carnaval es pot considerar un “èxit” entre cometes per un cúmul d’aspectes que no tots van en consonància amb l’autèntic sentit d’aquesta festa. Si ens dediquem a mesurar la part exitosa de cada apartat, sens dubte el protagonisme se l’emporta el treball del conjunt de totes les colles, els components de les quals dediquen moltes hores del seu lleure a preparar aquesta vistosa parafernàlia que surt al carrer les dues nits de les rues. Amb connotacions brasileres, res a veure amb el carnaval satíric i divertit, ofereixen un espectacle del qual són protagonistes la gent d’aquí. Un jovent alegre, divertit, creatiu, que aconsegueix atraure una gran multitud, però que, paradoxalment, a molts dels espectadors d’aquí ens pot semblar avorrit. Massa del mateix. Si més no me’n guardaré prou de restar mèrits a totes les propostes, de la versió plomera , que s’exhibeixen al carrer, a banda de les afortunades o desafortunades estètiques de pit i cul.
Després d’haver tancat el poble, durant molts anys, en els dies previs a la festa, a cal i canto, fent molt dificultosa la tasca dels qui treballem, aquest any ha estat una satisfacció poder comprovar que sols s’ha barrat el pas en els moments previs al pas de les rues. Malgrat que a certa hora de la nit, hagis de demanar permís per poder entrar al carrer per anar a casa. Fins el moment, tot sigui dit, no m’he trobat en cap impediment, els agents de l’ordre sempre m’han deixat passar. La mínima restricció circulatòria ha conferit al poble una sensació de normalitat, sobretot pels motius de treball esmentats i per a les persones les quals, degut a raons de mobilitat, els cal poder apropar-se a les seves cases amb qualsevol mena de vehicle. Ni que sigui per descarregar les garrafes d’aigua, o la compra del supermercat. Tinc constància que aquesta sensació de tancament, d’aïllament, els feia estar neguitosos, incòmodes, per no poder arribar en cotxe fins a la porta de casa. O si per raons d’un mal de ventre havien de córrer.
En quant a l’horari, segons la meva modesta opinió, un altre encert. Ben poques famílies i jo mateix, vam arribar veure mai per televisió tota una rua sencera. Acabava a les tantes, per la qual cosa, com que cada dia s’alternava el torn de sortida, una nit veiem una part i el dimarts l’altra que començava i acabava a la mateixa hora que las primera. Ha estat un plaer poder-ho seguir tot, amb un final de la desfilada pel Cap de la Vila sobre les 24 hores de la nit, que no és cap hora intempestiva.
Ha vingut gent, però no la invasió d’altres anys. Ho noto en el carrer de casa. En edicions d’anys anteriors, era un no parar de crits i soroll, sobre tot la nit de dimarts a dimecres. Ha hagut moviment, però ni molt menys com abans. El canvi d’horari no sé si haurà influït gaire, més aviat la crisi que també és un element dissuasiu. Sigui com sigui tot haurà influït a que el Carnaval no hagi estat tan conflictiu, malgrat les concebuts mastegots que on hi ha aglomeracions de gent sempre se’n escapa algun.
El pas dels anys és inexorable i a mesura que et fas gran els diferents aspectes de la vida es viuen des d’una perspectiva més còmode, és allò que diuen: “El meu mal no vol soroll”. I cercant la tranquil•litat molta gent de Sitges, durant aquests dies de gresca, marxen a llocs més tranquils, allunyats del “mundanal ruido” . Altres amb no tanta disponibilitat, clamen: “Ja voldria que hagués passat”. És un desig per tornar a la calma la qual on s’apercep en tots els seus encants és en la vesprada del dimecres de cendra, quan ja s’ha enterrat tot. Aquelles hores, d’aquella nit, em sembla que són, a nivell de carrer, les més silencioses de tot l’any. O potser es nota més la diferència, perquè les han precedit hores de molt soroll.
Crida també l’atenció la calma que plana en el carrer Sant Bonaventura, durant aquestes nits carnavalesques. Hom recorda aquells anys de la represa , on l’estretor del carrer havia de donar cabuda a la gran multitud de gent que s’hi aplegava per veure desfilar aquells imponents vestits, amb llargues cues que vestien uns personatges, ni carn ni peix, els quals, malgrat no es vulgui reconèixer, van contribuir a incentivar el nostre Carnaval. Molta gent venien més per veure aquesta moguda que altra cosa. Sortosament el temps també s’ha encarregat de posar cadascú al seu lloc i aquest carrer ha tornat pràcticament a la calma de quan predominaven els cellers. Serà que aquella que organitzaven la moguda també s’han fet grans i s’han instal•lat en la comoditat a la qual em referia.
El nostre Carnaval és de les tradicions la que potser més ha evolucionat. Si la comparem amb la dels nostres avis i pares, quan eren èpoques d’arrelament a les Societats i on, curiosament, el dia de Reis ja engegaven balls com a preludi del que havia de venir. I tot girava a l’entorn d’una acèrrima rivalitat entre les dues Societats que prenia forma en les anomenades comparses que fins i tot portaven en el màxim secret de com seria la vestimenta. Podem parlar d’un Carnaval competitiu, on s’erigia guanyadora la Societat que més parelles treia al carrer, això implicava treure del llit a endormiscats i joves comparsers, quan s’intuïa que el recompte anava ajustat.
I va arribar la nostra època , any de prohibicions. De carnavals restringits, però amb l’encant d’haver de disfressar-se assumint un risc, sobretot pels agosarats que ironitzaven fent servir una crítica ben dissimulada que passes el més inadvertida possible als ulls de l’autoritat competent. Han estat, pels qui agrada el carnaval del fardo, de la disfressa original i creativa, satírica, el Carnaval genuí, l’autèntic, l’irrepetible. Quan el poble era una gran família, on ens coneixíem tots, menys aquests dies que sota la pregunta clau: “Que me conoces? S’obrien els dubtes i les suposicions. Érem sols, com a molt venien gent de Ribes, pocs. Ens aplegàvem al Cap de la Vila que era el lloc on passaven tots i sense cap ordre establert anaven desfilant, sota les rialles, l’admiració i fins i tot l’obsessió per intentar esbrinar la identitat de qui ens havia assetjat amb la típica pregunta. Era, per tant, una Carnaval íntim, viscut a recer de les Societats, quan ja aquelles acèrrimes rivalitats anaven a la baixa, no obstant prevalia la complicitat per tal de poder aconseguir que les autoritats pertinents fessin la vista grossa i aconseguir una mica de màniga ampla. Com que la qüestió del “permís” sempre ballava damunt de la corda fluixa, la gent improvisava el vestit a l’últim moment, un homenatge a la creativitat. I així fins l’esplendor de l’anomenada represa i d’aquí al refinament generalitzat. Però també a la grollera i massiva irrupció del personal que quan perd el control amenaça amb un perill que fa estar amb l’ai al cor a tots els qui, en primer lloc, estimem la nostra integritat física i després que hem estat educats dintre un ordre i un respecte per les persones i les coses.
Hem passat un altre Carnaval i aquesta vegada hem salvat la bugada. Una festa que agrada però, des d’una altra vesant, fa respecte. Més d’un respira alleugerit. Falta saber si el grau de divertiment és rentable amb el de patiment. Bé, és com ballar damunt un sostre fals.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de març del 2012 )

FRESCOR DE QUARESMA

La Quaresma enceta un parèntesis de transició que va de la disbauxa carnavalesca a un recolliment emocional, el qual també ha anat perdent aquella intransigència i meticulositat que predominava, en quant al sever compliment, en els anys d’obediència. On més es notava era en la suspensió dels balls i altres gresques que no s’avenien amb el recolliment quaresmal. Aquest impàs era aprofitat per les orquestres per fer canvis dels seus components. Encara és ara que la temporada d’una formació musical s’estén de carnaval a carnaval i majoritàriament els músics ho respecten, en cas de voler marxar fan saber a la direcció que després de carnaval plegaran.
Pels components de les orquestres locals, aquells que es dedicaven a la música els diumenges i festius, quan tenien festa dels seus treballs, aquesta alliberació de l’obligació d’haver de formar també els diumenges a la tarda, aportava una gran dosis de sensibilitat familiar, perquè podien dedicar-se a una activitat tan simple com era sortir a passejar, amb la família, després de dinar. O si es creia oportú fer una sortida a Barcelona. Tinguis en compte que en aquell temps es treballava el dissabte tot el dia, per tant el diumenge era l’únic dia festa de la setmana i pel músic representava que havia d’estar pendent tot el dia, esperant l’hora del ball. Per a molts el costum havia arrelat amb tanta consideració que els primers diumenge trobaven a faltar el ball, havien perdut el costum de passejar, encara que sembli irrisori, no en sabien. Perquè aquesta formula tan casolana sorgeix de la tranquil•litat, el saber que no calen presses.
El bo que ha tingut la quaresma, i em perdonaran els doctors de l’església, si amb la meva predilecció devaluo l’autèntic significat, el que representa per la comunitat cristiana, quan conscientment cerco positivisme entre els fogons tradicionals. En els plats típics d’aquesta època que creients i altres que no ho han estat tant, preparen els ”platillos” de quaresma que, desenganyem-nos, aporten plaer al paladar, malgrat les abstinències, com ho és l’evitar menjar carn els divendres. Són requisits senzills, pensats per substituir les viandes prohibides. A les quals sols s’hi tenia dret si es pagava el que en deien la “bula” Amb el pagament el pecat semblava estar redimit. En el món sempre hi han hagut diferències.
La sípia ofegada parla per si sola, quan s’ha ofegat entre el suquet que l’ha cuit a la xup-xup i on el seu naufragi esdevé una delícia per a tots els sentits, mentre s’hi suca pa i s’enalteix una recepta tan simple com sublim del temps quaresmal. El xató condiciona el dijous gras i el dimecres de cendra i la seva salsa acarona, a parts iguales, la disbauxa i la serenor dels dies posteriors, quan tot torna a la normalitat i qualsevol dia pot ser bo per fer una xatonada. O també un arròs de bacallà i uns ous durs, amarats amb una salsa que s’acompanya amb pèsols i escarxofa... I per postra els bunyols de quaresma. Que no em diguin que la quaresma no té els seus encants, a banda del simbolisme de la penitència, la reflexió i l’acolliment que tan han de vitaminar els sentiments. No obstant la vida ha de tenir uns al•licients que mitiguin les penúries, dissortadament ara hi ha poca cosa que serveixi per restablir alegries, perquè la situació no és la més adient. Els nostres avis de trampejar temporals n’estaven avesats, d’aquí que amb un plat, com els que he apuntat, en feien festa i es congratulaven que la quaresma fos tan complaent amb les seves predileccions culinàries, encara que no poguessin anar a ballar a cor que vols. Fins que l’arengada cuita en el rostoll d’uns fogots de pi, en plena muntanya, el divendres Sant, era el preludi de la llibertat, em refereixo a l’alliberament de les prohibicions als balls de tarda i el poder menjar de tot. S’apropava el moment, també, de destapar les imatges dels Sants i amb el record recent de tants requisits quaresmals, més d’un es retrobaria amb la conclusió que diu: “Els Sants no mengen però donen de menjar”. Malgrat que el benefici santoral, en aquest cas, no s’ajustava a l’obra sinó al fet, perquè gràcies als preceptes implantats per l’església, més d’un treia el ventre de pena.
No obstant durant la Quaresma una fredor ambiental acompanya el seu transcórrer, la quietud de les nits, tan sols desbaratada pel remor dels assaigs dels cants de les Caramelles. Tot segueix un ordre amb la particularitat que al cap de les set setmanes, el temps, en la vesant meteorològica, aportarà més escalforeta per la seva irrupció en les beceroles d’una nova i complaent primavera..
Mentre les temperatures, a pesar que fresques, han assolit uns paràmetres que s’agraeixen, tot i la normalitat que, en articles anteriors, m’hi referia en quant a un fred que antigament s’assemblava al que feia en aquells hiverns, quan tampoc existien tants avanços per combatre’l. S’havia de recórrer a les estufes i a posar mantes i edredons als llits. Les estufes eren de llenya. El pare n’era un entusiasta, no va parar fins que es va fer amb una Salamandra de segona mà. Si no vaig mal fixat la va aconseguir a casa de la família Rocha que vivien a la platja de Sant Sebastià cantonada amb el carrer de l’escorxador, allà o en un dels veïns del mateix bloc. Els propietaris no la feien servir i els hi va proposar daurar uns detalls de l’habitació isabelina a canvi de l’estufa, ho van acceptar i un dia recordo que la vam anar a buscar amb una carretilla. L’home estava d’allò més feliç, la va restaurar, canviant les fines làmines d’amiant de la porta, a traves de les quals es podia observar el rostoll de l’interior sense que en sortís fum. En va restar enamorat per sempre més i en els diumenges d’hivern, nomes dinar, abans d’anar a fer de trompetista amb l’orquestra del Retiro, en aquells balls de tarda als quals em referia, ens afanyàvem per anar fins al bosc del mas d’en Liri, per fer-nos amb pinyes verdes, les quals oferien un gran i durador rostoll. Combinat amb carbó d’antracita d’un color plata.
Curiosament en aquells anys els carboners no eren de Sitges, el dos que hi havien estaven a la Vila per circumstàncies de la vida. En Guirro perquè havia perdut el cotxe de línia que enllaçava amb de Vilafranca, tafanejant pels voltants de can Perico li van oferir feina a can Fausto, el ferrer, i va acceptar. Desprès vindria el negoci del carbó i petroli, en la carboneria del carrer Parellades i posteriorment a les Cases Noves.
En Martínez que tenia la carboneria al final del carrer Jesús, venia a Sitges a fer la campanya d’estiu, amb un producte completament oposat a les finalitats del carbó, despatxava gelats a les ordres del popular “mantecauero” conegut pel “Ché”. De la mateixa manera que en Martínez van fer cap els germans Paredes, els quals per la seva peculiar manera d’anunciar la mercaderia: “Helaito”, se’ls hi va quedar per mot l’abreviatura de “Laito”, un dels germans va arribar a ésser guàrdia municipal de la Vila.
A les estufes de petroli les van succeir les de butà. De les bombones en tenia l’exclusiva aquí en Buixens del carrer Sant Francesc, amb la Pepita al capdavant de la botiga, ajudada per la Blanca Mirabent.
Eren anys de freds importants, de brasers cremant terregada, de tertúlia familiar a la vora del foc i de preceptes quaresmals. Rigorosos, però alhora complaents amb el paladar. Que és quan les penitències són de més bon suportar.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de febrer del 2.012 )