A la dècada dels cinquanta, anar a menjar al restaurant era poc habitual, sobretot en els restaurants locals que hi podia haver en el nostre poble. Potser perquè la gent ho considerava una mica fora de lloc que, podent menjar a casa, s’hagués d’anar a menjar a fora. De ben segur pel motiu que la gent era molt primmirada i prevalia el “què diran” a altres aspectes que es podien presentar. En aquest cas, al ser vistos entaulats, es pogués prestar a una pregunta tan maliciosa com inoportuna: “què, no tenen menjar a casa seva?”. Atenent a tots aquests miraments, que es fonamentaven en suposicions, era poc freqüent que la gent anés a menjar a un restaurant del mateix poble.
I es va començar a posar en practica amb motiu de casaments i després es va allargar a les comunions. Abans, per exemple amb els casaments, aquests també s’acostumaven a celebrar a casa del nuvi o de la núvia, amb reposteria servida per les pastisseries locals, acompanyat de cava de pet i fum i més contents que unes pasqües.
Ja no diguem els treballadors que s’havien de desplaçar i quedar-se a dinar al lloc de treball. Recordarem la gent que venia de Vallcarca i d’altres pobles de la comarca que portaven la carmanyola a dintre d’aquelles simples cistelles de vímet que tenien tapa abatible, amb una ansa a la part superior d’aquesta. Potser eren els viatjants que es desplaçaven els qui freqüentaven les fondes que es trobaven en la seva ruta per anar-hi a dinar. Tot i que alguns d’ells, dintre la cartera barrejat amb els papers de la feina, hi portaven també el dinar. Curiosament, en els temps actuals coincidim amb gent que s’acompanyen d’aquelles cistelles, en versió modernitzada, molt més elegants i no tan voluminoses, folrades de teles discretes, però que fan la mateixa finalitat: encabir el dinar de la persona que la porta.
Una dècada després, concretament la dels seixanta, els establiments de restauració sitgetans havien augmentat en nombre i especialitat, sent els menús del dia l’oferta més generalitzada en tots ells. I les famílies ja havien superat el recel del “què diran”.
Un dels que hi havia a la vila era el Restaurant la Pilarín, que l’any 1963 va obrir a la llavors avinguda del General Sanjurjo, 14 (avui Artur Carbonell) i que feia cantonada amb el carrer de Sant Bartomeu, i del qual n’era responsable la Micaela Sánchez Carrasco. Que era vídua i va heretar la casa, els seus fills la van animar per obrir un restaurant en aquells baixos, perquè alguns d’ells tenien molta habilitat per la cuina. Els germans Hernández-Sánchez eren: la Teresa, Pilar, Annita, en Pepe, Genís i en Miquel ( que és l’únic supervivent de tots els germans).
Al comandament dels fogons hi eren: la Micaela, l’Annita, la Pilar, la Teresa i en Genís, la resta feien de cambrers i també la Carme Lorente que era l’esposa d’en Genís. També hi col·laboraven els fills.
Amb la particularitat que a la casa del costat hi vivia una senyora, la Beatriz, que era geperuda; va quedar sola i la van incorporar a la plantilla del restaurant: s’encarregava de rentar els plats. Amb l’afegit que, quan van tancar el negoci l’any 1975, la van adoptar i se la van emportar a viure amb ells com una més de la família.
Servien molts menús entre la gent del poble que hi anava, atrets pel bon servei que oferien, i també als turistes, a qui agradava el que cuinaven. Uns i altres gaudien del tracte tan familiar que hi trobaven. Amb tanta família al capdavant, més familiar no podia ser.
Just a l’altra cantonada s’hi trobava la bodega Candelaria; dos establiments amb nom de dona: un dedicat al menjar i l’altre al beure, i tots dos disposaven d’una populosa clientela. Perquè, com deia aquell: “Això del comercio i del bebercio té l’èxit assegurat”.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febre de 2026)
