El redòs sitgetà de la Juanita Sarrió a l'indret que coneixíem per les barreres
La vida de les persones la conforma un seguit d’etapes. A mesura que anem avançant, aquestes es van intercalant; en el llenguatge modern, ho exemplificaríem dient que hem "passat pantalla" quan ens referim a una etapa de la vida. Aquestes etapes a les quals em refereixo són comunes a tot ésser viu, tret que s'estronquin per desgràcies com les recentment ocorregudes en els accidents ferroviaris que ens han trasbalsat.
Les primeres etapes són prou conegudes per tothom. Tanmateix, aquesta i totes les que es succeeixen no tothom les viu de la mateixa manera, perquè hi ha molts factors a tenir en compte. El principal: la salut. I, dissortadament, no tothom en pot gaudir de la mateixa manera. Després hi influeix el factor sort; depèn de com aquesta ens acompanya, la vida es fa més planera o no.
L’altre dia em va trucar la Juanita Sarrió per comentar-me l’article de la Quimeta, en Peret i el mestre; em deia que els coneixia a tots tres i que els havia tractat. A la Quimeta (que, per cert, vivia a ca la Bet i no a ca la Bel com vaig apuntar) si referia perquè que era clienta seva, li comprava els ous i les verdures a la plaça. A en Peret, pels anys que havia vingut a Sitges i per la gran bonhomia que l’acompanyava, tanta que es feia estimar. I al mestre Froilan i la seva muller, la Isabel, perquè simpatitzaven amb tothom.
Vam estar parlant força estona. Qui coneix la Carme Joana Sarrió Terol potser s’estranyarà que l’anomeni Carme, perquè la gran majoria la coneixem per Juanita; i també és correcte, però hem de saber que el seu nom de pila és Carme. Doncs bé, la Juanita havia nascut i viscut al carrer de Sant Bonaventura, pràcticament veïna de casa meva, en una època en què en aquell carrer hi predominaven les dones, totes elles ben arrelades al sitgetanisme.
Si més no li va passar que, en una determinada etapa de la seva vida, les coses se li van torçar. Quan més falta li feia el marit al seu costat, en Fulgenci Díaz, es va morir i la va deixar amb una nena, la Carme, i un nen, en Josep Maria, quan aquests més necessitaven els seus pares. A partir d’aquí, ella va haver de fer de pare i de mare amb l’ajuda de la seva mare.
Va treballar a la perfumeria que formava part de la Drogueria Suburense, en ple carrer Major, el carrer per on hi transitava el carret de la Quimeta i hi passava en Peret acabat d’arribar, a peu, des de Puigmoltó.
Després, la vida encara li tenia reservada una altra mala passada. El seu fill emmalaltí i, al cap d’uns anys, en Josep Maria Díaz Sarrió va morir el mateix dia de l’aniversari d’ella. La vida de la Juanita no ha estat fàcil. M’ho explicava amb la tristesa que li provocaven tants mals records, però amb la resignació de pensar que hi ha un més enllà. També es diu que la fe cura o, si més no, alleugereix el patiment.
I tot això m’ho explicava precisament en vigílies del seu ingrés al Redós de Ribes, amb la finalitat de poder millorar la seva qualitat de vida, ja que té moltes mancances de mobilitat i, a més, estarà més a prop de la seva filla Carme, que viu en aquesta població.
És el que deia: la vida transcorre entre unes etapes que anem deixant enrere fins a arribar a aquesta en què necessitem unes atencions. I què millor que siguin gent especialitzada, en aquestes tasques, les que t’atenguin? La Juanita ha deixat el seu redós sitgetà per formar part del Redós ribetà. Tantes vegades que em refereixo a Sant Pere de Ribes com a poble que no ha perdut la seva identitat! Que ara hi acudeixi una sitgetana que tant estima Sitges... coneixent-la a ella, de segur que de seguida es sentirà integrada en el seu nou destí. Tanmateix, una de les coses de què no estava segura, i la preocupava, era si podria continuar rebent “l'Eco de Sitges”. I puntualitzava: “Ja sé que allà tenen el de Ribes, però jo prefereixo el nostre”. I de seguida em va venir al pensament la Rosa Pañella de Puigmoltó, que llegia “l'Eco de Ribes” i es lamentava que portés més informació de Sitges que no pas de Ribes. Vet aquí que tothom s’estima el que és seu, ni que siguin uns fulls de diari. Ah! Però, és clar, aquests no són d’un diari qualsevol.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2026 )
