EL VI DE MISSA

    Des de la mort del papa Francesc a la proclamació de Lleó XIV com a nou Pontífex, hem viscut un període de temps on la religió catòlica ha tingut un protagonisme destacat. Ho han magnificat els mitjans de les noves tecnologies, que ens permeten seguir els esdeveniment en el mateix moment en què es produeixen i també el ressò que se’n fa de tot plegat.

   Les notícies de les quals en són protagonistes els papes, sempre van acompanyades d’un interès  especial entre la població catòlica. El proper novembre que aparegui al calendari, es compliran 15 anys que Joseph Ratzinger, conegut com el papa Benet XVI, els dies 6 i 7 del susdit mes va fer una visita a Barcelona, on entre els actes més destacats va ser la consagració del temple de la Sagrada Família, el dia 7, que a partir de llavors va assolir la categoria de Basílica.

   Dintre de l’emotivitat del moment, es va produir un detall que va acabant sent molt comentat. Quan unes religioses van sortir a netejar l’altar i el van ungir amb uns olis. Aquest fet, el de reservar determinades tasques a les monges, va fer saltar les opinions que es preguntaven, per què van ser elles i no uns sacerdots els qui van haver de, com es diu en el llenguatge popular, arremangar-se? Fent palesa, amb l’interrogant, que es reserven tasques a les dones, quan la igualtat de gènere és un tema que elles defensen des de fa temps. Que és sempre que tenen l’oportunitat de fer prevaldre els seus drets.

    I que sembla ser estar a anys lluny, si ens fixem en les institucions religioses. A les darreries de la vida del papa Francesc, aquest ha donat mostres de voler fer participar més a la dona  dintre de la congregació eclesiàstica. Reservant, per primera vegada, per a elles, un paper amb més protagonisme i de més responsabilitat  en el si de l’església. Amb la seva mort, un dels dubtes és si el nou Pontífex continuarà amb aquesta obertura que ell va iniciar.

   Massa aviat per saber-ho, la fotografia que acompanya a l’article està feta a les antípodes d’aquesta obertura que busca una certa igualtat. A la imatge  s’observa a dues religioses que carreguen amb una garrafa. I el lector, com jo, ens preguntem què compte aquest garrafó tan gros i  suposadament feixuc de transportar? Potser anirem errats en la nostra conclusió , però té tota la pinta de ser vi de missa. I que elles han de carregar, una altra discriminació, per a que la sagristia estigui ben assortida d’aquest vi, el qual un sacerdot consagrà durant la celebració de la missa.

   De tots és sabut que el vi de missa no és un vi qualsevol, té guanyada una bona reputació. I Com a tal, les males llengües, anticipaven que sagristans i escolans en xarrupaven quan es suposava que no els veia ningú. Sense saber, o passaven olímpicament, que nostre Senyor els estava veient. Però com que no els delatava, tenien aquesta fama. Jo no els he vist mai beure d’aquest vi.

    El que sí s’ha donat el cas, que a algun sacerdot, quan l’han parat per fer-li un control d’alcoholèmia  ha donat positiu. S’ha d’especificar que  això s’ha produït en casos aïllats, quan aquest ve de celebrar moltes misses. Un fet que es deu  a que, degut a la falta de vocacions, un capellà acostuma a tenir al seu càrrec diferents parròquies i els dies de precepte hi acudeix per a celebrar la missa. També és veritat que el vi l’han de barrejar amb aigua i, ostres, qualsevol espatlla les propietats d’un vi tan bo afegint-li més  aigua del compte, així que la canadella d’aquesta acostuma acabar més plena que la del vi.

   I d’escolans a més d’un potser l’han hagut de revifar, o posar-li un estrenyecaps, desprès de comprovar que aquell vinet és més bo i reconstituent que la llet, encara que a aquesta s’hi afegeixi  polvets de cacau. Bromes a part, el vi de missa,  des de sempre, ha creat expectació i gaudeix de  bona fama, degut a la seva excel·lent qualitat i puresa. I vulguis o no, quan arriba l’ofertori, totes les mirades es dirigeixen al moment en què el sacerdot fa la barreja del vi i l’aigua, amb la complicitat de l’escolà. I no per res, sinó per simple curiositat.  No siguem mal pensats i no ens sobrepassem donant-li protagonisme a la imaginació, quan aquesta va per lliure.

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de mai del 2025)

DIGUEM QUE CALCES I ET DIRÉ QUI ETS

    Sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules, i és veritat. En aquest cas la imatge que acompanya l’article ho diu tot, com també es fa evident que mostrant aquestes sabates, amb la simple insinuació dels hàbits, tots  haurem suposat de qui es tracta la persona que les calça. Ni més ni menys que el papa de Roma. També aquesta darrera especificació diu molt en el moment d’identificar al personatge. Quan parlem de Roma ho associem amb el pontífex i quan se’ns ha passat per alt algun detall del viure quotidià , ho equiparem com anar a Roma i no veure el papa.

    Tots els mitjans de comunicació, entre altres detalls, que fan referencia als costums que tenia el pontífex traspassat, han aprofundit amb el que fa referencia al seu calçat. Quan des del primer moment del seu pontificat va prescindir de les sabates vermelles, un costum en la manera de calçar que caracteritzava als papes, per allò de ser el vermell el color de la sang, per preferir les sabates que feia servir a diari. I potser, si hagués pogut, hauria vestit de carrer, perquè com també sempre s’ha dit, en castellà: “ el hábito no hace el monje”. I ara que em refereixo als monjos, aquests encara fan servir un calçat més simple, tan sols unes sandàlies amb tots els peus al descobert. Que per a l’estiu poden resultar molt còmodes, però a l’hivern, amb la gelor que fa a dintre les parets dels seus monestirs, pot resultar perjudicial per la salut. Fins que van considerar que es podien tapar els peus amb uns mitjons.

    Ahir dijous, dia 8 de maig a la tarda, es va produir l’esperada fumata blanca, amb la qual s’anunciava que hi havia un nou papa. El cardenal americà Robert Francis Prevost, que escollia el nom de Lleó XIV.  A partir d’aquest moment la notícia s’ha centrat en conèixer, amb tota mena de detalls,  la identitat del nou pontífex i no es tardarà massa en aprofundir en uns de  tan curiosos, com saber si aquest calçarà les populars sabates vermelles, o preferirà també portar les de cada dia.

    Perquè, desenganyem-nos, un papa camina poc, tot i que en les dependències papals les distàncies són llargues, si més no els terres són llisos i polits i d’aquesta manera les sabates tenen poc desgast. Tampoc és habitual que un papa surti per la ciutat com, mai millor dit, “Pedro por su casa”. A la diferencia de la resta dels humans, el papa potser només disposa d’unes sabates. No com nosaltres que n’acostumem a tenir dos parells, les de cada dia o d’anar a caminar i les dels dies de festa. Tant amb unes com en les altres el que es tracta és d’anar còmode. Sempre recordo la conclusió a qual arribava el company de l’antiga pàgina tres d’aquest setmanari i que em va precedir en el càrrec de Cronista de la Vila. Em refereixo a en Rafel Casanova i Termes que deia: “si et fan mal els peus, et fa mal tot “. Quanta raó tenia.

    En els meus anys de joventut, les sabates més emprades pels muntanyencs, en la modalitat de senderisme, eren les que es coneixien per les “xiruques“, que mantenien el peu subjecte i sobretot agradables de calçar. Atret pel model i potser amb les ganes de comparar-me amb els bon muntanyencs, la vigília d’una sortida que fèiem a l’escola per anar a can Marcer de la Penya i Jafre, vaig demanar als de casa que em compressin unes “xiruques”. No vaig tenir fred, no. Quan vaig tornar de l’excursió, la feina va ser meva per pujar el tram d’escales que separaven els baixos de la casa vella del pis. Portava els peus embutllofats i la veritat és que em feia mal tot.

     Curiosament aquestes sabates en qüestió tant les calçaven homes com les dones. Recordo a la Remei Casanova Giner  i la Rosó Carbonell Ripoll que les portaven a dalt de la Trinitat, quan era la seva festa, o sempre que hi pujaven. Cosa que contrastava amb les sandàlies negres que calçava, amb els mitjons del mateix color, el germà de la Remei, mossèn Santiago Casanova Giner que, per cert, sempre va portar la sotana, tampoc no va vestir mai de carrer.

      Les sabates del papa Francesc, eren també sabates de pelegrí, que havien trepitjat molts indrets, on la seva presència aportava humanitat i esperança. Ens queda poc per saber  de quin peu calça el nou papa. De segur que el seu pas pel Vaticà serà amb petjada ferma.

                                                        J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de maig del 2025 )

EL SAXOFONISTA DE LA FINESTRA

    Tot passejant pels carrers, tot sovint et trobes amb sorpreses. No és gaire habitual que des d’una finestra d’un pis de la Rambla de Catalunya, en ple centre de Barcelona, et sorprengui l’actitud d’un músic, que no es reprimeix pel fet de que el seu art guaiti al carrer.

    Aquest curiós document gràfic m’ha portat a la memòria una altra finestra que també guardava una relació molt estreta amb la música. En els baixos de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, amb entrada pel carrer Francesc Gumà i amb la façana que s’estén pel carrer Sant Isidre,  hi trobem una artística finestra. Darrera d’ella hi habitava la Montserrat Almirall Andreu, amb el seu espòs Rafel Monzó i Valiente i amb les seves filles i el fill. Però era també darrera d’aquesta obertura on la Montserrat impartia classes de solfeig i piano. Quan hi guaitàvem, atrets per la compassada  mètrica de la música que en sorgia, la imatge era sempre la mateixa, la “senyo” com així l’anomenaven els seus alumnes, asseguda a davant del piano, amb l’alumne al seu costat, i el seu cos arrecerat cap a la finestra.

   Retinc  aquella imatge i  també un aiguabarreig de sons sorgits de les pulsacions sobre les tecles de l’instrument, en funció d’un aprenentatge que feia possible que els dits llisquessin  per damunt d’acord amb l’agilitat aconseguida amb l’estudi. Les característiques de la susdita finestra, el seu entorn, contribuïen a magnificar un detall tan significatiu, com ara m’ha recordat la presència d’aquest músic a darrera d’una finestra.  

    Vivim en un temps en què, sortosament, la música sempre està present al carrer. Ens ho acaba de demostra les actuacions que es porten a terme dintre del festival de Jazz Antic Sitges. I així com també l’actuació solitària i espontània que algun que altre músic ens ofereix a peu de carrer. Com el mateix cant de les Caramelles l'altra settimana.

    I tornant als mestres de música local, la major part d’ells han exercit el seu mestratge dintre de la intimitat de les seves cases. On només els veïns han hagut de suportar el soroll, abans que aquest es pugui considerar música. A can Torrens la ingrata cacofonia de l’aprenentatge es feia auditiva des del carrer. En un pis on hi havia dos llocs on s’impartia classe, el menjador amb un piano, aquest reservat al Sr. Torrens i a la Sra. Esperança i, quan s’esqueia, el seu fill Manel. I altre era al despatx del qual en tenia l’exclusiva l’altre fill, en Josep. Com que aquí el finestral donava al carrer Major, l’aprenentatge musical transportava la seva monotonia fins al mateix centre neuràlgic del poble. I on no tan sols hi arribaven les melodies embastades, sinó que també el costum excessiu de remarcar amb la veu, els silencis. Amb aquell “uuuun” amb el qual en Josep, ja ho havia explicat, allargava la pausa de negra.

   Del menjador poques notes s’escapaven, perquè el Sr. Manel, que sempre notava aire, tenia totes les obertures tancades i per tant el so sortia esmorteït.

    A can Pallarès, el mestre impartia lliçó  en una habitació que donava al Vall, on hi havia una balconera que sempre estava tancada i només els veïns, més propers, eren testimonis dels avenços dels seus alumnes. L’única finestra que s’abocava al carrer, era la que està al costat de la porta d’entrada de la casa del carrer de l’Aigua, darrera la qual la Sra. Lola Carbonell hi cosia. I l’única vegada a l’any que s’obria de bat a bat, era quan les Caramelles del Retiro, que ell dirigia, li anaven a oferir la darrera cantada en la vesprada del dilluns de Pasqua. Si més no la finestra preferida del mestre, era aquell gran finestral del cafè del Retiro, on cada tarda, desprès de dinar, s'hi reunien un nombre considerable de prohoms de la Societat.

    Com a curiositat, també explicar, que quan ni en Biel ni la Lola ja no hi eren, en aquest carrer de l’Aigua, hi va anar a viure, costat per costat, la Lourdes Pañella Coll, amb la seva família. Ella també és professora de música, cosa que ha permès que aquesta no s’hagi silenciat en aquest raconet. I quan no fa música, il·lustra les nostres tradicions. L’art es transmet, al carrer, de forma sonora però també sorgeix, de forma silenciosa, dintre de la intimitat de la llar i, fins i tot, quan les finestres són tancades. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de mai del 2025)