Els jocs també
han evolucionat amb el pas del temps, però ha estat el carrer el millor
escenari que s’avenia amb una infantessa, els de la meva generació, que no passàvem
privacions, sobretot en l’aspecte alimentari, però sí que es filava molt prim
en altres aspectes superflus. Així els nostres entreteniments provenien, en
certa manera, dels jocs que practicaven els nostres pares. Que no eren gens sofisticats.
Del carrer també
n’hi havia els qui n’abusaven més que altres i que no obeïa a cap descuit dels
pares, sinó més aviat per motius de feina, la qual no els permetia atendre les exigències
dels més joves de la casa. Si més no sempre trobàvem un bon motiu per sortir al
carrer, sobretot durant les vacances de l’escola. I aquesta freqüència tenia la
corresponent compensació, perquè jugàvem a
jocs que hauria estat impossible desenvolupar entre les estretors intimistes
de les cases.
El joc més comú
de tots era el de la pilota, tot i que
no era ben assimilat pels veïns de cap carrer, perquè provocava les molèsties
consegüents; des d’embrutar el blanc de la calç de la paret, fins a provocar
alguna que altra trencadissa de vidres. Però no tot consistia en aquests
improvisats partits, la cosa es regia també per unes modes passatgeres. Així
quan ens venia la caparrada de jugar a
patacons, la pilota quedava aparcada. Vet aquí un entreteniment amb el qual els
nostres pares també hi havia jugat.
Guixat un
quadrat al terra, cada participant en el joc, hi anava disposant el número de
cromos acordats . Abans, però, de llançar amb fúria el patacó , s’havia
d’establir l’ordre de tirada i aquest s’aconseguia després d’ apropar, el
màxim, el taló de goma fins a l’escaire de la façana de la casa amb
el terra del carrer. El qui aconseguia millor apropament era el primer a llençar.
Llavors, en el moment en què la goma impactava sobre els cromos, tots el que
sortien fora del quadrat se’ls emportava
qui havia fet la tirada.
Un altra de
molt popular era el que anomenàvem el joc dels “guitos”.
Simples pinyols d’albercoc que arrodoníem per a equiparar-lo el millor possible
a una bola. Es jugava prop del desaigua de les canals que es troben en un
extrem de la façana. Se’n feia un escampall, també segons el nombre acordat i,
ara un ara l’altre, s’anava intentant ficar-los en la interioritat d’aquella
obertura. Guanyava, tots els que hi havia a dintre, el qui aconseguia introduir
l’últim pinyol en la desembocadura de la canal. Quan guanyaves un d’aquests
botins, et produïa tal satisfacció que semblava que haguessis aconseguit un
valuós tresor. Els nostres pares estaven més fets al joc de les “caniques”. Un
joc de toc i pam.
Mentrestant ens
envoltàvem d’uns detalls que eren comuns en totes les cases. Un dels tants eren
els miralls. Curiós invent aquest, que ha permès a quasi bé tota la humanitat poder veure’s un mateix. I aquesta visió dona
molt joc, perquè permet poder modificar, si està en la nostra mà,
irregularitats passatgeres que poden distorsionar la imatge personal. Com en tot sempre hi ha els qui s’hi miren més que
altres, fins arribar el punt que s’hi obsessionen i no surten al carrer sense
abans haver posat davant del mirall tantes vegades com creuen convenient.
D’aquí que es
van fabricar armaris amb una gran lluna, com també s’anomena al mirall,ocupant
tota la superfície de la porta. Però els més habituals els trobem a dintre el
bany. Ara que li tenim un lloc de la casa destinat, i quan la gent no en disposaven, el trobàvem,
simple i solitari, damunt la pica de
rentar-se les mans i la cara. I ningú com els miralls delaten l’evolució del
pas del temps en la fisonomia personal. Tan avesada en rebre elogis: “Que bé que et conserves, sembla que no et
passin els anys”. Però vet aquí que el mirall és l’únic que t’apropa a la
realitat.
Les famílies
benestants disposaven del que en deien un joc de tocador, on no hi faltava de res,
petit mirall inclòs, amb suport de plata. Aquest escampall que es repartia per
sobre les calaixeres, es van anar estenen als tocadors de la resta de les
famílies, encara que no es feia servir quasi mai, esdevenia un signe de distinció. A mi,
particularment, m’encuriosia aquell recipient de vidre on s’hi posava la
colònia i s’expandia mitjançant un sistema simple que consistia amb tubet
folrat que acabava amb una pera de goma,
la qual es dissimulava amb un escampall de diminuts serrells sedosos. El conjunt
de tot plegat no era útil però atorgava
categoria.
La coqueteria
és tan femenina com el mateix interès de les senyores per cuidar la seva imatge. Per tal de tenir disponible,
en tot moment un mirall on mirar-se, disposen d’un de reduït que ubiquen dintre
el bolso. Com en totes les cases n’hi havia, per uns moments ens els fèiem
nostre i amb ell cercàvem un raig de sol. I una vegada aquest era reduït a la
dimensió del mirall, el projectàvem a la paret
i amb un simple moviment de mà, el nostre sol, saltironava amunt i
avall, com una rata que no para de moure’s.
La rata, tot
d’una, apareixia a la paret de la classe de l’escola i saltironava per damunt
la seva blancor, procurant no coincidir
amb la cara del mestre. Anava i tornava i el seu resplendor era com un esquitx
de llibertat que no estava sotmès a la disciplina de la classe. Representava la
llibertat anhelada per a tots aquells que, restar amatent a les explicacions
del mestres, era com un petit sacrifici mortificador. Sobretot quan la jornada escolar
es feia llarga. El responsable d’impartir la lliçó, era aliè al que passava,
però ja s’encarregava l’alumnat, amb les rissotes, ni que fossin contingudes,
de posar-lo en sobre avís .
Amb la
modernitat, fins i tot la rata s’ha sofisticat, doncs ara es projecta
mitjançant un raig laser. Tan potent, que és capaç d’interferir en el mateix
Castell de Foc.
I és que sempre
hi ha qui rumia quina una en pot fer. De la modernitat no tot són flors i
violes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de juliol del 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada