Pamplona entre les moltes singularitats que ofereix em quedo amb la seva hospitalitat i amb el tarannà de la seva gent. Dues coses que estan molt en consonància i que una sense l’altra no seria possible assentar el meu raonament.
I és també
remarcable el populós ambient, el qual li atorga sempre un caire festiu als seus carrers. A Pamplona es palpa durant tot l’any la
influència de la seva festa més populosa, la de Sant Fermí. A la popularitat
que l’envolta, s’hi afegeix la repercussió que tenen els mitjans de comunicació,
com la televisió, que s’encarrega, durant els dies que duren els populars “Encierros” de retransmetre en directe, a tot el món, un
esdeveniment perillós, com hi haurà que ho considerarà, també, absurd perquè provoca un tracte discutible als animals que hi participen. No
obstant el turista fa el recorregut pels
carrers on transcórrer aquesta tradició.
Un dels carrers
més populars és el carrer Estafeta, de
visita obligada, on hi conviuen els comerços antics de diferent índole, amb les
tasques que reben l’afluència massiva dels degustadors de vi a qui els agrada
acompanyar amb l’amplia oferta de tapes que s’ ofereix a la
clientela.
Tot aquest variat i suggestiu aparador no
deixa de banda, el record permanent de la seva festa. I això
es reflecteix en l’oferta existent de tota mena de quincalles que serveixen per
perpetuar el record de l’estada a la capital navarresa. I entremig de tot
aquest ampli variat ventall monotemàtic, en el número 47 del mateix carrer, una
botiga alterna, “el més de lo mateix”,
amb una ben assortida exposició de les
parelles de gegants més significatives d’arreu. I entre tot aquest
agrupament geganter, exposats per a la seva venda, s’hi troben la parella
dels gegants de la nostra Vila, així com “els Cubanitos”. Un detall que
desperta la curiositat dels qui els portem a dintre nostre, amb un
apassionament que es fa més notori quan hom es troba lluny del seu poble i hi
coincideix. Els proveïdors resulten ser els responsables de l’artesania de la
vila que porta per segell comercial La
Devallada. Una complicitat que fa que les dues parelles de gegants del nostre poble aportin un bocí de sitgetanisme en el carrer més típic
de Pamplona.
No hem
d’oblidar-nos dels molts navarresos que van venir a residir a Sitges. Generalment
treballaven a la industria del calçat i també alguns a l’hosteleria. Tot va
venir a tomb perquè els germans Benazet van disposar fàbrica a Pamplona i,
després acabada la guerra, alguns d’aquells empleats, junt amb les seves famílies
van venir a treballar a la fàbrica d’aquí.
Com és el cas
d’en Ricard Escobosa, que era de Pamplona i la seva muller la Júlia Lacosta de
Cortes de Navarra. Van venir amb els seus dos fills, en Ricard i en Manolo i la
primera casa on van anar a viure va ser a un pis de damunt a can Miret, al
costat de l’Ave Maria. En Ricard a més de tallador era un bon bombista, havia
tocat el bombo en la banda militar de la seva terra. I aquí va participar en
totes les bandes de música que s’organitzaven. De la mateixa manera que va ser
un gran retirista i va ser al Retiro on el mestre Pallarès li va donar la
primera classe de català, l’home pronunciava el nom de Sitges tal com ho
llegeixen els castellans i el mestre li va ensenyar un secret que si bé no
s’avenia amb la normativa, a ell li va
servir per pronunciar bé el nom del poble. Tan simple, li va dir , com canviar
la g per la ix i així la pronunciació ratllava la perfecció. Treballant ell i
la Júlia es van poder comprar una casa al carrer Felip Massó on van anar a
viure.
Un altre company
seu va ser en Fèlix Márquez , junt amb
la seva muller van venir a treballar a can Benazet. En Félix també era retirista, fins el punt que els dies de festa
s’encarregava de guardar la porta del saló teatre que donava al cafè. L’home
coixejava una miqueta i va ser un bon sabater i un eficient empleat del Retiro.
Amb el matrimoni hi vivia una neboda, la Maria Jesús, perruquera d’ofici. I el
que són les coses, la família Màrquez va acabar comprant un pis on havien estat
les dependències de la fàbrica dels germans Benazet, al carrer Espalter.
Un altre
navarrès sabater, però aquest de la part de Tudela era en Pablo Garcia. En
Pablito parlava un català perfecte i sempre que tenia ocasió feia gala de la
seva procedència, portava la seva terra a dintre el cor, però sentia una gran
estima pel poble que tan bé el va acollir. Vivia amb la seva família en una de
les cases anomenades barates també del mateix carrer Espalter i tenia, junt amb
el seu fill i resta de la família, el taller al costat on havia estat el garatge dels
Benazet. Després van anar al carrer que porta per nom el de la patrona d’Aragó,
la Verge del Pilar
En pocs metres de distància van coincidir, en el
temps, tres navarresos els dos últims esmentats i en Justo Marín que era de Cintruénigo. En Justo treballava a la
companyia del gas i quan aquesta va deixar la fàbrica del carrer sant Antoni,
va obrir una oficina al carrer Espalter en els baixos de la mateixa casa on hi
vivien els Màrquez. L’oficina era lloc de trobada dels treballadors que es
dedicaven a anar pels llocs a resoldre incidències. En Justo era un d’ells i
junt amb l’Antonia, la seva muller que era del mateix poble, vivien en una casa
que es van fer davant el cementiri. Van tenir una filla, l’Esperança, que va
morir jove.
Una
representació dels gegants de la vila es troben en el carrer més popular de
Pamplona. I una nodrida representació dels navarresos van canviar els carrers
dels seus respectius orígens pels de Sitges. Aporto el testimoni de només uns
quants a mena d’homenatge per a ells i a tots els qui, per raó d’espai, em
deixo en l’anonimat.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'octubre del 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada