50 ANYS DE MISSES DITES

   Arribar a misses dites és una expressió popular que equival a arribar tard. I a mi que m’agrada donar la volta a les coses, als eufemismes, ho he adequat a l’encapçalament. Malgrat que no té el mateix sentit, o al menys així vull que s’interpreti el contingut que ve a continuació, el qual no fa cap referència a arribar fora de context, sinó tot el contrari, perquè cinquanta anys limita un espai de temps important i, amb ell imaginem-nos el nombre de misses dites, entenguis millor per misses celebrades.

   Quan un sacerdot arriba per primera vegada a un poble a desenvolupar la seva tasca pastoral, no sé, potser són cavil•lacions meves, intervenen dues parts, el propi sacerdot i els feligresos de la parròquia on ha estat destinat. I cada una d’elles ho espera amb una certa curiositat i, si m’ho permeten, també amb un cert recel. Determinat per desconèixer si s’avindran entre ells. D’aquí que prèviament les dues parts han intentat esbrinar, ni que sigui molt per sobre, referències d’uns i altres. I això és, en certa manera, fàcil de saber. Sempre hi ha qui s’afanya a preguntar amb els feligresos de l’ultima destinació pels detalls de la tasca del sacerdot i, sobretot, per esbrinar com és el seu tarannà. Aquesta proximitat tampoc és que aporti massa concreció, perquè com en tots els àmbits socials no existeix una unanimitat i menys quan es tracta d’opinar de les persones que exerceixen un càrrec públic, mentre a uns els sembla un mostrari de virtuts, altres opinen que no n’hi ha per tant. Tan sols la proximitat permetrà treure conclusions més encertades.

   Passa el mateix, o semblant, amb el sacerdot, és ell qui ha de fer tot el possible per a que davant els feligresos de la nova parròquia hi entri amb bon preu, causi bona impressió. I quan menys habitants conformen el nucli aquestes incògnites s’accentuen., perquè la convivència és més apropada i més influent, on cal posar en pràctica l’estira i arronsa, per tal de trampejar les maneres d’ésser de cadascú i altres genialitats o rebequeries.

   Fa 50 anys quan mossèn Ramon Català i Güell va arribar a Olivella, les reaccions i les opinions planarien per entre l’ambient d’un llogaret situat dintre el Parc del Garraf, un municipi que abraça molta extensió de bosc. Per tant un poblet esquitxat de verd i airejat amb aires purs. Molt apropat a les poblacions més importants del Garraf i el Penedès. D’aquesta proximitat se’n van beneficiar la gent de casa nostra, els quals, a la recerca de la tranquil•litat i el silenci, van fer parada a Olivella, van comprar o llogar cases i va ésser així com s’implantava, la que podríem anomenar, colònia sitgetana, la qual ha arribat a ésser molt representativa.

   Amb els anys els costums i les maneres han evolucionat i aquesta tònica s’ha notat, també, en l’entorn dels sacerdots. Prescindint, entre altres privilegis, de la popular majordoma. Una persona quasi imprescindible, perquè feia més confortable la vida del sacerdot. Amb ella sempre trobava el plat a taula i enllestides les feines de neteja de la rectoria. Comesa que acostumava a estar reservada a un familiar directe: la mare, una germana... Tenien dret a aquesta companyia, de senyor rector cap a amunt. Altra cosa era que, tan un com l’altre, coincidissin amb les preferències dels feligresos. El senyor rector és el cap visible i per tant el que ha de saber trampejar els costums, tradicions i exercir de diplomàtic quan les situacions ho requereixen. Passava en alguns pobles que la majordoma s’ultrapassava i s’atrevia a influir en temes d’exclusivitat eclesiàstica i que el rector havia de saber eradicar per tal de no fomentar desavinences entre els seus feligresos, per la incursió d’una persona aliena a les normes i preceptes del seu sagrat ministeri. No sempre aconseguia aquesta imparcialitat. I succeïa que a voltes la majordoma es feia impopular o al revés, la dona atresorava més simpaties que el propi sacerdot. És la particular convivència dels pobles amb pocs habitants, a la qual em referia una mica més amunt, quan volia dir que quan més petit és el llogaret, més estirabots influeixen.

   Mossèn Ramon va trepitjar la parròquia d’Olivella l’any 1962, on havia estat destinat de rector. En aquells anys ens podem imaginar les mancances que patia aquell indret, però que els habitants hi estaven acostumats, tenien la vida adaptada a les circumstàncies. El sacerdot també si va adaptar i el que per a molts hagués estat una mena de dissort i avorriment per a ell esdevindria com la porta oberta al paradís. Durant aquest temps de ben segur que ha topat amb gent que no haurà estat d’acord en la seva manera de fer, ho escric amb aquest convenciment, perquè forma part d’una convivència en la qual, quan més prolongada resulta, les friccions es fan inevitables.

   Cinquanta anys enllà encara es conservava el costum de besar la mà quan coincidíem amb un sacerdot i es parlava del cel i l’infern des d’una vessant redemptora i pecadora. Ells portaven sotana i celebraven la missa en llatí i d’esquena al poble. Amb tot, els boscos del terme d’Olivella eren d’una frondositat exuberant ja que les urpes despietades del foc encara no s’havien assenyat amb aquella vegetació. Passaven els anys i la imatge de mossèn Ramon transitant amb el popular dos cavalls, transmetia la populosa aportació d’un sacerdot del medi rural però modern. Quan la modernitat tot just començava a fer obrir els ulls i tothom aspirava a poder lliurar-se als avanços del moment. Va coincidir en aquest moviment la presència de vilatans pels tranquils carrers del llogaret que buscaven propietats per anar-hi a descansar. Amb la proliferació dels cotxes, molts van descobrir els encants que atresora Olivella, per ser una de les primeres sortides que es feien recent estrenat l’utilitari. Fins i tot els havia, que per fer rodatge, s’apropaven fins al poble per assistir a la missa que oficiava mossèn Ramon. La seva popularitat aconseguí notorietat també degut als nombrosos casaments que ha oficiat a l’ermita del Vinyet i els bateigs de sitgetans i sitgetanes amb la influència dels seus pares que potser trobaven l’església d’Olivella amb un encant especial. El qual aconsegueix el seu esplendor durant el transcurs de la Missa del Gall, perquè el seu entorn s’assembla al traçat d’un pessebre.

   Però no tot eren cants celestials afins al seu sagrat ministeri, mossèn Ramon Català aconseguí una fita inimaginable, dirigir la Coral de Sitges durant 28 anys. Aquesta trajectòria prioritza una afició i, el que és més difícil, saber estimular i harmonitzar tantes maneres d`ésser i pensar. Conduint la Coral a una amical convivència , el secret que avala aquesta dilatada experiència.

   50 anys de misses dites, pot tenir varies interpretacions. La de l’encapçalament d’avui, obeeix a la meva intenció d’aportar la més sentida admiració a mossèn Ramon Català, el qual no sols continua sent el rector d’Olivella, sinó que jo m’atreviria dir que es pot considerar que és d’Olivella. Ho certifica la seva implicació en les millores més importants efectuades en el poble. I en la seva dilatada tasca pastoral, exercida a recer de les parets de la seva església.

                                                                                                                                J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de setembre del 2012 )

SANTA TECLA I EL SEU CARRER

   Tant Sant Bartomeu com Santa Tecla disposen d’un carrer dedicat al seu santoral. Altra cosa és que els sitgetans i les sitgetanes s’identifiquin amb els noms dels patrons de la vila, perquè ben pocs pares, quan és el moment de decidir el nom per als seus fills, es decanten han per aquests noms. Un fet curiós que es pot interpretar com un oblit que no és intencionat, a diferència de la Mare de Déu del Vinyet que amb el seu nom s’identifiquen moltes sitgetanes.

   El carrer Sant Bartomeu aporta la llargada del seu traçat i alguna que altra casa d’americanos que l’ensenyoreix. Durant la festivitat de Sant Bartomeu la processó hi decanta, seguint el recorregut establert, però quan és a mig carrer, la comitiva processional, decanta a l’alçada de la casa de l’Olga Mestres i on havia estat l’espardenyeria de la Pepa de can Tiquet, just allà, els gegants mig reculen el cos per evitar balancejar-se davant la pronunciada baixada que ofereix el carrer. És allà on els gegants enyoren la presència de l’Antoni Parra que era el cap de colla dels geganters i marit de l’Olga, aquest lideratge i parentesc que es compenetrava i es vivia en aquesta casa, feia que el pas dels gegant es convertís en una deferència als qui guaitaven des de la finestra la seva evolució, atenció que es veia compensada pel somriure de complicitat i emotivitat de l’esposa i el fill. Fets els honors pertinents, gegant i geganta, continuen amb pas ferm fins a decantar per davant de la casa que havia estat de l’Arnabat i de la perruqueria de can Dandi on, com ja he dit altres vegades, els gegants s’arreceraven al seu balcó per a que el perruquer i les seves filles, es lliuressin a fer els pertinents retocs, als seus pentinats per tal de que poguessin acabar la processó sense, com s’acostuma a dir, despentinar-se. Un mèrit que implicava als perruquers i als geganters que en aquelles altures sols els podien desbaratar les serpentines que, en segons quines cases, tenien per costum tibar d’un balcó a l’altra. El gegant s’ha emportat la pitjor part al ser ell el primer a travessar la fràgil i acolorida barrera

   Amb tot, a diferencia del de Sant Bartomeu, el de Sant Tecla, ofereix unes dimensions més reduïdes i es troba una mica fora del recorregut convencional. No obstant, quan la celebració es festejava un cop acabada la jornada laboral, si bé no tot el gruix dels participants en la processo, però sí una delegació, la qual, fora de programa, feia una passada pel carrer, sobretot els diables. Aquesta incursió obeïa a l’entusiasme d’en Jordi Rossell que tenia un establiment en el carrer, una discoteca que portava per nom Molidor, quasi bé una de les pioneres d’aquell Sitges. El recorregut era curt, així ho establia les seves dimensions, no obstant no era cap entrebanc per a que els solidaris amb el carrer que porta el nom de la Santa, generalment un cop acabada la processó, aquesta representació festiva i informal, al no dependre del protocol processional, vorejava l’estretor i aportava un final de festa íntim i esplèndid, mentre les guspires de foc s’esclafaven a damunt de la blancor de la casa de l’Artur Massó i de la Joana Alemanya, a la qual la veu popular l’anomenava la Juaneta de la carn. Això succeïa quan a l’Ensanche començava, o ja havia perdut del tot, la fisonomia de caire camperol, mariner i el d’aquesta nissaga de carnissers que vivia en la casona de planta baixa i pis, que fa cantonada amb el primer de maig, junt amb la seva filla Pepita Massó Alemany i en Pepito Mora, el seu espòs. I mentre els estadants despatxaven a la plaça, el marit de la Juaneta , s’encarregava de repartir la llet entre la seva clientela amb un carret, i també la despatxava en la lleteria que tenien en els baixos de l’edifici. L’home esmunyia les vaques que estaven recloses en el tancat, on posteriorment s’hi va instal•lar el bar Las Vegas , la vaqueria continuava amb local annex que ja dóna al de Santa Tecla.

   En el pis de sobre, d’aquesta vaqueria, un cop remodelada, hi va viure la Margarida, l’altra filla de la Juaneta i l’Artur, ella despatxava menuts i carn a la plaça, fent sempre gala d’un humor fi brillant. Aquesta coincidència, la d’aixecar-se aviat per anar a vendre a la plaça, quan altres just s’anaven a dormir, ha despertat una certa admiració pels soferts veïns, quan moltes vegades ens preguntem com poden descansar aquesta gent, als quals el soroll conviu amb ells fins altes hores de la matinada. El marit de la Margarida era l’Alexandre Escalona que havia fet de paleta a l’empresa del Sr. Parés i al final de la seva trajectòria professional en la brigada municipal. Els dos estaven acompanyats pel seu fill Artur.

   La família Alemany ha aportat una tradició carnissera de primer ordre, amb els tres germans, en Marià, la Margarida i la Juaneta, a la qual hi cal afegir els fills de tots ells. Que han despatxat carn en les parades que tenien destinades en el mercat municipal, al qual tots familiarment l’hem anomenat, la plaça.

   La transfiguració d’aquests carrers, el posicionament dels molts locals que s’hi van obrir dedicats al mam, van aportar un canvi molt diferenciat, com ho és el passar de la llet al wisqui, per posar un exemple. D’aquí ve que mentre els seus veïns es van dedicar a atendre la lleteria, a coure pa, a despatxar en la botiga de queviures, a anar pescar , o tenir cura de la xermada, per posar uns exemples, les nits eren silencioses a més no poder. No obstant a mesura que s’han anat imposant les begudes d’alta graduació el soroll ha imperat per sobre de tota normalitat i l’ambient s’ha caldejat a mesura que el grau ultrapassa els límits de la serenor.

   Tot això tenia lloc mentre que el posicionament de vins i licors va aconseguir, amb la família Sariol, una altra alternativa en la bodega que van obrir en aquest carrer de Sant Tecla, on anteriorment hi tenien el celler. En el seu establiment, entre tanta variació de vins i licors, podien oferir una copeta de malvasia de Can Riera. Elaborada en el celler de la cantonada del carrer Sant Sebastià amb el de Sant Damià.

   El pas de les dues processons pels carrers, en honor als patrons de la vila, refermen el seu lideratge quan s’escau les respectives festivitats. No obstant els edificis, propietaris i estadants han estat protagonistes de canvis importants, fins i tot de relleus generacionals, o simplement canvis de propietaris. Tanmateix queden, d’aquells encontres, la presència dels gegants, dels quals poc ha canviat la seva fisonomia., la seva majestuositat., el seu poder de convocatòria. S’hi han alternat, també, els geganters i grallers que els han acompanyat.

   Avui amb la festa de Santa Tecla, a casa nostra, es culmina el període festes majors, la gran i la petita, la dedicada a Sant Bartomeu i a Santa Tecla. I ho fem sense que quasi es noti la diferència. A no ésser que la pendonista és una senyora, la Sandra Rubí i acompanyaran a la imatge, a més de les Pubilles, una ben nodrida representació femenina, que en això sí que supera les expectatives del seguici de la imatge de Sant Bartomeu. No és qüestió de preferències, simplement que les sitgetanes són més detallistes. Quan avui el carrer de Santa Tecla és atapeït de taules i cadires, Les modes han manllevat molts encants al nostre poble.

                                                                                                                          J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de setembre del 2012 )

CAMPANES I ALTAVEUS

                                           

   En molts pobles d’Aragó els campanars acullen els avanços més representatius de la megafonia. La presència d’altaveus,  compartint espai amb les velles i majestuoses campanes, ofereix un testimoni de com la modernitat fins i tot s’ha instal·lat a frec dels més primitius elements, amb els qual la humanitat s’ha servit per anunciar els fets més importants, sobretot els litúrgics. Pels pobles les campanes han derivat en  un llenguatge particular però, al mateix temps, discret. Vull dir que les campanes no parlen sempre, sinó que la major part del temps romanen en silenci, llevat d’aquella que està connectada amb el rellotge que s’encarrega de fraccionar el pas del temps i el seu so no al·ludeix el que es fa tan palès: el seu transcórrer inexorable, amb una exactitud que ens empaita, fins que aquest, el temps, acaba guanyant la partida. El campanar és el punt més apropat al cel, on l’aire hi llisca i es refrega per entre el bronze feixuc i el va cobrint d’una capa, una tosca, que li amaga el seu color original i, amb tot, les fa insensibles al pas dels anys. El campanar és la talaia perfecte per guaitar a les petiteses de la vida que s’esmicolen als seus peus, sense estridències ni cap mena de protagonisme. Des d’allà a dalt l’única veu que domina, que s’escolta amb claredat, és el cop portentós del batall quan s’estavella a dintre la grandiosa cavitat de la campana. En aquell moment la majestuositat del toc s’escampa sense més límit que la llunyania que l’acaba silenciant.

    Però el seu llenguatge és molt limitat, a pesar que quan el rebombori de les campanes es converteix en un repic d’allò més generalitzat, la serenata és ensordidora i, al mateix temps, engrescadora. Podríem parlar del súmmum d’una expressió  desfermada  a base de multitud d’estrebades a la corda. Fins que es torna a fer el silenci. Els altaveus que hi competeixen no són gaire més passius, sols es fan notar quan hi ha quelcom a dir. L’avís, en aquests campanars de l’Aragó, consisteix en una introducció d’ unes melodies del ball regional, la jota, per insinuar-se i, al moment,  es fa un breu silenci. Una pausa de temps que els veïns aprofiten per posar silenci per entremig de les seves enraonaries: “Calla, que va un bando”. De l’oficialitat d’aquest, o de la seva importància, d’alguna o altra manera s’hi veuran implicats. La veu s’escampa i penetra per entre les escletxes més amagades del conviure veïnal que s’atura per restar amatents del missatge. Pels qui coneixen els costums i l’hora de produir-se, l’anunci, ho relacionen què algun que altre venedor ambulant, ha fet parada en la plaça del poble per oferir la seva mercaderia, la qual té el privilegi d’ésser anunciada des del més alt del campanar.

   És una tècnica que rivalitza amb tantes de noves i sofisticades com existeixen, però que junt amb les campanes, és potser la més directa pel veí que es troba absorbit en les feines de la casa, o l’anunci l’ha enxampat en ple trànsit pel carrer.

     Els pobles més o menys grans, els d’una categoria com el nostre, no gaudim d’aquests petits i senzills privilegis, que han desaparegut engolits entre les petiteses que ens distingien com a poble, on el nunci, a toc de trompeta, pregonava les immediateses als seus vilatans. I aquesta responsabilitat estava reservada a una persona que ostentava, al mateix temps, el càrrec de guàrdia municipal, sense que cap incompatibilitat limités ni un ni l’altre càrrec. En Rupert Roca disposava de les habilitats i bons oficis, per mantenir l’ordre públic i anunciar complicitats entre els seus veïns. Cap al migdia, quan  la cassola  aconseguia el punt exacte de cocció, en Roca apareixia, uniformat, amb la trompeta en una mà i, amb pas decidit, es dirigia a la cantonada, el seguien un desplegament de mirades i la curiositat per saber detalls del pregó. El servidor municipal, que a més estava dotat d’una complaent i agraïda simpatia, tenia per costum guardar els seus particulars comentaris per després, potser li agradava aquell suspens que es feia palès amb la seva presència, volia retenir, fins ajustar el toc, el contingut del missatge. Aquest detall provocava que tingués expectació entre els presents, que la gent tornés enrere, fins agrupar-se en la cantonada  Per als qui tot just s’havien assegut a taula, l’avís de la trompeta, paralitzava tots els moviments, mentre que un fum, dèbil i flairós, s’escapava del plat, insensible a les potents paraules del servidor públic, sense que ningú goses interposar-se a les seves paraules. No obstant tothom sabia distingir entre un toc oficial i un altra de no tanta envergadura, més de caire lúdic, o propagandístic, si així es pot considerar que a tal o qual celler, havien posat aixeta a la bota.

  Acabada la seva intervenció, l’autoritat municipal, compartia les opinions que podien ser jocoses i singulars. Es podia dir que estava tocat pel do de la paraula, la qual mentre durava el seu comunicat assolia un caire oficial. Desprès s’involucrava amb la diversitat de comentaris dels seus veïns

    Quan la trompeta d’en Roca va emmudir, al mateix temps es va apagar la guspira que mantenia encesa la complicitat amb uns detalls que potser tenien la mateixa importància que ara, en quant a l’oficialitat del contingut del missatge, però on no calia cap altre requeriment d’ofici per a que els veïns atenguessin les seves obligacions com a ciutadans. Va venir a ésser el primer fracàs ofert  en safata per la modernitat, a uns costums que ens mantenien en una categoria privilegiada, la d’un poble que admirava i creia en els petits detalls, els privilegis de les coses grans que triomfen entre les menudeses del viure quotidià.     

    És veritat que avui no calen gaires pregons, tot i que en molts llocs, conserven la integritat anunciadora del  que anomenen: “Bando” que s’expandeix mitjançant els altaveus de la torre del campanar.  Deixant el protagonisme de les campanes per oficialitzar els actes festius.

   Les nostres campanes, el resguard portentós del campanar, assoleix protagonisme, quan  a les dues de la vigília,  repiquen amb un missatge ben entenedor i alegre, competint amb el tro sec dels morterets .  Hi tornen a la Sortida d’Ofici. I arriba l’hora de la processó, quan els gegants enfilen el Passeig de la Ribera, es distingeixen dos tocs, separats entre si per una  pausa que és diferent a moltes altres. Aquest toc tan simple, com portentós,  revesteix l’ambient d’una solemnitat colpidora, que penetra furgant entre els sentiments.

    Repics i tocs de campana  que formen part de la tradició, del nostre passat i present, aclucant-se en el futur. Les campanes del nostre campanar no tenen competidor, com no el va tenir els pregons d’en Roca . Quan la veu va emmudir, aquesta va ser substituïda pels requeriments impresos de les obligacions tributàries i altres imperatius oficials. Fins arribar a la sofisticació amb les noves tecnologies que simplifiquen tot un procés quan diguem: “Ja t’ho enviaré per email”.

    Sortosos els pobles que la modernitat no els ha allunyat  del costum del ban,  perquè amb aquest comunicat comparteixen les simplicitats que tant distingeixen als pobles.

                                                                                                                        J.Y.M.

                                                                                     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de setembre del 2012 )

DETALLS DE SETEMBRE

    El setembre s’ha estrenat amb una frescor ambiental que ens redimeix d’una calor abusiva, molesta, que ens ha portat a proclamar la conclusió que quasi bé repetim a cada estiu: “com aquest any mai”. En segons quins aspectes la ment fa gala d’un clar afany de mostrar-se oblidadissa, de no retenir aspectes tan passatgers com pot ésser una calor puntual que ens castiga sense concedir treva. Però una Festa Major, en concret la Sortida d’Ofici, tampoc seria el mateix sense la implicació de les altes temperatures, que ens fa suar sense pietat. És el petit sacrifici que s’ha de suportar per gaudir d’una tradició que, per l’època de l’any que es porta a terme, el que seria insòlit fóra que en l’ambient hi predomines una fredor desmesurada.

   Aquesta mateixa escalfor ambiental, va contribuir a mantenir el caliu d’un homenatge singular, la commemoració del centenari de l’edifici de l’Hospital. Pel que representa, per la incidència que la institució, que s’hi aixopluga, té en la vida sitgetana, parlar de l’Hospital equival a aglutinar molts sentiments , propostes de benestar que cadascú aportarà en aquesta  etapa crucial de la vida. Es va parlar que desprès de l’Ajuntament, com a institució ciutadana, li segueix aquesta casa, refugi de moltes vivències, símbol de generositat que la gent del poble ha fet patent a benefici d’una bona causa. l’Hospital és també una casa gran que ha conviscut entre penes i tristeses, però que la comunitat de les religioses Conceptistes, primer, i ara sota el servei dels professionals que en tenen cura, és fa palès que uns i altres han fet i fan possible que un bri d’alegria, de complaença, de familiaritat,  siguin la tònica d’una institució que s’esmerça també per realçar la bella imatge d’un edifici blanc, ben cuidat, un símbol de cent anys que mostra que el temps transcorregut enforteix lligams i il·lusions i que els anys no són un impediment per a continuar esperonant una convivència basada en l’experiència i les vivències dels seus estadants.

   També aquest començament de setembre coincideix amb  la difusió, en les xarxes socials, d’aquest setmanari, el qual es fa present darrera una dreça que és sinònim de modernitat: www.lecodesitges.cat . En una trajectòria de cent anys i escaig, sobrepassant els vint-i-cinc més, és significatiu com han canviat les coses. De com la nissaga dels Soler han passat de confeccionar l’Eco, els textos,  de lletra en lletra de plom, a fer servir les noves tecnologies, les quals ens permet enviar la nostre col·laboració sense moure’s de casa i passar de l’ordinador a la màquina d’impressió sense  gaires manipulacions que els pertinents retocs de correcció lingüística que porta a terme el incansable director, en Josep Manel Soler i Soler. Ell, quasi bé cada dia, deixa el redós de l’Hospital per apropar-se a la casa del carrer Bonaire i desenvolupar, des de la seva talaia preferent,  l’eficient tasca de corrector i supervisor. De  l’Hospital a l’Eco perquè, sortosament, la presència de les persones encara no les pot suplir els nous invents. Aquest avanç és una cosa extraordinària, com un somni fet realitat. A partir d’ara connectar-nos en aquest apartat de l’Eco digital, ens permetrà disposar d’un avançament de notícies i col·laboracions de l’edició impresa i aportacions que, per la seva extensió, suposaria un increment del nombre de pàgines i la consegüent despesa. Hem guanyat una altra alternativa, amb la particularitat que aquesta arribarà fins al lloc més remot, allà on hi hagi qui activi l’adreça electrònica. Són avantatges de la modernitat que ens permet estar presents arreu del món i al instant.  

   Just finalitzada una etapa, la d’oficialitzar la commemoració del centenari de l’edifici de l’Hospital,  en els cellers de la casa, els preparatius posen de manifest que la verema és a punt de començar. Les vinyes acolliran la presència dels veremadors i el silenci que ha imperat fins ara, es desbaratarà. Vindrà a ésser com un pregó que vol anunciar que un nou moscatell i una nova malvasia, així com altres vins marca de la casa, aportaran, després de tot el procés, una nova anyada que s’afegirà a les que reposen dintre les botes a l’espera d’ésser embotellats. L’hospital, un lloc que ha mimat tantes fragilitats, té cura també de mimar uns xarops que no són remei per a guarir cap desgavell, si més no contribueixen a fer feliç el paladar i  produir aquesta escalforeta reconfortant que llisca cap a les interioritats del cos, per alegrar sensibilitats i preferències i, segons com, per a tornar els ullets petits i  envidriats.

   L’edifici blanc, lluminós, és esquitxat, a partir de quan  rebroten els ceps, d’un verd que predomina per entre  la vinya que s’estén al llarg d’aquest lateral que s’aboca al carrer. Potser l’única vinya que està envoltada de cases, tan a prop del centre, un detall amb el qual  s’engalana un barri de Sitges que ostenta la categoria de poble: el Poble Sec. Ben pocs hospitals alternen el repòs, la funció de vetllar per la salut dels seus estadants, amb el trafegar de la verema, amb el flaire del most que penetra a dintre de les seves interioritats i li confereix aquest regust camperol que tant caracteritzava el poble quan apareixia el setembre, amb el seu sol daurat i els cups del cellers oberts, amb la premsa ben disposada per ajudar a acabar d’esprémer la polpa  prèviament trepitjada pels peus despullats dels pagesos.

    Les vinyes de l’Hospital aporten al seu celler la matèria prima, per elaborar i extreure unes dolçors que, des de temps immemorial, porten el segell d’aquesta casa i l’afegitó que són fruit del llegat de la família Llopis. La malvasia i el moscatell que han estat un dels millors referents del nostre poble, tenen continuïtat, sobretot gràcies a les persones que al llarg del temps n’han tingut bona cura i en part, també, a la clàusula que els donants van establir que ho llegaven amb la condició que s’havia de continuar elaborant els susdits productes. No sols és així, sinó que s’ha expandit i comercialitzat la producció amb altres varietats de vins i espumosos. Que fan que la marca de la casa hagi aconseguit un nom dintre l’ampli i variat ventall del competitiu món vinícola.

    El setembre acaba de començar amb el ressò del centenari de l’edifici de l’Hospital, amb la verema que es porta a terme en les seves vinyes i celler. I l’Eco n’ha fet ressò en les seves pàgines i en la incorporació a les xarxes socials a través de les quals es consolida plenament com un mitjà que s’ha abraçat a la modernitat, als invents més consolidats i de més projecció del segle XXI.

     Mentre una nova edició de la Festa de la Verema, que ha canviat una mica el seu format, agafa el relleu a tot aquest gruix de festes i celebracions  que han tingut lloc a les acaballes de l’agost i en aquest començament de setembre, en vigílies d’una nova Diada, la del 11 de setembre, reivindicativa de tants aspectes per part d’una societat, la nostra, que no passa pels seus  millors moments. Amb el desig que ben aviat torni a ser: “Rica i plena”.

                                                                                                                  J. Y. M.

      (Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de serembre 2012)