CARNAVAL AMB POCA MÚSICA

El Carnaval s’ha fet gran i sembla ésser que fins i tot perillós, com ho demostra la implicació del propi Conseller de Governació que es desplaça a la Vila per tractar i lligar els aspectes més puntuals de la seguretat. De sempre a les autoritats competents el tema els ha mantingut amatents de qualsevol incident que pugui malbaratar l’ordre. Sobretot en els anys de prohibició, una responsabilitat pels alcaldes de torn que sortien com avaladors d’aquelles anomenades “Fiestas de Invierno” un anunciat que servia per a disfressar, i mai millor dit, la realitat de la festa . Que comptava també amb la justa permissivitat dels cossos de seguretat d’aquella època.
No obstant un gruix important de les manifestacions carnavalesques, tenien el seu desenvolupaven festiu dintre les respectives societats, les quals organitzaven lluïts balls. Sobretot el dilluns quan tenia lloc el “Panaché” al Retiro i el sopar a l’americana en el Prado. Els dos actes s’havien convertit en un referent del carnaval sitgetà, on els assistents es mudaven i ballaven fins ben entrada la matinada, ho amenitzaven les millors orquestres del moment. I la concurrència era massiva en els dos locals. Era, junt amb els anomenats balls de Societat, un dels actes més esperat i més celebrat en la vida sitgetana, perquè s’implicaven molts sitgetans i sitgetanes d’aquells anys, fins el punt que el dilluns de carnaval guardava les essències de la complicitat, ben mirat, amb una competència on l’elegància, la coqueteria, aportava a les sales de ball una vistositat i una categoria que implicava al bo i millor dels pradistes i retiristes, amb els seus respectius presidents i les juntes al capdavant i amb el gruix dels socis, majoritàriament gent senzilla si més no lliurats a les societats per les quals simpatitzaven, fins l’extrem de rivalitzar amb cos i ànima.
Si haguéssim de concretar posicions, podríem parlar dels anys daurats d’aquests locals. Els quals, també sigui dit, mai van nedar en l’abundància, sempre han tingut de trampejar vents adversos, però quan aquests han estat favorables, com totes les empreses, han coincidit amb temporades bones. Però un dels factors que més ha prevalgut ha estat la lleialtat de la seva massa social. La gent era addicta a una de les dues, ja ho mamaven des de ben jovenets i la mamella els enlluernava i mai més s’hi desenganxaven. Aquesta fidelitat es feia palesa en tots els actes que organitzaven i ja no parlem dels balls. Perquè a la gent els hi agradava ballar i n’havien assolit un bon domini . I per a satisfer predileccions existien una mena de carnets de ball, els quals els balladors s’havien d’afanyar a emplenar i aquesta selecció implicava haver d’afinar i assegurar un ball concret. Sabedors de la noia que millor ballava tal o qual moviment, abans de començar es dirigien a ella per sol•licitar-li l’honor de formar parella en aquella peça en concret, si acceptava ho anotaven en la cartolina fins a completar-la. Era un compromís que es respectava i d’aquesta manera els balladors/es tenien garantida l’elegància i les bones formes dels moviments, l’èxit estava assegurat i les seves evolucions es feien mirar. No els calia haver anat a aprendre a escoles de ball, dubto que existissin, l’aprenentatge es feia de ben jovenets a darrera les llotges, fins que l’atreviment els portava a trepitjar la pista que es trobava sota vigilància dels respectius i eficients empleats. Poder burlar, ni que fos per poc temps, la seva fèrria disciplina, era el premi a la perseverança, al seu atreviment el qual, al cap d’uns quants anys més, s’havia d’emprar per a tal de que la mare de la noia a qui es demanava per sortir a ballar, li donés el consentiment a través d’un dissimulat senyal que transmetia i la balladora sabia interpretar.
Amb els detalls que anaven associats les ballarugues m’he apartat de les músiques del carnaval. Una de molt repetitiva s’escolta a la veïna població de Vilanova, em refereixo al pasdoble militar El Turuta, compost a l’any 1926 per Roman de San José. Es pot dir que és l’himne de les Comparses i per tant es repeteix infinitat de vegades en aquesta manifestació comparsera del diumenge de carnaval. A Sitges també s’ha interpretat en les rues, no obstant abans que aquestes es decantessin per una versió més apropada al carnaval brasiler. Foren en els anys de la represa, recent instaurada la democràcia, el 1976, quan el carnaval, d’una manera més organitzada, va tornar a sortir al carrer. Enrere quedaven els anys en què les disfresses anaven per lliure, els anomenats “fardos” els quals, a pesar de tot el que s’ha vist, encarnaven l’autenticitat, el carnaval genuí, el de la sàtira i el del poc refinament. Aquest campi qui pugui no s’acompanyava de cap música, era silenciós si el comparem amb el d’ara.
Aquest nou ressorgir va estar amenitzat pels músics locals, després s’hi afegiren xarangues vingudes de terres navarreses i fins i tot d’una banda de l’estranger, eren els temps daurats que no venia de cinc: Ai! Maties te’ls haguessis guardat quan els tenies. Amb tot, aquests grups de músics quedaren curts per a tant exhibicionisme, es va haver de recórrer a la música enllaunada i el so es va amplificar al màxim suportable, era el final de l’acompanyament musical per part dels músics.
Al mateix temps que també desapareixien dels escenaris de les Societats, aquelles formacions orquestrals de gran renom les quals, conjuntament amb les orquestres locals de la Mozart i els Iberos del Jazz, es van alternar en la programació carnavalesca i sobretot en la nit del dilluns que era una data molt significativa en el calendari de les societats i en els de les formacions musicals. Aquesta decadència desllueix la programació dels respectius locals, quan sols anuncien música de disc i s’ha acabat. Una modalitat que es va imposant i això repercuteix en el bon funcionament de les orquestres, on els seus components, sobretot els qui viuen professionalment de la música, pateixen les conseqüències també de la falta de feina i no només això, sinó que quan fan una actuació tarden mesos en cobrar. De tots és coneguda aquella expressió que diu: “músic pagat fa mal so”. Seria en els anys de bonança, però ara, després de tants mesos vista, ningú recorda ni la música que va sonar. Sols la tenen present aquells que encara no han cobrat.
Totes aquestes músiques carnavalesques estaven dirigides als més grans dels simpatitzants de les societats, per als més petits el seu moment era el del ball infantil. Per unes hores podien fer de les seves a la pista gran, sense temor a les incriminacions dels empleats. Al Retiro, que és on més freqüentava per lligams familiars, la cloenda del ball infantil el posava una escena amb connotacions surrealistes, es tractava de la gran moguda de les butaques que s’alineaven al contorn de la sala, per tal de posar-les en posició de cara a la pantalla i poder delectar-nos amb una sessió de cinema còmic que era el súmmum del divertiment.
Un protagonista excepcional de la nit del dilluns de Carnaval era en Jànio Marti i la seva orquestra, que va amenitzar durant molts anys aquest ball del Retiro. El seu repertori va permetre gaudir de moments excepcionals entre la gent retirista. El seu record estarà present ara i sempre, sobretot quan torna el Carnaval i ho fa amb poca música i molt soroll.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de febrer del 2012 )

EL FRED D'ABANS

Avui la meteorologia està tan a l’abast de les persones que permet preveure com serà la situació amb una certa antelació. Aquest diguem-ne control, fa possible informar i per consegüent prevenir les conseqüències d’un aire fred d’origen siberià. Els experts han estudiat, des de fa anys, els fenòmens que originen els canvis de temps i les conclusions ha que han arribat es fan paleses en els seus pronòstics , primer d’un dia per l’altre i ara amb uns quants d’antelació. La sofisticació, els mitjans, han aconseguit un elevat grau de perfecció i això fa molt més fiable aquestes previsions. Recordo que quan van començar a sortir els anomenats homes del temps a la televisió, els quals fins i tot van assolir molta popularitat, les seves conclusions moltes vegades no s’avenien amb la realitat, si certificaven que l’endemà plouria, feia sol i a l’inrevés. També l’encertaven, és clar, no obstant no eren massa de fiar. En l’actualitat el marge d’error és molt ajustat i per tant els seus criteris són molt fidedignes.
Sense tanta sofisticada predicció, la nostra gent, pagesos i pescadors, es guiaven per una intuïció producte de l’experiència. Com per la direcció dels vents, pels canvis de la lluna. I la gran majoria per detalls molt simples, com el mal que de sobta atacava alguna part de l’esquelet. Fins i tot els ulls de poll aconseguien equiparar-se amb els baròmetres: Plaurà, vaticinava algú, amb la següent conclusió: em fa mal l’ull de poll. I sobretot amb els canvis de temps es ressenten els qui pateixen mal als ossos o han estat remenats per alguna intervenció quirúrgica .
Depèn del lloc on es viu aquí a Sitges, el so de les campanes també són un avis. Em refereixo al toc de les hores del rellotge de l’església, aquells que ens trobem una mica allunyats del campanar, per norma no escoltem els tocs, quan de sobte hi ha un dia que s’apercep, assumim que bufa el Llevant. Aquesta puntual circumstància fa preveure que plourà, perquè aquest vent fa canviar el temps i porta aigua. Són conclusions casolanes que han permès vaticinar un pronòstic de molt d’estar per casa. Antigament diuen que per la nit, el sereno s’encarregava d’anunciar, de viva veu, les hores i acompanyava la informació amb la situació meteorològica del moment. Aquesta predicció resultava de molta utilitat pels pescadors, els quals havien d’incorporar-se a la barca en plena nit i des del llit s’assabentaven de la situació.
Dintre la intimitat de les cases tots eren conscients que de l’hivern no se’n podia esperar res de bo. Feia fred i ja començava a refrescar a l’octubre i per Tot Sants: capes i mocadors grans. I per la fira de Vilanova, fred quasi rigorós. Entre aquestes fredors la mainada anàvem a escola amb tota normalitat, els vailets amb pantalons curts, els llargs eren reservats per una edat que representava el canvi a més adolescent i això es respectava. Vull dir que si els marrecs vestíem amb pantalon curt, les mosses ho feien amb faldilles que no abandonarien mai més, perquè veure una dona vestida amb pantalons era interpretat com una extravagància. Es deia que a les cases els pantalons els portaven els homes, com a signe d’autoritat, ara aquesta conclusió fins i tot es podria interpretar de masclista. Llevat excepcions, perquè també es canviaven les tornes, malgrat que no es notés amb la vestimenta. I és que la història particular de les cases ens trobem amb dones, en deien: “de armas tomar”. Amb mèrits, doncs, portar els pantalons. La resta ho aportava les circumstàncies i les havien de trampejar.
Durant els hiverns gelava durant molts dies, aquest fet es centrava dintre una normalitat absoluta , pròpia d’aquesta estació de l’any. La solució passava per abrigar-nos més i arribaven a l’escola que sols quedaven els ulls al descobert. M’ho recordava l’altre dia en Trino Carbonell, que la distracció consistia en trepitjar els dolls d’aigua estancada per tal de trencar la capa de gel. Aquests gelades, formaven part de la normalitat hivernal. Feia fred, era el que tocava. Les dones ho patien amb els dolorosos penellons, degut al contacte de les mans amb l’aigua freda, gelada. Per a moltes d’elles era un calvari perquè se’ls hi encetaven els dits hi patien molt. La mainada, amb menys escala, també ho reflectíem , s’acostumaven a fer presents en el contorn exterior de les orelles i ens produïen molta picor.
La gent sabia d’aquestes incongruències que es repetien cada any i excepcionalment, com va passar durant el Nadal del 1962, una nevada emblanquinava el paisatge. Aquella va capgirar la normalitat del nostre contorn. Desconec si la gent estava ben informada, pel servei meteorològic, del que s’aveïnava. Recordo que durant el matí de la vigília va nevar una mica i cap a la tarda fins i tot es va veure una ullada de sol. La sorpresa va ser quan ens varem llevar el dia de Nadal i la neu ho cobria tot amb un bon gruix que es va anar ampliant durant tot el dia. No es va produir cap col•lapse perquè tot estava intransitable i tampoc hi havia escola per les vacances, hi estic convençut que no es va culpar al govern, l’únic que hi havia per damunt dels ajuntaments i les diputacions, d’aquella excepcionalitat, per no haver-ho informat abans i prendre les precaucions necessàries. El sentit comú de les famílies era suficient per vetllar per a que els seus terrats no cedissin al pes de la neu, treien amb pales aquella blancor que, gelada, i al no estar preparats les soleres per a que la neu caigués pel seu propi pes, l’havien d’abocar al mig del carrer. Després va tocar netejar, cadascú, les seves portalades i tot va quedar com una bonica anècdota que va engalanar aquell Nadal i el dia de Sant Esteve quan, amb un sol lluminós, la gent va sortir al carrer per gaudir del paisatge i fer fotografies.
La veritat és que tampoc transitaven tants cotxes com ara i potser la gent estava més acostumada a reaccionar davant les inclemències pròpies de l’estació. Fins el punt que ningú els havia d’avisar del que tenien de fer. No calien tancar escoles, cada família tenia el suficient criteri per saber com calia actuar en cas de mal temps. Que jo sàpiga, mai vaig deixar d’assistir a escola per culpa d’aquestes circumstàncies, plogués o fes molt fred, no era excusa per quedar-se a casa. Ni amb amenaça de nevada si n’hi va haver. No existia la predicció a tan llarg termini i l’únic indicador, fiable, consistia cada matí en aixecar la persiana de corda, mirar al cel i obrir el porticó, n’hi havia prou per saber si ens havien de posar botes d’aigua, o abrigar-nos més. Si el fred, les inclemències del temps, haguessin acollonit a les nostres mares i a més el govern hagués pres la decisió de tancar les escoles, avui encara viuríem mirant el cel i les estrelles, pendents de les nuvolades i les postes de sol. Ara el criteri el deixem per a les persones aciençades que es guien per sofisticats aparells i quan preveuen que farà el fred que havia fet anys enrere, ens informen com una gran excepcionalitat i el govern de torn pensa pel bé de les famílies i prenen precaucions no fos cas que els sacsegin amb crítiques punyents.
Durant aquells anys ho pregonaven els malintencionats de l’època, quan manifestaven: “en Espanya reina un frío general”. Per tant, a l’hivern, eren dues les fredors que s’havien de suportar. Hi estàvem avesats i, mai millor dit, ni fred ni calor.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de febrer del 2012 )

EL SAJÍ

Els ingredients culinaris són molts i variats, la gran majoria d’ells han tingut continuïtat entre els actuals, altres, com el sagí, han passat una mica a engrossir l’historial culinari de les receptes de les nostres àvies. Aquest greix més aviat extret del porc, s’ha fet servir per donar gust a l’escudella. N’és suficient un trosset petit per a contribuir, amb la resta d’ingredients, a delectar el paladar amb el sabor característic que ofereix un bon caldo. Atenent que som en temps de sopetes i altres condiments que estan pensats per aportar certa escalfor a les interioritats desvalgudes quan el fred s’acusa., hi ha per norma fer bullir l’olla i una vegada el s’aconsegueix extreure les essències de tot el que s’ha posat, es separa el bullit del caldo aconseguit. Que en temps hivernal és una menjada excel•lent i les dues coses, tant el bullit com la sopa, competeixen per trobar l’equilibri just que ens és difícil per decantar-nos per un més que per l’altre.
El sagí es podia comprar en establiments especialitats en llars, cansalades i altres elements i menudeses provinents del porc. No és que se’n hagi perdut la mena, perquè encara existeixen establiments que en posen a la venda, però pocs. Es presentava enrotllat i lligat amb un cordill, a mena de tall rodó. Sempre s’ha comprat en petites porcions, degut que amb poca quantitat s’aconsegueix el toc de la gràcia desitjat. Però la cuina moderna ha experimentat un seguit de transformacions i, amb elles, bastants ingredients han quedat quasi en l’oblit. El sagí no ha estat una excepció i d’això de ben segur em donaran la raó les mestresses de casa que fa anys que remenen cassoles i saben, millor que ningú, dels secrets que aporten un gust bo a tot el que cuinen. Secrets i receptes extretes de les experiències de les seves mares, les nostres àvies, que abocaven al caldo i altres condiments, a més del seu saber, la matèria que calia per a que el resultat fos d’allò més satisfactori i suculent.
A elles no els vindrà de nou que els hi surti amb el sagí com a tema principal del condiment de l’article d’avui, avesades com estan a trafegar per entre fogons i en les cases que disposaven de llar de foc, tenien per costum posar l’olla al foc, damunt d’aquells tres peus i que s’anés coent amb el rostoll de la llenya, de les brases enrogides amb un vermell morat.
Com tampoc s’estranyaran que els parli del pedrer, que són vísceres situades en l’esòfag de les aus, els més preuats, també per fer un bon caldo, són els pedrers de pollastre. La bullició els enfortia i tenien gust de carn, molt apreciats en el moments de retirar tots els ingredients, igual que el fetge. Com acostumava a agradar a tothom, en compraven més perquè també hi havia qui no els volia. M’hi refereixo en passat perquè si no vaig mal fixat els pollastres, ànecs ... que es posen a la venda, plomats i a punt de condimentar, els hi han retirat els pedrers, els fetges, perquè la seva venda sembla ésser que esta restringida. La reglamentació sanitària no ho permet. Les menudeses són elements grans, malgrat les seves reduïdes dimensions, vull dir amb això que aporten valuós condiment i són apreciats pel paladar, acostumat a detalls simples però gustosos.
Deixem el mes de gener que ha estat generós en caldos i escudelles, sobretot al començament que veníem avalats per calderades tradicionals, com la sopa de galets del dia de Nadal amb el concebut bullit i carn d’olla i de portentoses carcanades que van acabar a dintre de l’olla per d’extreure’ls-hi tota la substància. Durant aquest inici d’any han ressorgit les calçotades , les quals tenen l’epicentre en terres tarragonines. Són menjades simples degut a la matèria prima, perquè les cebes tendres no tenen cap secret, ni poden fer gala d’ésser un element copiós de contingut. Aconsegueix, però, satisfer el paladar la salsa romesco amb la qual s’acompanyen. La combinació és excel•lent i convida a menjar-ne fins a no poder més, ja que embafa més la susdita salsa que el propi calçot que és d’una suavitat molt digerible.
Són els costums, les tradicions que han arrelat i han motivat l’entusiasme de la gent per determinades menjades. Amb aquesta excusa, la de fer una bona calçotada, la província de Tarragona es veu molt concorreguda de visitants que s’hi apropen per menjar el singular calçot. Mai com ara , des de ja fa uns anys, la cuina tradicional, les menjades típiques de cada indret, han posat en moviment tanta personal. Sempre havien estat menjades assaborides en la intimitat de les famílies, quan la qüestió ha transcendit fora de la demarcació familiar, ha esdevingut l’especialització de cada indret, de cada regió. I això té ganxo, produeix curiositat i, en definitiva, ganes de provar. I aquesta provatura acaba consolidant-se i es repeteix l’experiència, perquè el paladar té bona predisposició per retenir els gustets que li produeixen sensacions d’exquisidesa.
Al apropar-nos al carnaval, el xató desperta la passió, el deliri per tornar a degustar suculentes xatonades. Tampoc el sagí n’és un ingredient, malgrat que la grassa es concentra, aquesta vegada, en la botifarra blanca, imprescindible com a component de la truita que porta el seu nom i que s’escau com a segon plat de la menjada de xató. Així com els calçots tenen denominació d’origen per l’entorn del Baix Camp, el xató té el seu centre neuràlgic en el nostre litoral. No obstant la seva popularitat ha desbordat els límits geogràfics on s’assenten , fins el punt que arreu del territori nostrat podem veure’ns sorpresos per l’anunci de les dues especialitats. Altra cosa serà el bon condiment de les dues salses, les quals guarden moltes afinitats, que són la gràcia i la base pel resultat final.
Desconec si la cuina dels grans mestres actuals, aquests que atresoren determinat nombre d’estrelles, el protagonista de l’encapçalament té cabuda, ni que sigui en una proporció petita, en els sofisticats condiments que preparen per tal de mantenir-se en el candeler de la fama. Els sabors que innoven diuen que han refinat el paladar de tal manera que s’ha tornat més imaginatiu que jutge de les menjades de sempre.
Vivim en l’època de la sofisticació, el que no vol dir que això sigui més bo que allò, referint-nos a temes gastronòmics, succeeix que la normalitat molt sovint cansa i es tendeix a buscar nous plaers culinaris. Unes vegades l’encertarem i altres l’elecció no s’adaptarà a la simplicitat del nostre paladar. Una incògnita que forma part del contingut de les exquisideses les quals, per la seva complexitat, no seran sempre del nostre gust. Forma part de la curiositat.
Si més no quan les tradicions marquen les seves pautes, tornem als plats de sempre; l’escudella, els calçots, el xató..., convençuts que no fracassarem. I els petits detalls, com el sagí, les salses, retornen al seu protagonisme, amb la garantia que no defraudaran .
Avui m’he referit a un ingredient que tendeix a desaparèixer. Com també aquella elocució que s’emprava per descriure un lloc amb una certa brutícia, es comentava: “hi ha més merda que sagí”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer 2012 )