Conec a un bolivià, bona persona, educat, instruït i molt integrat en la nostra cultura i aferrat també al sitgetanisme que és un mèrit que es guanya per vocació i entusiasme per les coses de casa. En Lluís Viviani va tenir el privilegi de passejar els últims any de vida del polifacètic Andreu Avel•lí Artís, Semproni, pels carrers de la vila. Els dos s’asseien al parc de can Bota i el cronista li explicava infinitat d’historietes viscudes, hi ho feia amb aquella facilitat i amenitat de paraula que caracteritzava la seva conversa. En Lluís, l’home de companyia de l’Andreu, durant el temps que van durar aquestes passejades, va aprendre a saber escoltar detalls de les vivències d’un escriptor, articulista, que molt sabia de les llegendes i de les cròniques de la seva Barcelona. I com la conversa no es trobava sotmesa a les presses, els dos homes, gaudien d’un descans a recer d’una plaça que acollia les petjades de l’altra gent que hi transitava, allà on les parets de la fàbrica de sabates havien sucumbit a tantes transformacions d’un Sitges que en Sempronio havia escollit, mentre esperava la seva hora, sense presses, però conscient que tot té un final.
En Lluís és un assidu de la biblioteca , allà hi llegeix, consulta llibres i connecta l’ordinador. Tants anys entre nosaltres, freqüentant tan bones companyies, l’home s’ha interessat per les coses del poble que l’ha acollit. Fins el punt que la primera vegada que va entrar a l’ermita del Vinyet, per ell que no tenia apamat el interior del temple, va restar immòbil, assegut en un banc, enlluernat de passar de la claror a la penombra, en aquestes circumstàncies no distingia amb precisió els detalls que tenia més propers. No va trigar gaire en obsessionar-se davant la que semblava una mirada penetrant, la d’un personatge que ell tenia el convenciment que l’estava observant, donava la sensació que no li treia l’ull de sobre. Fins l’extrem que el bolivià mig es va angoixar, no gosava moure’s i en aquesta actitud veure-les venir. Però algú havia de fer el primer pas , l’home, amb recel i prenen precaucions s’hi va anar apropant i quina no va ser la seva sorpresa a l’adona-se’n que el seu instigador era un escolanet de guix, acuradament vestit com a tal. Un element crucial d’aquest entorn el qual, ni més ni menys, fa més de cent anys que guaita entre la foscor de les hores de pregària i resplendent durant les grans celebracions. Ningú com aquest escolanet podria donar fe de la generositat o la garreperia de la gent del poble i d’altres que, vinguts d’arreu, s’hi apropen, per fer evident la seva disponibilitat o simplement per curiositat.
En Lluís, home vingut de terres llunyanes, quan va entrar per primera vegada al Vinyet, tan proper a nosaltres, una estranya sensació el va assetjar en els primers moments, com el visitant que entra a una casa desconeguda i mentre espera ésser rebut, passa revista a l’entorn i coincideix amb detalls que el fan recular en la seva atrevida curiositat. Però anar al Vinyet representa retrobar-se amb detalls que contribueixen a consolidar el respecte a una devoció que ens han inculcat de ben jovenets i per a totes les persones que no són d’aquí, l’apropament amb els costums de la gent que els ha acollit.
Existeixen casos curiosos , referent a aquesta implicació, com la d’un matrimoni que a la seva filla li van posar Vinyet, un esdeveniment que no té res de particular si no fos que els pares de la criatura no eren d’aquí, hi van venir perquè el cap de família era guàrdia civil i el van destinar. El nom gaudia de plena normalitat mentre la criatura es va moure per entre el nostre entorn, si més no quan van destinar al guàrdia a altres indrets de la geografia castellana, el nom cridava l’atenció. Havien d’explicar la procedència, una manera molt peculiar de promocionar el poble i el santuari. És així com moltes Vinyetes, fan gala del seu nom per arreu del mon.
La Maria Vinyet Marce, de ca la jardinera, que va viure molts anys en el carrer Sant Bonaventura, ha estat una Vinyet molt propera, de manera que si no coincidíem amb ella pel carrer, de ben segur que la trobàvem a la residència de Sant Camil, on era una eficient voluntària . Una mena d’enllaç entre el poble i l’hospital, que sabia anar més enllà de la frontera de la medicina, just en el punt on la ciència no pot ultrapassar perquè no tot es guareix amb medicaments. Davant les malalties és important la comprensió de les persones, ja siguin per part dels familiars o d’aquest voluntariat que supleix els moments de soledat i els omple de paraules boniques, si més no, coherents amb la causa.
La Vinyet era una d’elles, tenia facilitat de paraula, feia valer la capacitat de convèncer al malalt, a la persona que, asseguda darrera els vidres de l’habitació, espera que el temps passi, fugisser, envoltat de records i que la noia de ca la jardinera sabia mesurar amb aquest grau de comprensió que no enfarfega , sinó que alimenta noves esperances, el conhort de trobar, mitjançant, la relaxació, l’ajuda a que les hores no siguin tan buides. Per aquest símptomes no hi ha cap pastilla que ho contempli. Com les altres companyes , ella en tenia l’especialitat. Era una doctora sense llicenciatura universitària , era doctora de la paraula. Voleu més mèrit, perquè en aquestes circumstàncies no tothom serveix.
Tots els caps de setmana acudia a comprar flors al costat de casa i ens feia el crit, ens avançava la decoració floral que exposaria a la capella de l’hospital. Disposava de la plena confiança dels pares Camils. I ve que un dissabte, desprès un altre, la Vinyet no apareixia per on havia estat el seu antic veïnat, actualment vivia en uns baixos de les Cases Noves, on va abaixar les persianes quan les forces flaquejaven i l’hospital, entre Ribes i Puigmoltó, la va acollir per intentar refer la seva fràgil salut. La medicina no hi va poder fer res, la vida de la Vinyet s’apagava en aquell redós on tantes vegades, dia darrera dia, la dona repartia paraules plenes de vitalitat que encomanaven optimisme. Parlava als malalts, als residents, que eren de Sitges, de les coses del poble, els hi passava l’Eco i entre una cosa i l’altra , els administrava un alè de sitgetanisme que, junt amb la malvasia, és de les coses que revifa a qualsevol.
Arribat el moment va morir d’una sobredosis d’estima als qui pateixen els símptomes d’amor a Sitges, de devoció a la Mare de Déu del Vinyet. Se’n va anar acompanyada per les paraules de les seves amigues, amb l’agraïment de la comunitat religiosa i amb l’estima de tots els qui la van tractar.
La Mare de Déu del Vinyet té serventes que saben portar el seu nom amb tot l’honor que es mereix. Avui, en la seva festivitat, el retrobament ha de servir d’homenatge i lleialtat a la seva devoció. I per poder escoltar el so de l’orgue acabat de restaurar. En aquesta festa hi conjuguen records, realitats i curiositats, com no podia ser d’altra manera.
J. Y. M.
En Lluís és un assidu de la biblioteca , allà hi llegeix, consulta llibres i connecta l’ordinador. Tants anys entre nosaltres, freqüentant tan bones companyies, l’home s’ha interessat per les coses del poble que l’ha acollit. Fins el punt que la primera vegada que va entrar a l’ermita del Vinyet, per ell que no tenia apamat el interior del temple, va restar immòbil, assegut en un banc, enlluernat de passar de la claror a la penombra, en aquestes circumstàncies no distingia amb precisió els detalls que tenia més propers. No va trigar gaire en obsessionar-se davant la que semblava una mirada penetrant, la d’un personatge que ell tenia el convenciment que l’estava observant, donava la sensació que no li treia l’ull de sobre. Fins l’extrem que el bolivià mig es va angoixar, no gosava moure’s i en aquesta actitud veure-les venir. Però algú havia de fer el primer pas , l’home, amb recel i prenen precaucions s’hi va anar apropant i quina no va ser la seva sorpresa a l’adona-se’n que el seu instigador era un escolanet de guix, acuradament vestit com a tal. Un element crucial d’aquest entorn el qual, ni més ni menys, fa més de cent anys que guaita entre la foscor de les hores de pregària i resplendent durant les grans celebracions. Ningú com aquest escolanet podria donar fe de la generositat o la garreperia de la gent del poble i d’altres que, vinguts d’arreu, s’hi apropen, per fer evident la seva disponibilitat o simplement per curiositat.
En Lluís, home vingut de terres llunyanes, quan va entrar per primera vegada al Vinyet, tan proper a nosaltres, una estranya sensació el va assetjar en els primers moments, com el visitant que entra a una casa desconeguda i mentre espera ésser rebut, passa revista a l’entorn i coincideix amb detalls que el fan recular en la seva atrevida curiositat. Però anar al Vinyet representa retrobar-se amb detalls que contribueixen a consolidar el respecte a una devoció que ens han inculcat de ben jovenets i per a totes les persones que no són d’aquí, l’apropament amb els costums de la gent que els ha acollit.
Existeixen casos curiosos , referent a aquesta implicació, com la d’un matrimoni que a la seva filla li van posar Vinyet, un esdeveniment que no té res de particular si no fos que els pares de la criatura no eren d’aquí, hi van venir perquè el cap de família era guàrdia civil i el van destinar. El nom gaudia de plena normalitat mentre la criatura es va moure per entre el nostre entorn, si més no quan van destinar al guàrdia a altres indrets de la geografia castellana, el nom cridava l’atenció. Havien d’explicar la procedència, una manera molt peculiar de promocionar el poble i el santuari. És així com moltes Vinyetes, fan gala del seu nom per arreu del mon.
La Maria Vinyet Marce, de ca la jardinera, que va viure molts anys en el carrer Sant Bonaventura, ha estat una Vinyet molt propera, de manera que si no coincidíem amb ella pel carrer, de ben segur que la trobàvem a la residència de Sant Camil, on era una eficient voluntària . Una mena d’enllaç entre el poble i l’hospital, que sabia anar més enllà de la frontera de la medicina, just en el punt on la ciència no pot ultrapassar perquè no tot es guareix amb medicaments. Davant les malalties és important la comprensió de les persones, ja siguin per part dels familiars o d’aquest voluntariat que supleix els moments de soledat i els omple de paraules boniques, si més no, coherents amb la causa.
La Vinyet era una d’elles, tenia facilitat de paraula, feia valer la capacitat de convèncer al malalt, a la persona que, asseguda darrera els vidres de l’habitació, espera que el temps passi, fugisser, envoltat de records i que la noia de ca la jardinera sabia mesurar amb aquest grau de comprensió que no enfarfega , sinó que alimenta noves esperances, el conhort de trobar, mitjançant, la relaxació, l’ajuda a que les hores no siguin tan buides. Per aquest símptomes no hi ha cap pastilla que ho contempli. Com les altres companyes , ella en tenia l’especialitat. Era una doctora sense llicenciatura universitària , era doctora de la paraula. Voleu més mèrit, perquè en aquestes circumstàncies no tothom serveix.
Tots els caps de setmana acudia a comprar flors al costat de casa i ens feia el crit, ens avançava la decoració floral que exposaria a la capella de l’hospital. Disposava de la plena confiança dels pares Camils. I ve que un dissabte, desprès un altre, la Vinyet no apareixia per on havia estat el seu antic veïnat, actualment vivia en uns baixos de les Cases Noves, on va abaixar les persianes quan les forces flaquejaven i l’hospital, entre Ribes i Puigmoltó, la va acollir per intentar refer la seva fràgil salut. La medicina no hi va poder fer res, la vida de la Vinyet s’apagava en aquell redós on tantes vegades, dia darrera dia, la dona repartia paraules plenes de vitalitat que encomanaven optimisme. Parlava als malalts, als residents, que eren de Sitges, de les coses del poble, els hi passava l’Eco i entre una cosa i l’altra , els administrava un alè de sitgetanisme que, junt amb la malvasia, és de les coses que revifa a qualsevol.
Arribat el moment va morir d’una sobredosis d’estima als qui pateixen els símptomes d’amor a Sitges, de devoció a la Mare de Déu del Vinyet. Se’n va anar acompanyada per les paraules de les seves amigues, amb l’agraïment de la comunitat religiosa i amb l’estima de tots els qui la van tractar.
La Mare de Déu del Vinyet té serventes que saben portar el seu nom amb tot l’honor que es mereix. Avui, en la seva festivitat, el retrobament ha de servir d’homenatge i lleialtat a la seva devoció. I per poder escoltar el so de l’orgue acabat de restaurar. En aquesta festa hi conjuguen records, realitats i curiositats, com no podia ser d’altra manera.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada