MITJANS D'AGOST

Freguem l’equador d’un mes que es caracteritza per aplegar nombroses festes majors. La passada festivitat de la Mare del Vinyet, obria la porta a un calendari atapeït de festeigs: l’aplec a l’ermita de la verge bruna i, al mateix temps, la Festa Major de Vilanova. Un recull que culminarà en la diada de Sant Bartomeu , les festes patronals de la vila, a les quals li prendrà el relleu la festa major de Vilafranca.
Entremig, per aquestes vigílies de la Mare de Déu d’agost, el popular barri de Gràcia, de la capital barcelonina, s’afanyen a acabar d’engalanar els carrers que és una de les peculiaritats més artística, amb la qual s’identifica la seva festa, per tal que el dia 15, que és el fort, els carrers graciencs ofereixen un aspecte de carrers de poble. On tot el veïnat hi col•labora i, quan l’obra és acabada, s’asseuen a la fresca i contemplen l’anar i venir de la gent, que de forma massiva, circula pels carrers del barri. Malgrat que alguns instigadors arriben a malmetre la bona harmonia que ha caracteritzat, durant anys, l’ambient festiu, la complicitat dels veïns, i el sentit tradicional que ha passat també de pares a fills.
Entre els diversos actes programats, no hi falta el sopar a la fresca, on tots els veïns del carrer paren taula i disposen el que ells mateixos han condimentat. Aquest sopar ve a ésser com un respir, uns compassos d’espera, entre l’abans i el després. Una parada per posar els peus sota la taula, tot compartint amical convivència. Aquests detalls fa que no sembli que et trobis a Barcelona, sinó en un poble. Perquè són les petiteses que s’encabien en les pautes de l’estiu, com era sortir a la fresca de la vesprada i passar l’estona en companyia dels veïns, en animada conversa. Aquesta complicitat feia possible enfortir la relació de veïnatge que una de les coses que el temps ha difuminat fins el punt de no existir i no tan sols això, sinó que molts ni tan sols coneixen el veí del mateix replà. A Gràcia dóna la sensació que el temps s’ha aturat i que els graciencs retornen al orígens, quan era una vila de gent treballadora, molts d’ells tenien els tallers en els baixos de l’habitatge, o les botigues de tota índole.
Durant molt anys la Cobla Sitgetana varem amenitzar les sardanes del carrer Puigmartí, que en certa manera tenia vincles amb Sitges, degut a que un veí, el Sr. Joan Bas, fill del forner del carrer Joan Tarrida, no volent continuar l’ofici del seu pare, es va traslladar a aquest punt del barri gracienc i allà va obrir un restaurant pensat per la classe treballadora, va restar obert fins que li va sortir l’oportunitat de poder treballar en una oficina.
El principal organitzador d’aquestes ballades era en Joan A. Màrquez Bas, al qual li agradava poder comptar amb la presència de músics sitgetans. D’aquesta manera ens passàvem tota la setmana anant i venint de Gràcia, perquè es feien ballades a les tardes, i alguns dies, tarda i nit. En mig d’un ambient sardanístic que feia goig i entusiasmava a músics i als mateixos balladors. Hi acudien també compositors que no es movien del costat de l’entaulat, mentre intercanviaven opinions. Recordo al Sr. Àlvar Lafuente Sabaté, l’home hi acudia vestit de blanc de cap a peus, amb traje d’aquest color i les sabates a conjunt. Elegant i dret tot l’estona que durava l’audició, al seu costat si aplegaven tambéaltres compositors com l’Agustí Causí Marsal. Un personatge peculiar que igualment formava part de l’entorn, era el Sr. Josep, un home molt peculiar, baixet, una mica esquenut, borni d’un ull, fumador de caliquenyos que no es treia de la boca, oriünd del barri de Sants, aquest home es dedicava a recórrer tots els aplecs i moltes audicions carregat amb un mocador de farcell a l’esquena que contenia un ampli repertori de sardanes, recopilades en aquells discs que venia. Ell mateix ha estat una enciclopèdia del món de la sardana, coneixia tots els títols, els seus autors, la casa discogràfica que els havia enregistrat i la vida i miracles dels músics de totes les cobles. T’enraonava sense quasi bé treure la diminuta punta del cigar d’entre els llavis. Pels fumadors aquest punt final del cigar aplega la substància, amanyagades entre unes paupèrrimes cendres que s’han produït desprès de tantes enceses i apagades i que es resisteixen a llençar, com volen allargar el plaer quan encara és té el control. Ho arrodonia el interès d’aquesta gent que s’apunta totes les sardanes que interpreten, així com el tiratge, i que desprès ho anoten en un ampli llistat particular, com aquell que porta la comptabilitat de l’empresa. En deien portar els llibres. Aquesta curiosos tenen registrades quasi bé totes les sardanes existents.
Mentre va durar aquest apropament amb el carrer Puigmartí, els músics es pot dir que teníem el local social, en aquells baixos grans, encara amb taules de sobre de fòrmica de l’època del restaurant i que en aquells moments, un apartat del local, estava dedicat a administració de “Apuestas Mútuas Beneficas “. Quan hi arribàvem la seva família estava acomodada al llarg del passadís. Eren àvies, tietes... amb molts anys a l’esquena, la única persona jove que hi havia era l’Esther, una mosseta molt simpàtica que havia perdut la mare quan va néixer. En Manel Rius li va dedicar una sardana amb el títol: l’Esther de Puigmartí.
Davant per davant d’aquell local hi havia un bar, encara existeix, el propietari del qual era un entusiasta de les sardanes i sobretot d’una que és molt sitgetana: La Processó de Sant Bartomeu. De manera que el primer dia que arribàvem ja ens demanava per la sardana, però com el repertori seria extens, degut al nombre d’audicions, la preferida s’havia d’interpretar quan ell ho considerés més oportú. Generalment li plaïa més en l’audició de la nit, malgrat que li costés decidir-se. Quan per fi trobava el moment adient, perquè estava sotmès a les obligacions del comandament del bar, sortia de darrera la barra i s’arreplegava a la porta de l’establiment, com no voler deixar-se perdre cap compàs, fins i tot se l’hi humitejava la mirada. La interpretació se li feia curta. En agraïment ens treia un porró amb cava fresc, un detall que s’havia convertit en una tradició, com ho era el fet d’haver d’interpretar la sardana del mestre Antoni Català i Vidal, a qui segons sembla ser havia tractat personalment, d’aquí el seu interès per aquesta peça tan emblemàtica del compositor sitgetà.
Seguidor de les tradicions del nostre poble, l’enllaç del carrer gracienc, convidava també alguns balls de la nostra festa major, així havíem coincidit amb els bastons, els diables... Fins el punt que aquell tros de carrer mantenia una certa identitat sitgetana, mai interrompuda per la presència, durant l’estiu, de la família del forn de can Bas que tornaven al seu pis de la plaça de la Industria, en l’escaire que es forma amb la paret de la casa on vivien l’Avorrit i l’Arnan amb les seves respectives famílies.
La Rosa Maria Bas Fàbregas resideix a la vila, amb la memòria disposada a recordar la gent de can Bas, la seva família. Coincidint amb la festa major de Gràcia i en el record posat, per part d’un servidor, en el carrer Puigmartí, dipositari d’unes audicions emblemàtiques, protagonitzades per músics d’aquí. I viscudes amb tota plenitud per gent d’allà.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 agost 2011)

ETS I UTS DEL VINYET

Conec a un bolivià, bona persona, educat, instruït i molt integrat en la nostra cultura i aferrat també al sitgetanisme que és un mèrit que es guanya per vocació i entusiasme per les coses de casa. En Lluís Viviani va tenir el privilegi de passejar els últims any de vida del polifacètic Andreu Avel•lí Artís, Semproni, pels carrers de la vila. Els dos s’asseien al parc de can Bota i el cronista li explicava infinitat d’historietes viscudes, hi ho feia amb aquella facilitat i amenitat de paraula que caracteritzava la seva conversa. En Lluís, l’home de companyia de l’Andreu, durant el temps que van durar aquestes passejades, va aprendre a saber escoltar detalls de les vivències d’un escriptor, articulista, que molt sabia de les llegendes i de les cròniques de la seva Barcelona. I com la conversa no es trobava sotmesa a les presses, els dos homes, gaudien d’un descans a recer d’una plaça que acollia les petjades de l’altra gent que hi transitava, allà on les parets de la fàbrica de sabates havien sucumbit a tantes transformacions d’un Sitges que en Sempronio havia escollit, mentre esperava la seva hora, sense presses, però conscient que tot té un final.
En Lluís és un assidu de la biblioteca , allà hi llegeix, consulta llibres i connecta l’ordinador. Tants anys entre nosaltres, freqüentant tan bones companyies, l’home s’ha interessat per les coses del poble que l’ha acollit. Fins el punt que la primera vegada que va entrar a l’ermita del Vinyet, per ell que no tenia apamat el interior del temple, va restar immòbil, assegut en un banc, enlluernat de passar de la claror a la penombra, en aquestes circumstàncies no distingia amb precisió els detalls que tenia més propers. No va trigar gaire en obsessionar-se davant la que semblava una mirada penetrant, la d’un personatge que ell tenia el convenciment que l’estava observant, donava la sensació que no li treia l’ull de sobre. Fins l’extrem que el bolivià mig es va angoixar, no gosava moure’s i en aquesta actitud veure-les venir. Però algú havia de fer el primer pas , l’home, amb recel i prenen precaucions s’hi va anar apropant i quina no va ser la seva sorpresa a l’adona-se’n que el seu instigador era un escolanet de guix, acuradament vestit com a tal. Un element crucial d’aquest entorn el qual, ni més ni menys, fa més de cent anys que guaita entre la foscor de les hores de pregària i resplendent durant les grans celebracions. Ningú com aquest escolanet podria donar fe de la generositat o la garreperia de la gent del poble i d’altres que, vinguts d’arreu, s’hi apropen, per fer evident la seva disponibilitat o simplement per curiositat.
En Lluís, home vingut de terres llunyanes, quan va entrar per primera vegada al Vinyet, tan proper a nosaltres, una estranya sensació el va assetjar en els primers moments, com el visitant que entra a una casa desconeguda i mentre espera ésser rebut, passa revista a l’entorn i coincideix amb detalls que el fan recular en la seva atrevida curiositat. Però anar al Vinyet representa retrobar-se amb detalls que contribueixen a consolidar el respecte a una devoció que ens han inculcat de ben jovenets i per a totes les persones que no són d’aquí, l’apropament amb els costums de la gent que els ha acollit.
Existeixen casos curiosos , referent a aquesta implicació, com la d’un matrimoni que a la seva filla li van posar Vinyet, un esdeveniment que no té res de particular si no fos que els pares de la criatura no eren d’aquí, hi van venir perquè el cap de família era guàrdia civil i el van destinar. El nom gaudia de plena normalitat mentre la criatura es va moure per entre el nostre entorn, si més no quan van destinar al guàrdia a altres indrets de la geografia castellana, el nom cridava l’atenció. Havien d’explicar la procedència, una manera molt peculiar de promocionar el poble i el santuari. És així com moltes Vinyetes, fan gala del seu nom per arreu del mon.
La Maria Vinyet Marce, de ca la jardinera, que va viure molts anys en el carrer Sant Bonaventura, ha estat una Vinyet molt propera, de manera que si no coincidíem amb ella pel carrer, de ben segur que la trobàvem a la residència de Sant Camil, on era una eficient voluntària . Una mena d’enllaç entre el poble i l’hospital, que sabia anar més enllà de la frontera de la medicina, just en el punt on la ciència no pot ultrapassar perquè no tot es guareix amb medicaments. Davant les malalties és important la comprensió de les persones, ja siguin per part dels familiars o d’aquest voluntariat que supleix els moments de soledat i els omple de paraules boniques, si més no, coherents amb la causa.
La Vinyet era una d’elles, tenia facilitat de paraula, feia valer la capacitat de convèncer al malalt, a la persona que, asseguda darrera els vidres de l’habitació, espera que el temps passi, fugisser, envoltat de records i que la noia de ca la jardinera sabia mesurar amb aquest grau de comprensió que no enfarfega , sinó que alimenta noves esperances, el conhort de trobar, mitjançant, la relaxació, l’ajuda a que les hores no siguin tan buides. Per aquest símptomes no hi ha cap pastilla que ho contempli. Com les altres companyes , ella en tenia l’especialitat. Era una doctora sense llicenciatura universitària , era doctora de la paraula. Voleu més mèrit, perquè en aquestes circumstàncies no tothom serveix.
Tots els caps de setmana acudia a comprar flors al costat de casa i ens feia el crit, ens avançava la decoració floral que exposaria a la capella de l’hospital. Disposava de la plena confiança dels pares Camils. I ve que un dissabte, desprès un altre, la Vinyet no apareixia per on havia estat el seu antic veïnat, actualment vivia en uns baixos de les Cases Noves, on va abaixar les persianes quan les forces flaquejaven i l’hospital, entre Ribes i Puigmoltó, la va acollir per intentar refer la seva fràgil salut. La medicina no hi va poder fer res, la vida de la Vinyet s’apagava en aquell redós on tantes vegades, dia darrera dia, la dona repartia paraules plenes de vitalitat que encomanaven optimisme. Parlava als malalts, als residents, que eren de Sitges, de les coses del poble, els hi passava l’Eco i entre una cosa i l’altra , els administrava un alè de sitgetanisme que, junt amb la malvasia, és de les coses que revifa a qualsevol.
Arribat el moment va morir d’una sobredosis d’estima als qui pateixen els símptomes d’amor a Sitges, de devoció a la Mare de Déu del Vinyet. Se’n va anar acompanyada per les paraules de les seves amigues, amb l’agraïment de la comunitat religiosa i amb l’estima de tots els qui la van tractar.
La Mare de Déu del Vinyet té serventes que saben portar el seu nom amb tot l’honor que es mereix. Avui, en la seva festivitat, el retrobament ha de servir d’homenatge i lleialtat a la seva devoció. I per poder escoltar el so de l’orgue acabat de restaurar. En aquesta festa hi conjuguen records, realitats i curiositats, com no podia ser d’altra manera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2011 )

" EL QUARTELILLO"

L’edifici del nostre Ajuntament ha passat de tenir de tot a no tenir quasi res. Sortosament d’un temps cap aquí veiem, amb satisfacció, com les seves portes resten obertes de bat a bat i amb senyals de vida en el seu interior. Considero que la màxima institució d’un poble ha de donar signes d’acolliment. Feia molt mal efecte veure l’ajuntament tancat amb pany i forrellat. L’alcalde ha tornat al despatx de l’alcaldia i sembla ésser que hi ha disponibles alguns serveis, o al menys aquesta és la intenció del recent escollit mandatari, apropar al ciutadà la gestió dels serveis bàsics, aquells pels quals a la Sra. Maria, que ja és gran, no li calgui desplaçar-se a la quinta forca. No obstant si no hi trobem de tot, al menys que els convilatans tinguem la seguretat que hi trobarem a l’alcalde, resulta insòlit haver-lo d’anar a visitar en un altre lloc que no sigui la seu municipal. Perquè l’edifici, l’alcalde, la resta del consistori, són ajuntament.
Deia que la casa de la Vila tenia de tot, des de porteria, oficines, jutjat i unes dependències a dalt de tot on hi residien els reforços de la guàrdia civil que venien a fer la temporada, i també “el quartelillo”. Aquest estava situat, de quan jo el recordo, en el interior del edifici, pujant el primer tram d’escales a mà dreta. De canalla ens encuriosia anar-hi a guaitar i per la mena de finestreta que hi havia entre els barrots de ferro, hom descobria si estava ocupat. La presència de presoners ens esborronava, potser perquè l’aspecte seu no era per presumir: descabellats, barbuts, i mal engiponats. No havia esbrinat mai el motiu de l’empresonament en un lloc que feia basarda, tan a prop de la nostra llibertat, a la vista de tots els qui hi entràvem.
Això tenia lloc en uns anys on no calia haver fet gaires escarafalls per anar a parar al “quartelillo”. El pare que era un home de pau i sobretot prudent i home de bé, es va passar unes hores en aquella presó d’una sola cel•la. El motiu, qüestions musicals. Per tant un empresonament que no s’avé amb la teoria que diu que de músic no n’agafen mai cap. Resulta que l’ajuntament va requerir a la banda de música local per amenitzar no sé ben bé que, un acte oficial, en una data que coincidia amb una actuació de l’orquestra, de la qual n’era component el pare. L’home va considerar que feia més falta a la orquestra que a la banda i es va decidir per la primera. Però és veu que aquell dia les autoritats locals van passar llista i davant la seva absència el van anar a buscar a casa i com no hi era van deixar l’avís que tan aviat com fos possible es presentés a l’ajuntament i allà ja tenien ordre d’ingressar-lo al “quartelillo”, s’hi va passar unes hores, fins a parlar amb l’alcalde el Sr.Joan Llauradó qui al mateix temps era el “Jefe local del Movimiento ”. I com que aquella mena de malifeta no estava penada amb una estada perllongada a la presó el van deixar en llibertat, desprès de satisfer l’import d’una multa, equivaldria a la fiança d’ara. Però ja representava suficient càstig , la vergonya que suposava l’anunci, per part dels qui havien vist l’estadant d’aquell reclutament: “el Yll està al quartelillo”. De la mateixa manera que cal deixar constància que l’estada en aquest petit penal, per circumstàncies d’aquesta índole, no suposava arrossegar antecedents penals. Sorties net de causa, l’únic potser maltractat per les puces.
Parlar avui del “quartelillo” ha estat propiciat per l’agradable i jocosa conversa que varem mantenir amb l’amic Joan Sella i Barrachina quan em relatava, amb l’emotivitat que el caracteritza, la seva estada en el “quartelillo”. Resulta que el vell Gassó, la família del qual regentava la botiga “La Perla”, on avui hi tenen la de fotografia, l’home sabedor que en Joan era un apassionat de la pirotècnia, ho continua sent a hores d’ara , tant que el Castell de Foc de la vigila de la Festa Major l’entusiasme, fins l’extrem de fer-li regalimar algunes llàgrimes de satisfacció, deia que el botiguer va pensar amb ell. En aquells anys, als quals em refereixo, en Sella, com tots els de la seva edat, no mostraven gaires predisposicions d’invertir en coets, que ells mateixos encenien quan s’apropaven les revetlles. Si més no, percebent aquesta afició, en Gassó li va regalar uns quants, amb la condició que els havia de fer esclatar al bell mig del Cap de la Vila i amb aquest apropament amb la botiga, els espetecs servissin de reclam del negoci. Però com que la picardia és molt atrevida, en Joan es va disposar a encendre un potent tro a pocs metres del guàrdia urbà que sempre hi havia davant de la farmàcia. No va tenir temps d’encendre la metxa, quan un altre guàrdia li va tocar l’esquena. Allà a terra va quedar la proba del delit, ni tan sols amb la punta de la metxa socarrimada. L’autoritat municipal es va portar pres a en Sella i va restar tancat, privat de llibertat, mentre la veu corria pel poble: “en Sella petit està tancat al quartelillo” . Hi acudiren els amics i el xicotet ploramiquejava la seva dissort. Pena que es va alleugerir quan li van portar el berenar de can Quildo. Vet aquí que li van passar tots els mals, en aquells anys d’estretors, aquell entrepà li va fer treure, com s’acostuma a dir, el ventre de pena i de segur que es recordà d’aquella altra expressió: “si això és guerra que no vingui la pau”.
Fet i fet aquell improvisat pirotècnic es va passar unes hores reclòs en aquell punt fosc de l’ajuntament. Fins que van prosperar les negociacions amb en Felip Font que era bon amic de la seva família i aquest, amb la potestat que li permetia la seva condició d’alcalde, li va aixecar l’arrest. També sense que li quedés cap taca en el seu expedient de ciutadà exemplar. Al reprendre la llibertat els amics que l’esperaven al carrer, se’l carregaren, com fan amb els toreros quan surten per la porta gran de la plaça, i d’aquesta manera el van conduir fins a casa seva, mentre cridaven: “En Sella ha sortit de la presó”. Tip i acompanyat per aquesta eufòria popular, la reinserció d’en Joan no va ser gens traumàtica.
Tot al contrari, va viure una experiència única ,la qual, desprès dels anys transcorreguts, els seus nets li demanen que expliqui les seves aventures, mentre frueixen de la seva amena conversa. I s’esglaien amb l’exposició de determinades circumstàncies i es porten les mans al cap, mentre es miren entre ells, i pensen: “Oh!, l’avi en xirona”
El quartelillo m’ha recordat, amb diferencies abismals, les modernes presons, on no hi manca cap mena de comoditat i avanços tècnics, on hi entren lladres i estafadors, si es que arriben a trepitjar-la, de sumes milionàries i surten al cap de poc temps com si la malifeta hagués consistit en intentar encendre una piula davant un municipal. I també tips com a “guitllos “, embafats de diners que no són seus. Mentre les seves camarilles els aplaudeixen.
El “quartelillo” que he conegut estava ubicat en un lateral del replà de l’escala, posteriorment el van traslladar, just al capdavall d’aquella per on s’accedia al jutjat. Era quan totes les portes de l’ajuntament les trobàvem obertes, menys una, la del “quartelillo”. En uns anys en què la gent de Sitges entraven i sortien de la casa de la Vila amb tota llibertat, excepte, és clar, els tancats en aquell quarto fosc. Hi estaven a l’espera de condemnes majors o de sortir en llibertat sense càrrecs. La justícia o l’alcalde en tenien l’última paraula.

J. Y. M.

Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juliol 2011