No fa pas gaire vaig portar fins aquestes pàgines un equip de futbol format per gent esquitxada d’una simpàtica i ben guanyada popularitat, i en l’article que l’acompanyava esmentava que en una ocasió el recordat Jaume Soler i Milà, en Pascaret, va organitzar un partit entre els cantaires i els músics que habitualment formaven part de la colla de Caramelles del Patronat. Recordava vagament l’alienació i gràcies a un veí de casa, en Manel Martí i Mirabent, que guarda una fotografia d’aquell partit, m’ha estalviat de remenar fotografies a la recerca d’aquest document gràfic. Els amics més futboleros, veus crítiques i alhora enteses en aquest esport, s’han rendit davant l’evidència d’aquesta selecció. I no gosen a posar preu, atenent-nos al que es paga avui per un sol jugador, el que valdria tot aquest equip. Sortosament es van retirar abans que cap club ofertes, pel fet d’haver debutat a partit únic. Es va jugar al camp municipal el dia 3 de maig del 1970. Per tant enguany s’han complert quaranta anys. Per a completar la informació em falta la fotografia de l’equip dels cantaires i recordar qui va guanyar.
L’equip dels músics estava format, d’esquerra a dreta i drets: l’Ernest Lligadas, que va defensar la porteria; en Jaume Soler, capità; en Carles Sànchez; en Joan Yll, JYM; l’Antoni Cubillos i l’Antoni Pagés. Acotxats: en Toni Martí, l’Armand Valera, en Manel Martí, en Quimet Ràfols i en Joaquim Vicente . Curiosament de músics de la colla del Patronat sols ho eren en Jaume, en Toni Pagès i jo mateix. Els germans Martí i en Toni Cubillos eren cantaires cedits a l’equip dels músics per tal de poder aconseguir fer l’onze titular, degut a que la resta dels músics de la colla, com el recordat José Pérez eren més aviat de l’equip dels veterans. La resta dels músics que apareixen en la fotografia, ho eren d’altres formacions musicals.
En Quimet Ràfols havia format part d’algun dels equips del Sitges. A en Jaume l’únic currículum futbolista que podia exhibir era el de la infinitat de partidets jugats en el reduït camp que quedava davant del taulell de la perfumeria fins que, com també vaig apuntar, el delegat d’aquell camp tan perfumat, el seu pare, amb el recolzament de la Júlia, aquella noia que va ser una institució de la casa, suspenia el partit per perill de trencadissa i perquè, al cap i a la fi, no quedava gens bé que en un establiment de tal categoria s’hi juguessin partits sense respectar les normatives comercials, ni les més bàsiques normes establertes pels màxims estaments del món del futbol. Uns partits que en Jaume acostumava a jugar vestit elegantment, amb americana i corbata incloses i recordo perfectament que en el trau de la solapa lluïa la insígnia del Barça.
I és que portava, com diuen els més sensibles al Club, els colors en el seu interior. La música i el Barça eren el seu món. La solfa l’interpretava a la rebotiga de la perfumeria, sempre amb el seu amic en José Pérez que tocava el violí i ell la viola. Tanta n’era la confiança que en Jaume no li deixava passar una, de manera que quan les coses anaven maldades, em refereixo a detalls de l’interpretació de l’obra, en Pascaret li recriminava les falles, tot aixecant els llargs braços i exclamant: “Demonios Pérez...”. Cada vegada que recorria a l’infern, en José donava la sensació que s’encongia una mica més i amb gràcia andalusa li revocava tanta agitació, mentre es planyia d’haver fet cas a l’invitació del músic. Però al cap d’una estona els dimonis desapareixien i els dos músics semblaven formar part dels estols celestials. Com a dos angelets, un de llarg i prim i l’altre submergit en el seu defecte físic que portava amb resignació.
Al menys un cop al mes en Jaume organitzava unes vetllades musicals en aquella sala del piano del segon pis. Hi eren convidats els amics als quals els hi agradava la música. En aquella sala hi varem actuar aprenents de músic i professionals i els grans “tenores”, tots sota la direcció artística del noi de la casa i, ara sí, amb els vist i plau de la seva família que seia a primera fila el dia de la interpretació amb públic.
Quan la temporada comercial i musical decantava cap a uns compassos d’espera, la família Soler Milà anaven a descansar a la Pobla de Claramunt , prop de Capellades. En Josep Cano que aleshores feia de taxista era el xofer oficial. Els portava i s’allotjava amb ells, era la manera de tenir cotxe i xofer a disposició, sense haver de preocupar-se de les senyals ni de les normes de circulació, deixant a les mans d’un professional els secrets de la conducció amb tot el que implica. Quan tornaven a la normalitat, la rutina era la mateixa, les colònies, el plaer de la música i la verdor de la gespa del Camp Nou, on hi acudien, cada vegada que el Barça hi jugava, en Jaume i en Cano amb seu cotxe, com a dos senyors de la Barcelona pròspera.
He aprofitat, ara que es parla tant de futbol, per posar una fotografia d’un equip irrepetible. Una colla d’amics, alguns músics i altres boleros, per tal de fer possible que l’afició a la pilota i l’amistat s’enfrontessin en amical competició, com una continuïtat de tantes Pasqües viscudes junts i amb explicita complicitat amb els poetes/esses que escrivien les lletres, les quals musicava i dirigia el mestre Jordi Pañella i Virella.
I això ha vingut a to perquè dilluns és la festivitat de santa Cecília , patrona de músiques i músics, i en el seu honor i amb record a tots els músics que ens han deixat i als qui són entre nosaltres, he apuntat unes quantes notes anecdòtiques les quals no configuren cap partitura, però volen formar part del pentagrama que aplega les hores compartides entre melodies i cants.
J. Y. M
L’equip dels músics estava format, d’esquerra a dreta i drets: l’Ernest Lligadas, que va defensar la porteria; en Jaume Soler, capità; en Carles Sànchez; en Joan Yll, JYM; l’Antoni Cubillos i l’Antoni Pagés. Acotxats: en Toni Martí, l’Armand Valera, en Manel Martí, en Quimet Ràfols i en Joaquim Vicente . Curiosament de músics de la colla del Patronat sols ho eren en Jaume, en Toni Pagès i jo mateix. Els germans Martí i en Toni Cubillos eren cantaires cedits a l’equip dels músics per tal de poder aconseguir fer l’onze titular, degut a que la resta dels músics de la colla, com el recordat José Pérez eren més aviat de l’equip dels veterans. La resta dels músics que apareixen en la fotografia, ho eren d’altres formacions musicals.
En Quimet Ràfols havia format part d’algun dels equips del Sitges. A en Jaume l’únic currículum futbolista que podia exhibir era el de la infinitat de partidets jugats en el reduït camp que quedava davant del taulell de la perfumeria fins que, com també vaig apuntar, el delegat d’aquell camp tan perfumat, el seu pare, amb el recolzament de la Júlia, aquella noia que va ser una institució de la casa, suspenia el partit per perill de trencadissa i perquè, al cap i a la fi, no quedava gens bé que en un establiment de tal categoria s’hi juguessin partits sense respectar les normatives comercials, ni les més bàsiques normes establertes pels màxims estaments del món del futbol. Uns partits que en Jaume acostumava a jugar vestit elegantment, amb americana i corbata incloses i recordo perfectament que en el trau de la solapa lluïa la insígnia del Barça.
I és que portava, com diuen els més sensibles al Club, els colors en el seu interior. La música i el Barça eren el seu món. La solfa l’interpretava a la rebotiga de la perfumeria, sempre amb el seu amic en José Pérez que tocava el violí i ell la viola. Tanta n’era la confiança que en Jaume no li deixava passar una, de manera que quan les coses anaven maldades, em refereixo a detalls de l’interpretació de l’obra, en Pascaret li recriminava les falles, tot aixecant els llargs braços i exclamant: “Demonios Pérez...”. Cada vegada que recorria a l’infern, en José donava la sensació que s’encongia una mica més i amb gràcia andalusa li revocava tanta agitació, mentre es planyia d’haver fet cas a l’invitació del músic. Però al cap d’una estona els dimonis desapareixien i els dos músics semblaven formar part dels estols celestials. Com a dos angelets, un de llarg i prim i l’altre submergit en el seu defecte físic que portava amb resignació.
Al menys un cop al mes en Jaume organitzava unes vetllades musicals en aquella sala del piano del segon pis. Hi eren convidats els amics als quals els hi agradava la música. En aquella sala hi varem actuar aprenents de músic i professionals i els grans “tenores”, tots sota la direcció artística del noi de la casa i, ara sí, amb els vist i plau de la seva família que seia a primera fila el dia de la interpretació amb públic.
Quan la temporada comercial i musical decantava cap a uns compassos d’espera, la família Soler Milà anaven a descansar a la Pobla de Claramunt , prop de Capellades. En Josep Cano que aleshores feia de taxista era el xofer oficial. Els portava i s’allotjava amb ells, era la manera de tenir cotxe i xofer a disposició, sense haver de preocupar-se de les senyals ni de les normes de circulació, deixant a les mans d’un professional els secrets de la conducció amb tot el que implica. Quan tornaven a la normalitat, la rutina era la mateixa, les colònies, el plaer de la música i la verdor de la gespa del Camp Nou, on hi acudien, cada vegada que el Barça hi jugava, en Jaume i en Cano amb seu cotxe, com a dos senyors de la Barcelona pròspera.
He aprofitat, ara que es parla tant de futbol, per posar una fotografia d’un equip irrepetible. Una colla d’amics, alguns músics i altres boleros, per tal de fer possible que l’afició a la pilota i l’amistat s’enfrontessin en amical competició, com una continuïtat de tantes Pasqües viscudes junts i amb explicita complicitat amb els poetes/esses que escrivien les lletres, les quals musicava i dirigia el mestre Jordi Pañella i Virella.
I això ha vingut a to perquè dilluns és la festivitat de santa Cecília , patrona de músiques i músics, i en el seu honor i amb record a tots els músics que ens han deixat i als qui són entre nosaltres, he apuntat unes quantes notes anecdòtiques les quals no configuren cap partitura, però volen formar part del pentagrama que aplega les hores compartides entre melodies i cants.
J. Y. M
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de novembre 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada