Els de la meva generació, quan ens van batejar tenia cura de la parròquia el Sr. rector mossèn Pasqual Prats i Boira i n’era el vicari mossèn Nonell a qui la veu popular no va tardar gaire en imposar-li el mot de mossèn Pinocho. Els més ponderosos potser aixecaran el crit al cel i em retrauran: Ai! Ves, amb quines en surt aquest ara, parlar així d’un capellà. No hem d’oblidar la gran facilitat que tenim els humans, a la més mínima, de penjar-li un Sant Benet al més pintat. I això sense cap mirament, sigui capellà, de la benemèrita, alcalde o advocat dels pobres...Deixant de costat aquest apunt anecdòtic, jo em considero, com acabo d’apuntar de l’època de mossèn Pasqual Prats, la raó per la qual assento aquesta referència obeeix al motiu que va ser amb qui vaig compartir més coneixença degut que els anys transcorreguts al capdavant del seu sagrat ministeri i a la mica d’enteniment que de forma progressiva anava traspuntant , ja em permetia relacionar el personatge amb el càrrec que desenvolupava. D’apressar-me a anar a besar-li la mà quan hi coincidies pel carrer. I és curiós, no sé si seran suposicions meves, o una observació massa subjectiva, però totes les mans dels sacerdots semblava que flairessin a aigua beneita , les de mossèn Pasqual, si més no, ho feien a olor de tabac de picadura.
I ve que a mesura que aquest enteniment campa vers altres vessants, ja hi entre en joc allò de les aficions i jo sempre havia escoltat dir que el nostre Sr. rector era un acèrrim seguidor del Barça, que n’havia estat vinculat de jove. Es podia demanar res més? Un lleial servidor de la Divinitat i a més “culé” dels apassionats, dels genuïns i autèntics, renoi enfront aquest “curriculum”, tan futbolístic, hi veies el cel obert. La glòria que es perpetuava a dalt el cel i damunt d’aquell carismàtic camp de les Cols. I vet aquí que seguies les populoses i úniques retransmissions efectuades mitjançant les ondes de la ràdio amb el convenciment de que quan jugaven a casa el Sr. rector, de ben segur, era al camp. Això et donava una certa confiança , el Barça tenia a tots els estols celestials al seu costat. No podia fallar. Si més no quan els de dalt es distreien els barcelonistes sortien del camp amb la cua entre cames. Més o menys com ara. Fins i tot em consta que al representant de la nostra parròquia se’l emportaven els dimonis i algun que altre renec es deuria escapar barrejat amb tanta i ben assortida variació. Tants, que ni Nostre Senyor donava a la bast de reconèixer la procedència, endevina qui t’ha tocat. I és que un camp de futbol no és un lloc massa ben avingut amb la pau i la concòrdia celestial. Malgrat que molts jugadors fan el senyal de la creu abans de sortir al terreny de joc.
Durant el maig, un mes de gran significat i transcendència per l’església perquè es celebrava el mes de Maria. I en un dels dijous que lluïen més que el sol, el de l’Ascensió se celebraven les primeres comunions, jo la vaig fer, el dia d’aquesta festivitat, a la capellà dels escolapis i havia per costum fer la fotografia de tot el grup en les escales per les quals s’accedia a l’entrada principal.
La resta dels diumenges a la tarda, del susdit mes de maig, les oracions eren guiades pel bon quefer de les autoritats eclesiàstiques corresponents i, a més, per l’acompanyament musical de la família Torrens i si s’esqueia l’haver de cantar alguns motets, es reservava als solistes de l’Eschola Cantorum del Patronat. Com que aquesta època sempre ha coincidit amb les finals, o si més no, en el punt on la campanya futbolística acapara més emoció i interès, mossèn Pasqual delegava al vicari de torn el comandament de les obligacions eclesiàstiques, les quals com he dit eren de caire Marià . Mentre el Sr, rector corria per pujar al tren, vestit amb la sotana dels dies de festa. La fugida precipitada enarborava als joves vicaris que s’alternaren durant el seu mandat, els quals potser no van arribar a comprendre mai que, en aquest cas, pogués més la devoció que l’obligació. Els colors amb les oracions que coincidien en una mateixa hora. Fins el punt d’arribar, ja de tornada, i mai millor dit, a misses dites. No obstant, tractant-se d’una causa tan justa, el cel igualment el tenia guanyat.
Amb aquell rector, s’ha de dir tot, deuria ser producte de la seva manera de ser, arribava un punt que no congeniaven gaire, ell amb el vicari de torn i aquest amb ell. I havien raons palpables de convivència parroquial una mica d’estira i arronsa. Que suposo s’encarregarien de llimar i rebaixar el clergat que estava per damunt d’ells. Provada la trajectòria blau-grana i de catalanista acèrrim de mossèn Pasqual, aquells moments de glòria del seu equip preferit, no serien res comparats amb els d’ara, amb una competició ja guanyada, on potser hauria de passar més hores al camp que a la rectoria. Tot sigui per una bona causa. Per ell aquesta ho era una de molt d’important.
Un altre rector que el va succeir i va romandre també forces anys al front de la nostra parròquia, ha estat mossèn Joaquim Comas i Xirau. A ell el va tocar reformar els interiors i exteriors del temple i adaptar la rectoria. Entre tot això es va poder construir l’església se Sant Joan i d’aquesta manera el sacerdot que és escollit per les funcions de vicari, acostuma a tenir cura de la parròquia del Poble Sec. Recordem a l’Antoni Deolufeu pel seu dinamisme, per la seva implicació amb les coses del poble. I a mossèn Jordi d’Arquer per haver estat, també, un assidu col·laborador d’aquestes pàgines.
Entre un i altre mossèn Joan Guasch i Montserrat, va exercí de vicari de la nostra parròquia. El seu tarannà distès, alegre, introvertit i quan s’esqueia, sorneguer, burlesca i mofeta. Ah!, però bon capellà, apropat a la gent del poble. I quan en tenia ocasió igual anava a rebassar a l’hort d’algun conegut que a pescar. Com tantes vegades ho havia fet, ajudant a en Manel Ferret, el marit de la Fina de l’estanc, damunt la barca i mar endins, fondejant per la nostra costa, per darrera l’església, fins a la falda de la Trinitat, i més enllà, salvant la punta Ferrosa... Quan arribaven a la platja, ajudava a portar el peix a la parada de la Fina. Ell que provenia de pagès, de Torrelavit, on hi vivien els seus pares, la seva germana i la família d’aquesta i que tots sovint, a voltes amb les amistats de Sitges, els hi anava a fer una visita. A fer-la petar, tot fent la partideta.
Si la catalanitat havia estat l’estendard de la gran majoria dels seus predecessors, la de mossèn Joan no n’era una excepció, tanmateix tenia una dicció del castellà admirable. Quan oficiava amb aquesta parla si no l’haguéssim conegut ens hauríem pensat que es tractava d’un sacerdot vingut al món dintre del bressol de la llengua castellana.
No fa gaire, a la parròquia de Premià de Mar, de la qual n’era responsable, oficiant una missa concelebrada, va ser cridat d’immediat, sense ni poder acabar l’ofici religiós. Una mort per l’amor a Déu.
Aquesta ha estat la raó per la qual li hagi volgut dedicar unes lletres de record. I ho he intentat fer amb una certa ironia, com a ell tant li agradava compartir quan vestia de carrer. Quan era un més de nosaltres. Ho serà per sempre més, aquí i a dalt del cel.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada