S'HA ACABAT, DE MOMENT

    Tot arriba i tot s’acaba, això ho sabem tots. Sobretot quan esperem un fet pel qual tenim predilecció, en aquest cas la nostra Festa Major. Darrera queden molts dies de preparació, de lligar molts aspectes, que no es veuen, però que s’intueix que existeixen. Aquesta tasca està reservada als components  de la Comissió de torn., enguany la que presideix la Maica,que han complert amb nota la comesa, a falta de la festa de Santa Tecla. Després donaran  pas a una altra comissió- que haurà d’ésser escollida- degut a l’haver complert els dos anys preceptius.

   Organitzar la Festa, sembla ser que no és cosa fàcil, hi entren en joc moltes opinions i maneres d’ésser, que la fan molt plural però també molt complexa en el moment de prendre decisions, que no sempre són ben acceptades per  tothom. Però, amb tot, arriba el dia i s’obren les portes de l’Ajuntament i els gegants  trepitgen la plaça, darrera seu desfila tot el seguici. Però la primera impressió és la que val, fa referència als pentinats dels gegants i gegantes, sobretot els que anomenem els cristians, que els seus pentinats sempre són objecte d’observació i de diversitat d’opinions. També s’acompanya de l’expectació que ha creat els 40 anys dels Gegants Moros.

  Qui és testimoni  d’aquest moment, d’aquest primer encontre amb el carrer,ens fa l’afecte que  la festa s’organitza sola, només cal estar preparats a l’hora, i en aquest espai que és un punt de referència, el lloc crucial on  comença tot. Fins i tot l’enclavament on es pregona el començament de tot plegat, el convit a tot el poble i als visitants, a gaudir d’un atapeït i intens programa.

   I passen les hores, el compte enrere d’aquestes emblemàtiques  36 hores, que triguen a arribar i que passen com en un obrir i tancar d’ulls. Entre tot això, es repeteixen unes frases que són les mateixes de sempre i que s’alternen amb altres de noves, o que les ocasió les propícia. La primera observació que s’escau fa referència obligada al pregó i al pregoner o pregonera/es. La gent ens agrada escoltar, de veu del responsable de torn,  una dosis d’humor, una altra d’emotivitat i a ser possible que es faci referència a algun que altre personatge popular del poble. També influeix la manera de presentació, del vestuari emprat. En aquest aspecte es  fa evident una progressió en els costums. Hem passat que el pregoner es presentava entrejat davant l’audiència que omplia de gom a gom el Saló d’Or del Palau de Maricel, al pregoner que arriba a la plaça de l’Ajuntament com si d’un turista es tractés; amb pantaló curt i una maleta. Una imatge molt habitual dels carrers de la vila, però poc freqüent  d’observar a qui ha de pregonar la festa.

   Aquest és un dels tants detalls que ens fa adonar-nos que els costums canvien. la Festa Major potser ha guanyat en espectacularitat, però ha perdut elegància. I no s’entengui com una crítica, perquè no només aquest aspecte que apunto és un fet habitual del nostre poble. Recordo, ja que faig referència als turistes, que aquests es mudaven pel sols fet d’anar a sopar al mateix hotel on s’allotjaven. I per anar al ball. Aquests detalls contribuïen a conferir a elegància al poble. Com els propis senyors de la colònia, que passejaven mudats pel passeig.

   L’altre detall que forma parts de les emotivitats que genera la mateixa Festa, la trobem en l’entrada de gralles, quan el seu so ens fa posar la pell de gallina. Em sembla que també ens hem anat curtint   la pell i aquesta es manté tensa, arrugada, o coberta de tatuatges. Però de gallina, el que se’n diu de gallina, com deia aquell: “sin huevos y cacareando”, que potser s’adapta més a la situació.

   També la frase que es repeteix cada any, desprès de contemplar el magnífic Castell de Foc, és la que ens surt de dintre davant la magnitud  i la bellesa de l’espectacle: “aquest any com mai”. Que ve a ser com el tema de la calor,  que també ho resumim amb els mateixos termes, però la veritat és que ja no ens recordem d’un any per l’altre.

    El sermó del senyor Rector,també crea expectatives, per aquella pinzellada d’humor fi i brillant que acostuma a acompanyar-lo, aquest any no s’ha volgut estendre gaire, perquè li ha semblat bé fer cas a la recomanació que diu:  “En temps de melons, pocs sermons”.  I també en algun moment de la celebració litúrgica, com quan s’acomiada, després de l’entrada del Sant, dient: “i ara, foc a la bestia..”. Aquest any  ha hagut expectativa pel si el mateix senyor Rector aniria a la processó, després  que, com ell mateix va anunciar, degut a un petit desgavell, sortosament  sense masses conseqüències, anava una mica “ranco”. La gent tenim per costum tafanejar, o convertir en tema de conversa detalls insignificants, però que tendim a amplificar i aquest ressò creant expectatives d’un certa xafarderia.

    En un moment de la Festa,  ens crida l’atenció un detall important; té lloc a la sortida d’Ofici, quan venen de l’església  i en la passada que els gegants  fan quasi al final. En les dues ocasions,  la geganta anava a davant del gegant. Un detall, molt significatiu, de cortesia i alliçonador en molts aspectes.

   Fins que tot s’ha acabat, per cert, a altes hores de la nit. Un final, però, diguem-ne provisional. D’aquí que he apuntat, de moment. Aprofitem aquest impàs per recarregar piles, una altra expressió sorgida de la modernitat, que hi tornarem aviat.   

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 30 d'agost del 2019)