Segons hem anat
avançant en el temps , les olors han s’han anat alternant i evolucionat. Per
sort han hagut olors que han desaparegut a mesura que el progrés s’ha imposat.
Només apuntaré dos exemples: quan circulaven els trens amb aquelles màquines de
vapor, mentre anaven sortint de l’estació, deixaven l’ambient impregnat d’una
forta olor de fum, el que desprenia la
combustió del carbó. Fins i tot als passatgers els hi quedava també la roba
impregnada d’aquella olor.
El mateix passava en les cases que tenien llar de foc, que
l’olor de fum quedava absorbida en les robes. Però una de molt ofensiva era la
que desprenia les robes de mudar, quan
els dies de festa s’anava al cinema i després al ball de tarda, quan arribaves
a casa la roba feia una pudor, ofensiva, originada pel fum del tabac, fins el
punt que les mestresses de casa, les havien d’estendre a l’aire lliure per ventilar-les.
Ara que em refereixo a les olors i altres
que deriven en pudors, recordo que cada dissabte el veterà bastoner Magí
Mestres i el graller Lluís Bayot Sánchez van anar a fer un esmorzar de
forquilla. Sembla ser que a en Lluís els fesols li desbarataven les interioritats de la panxa i la cosa
derivava en una mena de traca, sense fum però potser acompanyada de certa
oloreta. En Lluís demanava disculpes al
company de taula, i aquest el tranquil·litzava amb la seva particular manera de referir-se a l’olfacte:
“no et preocupis, Lluís, ja et pots
tirar pets que no tinc fatu”. Però,
pel que es dedueix, l’oïda la tenia fina
.
Cada època de l’any, cada festa o tradició
s’acompanya d’unes olors característiques. Olors que el progrés, al qual em
referia, també ha matisat o ha fet desaparèixer del tot. Una de les primeres
olors que s’apercebien quan s’apropava la Festa Major, era l’olor de la calç,
en totes les cases hi havia el costum d’emblanquinar o repassar les
emmascarades i les refregades dels baixos de les façanes, així com les
interioritats.. Del resultat de tot plegat en deien que feia olor de net.
En l’aspecte floral ha predominat l’olor de l’alfàbrega
i sobretot l’olor dels nards , que les sitgetanes han disposat per l’interior de les cases. Un flairós detall
que feia i fa Festa Major. Sobretot a l’hora de la matinal, on les senyores són
obsequiades amb flors. Pel que respecta a l’alfàbrega, a més del seu flaire
característic, es diu que aquest allunya els mosquits. Però com que això no era
suficient, les sitgetanes, quan ho tenien tot endreçat, feien unes quantes
manxades de “ Flit” . Que era un repel·lent més eficient, tot i que, per uns
moments, la seva forta i gens agradable olor,
es sobreposava a les olors de les flors.
No es podia concebre la festa sense el fet
de mudar-se per assistir als actes més rellevants com: anar a Ofici, que per
cert l’olor d’encens equival a missa solemne. A la processó o als balls de
societat. L’olor que predominava quan es treien el vestits de l’armari, era la
característica dels productes que s’han fet servir per prevenir l’acció de les
arnes. Una olor que es dissimulava amb la loció que els homes s’aplicaven
després de l’afaitat el genuí “ Floïd”. I que es complementava amb una passada
de colònia “ Varon Dandy” . I les senyores manxaven d’aquelles peres de goma,
cobertes de atapeïts serrells sedosos , del flascó que tenien damunt del tocador.
De ben segur, però, l’olor més apreciada i
esperada per tots, era la que s’escapava
de la cuina. Olor de pollastre rostit . Un element culinari indispensable, a la
taula a l’hora de dinar. En aquell temps que encara no s’havien inventat les “delicatessen”
ni tothom es podia permetre gaires sofisticacions quan es tractava de fer bullir
l’olla, el dinar de Festa Major, la seva olor, era esperat amb deliri i
continguda salivera. I com deia el popular “Matipé”, fins i tot el fum era bo.
El dinar s’arrodonia amb el cafè i l’amo de la casa encenia un cigar Havà, que li
havien regalat en un casament i que, per un dia, suplia al recargolat caliquenyo.
L’olor del fum era diferent.
El mateix passava a l’hora del
vermut-concert, l’olor d’aquest xarop es barrejava amb el flaire de les olives
sense pinyol, de la salseta de les escopinyes i de les patates de xurreria.
Succeïa quan érem jovenets i els pares ens portaven a fer el vermut de Festa
Major i les olives sense pinyol ens portaven de corcoll, doncs només les menjàvem
en comptades ocasions. I com que encara
no teníem edat de xarrupar del vermut, ho acompanyàvem amb una “Pepsi”.
Però que seria de la Festa Major sense
l’olor de pólvora, una olor característica que no campa fins a l’última encesa de la ballada final.
Que és també quan predomina l’olor de suor, que és una olor que ha estat
impregnada de tradició, i que ha impregnat als components dels balls amb els
seus salts i corredisses mentre dansen al so de les gralles.
La modernitat ha portat també una olor
relativament nova, la dels bronzejadors. Que en dates com aquesta es barreja
amb les esmentades olors associades a la festa. Si més no, altres de noves es barregen també amb les de sempre: olors de
pizza i d’hamburguesa, de patates fregides amb “ketchup”... Potser unes
varietats que preferiran els joves en el
moment d’escollir el seu dinar de Festa Major. Perquè cap ha viscut aquella
època en què el pollastre rostit era el plat fort de la diada.
Les olors, els colors, les músiques, van
retornant en aquesta vigília de la
vigília, quan tot és apunt. Afinem el “fatu” , com deia en Magí, perquè ja fa uns dies que s’ensuma Festa Major.
Que la gaudiu molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada