LES OLORS DE LA FESTA MAJOR

Segons hem anat avançant en el temps , les olors han s’han anat alternant i evolucionat. Per sort han hagut olors que han desaparegut a mesura que el progrés s’ha imposat. Només apuntaré dos exemples: quan circulaven els trens amb aquelles màquines de vapor, mentre anaven sortint de l’estació, deixaven l’ambient impregnat d’una forta  olor de fum, el que desprenia la combustió del carbó. Fins i tot als passatgers els hi quedava també la roba impregnada d’aquella olor.

   El mateix passava  en les cases que tenien llar de foc, que l’olor de fum quedava absorbida en les robes. Però una de molt ofensiva era la que desprenia  les robes de mudar, quan els dies de festa s’anava al cinema i després al ball de tarda, quan arribaves a casa la roba feia una pudor, ofensiva, originada pel fum del tabac, fins el punt que les mestresses de casa, les havien d’estendre a l’aire lliure  per ventilar-les.

   Ara que em refereixo a les olors i altres que deriven en pudors, recordo que cada dissabte el veterà bastoner Magí Mestres i el graller Lluís Bayot Sánchez van  anar a fer un esmorzar de forquilla. Sembla ser que a en Lluís els fesols li desbarataven  les interioritats de la panxa i la cosa derivava en una mena de traca, sense fum però potser acompanyada de certa oloreta. En Lluís  demanava disculpes al company de taula, i aquest el tranquil·litzava amb  la seva particular manera de referir-se a l’olfacte: “no et preocupis, Lluís, ja et pots tirar  pets que no tinc fatu”. Però, pel que es dedueix,  l’oïda la tenia fina .

    Cada època de l’any, cada festa o tradició s’acompanya d’unes olors característiques. Olors que el progrés, al qual em referia, també ha matisat o ha fet desaparèixer del tot. Una de les primeres olors que s’apercebien quan s’apropava la Festa Major, era l’olor de la calç, en totes les cases hi havia el costum d’emblanquinar o repassar les emmascarades i les refregades dels baixos de les façanes, així com les interioritats.. Del resultat de tot plegat en deien que feia olor de net.

   En l’aspecte floral ha predominat l’olor de l’alfàbrega i sobretot l’olor dels nards , que les sitgetanes han disposat per  l’interior de les cases. Un flairós detall que feia i fa Festa Major. Sobretot a l’hora de la matinal, on les senyores són obsequiades amb flors. Pel que respecta a l’alfàbrega, a més del seu flaire característic, es diu que aquest allunya els mosquits. Però com que això no era suficient, les sitgetanes, quan ho tenien tot endreçat, feien unes quantes manxades de “ Flit” . Que era un repel·lent més eficient, tot i que, per uns moments, la seva forta i gens agradable olor,  es sobreposava a les olors de les flors.

   No es podia concebre la festa sense el fet de mudar-se per assistir als actes més rellevants com: anar a Ofici, que per cert l’olor d’encens equival a missa solemne. A la processó o als balls de societat. L’olor que predominava quan es treien el vestits de l’armari, era la característica dels productes que s’han fet servir per prevenir l’acció de les arnes. Una olor que es dissimulava amb la loció que els homes s’aplicaven després de l’afaitat el genuí “ Floïd”. I que es complementava amb una passada de colònia “ Varon Dandy” . I les senyores manxaven d’aquelles peres de goma, cobertes de   atapeïts  serrells sedosos ,  del flascó que tenien damunt del tocador.

   De ben segur, però, l’olor més apreciada i esperada  per tots, era la que s’escapava de la cuina. Olor de pollastre rostit . Un element culinari indispensable, a la taula a l’hora de dinar. En aquell temps que encara no s’havien inventat les “delicatessen” ni tothom es podia permetre gaires sofisticacions quan es tractava de fer bullir l’olla, el dinar de Festa Major, la seva olor, era esperat amb deliri i continguda salivera. I com deia el popular “Matipé”, fins i tot el fum era bo. El dinar s’arrodonia  amb el cafè i  l’amo de la casa encenia un cigar Havà, que li havien regalat en un casament i que, per un dia, suplia al recargolat caliquenyo. L’olor del fum era diferent.

  El mateix passava a l’hora del vermut-concert, l’olor d’aquest xarop es barrejava amb el flaire de les olives sense pinyol, de la salseta de les escopinyes i de les patates de xurreria. Succeïa quan érem jovenets i els pares ens portaven a fer el vermut de Festa Major i les olives sense pinyol ens portaven de corcoll, doncs només les menjàvem en comptades  ocasions. I com que encara no teníem edat de xarrupar del vermut, ho acompanyàvem amb una “Pepsi”.

   Però que seria de la Festa Major sense l’olor de pólvora, una olor característica que no campa  fins a l’última encesa de la ballada final. Que és també quan predomina l’olor de suor, que és una olor que ha estat impregnada de tradició, i que ha impregnat als components dels balls amb els seus salts i corredisses mentre dansen al so de les gralles.

     La modernitat ha portat també una olor relativament nova, la dels bronzejadors. Que en dates com aquesta es barreja amb les esmentades olors associades a la festa. Si més no, altres de noves  es barregen també amb les de sempre: olors de pizza i d’hamburguesa, de patates fregides amb “ketchup”... Potser unes varietats que preferiran els joves en el  moment d’escollir el seu dinar de Festa Major. Perquè cap ha viscut aquella època en què el pollastre rostit era el plat fort de la diada.  

   Les olors, els colors, les músiques, van retornant  en aquesta vigília de la vigília, quan tot és apunt. Afinem el “fatu” , com deia en Magí,  perquè ja fa uns dies que s’ensuma  Festa Major.

    Que la gaudiu molt.