Tot
arriba i tot s’acaba, això ho sabem tots. Sobretot quan esperem un fet pel qual
tenim predilecció, en aquest cas la nostra Festa Major. Darrera queden molts
dies de preparació, de lligar molts aspectes, que no es veuen, però que
s’intueix que existeixen. Aquesta tasca està reservada als components de la Comissió de torn., enguany la que
presideix la Maica,que han complert amb nota la comesa, a falta de la festa de
Santa Tecla. Després donaran pas a una
altra comissió- que haurà d’ésser escollida- degut a l’haver complert els dos
anys preceptius.
Organitzar la
Festa, sembla ser que no és cosa fàcil, hi entren en joc moltes opinions i
maneres d’ésser, que la fan molt plural però també molt complexa en el moment
de prendre decisions, que no sempre són ben acceptades per tothom. Però, amb tot, arriba el dia i
s’obren les portes de l’Ajuntament i els gegants trepitgen la plaça, darrera seu desfila tot
el seguici. Però la primera impressió és la que val, fa referència als
pentinats dels gegants i gegantes, sobretot els que anomenem els cristians, que
els seus pentinats sempre són objecte d’observació i de diversitat d’opinions.
També s’acompanya de l’expectació que ha creat els 40 anys dels Gegants Moros.
Qui és
testimoni d’aquest moment, d’aquest
primer encontre amb el carrer,ens fa l’afecte que la festa s’organitza sola, només cal estar
preparats a l’hora, i en aquest espai que és un punt de referència, el lloc
crucial on comença tot. Fins i tot
l’enclavament on es pregona el començament de tot plegat, el convit a tot el
poble i als visitants, a gaudir d’un atapeït i intens programa.
I passen les
hores, el compte enrere d’aquestes emblemàtiques 36 hores, que triguen a arribar i que passen
com en un obrir i tancar d’ulls. Entre tot això, es repeteixen unes frases que
són les mateixes de sempre i que s’alternen amb altres de noves, o que les
ocasió les propícia. La primera observació que s’escau fa referència obligada
al pregó i al pregoner o pregonera/es. La gent ens agrada escoltar, de veu del
responsable de torn, una dosis d’humor,
una altra d’emotivitat i a ser possible que es faci referència a algun que
altre personatge popular del poble. També influeix la manera de presentació,
del vestuari emprat. En aquest aspecte es
fa evident una progressió en els costums. Hem passat que el pregoner es
presentava entrejat davant l’audiència que omplia de gom a gom el Saló d’Or del
Palau de Maricel, al pregoner que arriba a la plaça de l’Ajuntament com si d’un
turista es tractés; amb pantaló curt i una maleta. Una imatge molt habitual
dels carrers de la vila, però poc freqüent
d’observar a qui ha de pregonar la festa.
Aquest és un
dels tants detalls que ens fa adonar-nos que els costums canvien. la Festa
Major potser ha guanyat en espectacularitat, però ha perdut elegància. I no
s’entengui com una crítica, perquè no només aquest aspecte que apunto és un fet
habitual del nostre poble. Recordo, ja que faig referència als turistes, que
aquests es mudaven pel sols fet d’anar a sopar al mateix hotel on s’allotjaven.
I per anar al ball. Aquests detalls contribuïen a conferir a elegància al
poble. Com els propis senyors de la colònia, que passejaven mudats pel passeig.
L’altre detall
que forma parts de les emotivitats que genera la mateixa Festa, la trobem en
l’entrada de gralles, quan el seu so ens fa posar la pell de gallina. Em sembla
que també ens hem anat curtint la pell i aquesta es manté tensa, arrugada, o
coberta de tatuatges. Però de gallina, el que se’n diu de gallina, com deia
aquell: “sin huevos y cacareando”, que potser s’adapta més a la situació.
També la frase
que es repeteix cada any, desprès de contemplar el magnífic Castell de Foc, és
la que ens surt de dintre davant la magnitud i la bellesa de l’espectacle: “aquest any com
mai”. Que ve a ser com el tema de la calor, que també ho resumim amb els mateixos termes,
però la veritat és que ja no ens recordem d’un any per l’altre.
El sermó del
senyor Rector,també crea expectatives, per aquella pinzellada d’humor fi i brillant
que acostuma a acompanyar-lo, aquest any no s’ha volgut estendre gaire, perquè
li ha semblat bé fer cas a la recomanació que diu: “En
temps de melons, pocs sermons”. I
també en algun moment de la celebració litúrgica, com quan s’acomiada, després
de l’entrada del Sant, dient: “i ara, foc a la bestia..”. Aquest any ha hagut expectativa pel si el mateix senyor
Rector aniria a la processó, després
que, com ell mateix va anunciar, degut a un petit desgavell, sortosament
sense masses conseqüències, anava una
mica “ranco”. La gent tenim per costum tafanejar, o convertir en tema de
conversa detalls insignificants, però que tendim a amplificar i aquest ressò
creant expectatives d’un certa xafarderia.
En un moment de la Festa, ens crida l’atenció un detall important; té
lloc a la sortida d’Ofici, quan venen de l’església i en la passada que els gegants fan quasi al final. En les dues ocasions, la geganta anava a davant del gegant. Un
detall, molt significatiu, de cortesia i alliçonador en molts aspectes.
Fins que tot
s’ha acabat, per cert, a altes hores de la nit. Un final,
però, diguem-ne provisional. D’aquí que he apuntat, de moment. Aprofitem aquest
impàs per recarregar piles, una altra expressió sorgida de la modernitat, que
hi tornarem aviat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 30 d'agost del 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada