FESTA RIBETANA

Els germans Albareda, junt amb els seus respectius fills, feien de “recaders”, viatjaven cada dia a Barcelona i portaven fins a la capital els encàrrecs que els manaven distribuir la gent de Ribes i de Sitges. Curiosament aquí feien parada al carrer Muntaner i la susdita curiositat es basa que en el mateix carrer , una mica més cap al mig, hi viuen els Bielsa, el pare i el fill també es dedicaven a fer el mateix trajecte i l’activitat que apunto. Per tant el carrer tenia per veïns a dos eficient enllaços entre la Vila i Barcelona i a l’inrevés. I davant per davant de l’Albareda la família Olivella disposava d’un garatge on hi guardaven el camió amb el qual es dedicaven al transport, però no han fet mai del jo que mal anomeno “recaders”, sinó que la seva activitat consistia en transportar refrescos, d’una coneguda marca, per arreu de la nostra Geografia. Quasi bé sense moure’s d’aquell entorn, en una distància de pocs metres, l’un de l’altre, el gremi de transportistes hi tenia una bona i professional representació.
Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, els més joves de la nissaga Albareda, ho esperaven amb una certa ansietat, vivien la festa del seu poble, com els sitgetans, arribades les vigílies del patró, quan reviscolem amb el mateix entusiasme. A ells els agradava, sobretot, l’aspecte musical, els satisfeia poder gaudir d’una bona orquestra, pel concert i pels respectius balls. Fins i tot la seva actitud participativa en aquestes ballarugues es feia encomanadissa. Fins el punt que el meu cosí i jo, que ja havíem fet incursions, amb anterioritat, a la veïna població i la fisonomia d’alguna mossota ens havia envalentit, preteníem anar-hi amb el cotxe de línia i, quan s’acabés el ball de nit, tornar a casa a peu per la carretera. Tan sols els preus de les entrades, em sembla recordar, ens van fer desistir de la nostra aventura que a l’empara del patronatge de Sant Pau preteníem interferir en les parcel·les conqueridores dels galans ribetans.
Les festes de les dues poblacions veïnes, han agermanat als seus respectius habitants, sobretot en aquest aspecte musical al qual em referia. Els músics d’un i altre lloc, han participat en les músiques dels seus veïns més propers. Com el cas, també, de Vilanova quan fa una setmana van celebrar la seva festa major d’hivern amb la populosa desfilada dels singulars i tradicionals tres tombs. Les casualitats tornen a involucrar els transportistes, perquè en Pere Juncosa, junt amb el seu fill, feien el trajecte entre Vilanova i Sitges i l’home vivia amb un entusiasme engrescador els tres tombs vilanovins, dels quals n’havia estat abanderat i de la junta.
Sant Pere de Ribes ha crescut molt, des de que nosaltres ens hi atansàvem atrets més per altres encants que els del propi paisatge. Tanmateix serva uns indrets, uns racons, on sembla que el temps s’ha aturat. Precisament en el Castell de Bell-lloc, situat en un dels indrets més emblemàtics d’aquest Sota -Ribes, també es portaren a terme unes jornades de portes obertes. I vet aquí que l’amic Albert Solé, que té un peu a Ribes i l’altre a Sitges, ha fet un interessant reportatge de les interioritats del castell i m’he les ha fet arribar. Vaig tenir ocasió de freqüentar-lo quan hi era estadant el mestre de les castanyoles, l’elegant i distingit Josep de Udueta, Que hi va residir amb la seva família des de l’any 1973 al 2007, des d’on es va traslladar a Sant Feliu de Guixols, on va morir l’any passat. Davant per davant de l’entrada, en aquesta íntima placeta, també hi trobem l’església vella, la qual va ser parròquia fins el 1910, any en què es va inaugurar l’actual, sufragada per Francesc Marcer i Oliver de can Coll, descendent d’americanos. Les dues construccions li confereixen una pinzellada d’antigor, molt present en el record que guardem del Ribes d’antany. Amb el seu carrer del Pi que sortosament encara manté el seu encant; amb el Palou de dalt i aquestes casones, les del carrer de Jesús, que igualment conserven els detalls d’identitat pobletana. Amb les curioses cisternes que es troben entre cada dues cases, com fent de parió entre una i altra. Amb el seu nucli principal, és a dir tot la vestida de l’obertura, completament abocades a l’exterior, enganxada a la façana.
Si volia il·lustrar l’article, d’aquesta setmana, amb una fotografia, és quasi obligatori fer-ho amb aquesta imatge de l’ermita de Sant Pau, amb la casa dels ermitans adossada en un lateral i, davant, l’era des d’on es domina part del terme de Ribes. I que durant la festivitat de Sant Pau aquest recer es vesteix de festa per acollir la carismàtica tradició que guarda un caire entre folklorista i camperol. Per la tarda s’hi resava el rosari i tot seguit tenia lloc una audició de sardanes. Mossèn Jesús Mañé, sabedor de l’impaciència dels músics, per temor a que la foscor deixes en penombres les particel·les, tranquil·litzava als músics i als dansaires amb la ferma voluntat que ho enllestiria aviat.
La posta de sol, amb la vista perduda entre el marró de la terra de les vinyes i la melodia de la sardana, conferia al crepuscle de la tarda una immillorable estampa, la d’un poble en festa, que s’anava apagant des d’una talaia privilegiada, on la frescor del vesprejar volia assolir el protagonisme que li havien manllevat l’assolellada jornada d’un 25 de gener. I constato que acostumava a fer bon temps, perquè, que jo recordi, sols un any, des de que la Cobla hi pujava a fer l’audició, aquesta es va haver de suspendre degut al mal temps.
La prolongada sobretaula del dinar de festa major, va poder més que les oracions i les sardanes. D’aquesta manera la convocatòria a l’ermita, quan el sol decanta cap el seu jaç, va acabar no com el rosari de Sant Pau, sinó com el de l’aurora.
Quan a Ribes estan de festa , els de Sitges hi guaitem amb admiració.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de gener del 2010 )

OBERT PER OBRES

La primera vegada que he vist aquest suggestiu anunciat, va ser a la monumental i dinàmica ciutat de Vitòria. On fa anys que estan restaurant la que ells anomenen catedral vella, o Catedral de Santa Maria. Han ideat una original sintonia entre els treballs que es realitzen i els visitants que arriben a la ciutat amb el desig de contemplar i admirar la varietat de monuments i cases singulars que formen part de la seva història. Passejar pel casc antic és un plaer que es veu encara més recompensat quan hom arriba a la susdita església i se la troba completament en obres de restauració i en lloc d’estar tancada, com és habitual en aquests casos, queda perplex al adonar-se que hi pot accedir i a més d’una manera molt curiosa, amb casc com si forméssim part de la plantilla de treballadors. Els responsables de les obres i els estaments que els hi donen suport, degut a la llarga i laboriosa tasca, ja fa uns quants anys que s’hi treballa i encara en queden més per acabar, van idear que el públic que s’hi apropa, pogués seguir l’evolució de les obres sense molestar ni ser molestats.
La visita és guiada i es desenvolupa per entre unes passarel·les enlairades, des d’on i seguint les explicacions de les guies, hom pot admirar fins als més mínims detalls que de ben segur no podríem apercebre amb tant realisme si la visita es portés a terme d’una manera molt més convencional. Amb l’encanteri afegit de què els treballs avancen entre l’especialització dels treballadors i la curiositat, afegida, dels visitants, un mèrit que li ha valgut l’admiració i reconeixement d’institucions i personalitats d’arreu del món.
He tornat a trobar aquest anunciat en el fulletó que ens fan arribar els responsables del Consorci Municipal, amb el títol genèric del Cau Ferrat. En aquest cas no és que els qui tenen cura del Cau i el Maricel del Mar, entre altres museus, tinguin la gosadia de deixar les portes obertes mentre duren les obres de restauració d’aquests edificis. En tot cas el contingut d’un museu és diferent al d’una església, en aquesta poden quedar les parets nues i encara conservar la seva vellesa, estil arquitectònic, sense perill que les visites malmetin l’entorn. Com passa a Vitòria, on els que entren i surten de la catedral ve a ser quelcom semblant quan els entesos realitzen , la que se’n diu, una visita d’obra. En aquest cas visita d’obra sí, però sense aportar cap coneixement, ni indicació a seguir, deixant que facin la feina els entesos. Simple curiositat i satisfacció de poder aconseguir ésser testimoni directe d’una minuciosa i, per tan, laboriosa restauració. Com un fet excepcional i acompanyat d’un cert divertiment en quant els preparatius, com ho és el fet de posar-se el casc abans d’entrar, acatant les normes imprescindibles, en quant al seu compliment, per poder accedir a dintre de la nau principal i parts adjacents.
De ben segur que el contingut del significat d’obertura degut a les obres dels nostres més carismàtics museus, obeeix a l’ànim d’expansió, de mantenir viu el contingut, mitjançant exposicions i ubicacions provisionals, mentre duren les obres de condicionament i millora, en altres espais oberts per a poder continuar gaudint d’una mostra del nostre patrimoni museístic. El contingut del qual ens ha de fer estar cofois de poder disposar d’aquest llegat que honora la cultura sitgetana en totes les seves vessants.
Abans de tancar el Cau Ferrat, ja les portes restaren obertes tot el passat cap de setmana, per a qui ho volgués tingués l’oportunitat de fer l’ultima visita abans del tancament. I no sols això, sinó que, amb molt encert per part dels qui vetllen per aquest important llegat, van considerar oportú que per mantenir viu el record, qui ho desitges podia retratar, sense limitacions, tots i cadascun dels espais, racons i obres d’art que més els satisfés. Amb aquesta també original iniciativa, vam poder, a més de recórrer, sense presses, delectant-nos potser més que mai, sabedors que trigaríem temps en tornar-hi, el fer fotografies fins i tot dels més insignificants detalls. D’aquesta visita es desprèn que no hi ha res desaprofitable en aquestes interioritats. Santiago Rusiñol va convertir la seva estada en la Vila, primer en un aixopluc de la seva persona, després va anar vestint la seva casa i al final tot s’ha aglutinat en una herència de la qual tots en som beneficiaris i que perdura viva, malgrat el pas dels anys. A la seva casa sitgetana, sembla com si el temps s’hagués aturat i que l’artista, en el moment menys pensat travessarà la porta d’entrada en el seu retorn a casa, després d’haver estat pintant els seus jardins preferits. Sempre s’hi ha respirat aquest flaire rusinyolia el qual, malgrat la patina d’antiguitat que s’impregna en cada detall que l’encarna, aconsegueix convertir la visita en un apropament a la vida artística, bohèmia del seu estadant i de tots els qui la van freqüentar. Quan Sitges seria un lloc tranquil, on sols les extravagàncies d’aquells nouvinguts destorbaven la vida desassossegada dels seus habitants.
Atrapats en l’inici d’aquest tancament per obres, ara la gent de Sitges resta satisfeta, malgrat aquest impàs, el que durin els treballs, perquè és necessària una àmplia reforma de consolidació de totes les parts i elements malmesos, degut al pas del anys i a la proximitat amb el mar que erosiona, sobretot, l’estructura que està en contacte amb ell. La façana marítima, aquesta que s’estén entre l’església i el Baluard Vidal i Quadres, és un espai no gaire conegut o, si més no, poc freqüentat, degut a que s’hi ha d’arribar nedant o mitjançant una petita embarcació. Si encara avui ens trobaríem amb gent de casa nostra que no han entrat mai al Cau, és de suposar que n’hi han molts més que no han fet el trajecte per mar per admirar la beutat d’aquesta altra cara de la Vila. D’aquí que encara hi hagin racons, espais, del nostre poble, desconeguts per a molts convilatans. Sigui com sigui, i mig ensenyant el projecte de com quedarà la façana marítima, aquest, ha motivat uns certs recels. Potser perquè el disseny es considera, o dóna la sensació, de massa modern. Tal vegada hauríem d’haver pogut disposar de més informació de com seria el resultat final, que igual la suposada modernitat ofereix unes avantatges que no sabem apreciar. Cal confiar amb la professionalitat dels tècnics, així com el bon criteri dels qui supervisen el projecte i li han de donar el vist i plau, sabedors de que ningú d’ells voldrà deixar l’empremta que esdevingui un nyap i, com a conseqüència, en quedin retratats, perquè s’hi juguen el prestigi i el bon decoro de la seva professionalitat. I als qui pertoca ésser avaladors i amatents cuidadors del nostre més valuós patrimoni, el mateix els diguem.
Santiago Rusiñol i Mtr. Deering, van escollir aquest racó de Sitges, per a vestir una llar i un palau. Van aconseguir el més difícil, poder-ho fer realitat. Als benefactors d’aquests respectius llegats en pertoca mantenir-ho en bon estat de conservació. Que el tancament per obres mantingui obertes totes les expectatives posades en els qui ho han de fer possible. Deixem que facin la feina. I si no ho veuen prou clar que rectifiquin, ara que encara hi són a temps.
J. Y. M.

( Article plublicat a l'Eco de Sitges, el 16 de gener 2010 )

DESAFIANT EL FRED DEL 10 DE GENER

Tots els qui assaborim el cuquet de caminar, a aquesta masia enrunada que es troba per damunt el Corral Nou, que és aquesta que apareix en la imatge, restaurada i que actualment es fa servir com casa rural, l’anomenem Jaques, a seques. Per la seva grandària s’intueix que era una masia important d’aquests verals. Per arribar-hi el camí transcórrer per un corriol empinat i des d’allà, per altres corriols molt més costeruts, o si fa o no fa, igual. Es passa per Penyes Negres i s’arriba al Puig de Solius ( 530 m. ) , el cim ofereix un natural mirador que havia estat com adaptat per espai de lleure, o contemplació, fins que les barbaritats sorgides de l’ambient destructiu d’un quants ho han arrasat tot. Sortosament no han pogut desbaratar la impressionant panoràmica que s’albira des d’allà. Hem escollit un dia que ni triat, ja que els darrers dies plujosos i freds no oferien gaires bones perspectives als caminants. Hem sortit, un grup d’amics, aviadet, feia fred i gelava, si més no el cel era serer a més no poder. Ben abrigats i les pujadetes corresponents, permetien desafiar tal fredor. Una vegada s’ha esmorzat, amb el corresponent cafè, el cos es revifa i el fred ja ni es nota. Les vistes, des d’aquest cim, oferien un paisatge nevat, en quant a les muntanyes que es divisaven en la llunyania. Gràcies a aquest serer, la nitidesa era total i la panoràmica molt bonica. El retorn es fa pel mateix camí de pujada, no obstant resulta molt més gratificant perquè tot és baixada, malgrat el pedruscall existent que no et permet treure la vista de terra. Hem arribat al punt de partida, contents i amb ganes de tornar-hi, un bon senyal. No trigarem gaire, perquè com diuen els experts, això enganxa.

ALBADA DE GENER

No recordo haver viscut mai una cavalcada de Reis tan plujosa com la d’aquest any. Millor dit, no tinc constància que els preparatius d’aquesta jornada màgica haguessin estat passats per aigua. Però sí que el mateix dia d’aquesta festivitat, més d’una vegada ha despertat plujosa. Durant molts anys els músics sitgetans hem tingut el plaer d’anar amenitzar, per arreu de la nostra geografia, l’arribada de tan esperats personatges. El que equival haver passat nits, com aquesta, amb molt fred. La qual cosa fins i tot dificulta el contacte amb l’instrument i sobretot engarrota la mobilitat dels dits. I és que la nit de Reis, més que plujosa, resulta freda. Si més no aquest bri d’innocència que envolta tot el muntatge, les carones embadocades de la mainada davant els Mags vinguts d’Orient, compensa totes les fredors passades a darrera els Reis. La que ens va semblar molt llarga va ser la que vam fer per Hospitalet, fins quasi arribar a Sants, passant per molts carrers interminables. Molt diferent a la que té lloc en poblets petits de per aquí a dalt el Penedès, on el recorregut no acostuma a ser gaire llarg i tracten al seguici reial, mai millor dit, a cos de rei.
A l’any 1985, just ha fet 25 anys, a la Vila és va voler organitzar una cavalcada que quedés en la memòria de tothom , com diuen els castellans: “ por todo lo alto “ i per a tal ocasió es va muntar un gran desplegament. Si mal no recordo va tenir la sortida des de la Platja Sant Sebastià, del que sí estic segur és del fred que feia. La temperatura va baixar molt i al llarg del recorregut queia, tremolosa, alguna que altra volva de neu, ja dic d’una manera tímida de segur per no treure protagonisme als qui verament en tenien. L’endemà, ens vam despertar amb una feble enfarinada a les teulades que contribuïa a fer més complerta la il·lusió, la felicitat, imperant. Mentre envoltats per l’escalforeta ambiental de les cases, s’anaven obrint els paquets que havien estat ben disposats en les sabates.
Cada any cap el migdia d’aquesta diada, a la piscina Mª. Teresa, tenia lloc una cursa de natació. Formava part de la mateixa tradició, com ho és, també, apropar-se fins a baix a mar per estrenar els regals acabats de destapar, de manera especial aquells que necessiten un determinat rodatge.
Un d’aquests anys passats, resulta que m’atura pel carrer l’amic Ramon Artigas i em demana si voldria ser Rei, en nom de la comissió que representava, integrada pel recordat entusiata del seguici reial i veterà bastoner, en Josep Roig, acompanyats d’en Crespo, en Xavi Garcia i altres eficients col·laboradors, com en Jaume Ferret, l’Eugeni Matas... Tots ells amb un minsa pressupost organitzaven una cavalcada, on els tres Reis lluïen damunt les seves carrosses. I tancava la comitiva la presència d’una altre Josep Roig, igualment enamorat de les tradicions i especialment de la sardana, amb el seu camió carregat de paquets. Tornant on ho havia deixat, la petició em va agafar tan de sorpresa que vaig titubejar abans de donar-li la resposta, no m’havia imaginat mai arribar a fer aquest paper de l’auca, concernent a ser protagonista d’aquesta singular reialesa que té bona acollida per part de tothom, amb un regnat tan efímer, si més no tan complaent, quan tan sols dura unes hores. Sortosament vaig reaccionar de seguit i la meva resposta va ser afirmativa. Els haig de dir que ha estat una de les vivències de les que guardo millor record, és per viure-ho i gaudir de la innocència d’una mainada que comparteix, amb una gran intensitat, una jornada de nervis i satisfaccions amb els seus familiars. És la part positiva de les nostres tradicions que hem de preservar envoltades de l’entusiasme que es mereixen i cercant l’equilibri al coincidir amb un regal que no ha de ser massa sofisticat ni prou costos per arribar a fer feliç a qui el rep. Els de la meva època i ja no parlo de la dels nostres pares, els Reis ens acostumaven a portar simplement coses útils. Sempre es feia palesa la típica cartera per anar a escola, un plumier amb llapis i colors, mitjons i calçotets i alguna que altra llaminadura. En moltes ocasions totes aquests regals s’acompanyaven d’una peça que segons l’ofici del cap de família dissenyava i feia per posar-lo al costat de les sabates. Per exemple qui era fuster li feia una cuineta a la seva filla, o un escriptori, d’aquells de tapa, pel vailet. Generalment han estat joguines que s’han conservat al llarg del temps, molts d’ells pel valor sentimental que han tingut, pel record d’un dia que hom va ser feliç amb cosa que després es sabia que havia estat feta pel pare. Eren anys que no hi havia els avanços actuals, ni s’intuïen i on es valorava molt més les simples petiteses, però que satisfeien unes aspiracions, en quant a rebre presents, molt conformistes i agraïdes.
Davant tanta pluja, els infants, els preocupava que els reis fessin marxa enrere, o anessin massa ràpids en la repartició, deixant en l’oblit coses que havien demanat. No obstant el dia ha despertat amb un sol radiant, lluminós. Durant aquesta albada de gener, la serenor ambiental ha fet campar aquella espessa capa de núvols, fins el punt de deixar de ploure i eixugar el terra dels carrers que havien quedat coberts de caramels, ja que la gent es resistia a agafar-los per la mullena que oferia el transparent embolcall. Des del llit, però, no escoltàvem amb prou encert si encara plovia o ho havia deixat de fer. És allò que un cop estirat ja no tens esma d’aixecar-te per guaitar a l’exterior. Cap a la matinada, però, s’ha escoltat amb nitidesa els redobles dels timbals que s’apropaven, per al poc, perdre’s per entre la quietud. Els haig de confessar que de tota la parafernàlia que es munta, el que més m’agrada és aquesta incursió timbalera que irromp en aquesta calma. Ho trobo sensacional, em diran que un apropament a la vellesa ja em retorna a la infantessa, tot els que vostès vulguin, però gaudeixo en aquest tan eloqüent senyal que els Reis encara són entre nosaltres, però que ja van iniciant la seva retirada. Fins ara quasi sempre els he escoltat, menys alguna nit que habré deixat de fer-ho per culpa del son que m’ha traït i quan això ha succeït m’he aixecat desencisat. Des d’aquest espai vull agrair, des de la meva més sincera admiració, la feina d’aquests timbalers anònims, els quals a diferència d’aquell històric timbaler del Bruc, els seus redobles consoliden la il·lusió entre el silenci, on la mainada es tapa cap i tot per no escoltar el suposat trafegar dels patges deixant els regals.
Una bona manera de començar el mes de gener, quan les albades són fresques, però les nits ja es van escurçant. Mentre tornem a la feina acompanyat d’una certa melangia, i que altra cop, el temps plujós ens acompanya. Cada any ens passa el mateix, les festes de Nadal es viuen amb tanta intensitat i tants preparatius que ens costa deixar-ho tot aparcat i tornar a les rutines i marrons que havien deixat aparcats fins a després de festes. Com s’acostuma a dir, tornem-hi que no ha estat res. Quan el mes de gener ha tingut fama de dur, amb raó en deien, la costa de gener. Malauradament, ara, la pujada preval durant tots els mesos de l’any. Tant de bo que no ens estimbem quan vingui la baixada.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de gener del 2010 )

OBRIM LA PORTA A UN NOU ANY

Aquests darrers dies del mes de desembre emmarquen una de les festes més importants de la cristiandat, Nadal. Però, curiosament, en els llocs on la història bíblica situa els esdeveniments que commemorem, avui, quasi cap signe extern manté viu el resplendor d’aquella estrella que va guiar als pastors, als Reis Mags, fins aquell humil pessebre. Al bressol de la cristiandat, sembla ser, que el Nadal és imperceptible, segons la crònica de l’enviat d’un diari de gran tirada. Comenta que a Israel i als territoris palestins els cristians són minoria i malviuen entre jueus i musulmans. A la franja de Gaza només queden 3.000 cristians i d’ells sols uns 300 són catòlics. Continua explicant que fins fa uns 15 anys quasi tota la comunitat viatjava a Betlem, Jerusalem, Natzaret, per a celebrar-ho amb família, actualment sols uns quants privilegiats reben els permisos, per part dels israelians, per poder desplaçar-se. La resta s’ha de conformar en poder acudir a la única església catòlica de la franja.
A Jerusalem quasi bé no es coincideix amb cap detall que s’associï amb aquesta festivitat, a no ser que resti mig amagat en les interioritats d’alguna que altra llar. Ens informa que fins i tot els rabins de la cúria jueva, inspeccionen hotels i restaurants a la recerca d’algun element decoratiu al·legòric a aquesta diada. De trobar-lo els castiguen amb la retirada del certificat que els hi han atorgat, acreditant que l’establiment compleix amb les lleis alimentàries jueves i amb els preceptes del sabbat. Convidant al boicot per aquells establiments, botigues i altres comerços, que llueixin símbols cristians.
A Betlem sembla ser que es respira un altre ambient, el visitant es troba amb un gran pessebre i l’arbre amb l’estrella davant de la basílica de la Nativitat, tot i que a pocs metres s’aixeca el gran mur de formigó que barra el pas als peregrins. Sense oblidar-nos que la susdita basílica, construïda en el lloc on va néixer aquell infantó, fill de Josep i Maria, des de fa anys que està custodiada per cristians, musulmans i ortodoxes, sempre amatents de no perdre cap centímetre a favor dels seus socis, de conveniència, més immediats.
Un panorama nadalenc, en el bressol de la cristiandat, molt enrevessat i trist. Allunyat del símbol d’aquell naixement que havia de redimir i ser guia espiritual de l’humanitat.
Són notícies que fan reflexionar, sobretot en els moments actuals, on determinats valors sembla ésser que estan també en crisis.
En aquest obrir la porta a un nou any, la reflexió, sobre tants temes que ens afecten, ens neguiteja. No obstant les petiteses que atresora el nostre poble, com pot ser la simple contemplació d’aquest mar enfurismat, durant els dies Nadal, que ha gosat fer esclatar la seva fúria contra els murs del nou passeig de la platja de Sant Sebastià, deixant en la seu retrocés una gran catifa de bromera blanca que es arrossegada per una altra embranzida d’aigua de mar. Aquesta postal que presideix l’ermita blanca de Sant Sebastià, ofereix al caminant observador, una bonica i nostrada nadala que arriba a esquitxar, de satisfacció, els sentiments més sensibles a aquests canvis del paisatge urbà més proper. Ahir, Nadal. Avui, Cap d’Any. Pluja i sol, escalforeta renovada que aquestes festes aixopluguen la companyonia a l’entorn d’una taula parada amb tovalles brodades amb il·lusions i tovallons que eixuguen llàgrimes d’emotivitat. Versos recitats a l’hora dels torrons, entre estrofes pronunciades amb veu tremolosa per la mainada, pujada damunt la cadira, la innocència de la qual ens encomana, per uns instants, del missatge més entenedor del Nadal ras i pelat, el de la simplicitat d’aquella paupèrrima establia, i que tan acertadament saben traçar els amics pessebristes, els quals, any darrera any, treballen els seus diorames fins a convertir-los en autèntiques obres d’art del paisatge nadalenc que transcórrer per entre carrerons estrets i empedrats, per entre cases camperoles, apedaçades i amb les parets marcades pels regalims enfosquits de la pluja, fins arribar a un llòbrec i simple portal, on les figures del naixement es fan visibles, deixant entreveure, també, l’art de l’artista que les ha modelat amb tanta veracitat recreativa. Per exposar-ho allà, en el Palau del Rei Moro.
Són dies també on la popular música de les nadales ressonen al costat dels pessebres casolans i quan just es va afeblint el ressò de les dotze van tocant, altres músiques les supleixen. Les sustenten un repertori variat i les fan sonar gent de casa nostra , en aquests redós del Retiro, aprofitant aquests impàs entre Nadal i Any Nou. Quan els ànims estan encara recoberts de bones intencions. Un bon moment per a delectar-nos amb la seva música, per aplaudir la seva perseverança, el seu entusiasme que els fa acudir cada dilluns a assajar. Aquesta continuïtat es veu premiada amb l’escalf d’un públic que cada any és més nombrós i que aplaudeix la seva tasca i la iniciativa que la fonamenta. La Suburband és una banda que té les portes obertes a tothom i aquesta disponibilitat fa possible que gent de totes les edats i condicions puguin accedir al plaer d’exercitar-se com a músics vocacionals i qui sap si algun del seus components, acabi fent d’aquest art la seva professió.
Em deixat enrere, en el meu cas, molts sentiments impregnats per l’enyorança de dolgudes absències, els quals es van fent més suportables amb el pas dels dies. És aquest pas inexorable el que ens precipita a un altre any. Vist des del començament, per les experiències viscudes en aquest darrer, tot són interrogants, sortosament no disposem de la clarividència de preveure el futur, farem pel que ens trobem. De moment ens afanyem a netejar les sabates que col·locarem a prop del balcó per a que els Reis les omplin, com a mínim, de bons auguris. Que siguin generosos i que es guardin el carbó per a tots aquells que verament se’l mereixen.
Per tancar la porta a un any caduc i obrir-la a un de nou, em plau que en aquest primer article hi siguin presents unes pinzellades literàries, de prosa poètica, traçades per la nostra poetessa, la Maria Dolors Pujadas, que les va plasmar en un recull que va titular “ Pinzellades d’uns moments”, publicat a l’any 1980 i prologat pel Sr. Joan Puig i Mestre En un d’aquests moments, els que precedeixen a un Nadal, acariciant els seus sentiments amb la sensibilitat que la caracteritza, va escriure:
Hem posat un avet prop del finestral, el sol mariner li aviva la verdor que porta, com si encara l’aire del bosc li donés vida; boles de coloraines el festegen i pels branquillons té aferrats serrells d’argent . Ferm, junt al finestral l’avet aguanta, tenim tot el Nadal a casa; l’Infant i la Verge tenen sopluig al tronc de l’avet i els branquillons es mouen lleugerament per donar-els-hi aire tebi; l’aire de la nostra llar.
Bon Any !
J.Y.M.

Article publicat a l'Eco deSitges el 2 de gener del 2010

EL PESSEBRE ENTRE COTXES

Nadal acaricia la tradició de les bones intencions. Cada 25 de desembre, però, és diferent, si rebolca la plenitud de les hores viscudes i també la tristor que s’acusa enfront de sentides absències. No obstant la festivitat continua estant associada al fred que glaça els cims de les muntanyes. Com l’altre diumenge, quan caminàvem pels camins de la muntanya de Montserrat, mentre unes enjogassades volves de neu, poc a poc, anaven emblanquinant el paisatge. Tots coincidíem amb la mateixa predicció, quan dèiem: “fa dia de Nadal”. Relacionem aquesta climatologia, freda i d’ambient rúfol, amb la festes nadalenques. Els pastors dels nostres pessebres, porten gruixudes samarres mentre es dirigeixen cap el portal. En el seu interior, sols el protagonista d’aquest dia tan assenyalat , el nen Jesús, és el qui va menys abrigat de tots. Sort que el bou i la mula li proporcionen escalforeta. Així ho hem representat sempre.
L’únic que varia és la creativitat de qui fa el pessebre. He volgut encapçalar l’article amb la imatge d’un de molt curiós. Que a més de la seva originalitat, la disposició artística del seu autor, m’ha complagut i m’ha encuriosit trobar-lo instal·lat en la mateixa entrada del seu taller de reparació de cotxes. Ben pocs tallers, de l’ofici que sigui, deuen quedar per arreu que muntin aquest emblema del Nadal, íntim, dintre l’espai dedicat a l’activitat laboral. En Lucas ens ha sorprès amb aquesta brillant idea, la qual, sense pretendre-ho, assoleix cotes d’un cert surrealisme, si tenim en compte que per aquells temps la invenció dels motors estaven a anys llum. Per altra banda és un exemple, alliçonador, com modernitat i tradició poden conviure sense fer-se nosa. Ni tampoc que els fums rebutjats pels motors, aconsegueixen entelar la simpàtica i ben estructurada imatge d’un naixement envoltat d’eines i olors de benzina.
L’amic Lucas és un dels tants capdavanters de les tradicions sitgetanes, especialment per les de Carnaval, que vetlla per a que el parc mòbil “carrosaire” del Retiro, circuli amb un bon rugir de motors i un rellentir no menys engrescador. Però també sap adaptar-se a les normatives pertinents, com ho demostra el fet d’haver muntat el pessebre al costat mateix d’un apagafocs. Totes les precaucions són poques, quan es vol preservar l’origen i el significat d’aquestes petiteses que tan ajuden a enriquir les nostres tradicions i els nostres sentiments.
La seva genialitat m’ha recordat que en un altre taller de les mateixes característiques, el de Can Selfa, en Vicenç Marrades, disposava el seu peculiar pessebre en aquella finestra del costat del garatge. Quan el tenia acabat, pujava la persianeta i s’ho mirava amb aquell posat peculiar, satisfet de com li havia quedat i complagut de que la gent s’aturés a contemplar-ho.
Però vet aquí que en aquest indret on el mecànic té el seu taller, anteriorment el regentava en Tabueña, gendre d’en Manel Balcells, hi treballava també el nebot de l’antic propietari, en Pere. En front, els germans Balcells tenien el primitiu taller, la veu popular ho coneixia més per a can Perico. La família era entusiasta de les noves tecnologies, a més de les que propiciaven la simplicitat dels motors, els agradava la ràdio. Fins i tot per a festes assenyalades en feien ostentació, instal·laven uns potents altaveus al balcó i les locucions s’escoltaven quasi bé per tot el nucli central del poble. Cada 22 de desembre, dia de la rifa, la cantarella dels nens, desbordava la calma del poble, gràcies a la voluntat participativa dels populars mecànics, les ones aconseguien el màxim de la potència i la sort saltironejava d’aquí cap allà, fins que un dia, en el sorteig de l’any 1933, es va aposentar a la Vila, va recaure en un número que es va vendre a la botiga de queviures de ca la Laieta, en el carrer Sant Francesc. Va ser un dia feliç per a molta gent de Sitges i diuen que es van disparar les vendes de ràdios. Amb una participació d’una pesseta, que era la fracció que despatxava, tocaven set mil cinc-centes. Quantitat que permetia comprar un solaret i aixecar-hi una caseta de planta baixa.
A can Benazet, els mecànics de la fàbrica i els de casa meva, quan s’apropaven aquestes dates eren requerits per la Sra. Manaleta, la muller del Sr. Manel Benazet, per a que es disposés el pessebre en la llar familiar. Sembla ser que era d’una complexitat molt artística i real, perquè l’ofici de tots els que hi intervenien ho garantia. Els aprenents anaven a fer verd i molsa i els oficials es regien per les preferències de la senyora de la casa. Exigent i meticulosa fins els més mínims detalls, el pessebre s’acabava perquè no es podia continuar fent i desfent fins més enllà del dia de Nadal.
I és que el pessebre és cosa seriosa, tot i la popularitat que l’envolta i l’espai on es disposa. El taller d’en Lucas, sense oblidar-nos dels diorames que els pessebristes exposen en el Palau del Rei Moro, el del Vinyet... és un lloc molt afí per ubicar un símbol d’aquestes característiques. Els qui anem i venim per la vorera , som com aquells pastors que es dirigien a aquell pessebre de Betlem. Potser avui Sant Josep seria mecànic i el infantó, fill de Maria, hauria nascut entre cotxes. Deixem-ho aquí, tal com ho hem trobat.
Bon Nadal a tots.
J. Y. M.

( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre 2009 )

CAMINANT PER MONTSERRAT

El Centre Excursionista de Sitges organitza, en el transcurs de l’any, unes caminades que assoleixen un encant especial, pel fet de poder compartir companyonia amb un grup de persones, als quals ens motiva el caminar, plegats, pels camins de la nostra Geografia. Aquesta activitat et permet també contemplar paratges molt bonics, que si no t’endinses vers les entranyes de la muntanya no hi coincideixes.
Continuant amb el traçat del GR 5, han arribat a Montserrat i com aquesta muntanya és dipositaria d’enormes encants paisatgístics, hi fan una parada abans de continuar i així poder realitzar una caminada per dintre les seves interioritats. Aquest darrer diumenge, festivitat de Santa Llúcia, ha estat el dia escollit per pujar des de l’ermita de Santa Cecília, des de el peu de la carretera a Sant Jeroni i, des d’allà, fins al seu mirador, per a tot seguit baixar, per entre un gran nombre de graons, fins a pocs metres del monestir.
Varem endevinar el dia, es va sortir de Sitges plovisquejant, la qual cosa feia preveure que la jornada seria passada per aigua, amb la consegüent molèstia que suposa caminar per aquells camins estrets amb pluja. Però sortosament no va ser així, arribats al lloc de sortida, no havia plogut ni una sola gota, tot i que el dia estava molt tapat. Només començar l’ascensió, van caure les primeres volves de neu, molt febles i disseminades. La boira dificultava, enormement, la visió del paisatge que, del contrari, havia d’ésser espaterrant. Però al menys es mantenia sense ploure, malgrat les ganes que teníem de delectar-nos amb les vistes, des de la perspectiva d’un dia lluminós. En el pla de la Trinitat, on vam esmorzar , es divisava un bonic espectacle, el cel no estava gaire tapat i les roques que ens envoltaven es distingien amb tota claredat, estàvem per sobre dels núvols, circumstància que es va aprofitar per fer nombroses fotografies.
Continuem camí i quan som quasi a l’ermita de Sant Jeroni, la nevada s’intensifica i poc a poc va quallant. L’espectacle és d’una vellesa sensacional i tots arribem a la conclusió que ha valgut la pena que no tinguéssim sol, perquè l’excursió la podem repetir quan ens plagui i segur que un dia o altra l’endevinarem i podrem gaudir-ne de diferent manera, per contra coincidir en un dia amb neu i que aquesta no es converteixi en un impediment, ja és més difícil.
En l’estació de l’antic aeri la nevada començava a ser important i d’aquí cap avall, ens va acompanyar un paisatge bucòlic, nadalenc, bastant emblanquinat, però sense perill de quedar aïllats. Les fotografies són, ara, el testimoni d’una sortida on, segons les previsions meteorològiques, havia de convertir-se en infructuosa, va esdevenir un gratificant i profitós plaer visual.

Ja en el recinte del monestir, la neu no havia fet acte de presència, tan sols va acariciar als qui caminàvem pels cims.

ARA TOCA FER EL PESSEBRE

El calendari no sols detalla i classifica, per dies i mesos, el transcórrer del temps, també fa constar les festivitats ordenades en el consegüent calendari litúrgic. Hem arribat a una d’elles, demà, festivitat de Santa Llúcia, coincideix la celebració d’aquesta festivitat entranyable amb el patronatge a les modistes, per considerar que cal tenir la vista fina per poder filar l’agulla de cosir. La tradició convida a elles a apropar-se fins a Barcelona, per fer una visita a la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre de la catedral i aquest pretext s’aprofita per a celebrar-ho com cal. Així els establiments de restauració acullen, després de les pregàries pertinents en la reduïda capella, l’esclat de satisfacció d’un col·lectiu que, des de sempre, s’ha caracteritzat per la jovialitat i alegria que es relaciona a les professionals de la costura.
Malgrat que els tallers de modistes, com quasi bé tots els oficis artesanals, al cap dels anys, es veuen reduïts a una presència testimonial, com la de la Irene Torramorell , modista veterana que encara fila l’agulla en l’habitació, on la seva germana Juanita posava injeccions, amb el record del taller que tenia al carrer Joan Tarrida. No vull dir amb això que no continuïn havent tallers que segueixin amb la seva activitat. No obstant s’ha mig perdut, també com totes les activitats, la presència de l’aprenent. En el cas dels tallers de modistes, les noies hi acudien ja no per la voluntat de dedicar-se en exclusiva a aquest ofici, sinó que ho feien impulsades i motivades per les seves famílies, per tal d’aprendre a saber cosir. Ja filant més prim, a dissenyar els patrons, tallar la roba i, en definitiva, confeccionar els seus propis vestits. Arribat el moment, amb tants precisos coneixements, els permetria fer un sargit als mitjons o agafar-se la vora de qualsevol vestit comprat fet.
Aquesta raó, la de preparar-se, en deien, per saber portar un casa, permetia que els tallers de les professionals de l’agulla i el fil, es veiessin molt concorreguts de noietes. La seva presència , curullada de joventut i jovialitat, aportava a aquests llocs una alegria que a voltes fins i tot resultava excessiva per la modista que es tenia que concentrar en la feina. Val a dir, també, que els xicots, sabedors o festejadors d’alguna mossa, no paraven de fer el “cuculot” per les immediateses del taller. Aquest factor ajudava a propiciar altres al·licients afegits, els quals les noies en sabien treure bon partit , al observar les estratègies que feien servir aquells avivats galans, per voler saber de les interioritats del taller en qüestió. Tot servia per fer créixer l’ambient del lloc i l’estímul d’unes aprenentes de modista, les quals, arribada aquesta data, es desplaçaven, en comitiva, fins a la capital. Per a tants motius, des de sempre, ha estat una festa, el que en diguem, simpàtica.
Una altra tradició, la fira del mateix nom, s’estenia per entre les escales per on s’accedeix a la Catedral, ara la trobem al llarg i ample de l’esplanada de davant, dedicada a la venda de figures pel pessebre, molsa i troncs per a fer cagar el tió, quan el costum de guarnir un arbre encara no havia arribat als nostres verals, ni calat en la nostra voluntat. S’obria per aquesta data, que és quan la mateixa tradició mana que s’ha de fer el pessebre i treure’l per la Candelera. D’això en saben els pessebristes que, any darrera any han cercat per la fira, la figura que més s’adapta a la seva composició. Amb preferència per artesans, artistes tan prestigiosos en aquest art, com Muns, Castells, germans Colomer, Delgado...
Anar a fer la molsa pel pessebre, ha estat l’al·licient afegit a tot aquest cúmul de coincidències. Hi continuo anant, malgrat les limitacions que s’han acotat, perquè considero que la que necessito és molt poca i no crec que el meu contacte amb la muntanya, amb aquesta finalitat, pugui malmetre l’eco sistema, com ho estan fent, de manera despietada l’avanç de les pedreres.
No tan sols la presència de la molsa preval en el paisatge pessebrista, per a que flairegi a muntanya, s’esquitxi de verd, és convenient disposar branquillons de romaní , de grèvol i d’altes varietats. Per l’entorn de l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes, hi creixen uns matolls que disposats en el pessebre dóna la sensació que es tracti de les palmeres d’un oasis. No en sé pas el nom d’aquest tendre arbust, si més no la seva configuració estructural m’encanta. Sense desmerèixer un parell o tres de figues de moro collides al peu de l’ermita.
Aquesta vegada ens acompanyava un entusiasta ribetà , en Josep Baqués Quesada, el qual, mentre furgàvem entre la mata de romaní, ens ha conduit a fer un tomb per les llegendes populars ribetanes i des d’allà mateix hem pogut assaborir el contingut de les dolces mels que unten determinats continguts de la vida popular. Resulta que a mig camí de la pujada de Sant Pau, hi trobem una capelleta que els oriünds del lloc la coneixen com la del Sant Pau xic. Aquesta construcció és molt simple i de mesures igualment reduïdes. Però té dues vessants de teulat molt inclinat i llis,aquí rau la dificultat de la llegenda. La qual vaticina que la persona, fadrí o fadrina, que tirin una pedra a la teulada i aquesta s’aguanti, malgrat la inclinació, no tardarà en trobar pretendent/a. No varem entrar en detalls, ni amb exemples de la seva efectivitat, però sí vam poder constatar que les dues teulades estaven ben concorregudes de pedretes. En cas de fer-se efectiu el desig, vaig arribar a ala conclusió que cal que l’aparellament vagi per bon camí, ja que del contrari serà i, mai millor dit, com haver tirat pedres damunt de la pròpia teulada. Com que no és el meu cas, el de provar sort en aquesta eventualitat, no em vaig veure temptat de tirar-hi cap pedreta, no fos que se m’afegís una altra companyia, aquesta, no desitjada.
No obstant la llegenda urbana encara va més enllà. Continuant el camí, deixant enrere l’ermita del sant xic i la del gran, s’arriba a la font d’en Sidro. Un curiós aqüífer amb el qual la natura ens obsequia. En aquestes èpoques contenia poca aigua, si més no la que hi havia era transparent i freda. En Josep ens explica que la parella que beguin els dos de la mateixa aigua, el matrimoni acabarà malament. Per tant un camí amb unes precaucions que s’han adoptar si vols que la felicitat no es vegi malmesa per l’embranzida descontrolada de les pedres damunt de la teulada o pels glopets compartits de l’aigua de la font. Són dos referents de la vida ribetana que junt amb la Cova Negra, que es troba ubicada en el seu terme, i que mana també que per a ser un bon ribetà s’ha d’haver entrat fins a acariciar la foscor de la seva cavitat. Són detalls que conformen el pedregui dels nostres veïns.
Nosaltres continuem amb la recerca del verd i de la molsa, perquè ara toca fer el pessebre.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre 2009 )

BÀSCULES

Aquests dies ha estat notícia una bàscula que estava ubicada en una cèntrica joieria de Barcelona, concretament en l’establiment el “Regulador de Bagués” de la Rambla, on ha pesat, en aquest enclavament, durant 61 anys, i de manera gratuïta, les encarnadures i l’ossamenta, en definitiva, l’estructura compacta de tota la societat catalana, grassos, prims, amb “mixelins” i sense, també als qui els tenien grossos, els ossos . Ha estat testimoni de satisfaccions i d’esglais quan l’agulla decanta cap un pes que defrauda a qui pujat al seu damunt, apercep que el “regim” no aporta les expectatives que s’havia posat en el seu compliment. Aleshores amb el pes elevat, amb l’agulla quasi doblegada en el cantó del desencís i del sofriment emocional, puja la pressió, s’aixeca tot, menys el que hauria de pujar, l’autoestima.
El seu peculiar color vermell simbolitza el reclam de grans i petits, de gent que hi ha pujat decidida, sense complexes, a fer front a la realitat. Altres, quan hi tenien un peu a sobre es feien enrere, reconeixen la seva indisciplina, la seva tolerància en la qüestió d’un dia és un dia. O, simplement, mostrant un desinterès pel propi pes, per tal de no amargar-se l’existència amb detalls superflus.
En canvi quan tens una edat que no ve d’un pam, quan sortosament no passen pel cap aquestes preocupacions, quan, en definitiva coincideixen aquests factors o estàs “xolis”, “passota”, o ets canalla. Amb aquesta situació, la referent a l’edat, caminàvem per la Rambla i la bàscula vermella, era un al·licient afegit a la ja de per si valuosa satisfacció de poder passejar per Barcelona. Hi corríem i la seva estructura, el seu mecanisme ens captivava. Aleshores la cosa s’aixecava poc, quasi bé no es movia de la seva posició estàtica . Observada, per part nostra, tan poca inclinació de l’agulla mesuradora, animàvem a la família per a que recolzés el peu damunt la plataforma per poder apreciar com la fletxa anava escalant posicions superiors. Ens passaria per la ment que el pes l’estabilitzaríem al nostre plaer, apretant o deixant de fer-ho. Un error de logística que el temps s’ha encarregat de corroborar.
Pel que fa a la bàscula de can Bagués, és notícia aquests dies perquè ha canviat d’emplaçament, ha estat col·locada en un lloc, on, precisament, la mesura del pes és la base fonamental de les transaccions comercials. Em refereixo al prestigiós i popular mercat de la Boqueria. En el seu nou enclavament continuarà amb la mateixa finalitat i sense cap cost addicional al usuari, que el del valor del seu propi pes. Potser perquè sempre, els antics propietaris i, ara, els dipositaris de la deixa, han considerat que ja es suficient tribut la satisfacció, o el desànim que resulta del saber els quilos que un pesa, com per encara haver de mobilitzar la butxaca. Sobretot quan la quantia de pes acumulat no satisfà les perspectives. I és que l’engreixar-se ja té un cost excessiu per a la sensibilitat dels més prims mirats.
A la capital existia unes altres bàscules, aquestes de pagament, recordo la que hi havia a sota les interioritats de la Plaça de Catalunya, de camí cap el metro. De color verd, desprès de posar el dineró en la ranura corresponent, si no vaig mal fixat, s’havia de fer girar un mecanisme, aleshores la bascula marcava el pes i automàticament expedia un cartonet, similar als bitllets de tren d’antany, on hi apareixia el pes apuntat. Per allò de que la memòria pogués acabar decantant cap a la baixa una realitat. D’aquesta manera, per evitar dubtes, existia un testimoni, el comprovant, inamovible, a qualsevol potser...
Les bascules de la Vila han estat ubicades a les farmàcies. Que és un lloc regit per una certa serietat i especialització, em refereixo que des d’allà estant pots demanar ajuda. Si comproves que l’agulla agafa una embranzida que consideres desmesurada. D’aquesta manera, si no estàs conforme, sense baixar de la plataforma, pots requerir la presència del farmacèutic, com a jutge equilibrador entre el que és o hauria de ser el teu pes ideal. I per a que, d’acord, amb els seus coneixements, sabrà orientar que més ens convé, si una pastilleta, o el combinat nutritiu que permeti una rebaixa al més curt termini. La de la Boqueria continua tenint avantatges, perquè abans de comprar et pots pesar. Si el resultat el consideres adient pots tirar de beta, i si no a comprar verdureta i cosa lleugera.
La bàscula de l’antiga farmàcia del Cap de la Vila, del Dr. Ferret, la recordo entrant a la dreta i sempre s’ha caracteritzat per la seva modernitat. S’aixecava per sobre la plataforma, el suport d’una gran esfera, on els números eren entenedors i el fons, com la resta, d’un color absolutament blanc. Vet aquí que de vailets, ens agradava anar a comprar-hi per pesar-nos. Continuàvem amb les mateixes, un pes moderat, més aviat a la baixa, que també, per l’experiència, segur, que és fotut. Ja que, comprovat l’estancament de l’agulla mesuradora, les mares es preocupaven i aprofitaven d’estar on eren per a comprar aquells horribles estimulants de la gana, que pel que sembla ésser vitaminaven les interioritats que tenen a veure amb l’augment de pes, com era l’oli de fetge de bacallà i les injeccions d’aquesta mateixa variació. Arribàvem a la conclusió que l’havíem pifiat en pesar-nos. El mal ja estava fet i el remei era amarg i dolorós a més no poder.
A la del cal Sr. Font, la bàscula es caracteritzava per la precisió que atorga aquest braç, com el de les antigues romanes, per on s’hi fa córrer el consegüent pes, fins que els punts s’equilibren i el pes que marca és el real, no hi caben errors. De cercar la precisió en tenia cura el recordat Pere Sanahuja. De la mateixa manera que a la farmàcia de la Irene Montroset, ubicada en els baixos de can Planas, cantonada de l’Illa de Cuba amb el de Sant Gaudenci, l’encarregat n’era l’auxiliar farmacèutic, en Josep Carbonell, fill d’en Lau.
La modernitat ha arribat fins i tot a les bàscules, i després de pagar un import establert, el teu pes es certificat amb tota mena de detalls, segons sigui l’estatura que també ha estat mesurada i altres factors adjacents que li permet emetre les recomanacions pertinents, per tal de millorar o deixar tal com estar la teva estructura que el pas dels anys s’encarregarà de disposar el que li plagui, quasi sempre decantant cap a l’arronsamenta i la minvada generalitzada.
A la joieria barcelonina, propietària de la susdita bàscula vermella, ara desplaçada del seu lloc habitual, no hi havíem comprat mai cap anell, ni joia, ni simplement un rellotge per mesurar el pas de les hores, en teníem prou de saber el nostre pes. Potser per a constatar aquella equivalència, associada a l’or, que diu: “vals tant com peses”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de desembre 2009 )

ELS CARRERS DEL POBLE

Sembla como una moguda generalitzada, que tots els carrers dels pobles han de sucumbir a una transformació calcada un de l’altre, consistent en suprimir voreres i enrajolar tota la superfície. Es veu que amb la intenció d’aconseguir la denominació de “peatonal”, amb tots els ets i uts. Però la millora més ostensible que es va obrar en tots els carrers d’arreu, va ser passar de la terra al ciment. Els carrers de terra han estat un malson per a tothom, principalment per a les mestresses de casa, meticuloses en la netedat. Aquella circumstància empolsegava les interioritats de les llars i quan plovia el fangueig que es produïa era molest, més quan s’esquitxaven les parets emblanquinades, per aquest motiu sempre tenien a punt la galleda amb la calç i l’escombreta, per a fer un repàs. També els reguerots que provocava l’acció de l’aigua, posava en perill l’estabilitat, dificultant el pas de gent amb problemes de mobilitat.
Al meu poble, encara vaig aconseguir alguns carrers de terra, sobretot el de Santa Bàrbara i el carrer Espanya, són els dos que tinc més presents. Dels altres, tot just n’havien acabat d’enquitranar quan la meva infantesa era molt incipient. Hi ha una anècdota del popular Salvador Robert, més conegut per en “Tirano”, on expliquen que anava entrejat de blanc i en el carrer Sant Sebastià hi havia uns dolls d’aigua, va succeir que un cos estrany, amb el qual uns vailets hi jugaven, va anar a parar al mig del fangueig, amb tan mala fortuna que va esquitxar aquella blancor de la vestimenta amb ronxets de fang. L’elegància de l’home es va veure devaluada, mentre una ràbia continguda es passejava pel seu pensament, fins que no va poder per més que exclamar una mena de sentència filosòfica: “ Que els hi haig de dir a aquests, si fills de ... és poc”.
Pas a pas, els carrers han anat evolucionant, però mai havien perdut aquell guirigall que traspuava vida. Em refereixo a les corredisses de la mainada, als crits sorgits d’unes enjogassades cabòries. Al brunzir, amb un fort “picaranyo”, de la baldufa damunt el terra allisat. Del refrec dels patacons mentre s’arramblava el més just possible, de la vorera a tocar la façana de la casa. O quan aquesta mateixa sola s’enduia els cromos d’una embranzida lliscant de ple per damunt el botí. O la patacada espectacular i la immediata asseguda a les esquenes dels qui jugaven al ram de la mula. Més silenciosa era, però, la juguesca dels “güitos”, no sóc capaç d’escriure-ho d’una altra manera. De la destresa dels jugadors depenia que el pinyol anés a parar dintre la canal del desaigua, qui aconseguia ficar-hi el últim s’emportava tots els pinyols que hi havia a dintre. Per a nosaltres aquelles petiteses cotitzaven més que les accions de la borsa. Donàvem més valor a aquestes immaterials menudeses que a cap altra cosa.
El carrer era un feu quasi propietat de la mainada. Els havia que van fer ús d’aquest espai quasi fins que van festejar i per a tal afer encara feien , el que en deien, cantonades. Mireu si en tenia de protagonisme, que quasi bé es pot afirmar que els millors xuts a la pilota han tingut lloc entre aquestes estretors territorials que avarca de vorera a vorera. I per descomptat que els partits una mica seriosos, entenguis per aquesta seriositat, eren aquells que comptava amb un nombre una mica populós de jugadors. I que quasi bé acostumaven acabar abans d’hora i malament, dit d’altra manera, com el rosari de l’aurora. Succeïa quan el rifi rafe decantava la pilota, amb tota la fúria, cap alguna vidriera i tots seguit s’escoltava l’estrepitosa trencadissa de vidres. En pocs segons desapareixien del terreny de joc tots els jugadors, ningú volia carregar amb els plats trancats, tot i que en aquest cas no es tractava de cap terrissa. Com que no havia cap delegat de camp, endevina qui t’ha tocat. Per a desesperació i enuig dels qui afectava la trencadissa. Per l’únic que en treia un cert avantatge, era que durant uns dies pel terreny de joc no apareixia cap jugador, ni de l’equip local, ni del visitant. La calma, però, durava poc.
Actualment aquelles juguesques de carrer no es suportarien. La prova la puc testimoniejar jo mateix. El carrer on visc, que si en el seu temps no es van fer partits de la Lliga europea és perquè m’imagino que no existia tal competició, ho dic per les condicions que oferia el camp circumstancial. L’amplada i la llargada eren molt aptes per a jugar a futbol i a més gens transitat, per tant s’hi feien uns partits de campionat d’estar per casa. Aquests darrers anys, molt de tant en tant, hi acudeixen un parell o tres de nens xinesos que els seus pares regenten una botiga molt a prop. Hi venen a jugar i resulta que la mica de xivarri que puguin fer les criatures, ens arriba a molestar, i és perquè ja no hi estem avesats a la presa de possessió de la jovenalla.
Els carres del nostre poble també s’identificaven per les botigues, o entitats que hi havia. Així es deia: el carrer del Prado, el carrer del Retiro, el carrer de la Palma, el carrer dels Escolapis... L’estanc de ca la Lola, a ca la Pepa Tiquet, a ca la Pepeta dels orinals, el celler de can Mas. A ca la Cintenta,, a can Casimiro, a can Ploraire, a ca la Pasquala, a can Carbonell de la roba, a can Jaumet forner, el forn de can Bosc, la carboneria de cal duro... etcètera, etcètera . Tot això ja és història, no obstant encara ho recordem i apareix escrit el algun que altre paper. Ara bé, d’un temps cap aquí, es fa pales un augment considerable d’obertures d’establiments de roba i de quincalla regentats per personal oriental i els de queviures, o supermercats, per gent de nacionalitat paquistanesa. No crec que tots aquests comerços deixin uns signes eloqüents de popularitat per la posterioritat. Se em fa estrany que el dia de demà els cronistes, historiadors, que ens precediran es refereixin a la botiga del “Xino-Xano”, a la d’en Xinxan, la d’en “Xuenlai”... A no ser que la nostra vila sigui coneguda sota la rocambolesca denominació de: Sitges – Xina Town. Seria una mala herència pels nostres descendents. La d’un poble sense una tradició comercial que tan ajuda a preservar unes referències d’identitat popular. Hauríem perdut pistonades.
Avui, amb la desaparició de les voreres, es perd una disciplina de les contemplades en els tractats d’urbanitat, el de transitar sempre per la vorera de la teva dreta. Perdura, però, entre els de la nostra generació, el record d’aquells consells familiars, quan iniciaves el camí cap a l’escola: “No baixis de la vorera i vigila els cantons”.
Sense voreres es perd un espai singular i primordial de qualsevol carrer de poble i, per altra banda, s’afavoreix el campi qui pugui. D’aquí que els vianants no respectin ni dreta ni esquerra i creuin per davant teu, sense ni cedir el pas.
Tot és qüestió de preferències, malgrat que algunes no es respectin o costin d’assimilar.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de novembre del 2009 )

MÚSIC D'UN CARRER COSTERUT

Els carrers costeruts es caracteritzen per la dificultat , a voltes potser una mica relativa, que els converteix en una pesarosa càrrega el fet d’avançar per ells, quan el recorregut, és clar, es fa en direcció ascendent. Per els músics, haver de bufar quan el desnivell del terra és acusat presenta una dificultat afegida al ja de per si molest moviment del instrument que es produeix amb el pas compassat del caminar. D’aquí que el cop sec i a contratemps del bombo de la banda, aquest que talla qualsevol intent de seguir en la interpretació de la peça, es produeix just a l’arribar a l’alçada del forn de l’Antònia del pa, a l’inici de la pujada de l’Ajuntament.
Dels nostres músics, que jo recordi, sols en Cristòfol Rubí i en Ramon Almirall, aquest ens ha deixat fa pocs dies i amb ell ha marxat el darrer testimoni de l’antiga Mozart, deia, que ells dos han viscut en un carrer costerut, perquè van coincidir, durant un temps, en el de Sant Pere. I En Rubí encarna el testimoniatge dels pocs músics que queden de la mateixa formació orquestral quan va deixar d’existir. Ara que intento situar els músics en carrers en pendent, val a dir que al capdamunt del carrer Bonaire va néixer el Sr. Torrens, on ara es troba la redacció del setmanari, allà havia tingut la barberia el pare del mestre. Tots tres músics d’una mateixa orquestra, en diferents etapes de la seva evolució, però amb la coincidència de la baixada i la pujada, segons d’on es vingui que tenien de salvar per arribar als seus domicilis. Curiosament a la resta de carrers costeruts, hi ha prevalgut el domini dels pescadors i les seves famílies i algunes que altres cases senyorials.
A sant Pere de Ribes, el carrer més costerut és, sens dubte, el popular carrer del Pi, on encara es conserven un seguit d’aquestes casetes de planta baixa i pis, amb arcada envidriada per accedir-hi i amb una petita finestra, com única obertura de l’habitació, en el pis de sobre. A mig carrer hi tenia la fusteria un músic molt singular. Em refereixo a en Josep Rafael, més conegut per en Maurici. Vivia, per tant, en un carrer dels més costeruts de la comarca. L’home tocava la trompeta i el violi, si més no el seu fort era l’aplicació de la fusta en totes les seves vessants. I quan la situació ho requeria, fins i tot feia de sastre. Que ningú interpreti aquesta darrera activitat com la síntesis remarcable d’un impulsor de la moda d’antany. El músic no va arribar mai a ser “modisto” professional, ni ho va somiar. Ell, quedi clar, estava especialitzat en fer, a mida, l’últim traje, aquest que es porta en el passeig final. No dic més.
També el ribetà podia presumir d’una altra virtut, s’hi ho prefereixen, el d’un vincle còmic que s’havia perpetuat en el seu interior i que li permetia que fos conegut per arreu. Tenia la gràcia dels experts, de la gent que amb poques paraules i un posat desmenjat, aconsegueixen arrancar rialles dels més seriosos. El mestre Gabriel Pallarès, li tenia reservats, durant la interpretació d’aquelles “zarzueles” i obres teatrals interpretades per artistes aficionats, d’aquí i d’altres llocs, dos papers, el de músic i el de còmic. En una ocasió, m’ho va explicar el propi mestre, el veí de Ribes s’havia d’aprendre de memòria, una llarga parrafada, que tenia de recitar sense acompanyament de música, de manera que quan ell acabava, l’orquestra continuava . El director de tant en tant li recordava el compromès que era el seu paper i ell, per demostrar-li les seves habilitats interpretatives, li declamava al peu de la lletra. El mestre feia el desmenjat: “ ara rai, a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. L’artista estava convençut de les seves aptituds i de la preparació que havia assolit per portar-ho a terme.
Arribat el moment de la veritat, es fa el silenci, el mestre li dóna l’entrada i ell comença de bona manera, però, tot d’una, sembla que no diu res, si més no s’apercep que gesticula els llavis, la boca i, conjuntament, fa gestos amb les mans , mentre que el mestre que fa tot el possible per intentar escoltar el que diu i per poder donar l’entrada a l’orquestra. Ningú capta res, fins que des de dalt de l’escenari li dedica un gest amb el cap i, amb ell, en Pallarés intueix que ja acabat. L’obra continua i el ribetà com si tal cosa. Darrera l’escenari el mestre increpa a l’artista: “ Encara és l’hora de saber el que deies”. Resposta: “ Ni jo tampoc ho se ”. Perdut a més no poder, des de quasi bé el començament, va tenir l’astúcia, l’aplom, de fer veure que parlava, enlloc de quedar com un estaquirot fracassat i vençut per la vergonya del ridícul. A això se’n diu tenir taules.
La seva sorneguera aventura, però, assolia el seu zenit durant la nit del dissabte de Glòria, quan les colles de caramelles surten al carrer per cantar la joia de la Pasqua. El músic venia preparat per l’ocasió, amb la butxaca de l’americana ocupada per una pedra. Era l’època que moltes cases tenien aposentat, en l’estable de l’entrada, a l’ase. Ell sabia dels seus amagatalls i, per exemple, quan passava per davant de la fàbrica de capses de can Selva, s’ajupia a terra, aparcava l’instrument i fregava la pedra per damunt el pedrís , mentre no parava de sanglotejar, apujant el to i aconseguint una imitació quasi perfecta: “ iooog , iooog, iooog...”.Amb tal perfecció, en quant a la imitació, no tardava gaire en fer encabritar a l’animal i aquest bramava com un desesperat, mentre s’intuïa, pel soroll provinent de l’interior, que repartia guitzes a tort i a dret. Objectiu aconseguit, l’home replegava el violí de terra, es ficava altra vegada la pedra a la butxaca i restava satisfet davant el rocambolesc guirigall d’aquell recital de brams d’ase, incitat per les arts del músic ribetà que deixava a l’animaló, i perdonin la redundància, amb la paraula a la boca.
En una de les típiques i pintoresques pujades a Sant Pau, el dia de la seva festivitat, per entre camins camperols, de cop i volta surt del seu lloc de la formació i, amb cara d’esglaia’t es va posar a davant i va poder molt, va poder poc, va fer parar la banda en plena interpretació. Davant la sorpresa dels companys, tot seguit els hi senyala un pal del filat de la llum, on hi havia enganxat un d’aquells cartells informatius tan explícits i entenedors: “No tocar peligro de muerte”. Un home previsor que vetllava per la integritat física de tots. Per si a cas.
Serveixi el record d’aquest músic que vivia i treballava en la casa d’un carrer costerut, en el d’un poble veí, en aquell temps avesats en l’activitat camperola i amb arrels artístiques, per abraçar-me al patronatge de Santa Cecília. Festivitat que celebrarem demà , de manera especial, amb la iniciativa que cada any porta a terme els Amics de l’Orgue. Aquesta vegada amb un concert d’aquest instrument a càrrec de Maria Nancy i tot seguit tindrà lloc la celebració de la missa que s’oficia en el seu honor. Amb la implicació del cor de l’Associació, i la del Sr. Rector, per glorificar tan musical patronatge i per pregar pels músics d’ahir i d’avui i pels socis de l’esmentada entitat.
Santa Cecília, ora pro nobis .
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de novembre del 2009 )

Patim, patam, patum

La caseta de Forès esta ubicada en un turonet enlairat que domina un bocí de la Conca de Barbarà, la llum que ofereix els dies assoleiats es barreja amb l’ocre de les pedres, amb la tonalitat dels camps, diferent a cada estació de l’any, resultant una claror sublim, acollidora, potser no tant intensa i lluminosa com la de prop de mar, però igual de captivadora i espectacular.
El pare obria la porta de la cuina, per on es pot accedir a les terrasses, dominades per uns ben equilibrats i estructurats arcs de pedra que li tenien el cor robat. Només arribar, els néts esperaven, delerosos, el moment que el seu avi els acomboiava amb aquest saltironet comú a tantes embranzides d’alegria i jovialitat que tots, en un moment o altre, hem exterioritzat i avançaven plegats, saltant i alhora cantant: “patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...”. I una revoltosa felicitat pessigollejava la tendresa d’uns cors alegres i festius, propis de l’edat d’uns marrecs i el d’un avi que semblava haver perdut la xaveta, si no fos perquè tots sabem que les caparrades enjogassades de joves i grans són sempre imprevisibles i canalleres. Més quan l’edat i les circumstàncies t’atorguen una categoria preferent entre l’escalafó establert del parentesc casolà.
Brunyia aquesta bona harmonia familiar, com el daurador que frega, amb delicadesa, les pedres àgates per damunt el full d’or, fins aconseguir una uniformitat i brillantor, resultants d’un bon treball. I que ell havia aconseguit dominar, desprès d’un aprenentatge esmerçat amb molt entusiasme i de manera quasi autodidacta. Si més no de treballar al costat del meu avi Joan, junt amb el seu germà, l’oncle, havia après a estimar l’ofici, a envernissar a “munyeca” fins aconseguir que la fusta, les fines xapes, oferissin un brillo net, pulcre, sense cap llapassa que entelés el treball aconseguit. Havia començat a bequetejar-se amb la feina, a interpretar les preferències dels clients, a saber-los tractar amb la correcció que es mereixen.
Però vet aquí que quan en Pepet tot just començava a liderar l’aprenentatge de l’ofici, va ser reclutat per incorporar-se en la jovenívola i poc experimentada, “lleva del biberó”. Eren temps difícils, on moltes sitgetanes ploraven, en la solitud de la llar, la marxa de l’espòs, dels fills, en deien, per anar a lluitar al front. La majoria d’ells, homes de pau que la guerra havia irromput en les seves vides, esquinçant projectes i desbaratant un delicat benestar familiar. Al pare li van designar la missió de fer d’enllaç i havia de triscar, de nit, per les muntanyes fins arribar on hi havia el comandament, allà l’esperava un altre sitgetà, en Robert Teixidó, al qui havia de lliurar “el parte”. Van ser nits de molta por, on tots els petits sorolls el sobresaltaven i l’esglaiaven. No li quedava altra opció que apressar el pas, fins que les cames li tocaven el cul. En aquest obligat periple bèl·lic , no cercava cap mèrit per heroïcitat, ni valentia, tot el contrari, passar el més desapercebut possible. No obstant, un greu infortuni es va creuar en el camí, una bala perduda va entrar i sortir pel colze del braç esquerra. Va ésser per allà a l’Acentiu, pel contorn de Balaguer. Per ell la guerra havia acabat, ja que des d’aquell moment, va peregrinar pels diferents hospitals per poder salvar el braç. Malgrat els minses avanços que es disposava, dintre la desgràcia va estar de sort. Però ja mai més va poder continuar estudiant el violí. El doblec del colze li va quedar immobilitzat, just a la mida per poder aguantar la trompeta. Ell que havia estat músic fundador del Iberos del Jazz que, com els seus companys s’havia il·lusionat i involucrat amb aquell projecte que liderava en Magí Almiñana i que tan havia fet ballar als estiuejants de la colònia i, anys més tard, ja en la intimitat del Retiro, de la qual en va acabar sent el soci número 3, a tots els retiristes que acudien a aquells suggestius i tan recordats balls de tarda on el sitgetanisme s’abraçava a les populoses ballarugues, al so de la formació musical que el mestre Gabriel Pallarès comandava amb el seu posat seriós, d’aspecte murri, si més no sensible als atzars dels seus músics. Que el delectaven amb aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari un cop acabada la seva l’actuació. “I con estas melodías...”, era la frase del comiat dels músics amb el seu públic.
La música, el fet de tenir de formar cada diumenge per amenitzar el ball, limitava el plantejament de les festes, de les quals aprofitàvem els matins per secundar una altra de les seves aficions, l’haver d’anar a rebassar a l’hort, per tal de que l’herba no s’imposés. O per fer una sortida a la veïna població de Sant Pere de Ribes, amb “el mosquit” com a mitjà de locomoció. Quan Ribes era un poble petit, amb predomini de vinya i camps de garrofers. La seva dèria fotogràfica ens feia decantar cap el castell o al Palou al capdamunt el carrer del Pi, en aquests llocs la temàtica estava garantida. Puc dir que vaig tenir el privilegi de fer fotografies amb aquelles màquines tan senzilles, les anomenàvem ratoneres, una simple caixa negre on s’enquadrava la imatge per dalt i es disparava mitjançant una petita palanqueta que s’insinuava en un del laterals. Més manejable ja no ho podia ser. Transcorreguts els anys i davant els avanços tecnològics que la fotografia digital ofereix, m’enorgulleix haver iniciat l’aprenentatge amb una màquina de retratar tan singular i primitiva. I que desprès, principalment durant els diumenges de Quaresma que no hi havia balls, revelàvem en aquell habitacle fosc de la casa vella, al costat de la boteta del racó. La curiositat es revestia d’admiració, pel fet de poder visualitzar com la imatge s’anava fent present en el paper fotogràfic, sempre sota una feble llum vermella que era la única que feia que la sensibilitat del paper no es velés.
Amb el record, per part meva, d’una de les melodies infantils a la qual em referia al començament, ara el pare acaba de plegar veles i aquella mirada perduda, el seu posat absent, ens ha acompanyat, durant uns anys, fins que, com si estigués adormit, el seu cor ha deixat de bategar i s’ha fet el silenci. Sols un remor sorgit del meu interior ha alegrat una ànima en pena, la meva, sacsejada pel comiat, per tants bons records que ens ha deixat, és el de la cançoneta que els hi comentava: “patim, patam, patum...”.I per completar la vivència forestina, desprès dels saltironets s’asseia al costat de la llar de foc, amb els nets, delerosos d’escoltar un nou conte d’en “Michelin”, un gos d’atura propietat del pastor Sr. Joan. Relats de la vora del foc que s’inventava i sabia conferir una salseta que la nostra mainada quedava embadocada, davant les aventures entremaliades del gosset.
“... Homes i dones el cap dret...”. Seria l’epíleg amb el qual fer palpable la continuïtat de la vida, el seguir caminant amb la mateixa senzillesa i cordialitat de sempre, sense cap motiu que ens faci aclucar el cap. Perquè sols així t’adones que quan hom arriba al final del camí, el que més preval és sentir-te en pau amb tu mateix. Poder marxar amb la satisfacció d’haver viscut sense, conscientment, haver fet la guitza a ningú.
Malgrat tot, que alliçonador i reconfortant és un final així.
J. Y. M.

( Article escrit amb motiu de la mort del meu pare, ocorreguda el 6 de novembre del 2009 i publicat a l'Eco el dia 14 del mateix mes i any )

ARRIBAR I MARXAR

Si es tractés de donar contingut a aquesta immediatesa, emprant un llenguatge popular i amical, potser caldria millor apuntar, “ arribar i moldre “. En aquest cas, però, entre aquest arribar i marxar es desenvolupa tota una vida, que tan pot ser curta com longeva.
Venir al món és una circumstància molt complexa, deixant de banda el motiu de felicitat que acostuma acompanyar l’esdeveniment. Els de la meva generació, va ser de les darreres, que varem tenir el privilegi de néixer a casa. Una llar on no tothom tenia de propietat, sinó que hi vivien de lloguer, d’aquí que tot sovint escoltem dir: “Vaig néixer en aquella casa del carrer...” Cases que quasi totes han estat transformades i per tant ja no queda cap vestigi que testimoniegi uns orígens d’acord amb la procedència de la primera estada, la qual va començar a perdre identitat a mesura que les persones canviaven de vivenda i altres famílies l’ocupaven. Per aquesta regla de tres, es donava el cas que en una mateixa casa haguessin vingut al mon varies criatures en el si de famílies diverses. Són algunes de les moltes casualitats que coincideixen en un mateix lloc, però en diferent època.
En aquest procés les llavadores tenien una responsabilitat primordial. Que si ens atenem als simples mitjans que disposaven, el risc era important. Tot i que actualment, amb els avanços que permeten controlar el que pot ser previsible, al món encara hi ha qui neix de la manera més natural, per molt desproporcionada que pugui semblar, avui, tal naturalitat.
Representa, doncs, que ja hem vingut. A mesura que avancem en el temps van apareixent els primers símptomes, els quals acostumen a ser comuns per tothom, d’un temps cap aquí ja no es sent parlar, per exemple, del xarampió... i potser encara perdura algun brot de varicel·la i no gaires més d’aquells virus que quan hom els patia s’encomanaven entre els més al·legats. I que les persones doctes en medicina intentaven pal·liar, tot i que qualsevol d’aquestes “passes” havia de seguir el seu procés. En deien, la pujada i la baixada. Amb recomanació de la llum vermella per covar el xarampió.
Per a guarir tota mena de desgavells, en el nostre entorn més proper, no existien gaires centres mèdics especialitzats. Llevat del nostre Hospital, on el doctor Benaprés, fins i tot havia intervingut quirúrgicament a qui precisava una operació urgent i la pressura arriscava el trasllat a Barcelona. La seva experiència, malgrat la precarietat, o simplicitat dels mitjans, havia salvat moltes vides
Les mancances en el sistema sanitari, en quant a centres d’hospitalització, feia que la gent optés per integrar-se en les mútues privades, a les més antigues les anomenaven germandat. Una de tantes, aquella que havia escoltat referir-se, als de casa i precisar dels seus serveis s’anomenava, clínica Figuerola Pera. Una altra mútua que també tenia molts afiliats entre la gent de Sitges, era la “Unión Mèdica” de la qual n’era cobrador el recordat Sr. Milà. I metge de medicina general que passava visita al pis de la casa de can Prieto, el doctor Guix. El ginecòleg doctor Pardina que també hi visitava, ha ajudat a venir al mon a molts del nostre poble. Per a qui tenia la malastruga de fer-se una trencadissa d’ossos , la família Castells, pare i fill, en tenien, i valgui la ironia, la mà trencada. Visitaven a l’Hospital de Sant Joan i allà a la consulta que tenien a Barcelona, era on et portaven a que et posessin l’os en el seu lloc i aquí, els dissabtes, feien els seguiments pertinents i et treien el guix quan calia. I no deixaré mai de recordar i apuntar, quan l’ocasió ho porta, la gran tasca professional i humanitària que va portar a terme, entre els convilatans que estaven delicats de les vies respiratòries i dels pulmons, el metge sitgetà i bon amic, el recordat Joan A. Martínez Sardá, casat amb la Teresa Benazet.
Quan a l’any 1975 es va inaugurar l’Hospital de Sant Camil, entre Sant Pere de Ribes i Puigmoltó, va representar un alleugeriment pels habitants de la comarca del Garraf. El fet de tenir-ho tan a l’abast produeix una certa tranquil·litat, sobretot quan s’ha de córrer, allà sempre hi trobes una ma estesa. Actualment en aquest centre hospitalari també es ve al mon, però de la mateixa manera que venen, arribada l’hora, es marxa.
És el segon apartat de l’enunciat, el més difícil d’assimilar, el més colpidor, el que sempre ve de nou. Aquest procés transitori que va de la vida a la mort, passa per diverses etapes. Les més freqüents que cataloguem dintre una “normalitat” ofereixen un perill relatiu, ja que en un principi, amb un tractament adequat, el petit problema queda solucionat, tot i que sempre poden derivar en una complicació. Són casos aïllats i depenen de moltes circumstàncies. No obstant quan la vida s’allarga, la salut es torna fràgil i pot fer-se latent una progressiva degeneració, la qual es fa més ostensible amb el pas inexorable del temps.
A Sant Camil ha conjugat la medicina i l’aspecte religiós, dos valors que pels creients es complementen i es necessiten, de manera especial quan la fe ajuda a suplir les mancances o els límits de la medicina. En moments delicats, quan la vida trontolla i es va afeblint, aflora un recolliment, quelcom especial que ajuda a invertir resignació davant la marxa d’un ésser estimat. En aquest hospital que es va posar sota el patronatge del Sant, regentat pels seus seguidors, actualment sols queden dos sacerdots Camils, el pare Miquel i el pare Heliodor. Aquest últim visita els malalts en les habitacions i les seves paraules són una ajuda per la persona que així ho estima convenient. Complementen la comunitat dos religiosos, l’Enric i l’Àngel.
A nodrir els valors humans hi contribueixen, també, les persones voluntàries. Un bon nombre d’elles dediquen moltes de les seves hores lliures a facilitar l’estada dels pacients, sobretot la dels familiars a qui les seves obligacions no els permet poder passar l’estona que voldrien al costat del malalt. La seva és una tasca admirable, sense cap mena d’ànim de lucre, altruista cent per cent. I per tant, digne dels millors elogis. Em permetrà aquest col·lectiu, des de l’admiració que sento per tots, fer esment a una sitgetana la qual, durant molts anys, abans d’anar a viure al recer de les Cases Noves, va ser veïna del carrer Sant Bonaventura, un carrer que li he dedicat més d’un comentari. Em refereixo a la Mª. Vinyet Marce, que porta 18 anys de dedicació a una causa tan noble. Ella, amb la sensibilitat que la caracteritza, s’encarrega també de posar flors a la capella, un esquitx de colorit que tan agraeix qui busca el consol en la fe.
Ningú sap ni quan ni com, però abans de marxar el familiar, l’amic, es fa palesa una reflexió, la fragilitat de la vida. Alhora que el reconeixement a totes les persones que treballen en aquest redós, a peu del camí de Puigmoltó, que fan possible que arribar i marxar sigui un trànsit sense masses escarafalls. Quina joia estar preparats, per a quan arriba el moment del comiat
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de novembre del 2009 )

CAMÍ D'ANADA I DE TORNADA

El passat diumenge, quan va tenir lloc la caminada popular, en les fondalades de la muntanya, el bosc oferia un aspecte immillorable de netedat. Em refereixo que la verdor era exuberant, neta, un verd pujat amb matisos de contrast. Hi havia contribuït les darreres pluges i malgrat el sol que desprès va lluir, una humitat ploranera s’hi havia perpetuat, degut a que els raigs provinents de l’astre no havia pogut escampar-hi la seva escalforeta, per culpa d’aquesta frondositat a la qual em referia. Això permetia caminar entre una frescor amb regalims de mullena i sobretot predominava aquest flaire que tan em captiva, a molsa, a fullaraca i herba humida. És una de les moltes olors amb les quals ens obsequia la muntanya i que jo trobo sensacional i exclusiva. Un amic m’ha apuntat: “ fa olor de pessebre”. Un bona conclusió, amb la qual resumir un flaire que genera entusiasme entre els caminants que transitem per l’indret.
El camí fa de parió, entre un costat i l’altra del bosc, allà en el fondo d’en Figueras, mentre pas darrere pas ens anem enfilant amb una dificultat que ve ocasionada per la tortuosa pujada que perpetua el territori on ens trobem per accedir a la serralada del Gafarró.
M’he proposat, però, no fer una exhaustiva descripció de tot el recorregut de la caminada de la qual, encara avui, com poden comprovar tots els lectors d’aquesta secció, és tema de la meva col·laboració. No obstant sí voldria incidir en alguns detalls que projecten el caràcter associatiu que per unes hores, d’un dia concret, aplega a un bon nombre de gent de casa que s’han volgut sumar a una excursió que té per objectiu caminar fins a uns indrets on la pagesia i el muntanyisme, conflueixen en els mateixos camins, tot vorejant camps de conreu, masies abandonades i indrets molt concrets i coneguts de la toponímia del Massís del Garraf.
Al bon observador no li passarà per alt uns determinats moments de la caminada, curiosament als que em vull remetre tenen a veure amb l’avituallament. Aquesta parada en el camí per esmorzar, assoleix, sempre sota la meva modesta percepció, el focus que acapara el flash visionari d’una acampada, també popular, en el bell mig duna parcel·la de la geografia nostrada. L’aplegament de tots els participants per recuperar forces i, alhora, per veure-les venir, aconsegueix reviure els vincles d’amistat que s’acomboien al llarg de tot el trajecte. Molts caminants mobilitzats per aquesta causa tan ferma, homes i dones, de totes les edats. Gent de Sitges i d’altres llocs que, havent participat en les convocatòries anteriors, no se’n volen perdre cap. A banda dels moments previs a la sortida el temps dedicat a l’esmorzar aconsegueix establir aquest intercanvi, esporàdic, d’impressions i vivències que tant impliquen a tots els participants. En aquets instants la muntanya es fa ressò d’un guirigall que desbarata el seu silenci. Precisament quan sembla que els camps han perdut aquell peculiar brogit que li conferia la gent que hi treballava.
En aquesta època que vivim, com a molt, en els camps s’escolta el soroll de la maquinaria, els tractors que conduits per la mà destra del pagès, van i venen entre els tarrons ben alineats de la terra. És un soroll sòrdid, sense una identitat concreta que els únic i propis esbufecs de la mecànica del motor. El cultiu de la terra ha requerit de les atencions pertinents, de les quals en tenien cura la gent que habitaven aquestes masies, ara deshabitades. I eren els simples lladrucs dels gossos, els quals tenien bona cura de protegir els límits de la vivenda, els primers en desbaratar el silenci. Tan mateix a cada època, en els camps, si podien escoltar les veus, els cants dels pagesos i els de la gent que hi col·laborava, mentre feinejaven. La terra tenia una combinació de vida i de relació humana, on bategava quelcom especial que els feia alegres, atractius a cada estació.
Per uns moments el silenci dels camins i dels camps, per on hem caminat, ha estat desbaratat per un persistent remor de veus, de rialles, que els ha despertat del seu ensopiment. De la mateixa manera que el serpentejar dels excursionistes ocasionals, per aquests camins que s’enlairen i tornen a bordejar la carena, imprimeix un colorit especial. Una combinació que confereix una mena de pinzellada surrealista a la muntanya i trenca aquesta solitud a la qual em referia.
El mateix diumenge, els nois i les noies escoltes del CAU també organitzaven la seva sortida anual a la Creu de Sant Isidre, enclavada en el cim del Puig d’en Boronet, un lloc on es pot dir que és el símbol de l’excursionisme sitgetà, perquè va ser erigida sota l’entusiasme d’aquella entitat excursionista anomenada Amunt.
La tornada a casa la va precedir un aperitiu en el bell mig de la plaça, un altre moment, junt amb el de la coca i el moscatell, on el reagrupament ens uneix com una gran família. Amics i gent coneguda que s’afanyen a caminar junts darrera el guia, l’entusiasta fuster de Vilanova, en Xavier Massana i del president del nostre Centre Excursionista, l’amic Lluís Mirabent i Julià. I ja a les acaballes els més afortunats es veuen obsequiats per un reguitzell de regals, lliurats per les diferents cases comercials que hi col·laboren.
Queda l’entusiasme de les hores viscudes, les ganes de tornar a emprendre el camí que ens permeti apropar-nos a aquests indrets que ens són tan propers i a voltes tan desconeguts. Però aquell horitzó tan complaent, tan idíl·lic, s’enterboleix a mesura que transcorre la setmana. Nous presumptes casos de corrupció, posen en evidència que un país tan bonic com el nostre, està en mans de dirigents, siguin del color que siguin, sense escrúpols, que sols ocupen càrrecs amb la intenció del seu propi benefici. Tampoc s’ha de generalitzar. No obstant aquesta actitud, saquejadora, especulativa i fraudulenta, de dirigents d’institucions i del país en general, fa molt mal a la societat. A tots nosaltres i, d’una manera especial, a tots els qui passen peripècies per poder tirar endavant la família. Sense oblidar-nos que les conseqüència de més repercussió a mig i llarg termini, que se’n deriven, és la desconfiança que això genera. I que ho resumeix una conclusió sorgida de la mateixa veu del poble: “Tots són iguals...”.
Per aquest camí no anem bé i no fa falta ser cap il·luminat per adonar-se’n d’aquesta realitat que clama unes disciplines, uns canvis, no sé quins, si no es vol que, també, com popularment es diu, s’acabi com el rosari de l’aurora.
Els camins de la muntanya, tot i que fins a ella han arribat determinades barbaritats, esdevenen un plaer per la gent que hi camina. Els camins de la vida ja són prou costeruts i encara ens hi posen més entrebancs, tots aquells que volen viure a l’esquena dreta.

J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'0ctubre 2009 )

Caminada popular 09

Benvolguts seguidors d’aquest bloc, per culpa de les “manegades” que fan les companyies de telefonia, he estat un temps llarg sense un servei eficient d’internet. Per aquest motiu he tingut aquesta secció sota mínims. Un vegada, toca fusta, crec que restablert correctament el servei, em comprometo a mantenir actiu aquest entorn.
I que millor per iniciar aquest retrobament que fer-ho amb el comentari de la caminada popular que ha tingut lloc aquest diumenge dia 24 d’octubre del 2009. Un recorregut força encertat i una organització molt acurada per part dels organitzadors, el Centre Excursionista de Sitges que presideix en Lluís Mirabent i Juliá. El temps també ha acompanyat i els camins del Massís, una vegada més, hem pogut constatar que formen part d’un paisatge que tenim molt a l’abast i que ens permet accedir i contemplar la diversitat que conforma la natura i arribar fins aquestes masies que antany formaven part de la diversitat camperola i que avui, algunes d’elles, malauradament, estan completament derruïdes,
Aquest diumenge hem caminat acompanyats d’un bon nombre d’excursionistes, ocasionals, alguns d’ells, i veterans els altres. Però tots amics, gent que estimem la muntanya i fem costat a les activitats que es desenvolupen a la vila durant el transcurs de l’any.
La d’avui, amb el flaire a bosc, a terra i herba humida, que ens ha embriagat, la guardarem en el nostre record, com un acte de germanor, motivat per un passeig pels camins de la terra. Aquests que ens són tan propers i, fa una estona, tan transitats.
Felicitats als organitzadors i a tots aquells que han col·laborat per a que fos una caminada popular en tots els sentits.