DAVANT EL VI NO CALEN PREGONERS

       

     Haver de pregonar una cosa que tots coneixem, sembla tasca impossible. A més si el pregoner és una persona que sap poc de tot el que comporta l’elaboració del vi. Per tant potser és d’una irresponsabilitat majúscula voler dissertar sobre el vi. Així ho reflexionava quan, des de Foment de Sitges, em van proposar fer el pregó de la 63a edició de la Festa de la Verema

     Per una banda aquest dilema i per l’altre el fet que sempre em va atreure aquest pregó que , llevat poques excepcions, va ser encarregat a persones que estaven dotades d’una certa popularitat. Que potser de vi tampoc en tenien ni idea, tot i que els hi podia agradar més o menys, però aquesta popularitat anava acompanyada d’una bona oratòria el que feia que se’n sortissin airosos. 

    Sense adonar-nos que, a casa nostra, ja feia molt temps que teníem un pregoner oficial. Em refereixo al popular Rupert Roca que, quan s’esquia, i a toc de trompeta, pregonava que en tal o qual celler havien posat aixeta  a la bota, el que equivalia a dir que ja estava a disposició del veïnat de la vila el vi novell. Un pregó, aquest, molt esperat i a càrrec d’un pregoner molt singular que, amb el seu toc de trompeta, feia callar converses i parar l’atenció de tots els qui en el moment d’escolar l`avís, s’apressaven  a dir: “calla, a veure que diu en Rupert Roca”. El pregoner oficial, que s’atrevia a opinar, fins i tot quan el ban  era oficial i per tant de temàtica seriosa.

    I tampoc s’apreciava el que teníem, ni més ni menys que uns cellers on poder anar a omplir la garrafa. Abans, però, havíem estat testimonis de la feina que desenvolupaven  els nostres pagesos. I això va ser així fins que les famílies vam disposar de cotxe propi i moltes d’elles se les van donar per anar a la recerca de vins que s’elaboraven en destinacions llunyanes.

    Va coincidir que de l’aixeta, l’aigua que hi brollava no era bona i la mateixa gent es van convertir en pregoners de l’aigua i del vi. Que era quan recomanaven que  en tal font l’aigua era boníssima i que en aquell  celler  el vi era sensacional. Una situació que es reflectia en el maleter del vehicle, on es disposaven unes garrafes per omplir d’aigua i unes altres per omplir de vi. Per l’aigua la font més propera era a Canyelles o  la font del Bosc, pel que fa al vi el destí era més allunyat, com podien ser les dues Vilelles, Alta i la Baixa. I a  més d’un li havia passat que, trobant-se allà i portant les garrafes destinades a l’aigua plenes, en un moment d’engrescament en buidaven alguna per afegir-les a les destinades al  vi. Potser basant-se que l’aigua es més fàcil de trobar que el vi del Priorat, que s’hi havia d’anar expressament 

     Un vi, aquest del Priorat, que  tenia una graduació altíssima i que s’acostumava a guardar per consumir els dies de festa, prèviament embotellat de manera casolana   i que quan es servia, a la botella hi acostumava a quedar impregnat un tartrà que ja indicava que allò no era normal  i que quan es bevia  fins i tot la llengua quedava tenyida de negre. Beure aquest vi volia dir que el paladar no estava refinat, doncs hi havia el convenciment que quanta més graduació millor. Cosa que s’ha demostrat  que no és així i que tots els cellers han optat per mantenir una graduació controlada.

    Per assumir això es va tardar una mica, fins que els cellers, per norma general, han deixat de vendre  el vi a granel i el trobem tot embotellat, per tant no cal traginar les garrafes, ni de vi ni d’aigua. D’aquestes ens hem acostumat a trobar-ne, també, embotellades, cosa que ens ha facilitat la vida .

    Mentre retem homenatge al vi, desprès que s’ha posat de moda anar a fer-ne una copa. Davant això i de que tothom sembla que hi entengui, potser els pregoners ja no tenen raó de ser. Per tant en el meu pregó d’aquesta tarda poc aportaré de nou, dintre d’un món del vi que ha evolucionat, fins el punt que a casa nostra ja no hi queden cellers. Malgrat que, sortosament, les vinyes encara ens envolten. El que sí està clar que el vi no desapareixerà mai, encara que els pregoners ja no sàpiguen que dir a no ser per exaltar les seves qualitats. Per tant, davant les evidències, sobren les paraules. 

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 d'octubre del 2024)