De primer, junt amb els pares, havien après a conèixer Sitges, ens van ensenyar llocs i paratges que, molts d’ells, han desaparegut. A saber ubicar a la gent de la vila que, tot i que potser no els havíem tractat, sabíem a que es dedicaven i a on vivien. Com també estàvem avesats a ubicar indrets carismàtics, com per exemple: on estava la sínia de can Masip, la sínia Morera, la sínia Sabeta, la sínia del Gall, la sínia de ca la Dionisia, la sínia Robert, etcètera.
Com igualment coneixíem la ubicació dels cellers i havíem tingut el privilegi d’impregnar-nos de l’olor de vi que feien quasi tots els carrers, els dies de la verema i a posteriori . Convivíem amb el trafegar dels carros que circulaven pels carrers. Mentre això passava al Passeig no hi havia negociants, els únics que hi campaven, en quant a la venda ambulant, eren els carros dels “mantecaueros” i més cap aquí hi va fer cap l’Andrés Abellan, que feia el cotó-fluix ensucrat. I en Francesc Bedmar i l’Araceli Junco que coïen les ametlles garapinyades.
Però abans de tot això, la nostra felicitat es centrava en què teníem il·lusió, la qual es motivada amb poca cosa. Anar esmorzar a la muntanya un arengada, ja era motiu de satisfacció. En un temps en què les masies estaven habitades i molta gent hi anaven a fer un tomb. Com tal dia com avui, que és la festivitat de Sant Crispí, patró dels sabaters. Motiu pel qual aquests feien festa i aprofitaven per anar a fer rovellons o a caçar al parany.
Mentre que a les cases hi havia qui tenia telèfon i moltes més que no. Potser l’aparell que més indicava modernitat era la ràdio. Pel que fa a tenir telèfon, s’establia una relació amb les operadores de la centraleta, cada vegada que se’ls hi havia de demanar que establissin connexió amb els abonats. N’era tanta la familiaritat que existia en aquest servei que, quasi la major part de la vegades, si no es coneixia el número, que era curt, simplement donant el nom amb qui volies parlar, o de l’establiment amb el qual et volies comunicar, i t’hi posaven al moment.
I si no es tenia telèfon s’acudia a un veí que et deixava trucar, o t’avisava que et trucaven, per allò que un s’havia permès la llibertat de donar el número de telèfon d’aquest veí proper, amb el seu consentiment, per posar-se en comunicació, sobretot quan es tractava d’una conferència. Aquest sistema permetia, desprès d’haver parlat per l’auricular, entaular una conversa .
Pocs també tenien màquina de retratar, es feien poques fotografies, i les imatges les reteníem en la memòria. Cosa que feia que potser la gent fos més observadora, es fixaven amb més detalls i s’aguditzaven tots els sentits.
I del braser a la calefacció, de la nevera de gel a l’elèctrica, d’anar a buscar la llet amb la lletera al que anomenem “tetrabik”, de a televisió en blanc i negre a la de color... I van aparèixer els telèfons on fent girar un disc central, que coincidia amb els números, s’establia comunicació. I així va desaparèixer la centraleta.
Arriba Internet i els primers telèfons mòbils, fins que aquest han aconseguit una perfecció que permet fer de tot. I la gent que anàvem amb el cap ben alt, hem acabat amb el cap acotat, mirant la seva pantalla i així ens hem quedat aïllats de l’entorn. Es viatja i la gent veu les ciutats a traves de la pantalla, mentre fa fotografies. S’ha perdut la facultat d’observar, de guaitar la bellesa de tot plegat. Entre la visió i el paisatge s’interposa l’aparell.
I amb això s’ha anat perdent, també, l’interès pel que ens envolta i així, mentre atenem la pantalla del mòbil, ens passen per alt molts detalls. Aixequem el cap i gaudim d’aquest Sitges que tenim al nostre abast, perquè quan ens adonem potser haurà desaparegut aquest que hem viscut plenament, mentre no disposàvem de tantes distraccions.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 d'octubre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada