UN FESTIVA EN TEMPS DE VEREMA

    La tardor sitgetana s’ha caracteritzat per atendre les tasques de la verema. Sobretot en una època en què molts  cellers estaven ubicats en el centre del poble,  aquest detall feia que el carros tirats per cavalls i carregats de portadores, anessin i vinguessin de les vinyes que s’estenien  una mica més enllà  del taller mecànic de can Perico.

   L’obertura d’aquells cellers encuriosia a tothom, però d’una manera més especial als més joves, els quals ens manteníem a la porta, mentre seguíem, sense perdre detall, el procés de trepitjar el raïm, Els trepitjadors anaven descalços, amb els pantalons arremangats, amb la faixa negra cenyida a  la cintura i s’agafaven a l’extrem d’una corda, que penjava del sostre, per tal de no caure si relliscaven. El suc que deixava anar el raïm anava a parar al cup. Quan tot era trepitjat, o premsat,  el celler restava tancat i començava el procés de fermentació. El pas previ per convertir-se en vi. Per les vigílies de Tot Sants, es trasbalsava a les botes. I d’aquí al porró de cada casa.

    Mentre s’esperava l’anunci que el vi novell ja estava disponible,  molts  es dedicaven a anar a caçar al parany. Un costum que amb el pas del temps s’ha considerat una mala pràctica, doncs una gran quantitat d’ocelles hi quedaven atrapats.

    Durant el mes d’octubre passaven aquestes coses perquè era temps de caça. Les peces més preuades eren les perdius, les llbres i els pobres ocellets. Un altre complement de tot plegat han estat els rovellons, així mentre uns anaven a caçar, altres sortien a la muntanya a fer rovellons. Existia una data  en què aquesta sortida es massificava, era el 25 d’octubre, Sant Crispí, patró dels sabaters. Dia que els treballadors de les fàbriques i tallers feien festa i aprofitaven per sortir a la muntanya. Amb tanta gent que freqüentava l’entorn de la Plana Novella, faltaven rovellons. N’hi havia de ben matiners que, quan el dia naixia, ells ja estaven  arribant l lloc per a ser els primers en posar-se a buscar. D’aquesta manera quan hi arribava el gruix de buscadors, es pot dir que ja tornaven amb els cistells plens, actitud que feia dentetes a als qui havien preferit fer una mica el ronsa al llit.

    Totes aquestes jornades festives acostumaven acabar al cinema, els aficionats al futbol, dinaven i anaven a peu fins el camp d’Aiguadolç. Uns hi altres coincidien després  al ball de tarda. Com podem apreciar els diumenges  eren ben aprofitats.

   De  cinemes, una altra curiositat, n’hi havia tres: Prado, Retiro i Rialto. I es pot dir que tots omplien. Un detall que revesteix molta curiositat, és que les sessions començaven quan encara no eren les quatre de la tarda, el que significa que s’havia de dinar aviat per tal de que abans de marxar  la cuina tenia de quedar neta i recollida. Tothom sabia que la prèvia de les  sessions era el “No-do” i tot seguit es projectaven dues pel·lícules; la primera en dèiem la dolenta i la segona era la bona. Un criteri equivocat, perquè moltes vegades agradava més la que no creava gaires expectatives i en canvi la que es considerava superior, no satisfeia gaire. Com que el temps no donava per més, coincidia que el reportatge de inauguracions i els flaixos de societat, ja havia començat, aleshores s’esqueia la complicitat de l’acomodador, que amb una alot t’acompanyava a la fila  i il·luminava la butaca fins que feies l’acció de seure. Actualment els cinemes han reduït costos i a la sala només hi ha l’encarregat de vendre les entrades i el porter. Amb la llum que desprèn la pantalla, es considera que  n’hi ha prou per a que t’aposentis en el lloc que prefereixis.

    Des de fa 52 edicions, el Cinema Fantàstic, té una cita amb la tardor sitgetana. El certamen ha aconseguit un prestigi internacional. On a més d’artistes convidats, venen espectadors de tot arreu. Des d’ahir que es va fer la inauguració, amb una posada en escena a l’estil del més reconeguts Festivals, fins el dia 12 que tindrà lloc la clausura, desfilaran per Sitges cares conegudes  de la pantalla, a més d’una gran quantitat d’espectadors, anònims, que tenen Sitges com un referent de la tardor,  per venir a veure pel·lícules, d’aquestes que sempre hem anomenat de sang i fetge.

   Aquest cap de setmana a la vila, en el transcurs de les hores, coincidiran  les sessions de cinema amb la desfilada dels Zombis. I el proper,  a la vigília de  la clausura,  començarà la celebració d’una nova edició de la Festa de la Verema. Cinema i vi, una combinació molt atractiva.

   Dos ingredients afins a la diversió , que tan bé coneix l’amic Josep Pi, reconegut empresari del món de l’espectacle. Recordo que hi va haver un temps que les dues sales de cinema, que quedaven, passaven per moments difícils i l’empresa d’en Josep se’n va fer càrrec i ell va saber trampejar el mal moment Avui podem presumir que Sitges conserva una cartellera cinematogràfica amb les últimes novetats i les sales dotades de la més moderna tecnologia. En bona part gràcies a la seva tenacitat i a la de molts altres aficionats al cinema. En quant la seva relació amb el vi, cal fer esment que en Josep és de Falset, capital del Priorat, terra de bons vins.

   Com la solera que avala el  Festival de Cinema de Catalunya i la Festa de la Verema . Dos mons diferents, però que a Sitges  celebrem com dos dels esdeveniments puntuals de  la  nostra tardor. Quan sembla que l’estiu encara no li dona pas.

   Que la sang no surti de la pantalla, que sigui el vi el qui esquitxi  el paladar. I per nosaltres, més que una esquitxada, que s’assembli  més al gest  d’ aquell que es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar, mentre repetia: “ai! xateta prou”.