SANTA TECLA EN UNA CASA DE PESCADORS

     Qui llegeix amb assiduïtat  aquesta secció, recordarà que m’he referit moltes vegades a aquesta casa del carrer Carreta i que, en una d’aquestes sovintejades referències, vaig denominar-lo un carrer de pescadors. Amb aquesta mateixa dinàmica m’he referit al de Sant Bonaventura, associant-lo a la pagesia.  La predilecció de l’autor per aquests dos carrers, es fonamenta en l’interès que m’han  motivat els estadants que vivien en les seves cases. Personatges que, per la seva popularitat, han contribuït a formar part de la gent del Sitges íntim, que de ben segur no sortiran en els  llibres d’història, degut a que només se’ls hi pot atribuir el mèrit de viure, que ja és molt, però amb unes maneres molt discretes, tot i la seva popularitat.

           Sense cap més rellevància, el seu,  no ha estat un simple anonimat, sinó que amb la seva manera d’ésser i de fer, han contribuït a fer poble, que tampoc no és poca cosa.

    En aquesta casa del carrer Carreta, de portalada gran i de pedra,  amb un  interior que encara conserva les més pures essències d’unes construccions on es reflecteix el Sitges d’abans; el de la simplicitat  com a segell més característic, i que en aquell temps es veia com un simple enclavament on s’hi bressolaven penúries diverses, però també en les interioritats de les vivendes, s’alternaven alegries i felicitat. L’embolcall no tenia res a veure amb les intimitats de cada família.  Avui, aquella senzillesa  és  contemplada  sota el criteri seductor quan, sense posar ni treure res, tal com està, ofereix una elegància que la fa indiscutiblement  atractiva.

    Ja ho teníem “clitxat” , però quan la Tea Hill Llorens, pendonista de Santa Tecla d’aquest any, decideix exposar la imatge en aquesta sublim entrada, aquesta senzillesa a la qual em referia, s’ha convertit  en un punt de referència, on la història local, fins ara adormida en aquests baixos de la casa,  ha ressorgit oferint un contrast sensacional, el d’un entorn sobri, excepcionalment bonic.

    Casa de pescadors, com els recordats “cuñaos”, que van venir de per allà  Roquetas de Mar. Fins i tot hi va viure aquell ballarí, de grat record, que va delectar al turisme dels anys, anomenats daurats, en aquelles nits irrepetibles del jardins del Retiro. Em refereixo a l’Antoni de Ronda que, captivat pel nostre poble, quan es va retirar , ell i en Raúl -el seu manager- van escollir aquesta casa.

    Si més no el personatge que més expectació ha suscitat en aquet final de carrer, ha estat en Joan Cañameras, que havia anat a escola amb mossèn Joan Lloveras en els baixos de can Falç. I que va continuar l’ofici de pescador. En Joan  tenia la pell saonada de la sal del mar, i per entre els solcs de la cara,  hi havien aprofundit tots els vents que bufen per sobre de  la immensitat del mar. Ell trobava, entre  l’entrada i la vorera, el lloc idoni per disposar la cadira. I es deixava acariciar per la fresca, un regal de l’airet que sembla que només bufa en aquest carrer, mentre es posava a “remendar” les xarxes. Sempre amatent de la Conxita Sauch, la seva muller que, amb el seu tarannà alegre i encuriosit, contribuïa a que aquells baixos fossin encara més entranyables. Ella i la seva filla, tenien cura de tenir-ho tot ben ordenat, net. Perquè la dona estava dotada d’un cultura, amb la qual ella  sola s’havia anat enriquint. Hi contribuïa l’haver col·laborat en els museus, fent el mateix que feia en aquesta espaiosa entrada, deixant cada racó net i polit. Aquest contacte tan directe amb els espais   i amb les obres que llueixen  els museus, la Conxita havia aprés les històries que immortalitzen totes i cada una de les peces i desprès ho explicava amb aquell repunt enigmàtic que  ella sabia transmetre.

   Va ser quan va arribar la imatge de Santa Tecla a la casa del carrer Carreta. Pels qui coneixíem aquestes interioritats, ens vam retrobar amb aquest singular arc de pedra i amb la sobrietat a la qual em referia. De tant simple que és,  irradia aquesta elegància sublim. Pels qui no hi havien tret mai el cap, va ser un agradable descobriment.

     Però va succeir que, just en el moment de sortir al carrer el tabernacle amb la imatge, que una pluja inoportuna va irrompre sense miraments. Si més no aquesta circumstància, els antics estadants de la casa l’havien patit moltes vegades. Quan sortien a pescar amb la barca i, trobant-se una mica allunyats de la costa, els sorprenia un aiguat d’aquestes característiques. Tot i que la pluja era la inclemència  menys greu, perquè també s’havien trobat fer-se a la  mar, estant aquesta en calma, i canviar el seu estat al cap d’una estona. Aquesta sí que era una situació de risc, davant  la qual havien de reaccionar amb rapidesa i perícia.

    Alguns dels pescadors que habitaven aquelles cases d’aquest carrer i adjacents, quan  van deixar d’anar en mar, van continuar anant a pescar, però en lloc d’anar-hi amb la barca hi anaven amb la canya, en els espigons,  a La Torreta... La casualitat es torna a fer palesa,  doncs per aquesta afició feien servir uns rodets que fabricava l’avi de la Tea,  el Sr. Isidre Llorens Segarra, allà al carrer del gas i que van assolir fama mundial. 

   Tirar la canya, com popularment es diu, deixar anar fil, tensant i deslliurant, mitjançant el rodet, i a esperar a que piquin, ha servit per estar en contacte amb les fondalades del nostre mar. I  és clar, sense treure la vista de la punta de la canya, tot esperant un  fimbreig persistent.   Al final d’aquest extrem, el cel.  On no hi deixem de guaitar-hi a cada festa de Santa Tecla. Tenim motius més que suficients per fer-ho.

                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de setembre del 2019)