Els motius pels
quals determinada gent del poble han aconseguit una reconeguda popularitat, han
estat molts i de diferent índole. Com en Pere Claramunt que era fuster d’ofici
i pare de la Celeste Claramunt i la Maria
Assumpció Claramunt . Sembla ser que el seu temperament el feia anar sempre ràpid, quasi
corrent. Tant era així que aquesta veu popular, a la qual moltes vegades em
refereixo, el va passar a anomenar en Pere corredisses.
El seu tarannà
tan bellugadís, tampoc no el deixava
concentrar-se en la seva feina i això feia que aquesta no tingués uns acabats
massa polits. Però aquest, diguem-ne defecte, si així el podem considerar, ho
suplia amb una ment i una visió d’artista. Em refereixo amb aquesta conclusió,
que feia mobles on es reflectia la seva
inventiva i l’art de decorar-los amb elements que els convertien en peces
úniques o si més no, originals i amb un estil que el caracteritzava.
La Celeste es va
casar amb el forner del carrer Nou, però durant la guerra, aquest, va morir al
front. Va resultar que el marit de
l’Antonia Martínez Alcaráz , també hi va morir. L’Antonia i els seu marit estaven
al capdavant del forn que ha estat
sempre al començament de la pujada del
carrer Major. Al quedar-se vídues les dues forneres, que tenien el forn molt a
prop l’una de l’altra, van acordar treballar les dues juntes en el forn de
l’Antonia, fins el punt que quasi es van associar; una amassava i l’altre el coïa. No va tardar
gaire que, aquesta mateixa veu popular, va anomenar l’establiment com el forn de les vídues.
La Celeste, no
va deixar de ser mai una gran admiradora de l’obra del seu pare, fins el punt que n’estava quasi obsessionada.
De manera que va fer restaurar tots els elements que tenia a casa seva, fets
per ell. Per malament que estigues el
seu estat de conservació, la bona dona volia que quedessin com si fossin acabats de fer.
La seva germana
es va casar amb en Ciré. La família va fer enderrocar la casa vella, i allà hi
van construir una casa de pisos, un bloc al costat on havia estat a can
Gustavo. M’atreviria a dir que potser
que és un dels edificis més estrets de façana i tampoc de gaire fondària, que hi ha al
poble. Un cop finalitzades les obres hi van anar a viure i allà hi va adaptar
els mobles del seu pare, abans que li agafés la dèria de restaurar-los. Li va
quedar com l’assignatura pendent. Tan bon punt es va refer de la despesa de la
construcció de la casa, no va tardar a fer restaurar tots aquells records i que
en molts d’ells hi havia col·laborat com d’aprenenta. Perquè la Celeste era
enèrgica i resolutiva.
Tanmateix de corredisses sempre n’hi ha hagut, però a ningú
més l’hem identificat amb el motiu que ostentava en Pere Claramunt. Ara la
gent, a no ser que els empaitin, que perdin el tren..., només corren per
afició. Com ha estat el cas d’en Juan Diego Espejo, que identificat amb noms i
cognoms, de ben segur que pocs coneixeran de qui els parlo , altra cosa serà si
m’hi refereixo anomenant-lo el Juan de la farmàcia. Així sí que no cal dir res
més. Doncs l’amic Joan ha estat un corredor que potser ha batut el record del
nombre de quilometres correguts pel poble i el seu terme, Perquè totes les
hores que tenia lliure les emprava, estiu i hivern, per córrer, posant-hi tots
els cinc sentits.
Han passat els
anys i arriba un punt que el cos no està per a gaires corredisses i més aviat
et demana tranquil·litat, i de córrer només el just i necessari. És aquest mateix transcórrer del temps, qui et fan pujar la suma dels anys, i per
rebaixar aquests nivells, on no surten reflectits en cap analítica, només en la
partida de naixement, no existeix cap
elixir o pastilla alguna, de les que ha despatxat en Joan a la
farmàcia, que tels faci abaixar. Al
contrari, aquests nivells segueixen
pujant. Fins que al final, tot i les patilles i xaropets, per pal·liar les
repercussions, t’acaben fent el paquet.
El corredor de corredisses voluntàries i inacabables ,
l’home del somriure permanent i de
l’uniforme blanc, en Juan de la farmàcia es jubila. És, aquesta, una altra
etapa de la cursa que també arriba. El moment de deixar de dependre del teu
ofici per convertir-te en l’home dels recados, l’avi que ha de matinar per anar a buscar els nets, el supervisor
d’obres, el campió de pentanca, el
brillant orador que, assegut en un banc, no s’està de recordar als seus
acompanyants el que ells també ja saben:
“quan jo era jove..., no prenia cap pastilla”. Que ho passis molt bé, Juan.
Proveïdor de tantes pastilles que ens permeten dirigir-nos, xino-xano, en
direcció a la línea de meta, tot i
desitjant que aquesta estigui ben lluny.
Avui, quan la
lluna plena il·lumini el camí, tindrà lloc una nova edició de la cursa que identifiquem
amb aquesta forma tan espectacular que ens ofereix. Als qui els agrada les
corredisses, correran amb aquest ritme que ens tenen acostumats, quan surten a
córrer per aquesta magnífica i privilegiada pista, com és el nostre Passeig Marítim. Altres ens ho prendrem amb més calma i marxarem lleugers però sense
córrer. Si més no, uns i altres, tots, ens motivarà una causa, una finalitat;
la d’obtenir fons per contribuir a la investigació del càncer infantil.
Els pares d’en
Pol Lahoz Campañá, un jove esportista, al qual la línea d’arribada se li va avançar, fora de temps
i de lloc . Deia que els seus pares, en Xavi Lahoz i l’Estela Campañá, cada any organitzen
aquesta cursa, amb la motivació que he apuntat. Moltes vegades les corredisses
tenen un darrera fons sublim i solidari.
Aquest és un
d’ells; quan corrent o caminant, la
qüestió és arribar a la meta, per tal de que els més joves hi arribin quan, per
edat, quasi els hi toqui, però no abans.
J.Y.M.
(Article publicat el 11 d'octubre del 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada