La vida dels
pobles s’ha caracteritzat pels silencis i els sorolls. Sitges ha conviscut poc
amb aquets silencis, potser quan aquest més s’escoltava era a la nit. Només algun que altre lladruc de
gos el gosava desbaratar. A mesura, però, que el turisme es va anar
intercalant, aquest silenci també es va anar retirant, fins a tal punt que ni a
les nits és respectat.
En el Sitges
dels nostres pares, les veus dels habitants dels poble aconseguien una
inconfundible identificació entre totes
elles; el veïnat de casa meva, moltes vegades, m’han explicat com era de potent
la veu de l’àvia Consol. A l’estiu només li calia sortir al balcó i cridar el
nom de l’oncle o el del pare i el seus noms travessaven les parets de les cases
i s’estenia fins als límits dels carrers del contorn. Tothom sabia que la Consol reclamava la seva
presència i amb un sol crit en tenia suficient per aconseguir l’objectiu.
Mètode semblant
emprava l’altra gent, però la tendència de la cridòria era més secundada entre
les dones que entre els homes. Encara no s’havien inventat els timbres
elèctrics, tot i que quasi totes les cases disposaven d’una mà de ferro que
simulava que agafava una bola, del mateix
material, que accionada picava contra un botó
metàl·lic. Si qui trucava i la estadant de la casa es coneixien, aquest
toc anava acompanyat del crit que corresponia al nom de la persona. La
modernitat va reemplaçar aquesta mà per un curiós timbre, aquest s’accionava
fent girar un palometa de llautó que produïa un repic contra una cassoleta
metàl·lica, una mica més gran que el que portaven les bicicletes en el
manillar.
Com he dit, la
veu, però, tenia el seu protagonisme. Tant era així que moltes dones ni
esperaven a trucar, doncs quan eren a prop de la porta ja cridaven i, a
raó dels silencis que comentava, la
mestressa de la casa ja es donava per avisada que la venien a veure i a més
endevinava la identitat de qui es tractava.
A altres veus n
i tan sols els calia cridar, passant pel carrer i parlant normal, ja es sabia qui era. Eren veus més potents que les
normals. Quan es tractava del pas dels carros, com que els carreters que el
comandaven acostumaven a aixecar la veu, i es lliuraven a vociferar uns renecs recargolats
, tothom coneixia la seva identitat,. El mateix passava quan en Rupert Roca,
quan s’apropava a la cantonada on havia
de fer la crida, d’un tros lluny ja es distingia la seva veu, potent, molt
identificativa i fins i tot, si paraves l’orella, escoltaves perfectament els
comentaris que precedien al toc de trompeta així com els que feia quan acabava
de pregonar, uns i altres completaven la informació que anunciava.
Un altre
personatge era en Masdeu, un bon mecànic de la fàbrica de sabates de can
Benazet. Ell passejava un posat seriós, a prou feines li sentíem la seva veu,
el delatava, això sí, el seu riure. La seva rissa era tan escandalosa que
tothom sabia que en Masdeu havia passat, amb molta facilitat, d’una extrema
serietat a una rissa escandalosa, incontrolada. Que no s’avenia gens amb el seu
tarannà que donava la sensació de ser home de poques paraules.
I de la rissa es
passava als crits, així quan et trobaves per les immediacions de la botiga de
la Filomena i la Maria de can Mas, una gran cridòria desbaratava el silenci, i
distingies a la perfecció qui portava la veu cantant. O no, perquè generalment
cridaven totes al mateix temps; la Filomena, la Maria, l’Angelina i fins i tot
la Pilar Franco que era la dependenta. Cap d’elles quedava curta, totes volien
sobresortir.
A les tardes
d’estiu, quan els carrers, després del pas dels treballadors de les fàbriques
de calçat, retornaven a la calma, el silenci, aquest era desbaratat pel crit de
les peixateres que passaven amb un carretó oferint la seva mercaderia. El seu
crit era també potent i dirigit a tot el veïnat. Mentre avançaven pel mig del
carrer, cridaven: “Noies!, porto musclos,
sardines, maires...”. I per la seva veu les mestresses de casa reconeixien
a la peixatera.
Veus que eren
molt identificables i que per
sobresortir per damunt de les altres, han tingut un protagonisme que, a mesura
que es van deixar d’escoltar, va significar que els sorolls s’han imposat a les
veus, fins i tot a les més cridaneres. O més aviat, que els costums han
canviat.
El diumenge la
veu del poble es farà escoltar. Haurà arribat el moment d’escollir els
representants dels ajuntaments , les
persones a les quals els hi recau la responsabilitat de dirigir els destins de cada poble i
ciutat. Abans, ja fa dies que ens venen acompanyant les veus dels nostres amics i
amigues, que ens han explicat els seus programes. Veus també conegudes,
influenciades per les bones intencions. Tots mereixen els nostres respectes i encerta
manera, admiració. I és que dirigir els
destins de casa nostra no és tan fàcil
com sembla, perquè no sempre es fa a gust de tothom, ni vist des de fora es veu
igual que des de dintre.
Entre tantes
veus, però, es parla poc dels silencis, que en definitiva incumbeix a les
persones que treballen en les interioritats dels ajuntaments. Que són els qui
mouen la paperassa que farà possible portar a terme projectes i tràmits,
necessaris pel bon funcionament de l’engranatge administratiu. De la seva
eficiència, o no, depèn l’agilitat o l’alentiment de tot plegat.
Necessitem que
les veus i els silencis caminin junts per assolir bons objectius i per resoldre
i desencallar prioritats que reclamen la
veu del poble. Donem-lis un vot de confiança, i a esperar que compleixin amb la
seva paraula; amb tot això que ens han assegurat, quasi promès, que farien.
Que la realitat superi la ficció. Aquells
dubtes que ens assetgen quan els escoltem parlar i que exterioritzem quan diem: “tots prometen que faran això, allò i a l’hora de la veritat...”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada