M’havia referit a
que, anys fa, les noies anaven a aprendre a cosir, perquè la seva il·lusió era
poder confeccionar un vestit al seu gust,
i amb el mèrit afegit que se ’l’havien fet elles. Però també perquè, junt amb saber
cuinar, aquests coneixements, els hi
serien molt útils per a quan formessin
una família.
La seva
preparació obeïa al costum , que una noia havia de saber, en deien, “portar una
casa”. Hem de tenir en compte que eren uns anys en què poques eren les famílies
que es podien permetre donar una carrera als seus fills. Un autèntic
inconvenient i una situació molt punyent, perquè es van desaprofitar molts
talents. Persones, nois i noies, molt vàlides per poder desenvolupar estudis
universitaris que, per la raó esmentada, s’havien de posar a treballar per
poder contribuir a l’economia familiar.
I si un xicot ho
tenia difícil, en aquestes circumstàncies adverses, econòmicament parlant, ens
podem imaginar com de complicat ho tenia una noia, en les mateixes condicions.
Quan prevalia el raonament equivocat que, ella quan es casava, havia d’atendre
les coses de la casa i tenir cura de la família. Coincidia amb això que en el
mon laboral hi havia poca oferta per a les dones. Aquí a Sitges els treballs més
comuns eren els de cosidores de sabates, modistes i, quan es va establir la
fàbrica de la corsetera, hi van treballar un bon nombre d’elles.
Van haver de
passar uns anys per aprofitar les bonances econòmiques que s’anaven imposant i,
amb elles, poder establir-se una igualtat entre home i dona que es feia palesa en les aules universitàries. Cada
vegada més freqüentades, per a satisfacció d’aquells pares que, en el seu dia
no van poder estudiar, però que sí han pogut sufragar les carreres dels seus
fills. La millor herència que els hi poden deixar.
Reprenent el fil
del començament, de quan les nostres mares es preparaven pel dia de demà, era a
partir de quan en el festeig ja es ja es parlava de projectes matrimonials, que
de la costura es passava al brodat. Amb la finalitat de brodar tota la roba del
parament de la llar; principalment jocs de llit, tovalloles i mocadors de
butxaca ...
En el carrer
Illa de Cuba, en una de les dues cases, juntes, que va fer construir en
Francesc Carreras i Robert, en els baixos de les quals hi havia el celler,
limitant amb el cinema Victòria, posteriorment Rialto, en una hi vivia las família d’en Manel de la carn i
en l’altra, la del costat del cinema, en Ginés Acosta Méndez, que era sabater
de la fàbrica dels Benazet, i la seva
muller, la Margarita Caverdós Ferret, amb el fill del matrimoni, Joan Acosta
Caverdós.
La Margarita que
havia exercit de mestre d’escola aquí a Sitges i a Vallcarca, es va dedicar
després a l’ofici de brodadora. El seu va ser un art molt apreciat en
establiments especialitzats de Barcelona. Pels quals realitzava importants
encàrrecs, sobretot artístics brodats sobre estovalles i
tovallons. Tenia el seu taller en la
mateixa casa i va compartir espai i ofici amb un bon nombre de noies sitgetanes que anaven a aprendre de brodar i algunes
formaven part de la plantilla del taller.
Per enumerar-ne
unes quantes apunto: la Feli Valls, Mercè Arnau, Teresa Capdet, Fina Julià,
Antonia López, Carme Mirabent Castiel, la Glòria Pulido, Toni Rabassó, Maria
Ransanz, Fina Júlia. La meva mare, l’Encarnació Martínez i l’Anna Maria Plana Caverdós, que era la neboda de la
Margarita . Les noies acostumaven a
brodar la inicial del nom seu i la del
qui seria l’espòs en els jocs de llit i les tovalloles, reservant les
inicials del nuvi pels seus mocadors de butxaca. Així que aportaven al
matrimoni unes robes que els hi serien d’utilitat, amb l’afegit que, a cada una
d’elles, acollia una petita obra d’art que havia sorgit desprès de moltes hores
de feina i del seguiment i consells de la Margarita.
Van passar
els anys i el fill de la casa, en Joan acosta Caverdós, es va casar amb la
Berta Ferrer, filla del lampista del carrer Sant Pau. Desprès en Joan, junt amb
en Bartomeu Muñoz, van ser Administradors del Vinyet i un dia, mirant els
mantells que es guarden de la Mare de
Déu, en el més bonic i luxós que disposa, i que fins fa poc lluïa el dia de la
seva festa, entre les seves interioritats, van trobar dipositat un paper on es
llegia que havia estat restaurat per la mare d’en Joan, la Margarita. Aquest va
ser un missatge que el va satisfer molt i li va recordar les moltes hores que la seva mare es passava
brodant al costat de les noies que l’ajudaven i les que hi anaven a aprendre. Ell
llavors era un minyó d’uns 9 anys, massa jove encara per poder apreciar les
obres d’art que sortien de la casa familiar, però que aquell record no s’ha
esborrat de la seva memòria. Aquesta influència artística, li ha permès
endinsar-se en l’art de la pintura,
activitat que desenvolupa en la intimitat de la seva llar, amb admirables
resultats.
Ells que vivien
en una de les cases senyorials que van fer construir els “Americanos”. En un
carrer que va passar d’anomenar-se del Progrés
al de l’Illa de Cuba, desprès de les conseqüències que va tenir la
guerra de secessió de l’illa de Cuba, pels nombrosos sitgetans que hi residien.
La família d’en Manel de la carn
i els Acosta, eren veïns també de la família Boladeras, propietaris de
la bonica casa que havia fet construir Bonaventura Blay Milà. Dels Boladeras
només van quedar dues germanes i un germà. Aquest feia vida de nit i durant el
dia dormia i les dues germanes eren dones molt peculiars, educades però que
semblaven havien sortit d’un conte de bruixes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de maig del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada