LES MENTIDES PIETOSES NO SUMEN

   Quan Sitges era un poble, em refereixo a que no havia crescut tant, i per consegüent anava amb relació amb el nombre d’habitants,  l’alcalde era nomenat, el que se’n diu,  a dit.  No vol dir això que els escollits no intentessin  governar el poble deixant una mica de banda la seva targeta de presentació, que havia  de ser afí al nomenat moviment. Actitud que es va anar moderant a mesura que passava el temps.

    Eren uns anys en què, degut a  les característiques abans  esmentades, els alcaldes i la resta de components dels consistori no cobraven per la seva dedicació. Com a molt l’alcalde tenia una petita subvenció per a les que es consideraven despeses de representació. Quantitat que alguns d’ells lliuraven per a obres de beneficència. Això significava que durant la jornada laboral es dedicaven a desenvolupar els seus oficis i les hores que els  hi quedaven lliures les destinaven a l’ajuntament.

  Un dels alcaldes d’aquella època que més anys va estar al front de l’alcaldia, des del 1966 al 1975 va ser el Dr. Josep Antoni Martínez Sardà, ell es va passar aquests anys alternant la seva especialitat  de dentista amb el càrrec d’alcalde. Era molt freqüent que tenint el pacient amb la boca oberta, entrés la infermera, que per cert ho va ser durant molts anys la Carme Montornès, tia de la Mónica Gallardo, i li fes saber al doctor que el demanaven al telèfon, a l’altra banda del fil podia ser molt bé que s’hi trobés el governador de torn. Una interrupció que, ves a saber, podia ser crucial pel bé del poble, però no per a la persona que estava asseguda en aquella temuda butaca . Finalitzada la comunicació el dentista tornava al seu lloc, xiulant com si res hagués passat.

   El va succeir un alcalde diferent a tots els altres, en Vicenç Ibáñez Olivella, un xicot que s’havia fet així mateix, que de vailet havia campat per la platja com tants altres, fent entremaliadures i es va anar formant i polint fins arribar a ser un personatge respectat. En Vicentet, com així el coneixíem, es va convertir, per la seva manera de ser, en un alcalde molt peculiar. Que no va deixar de conviure amb els nostres pescadors, amb els quals els acompanyava a la barca i els ajudava a feinejar. I davant l’amenaça que suposaven les aigües fecals que portava la riera de Vilafranca, va fer construir un mur  quasi a la desembocadura de la riera per tal de que aquestes no arribessin fins el mar i el contaminessin. Ell, junt amb la resta del consistori, es va posar a davant per mostrar la més enèrgica protesta. No se si va ser per la seva actitud decidida, la qüestió que no va tardar gaire a que el problema d’aquella claveguera  a cel obert es solucionés, i s’acabés aquella mala olor que ens acompanyava mentre circulàvem per la  carretera de Vilafranca.     

  El mandat d’en Vicentet va durar dos anys, fins el 1977 que el va succeir l’alcalde Josep Llorens Planas  que també va estar dos anys en el càrrec, fins que es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, el 1979, per escollir els ajuntaments. Que va ser quan va sortir elegit alcalde en Jordi Serra i Villalbí, del partit dels Socialistes de Catalunya. El nou consistori va prendre posició a la tarda del dia de Sant Jordi. Recordem que a en Jordi Serra, desprès dels quatre anys de mandat el va succeir el Sr. Josep Cots.  Aquest ho va ser durant un mandat, després va tornar a ocupar l’alcaldia en Jordi Serra, durant dues legislatures consecutives.

    I així en les eleccions municipals s’han anat succeint i alternant alcaldes; en Pere Junyent  Dolcet , en Jordi Baiget, en Miquel Forns Fusté . Fins a dia d’avui que hem tornat a ser cridats a les urnes per escollir  un nou consistori. Va ser en aquelles primeres eleccions municipals, quan també les sitgetanes van integrar-se a les llistes i van obtenir representació a l’Ajuntament, era la primera vegada que participaven en la tasca de governar el poble. Transcorreguts els anys, no tan sols les dones ocupen posicions destacades, sinó que fins i tot  encapçalen les llistes. I a la vista dels resultats obtinguts, és previsible que Sitges tingui la primera alcaldessa de la seva història.

   La proximitat entre el veïnat i els qui concorren a les eleccions, crea un clima  de familiaritat, on uns i altres ens mostrem confiats. Aquesta vegada, potser degut al posicionament de  sitgetanes al capdavant de les formacions polítiques que representen, ha causat un interès especial per saber quina d’elles presidirà l’Ajuntament. Això es correspon a que són molt conegudes per la gent de casa. Durant tota la campanya, el conjunt de tots els integrants dels partits, han treballant de valent per explicar-nos i defensar els seus programes. Ens saluden amb una amabilitat suprema, que potser no acostumen a fer-ho en altres dies de no tanta excepcionalitat . I estic convençut que es lliuren a l’exercici de intentar endevinar la intenció de vot de cadascú de nosaltres. Si el nostre somriure els inspira complicitat, ja es pensen que el vot és per ells/es. Però vet aquí que  també hi caben les mentides, que anomenem, pietoses. Que és quan es diu que els votarem i desprès, a l’hora de la veritat, el vot se l’emporta un altre. Llavors els comptes no els hi surten ...

    Però això passa en tot,  hi ha moments puntuals en què la gent no diem la veritat, ens valem d’aquestes  mentides pietoses, per tal de quedar bé. També els polítics fan el mateix, prometen... i acaben fent el que poden. Mentides, les seves, que  de pietoses no en tenen  res.