Quan Sitges era
un poble, em refereixo a que no havia crescut tant, i per consegüent anava amb
relació amb el nombre d’habitants, l’alcalde era nomenat, el que se’n diu, a dit. No vol dir això que els escollits no
intentessin governar el poble deixant
una mica de banda la seva targeta de presentació, que havia de ser afí al nomenat moviment. Actitud que
es va anar moderant a mesura que passava el temps.
Eren uns anys
en què, degut a les característiques
abans esmentades, els alcaldes i la
resta de components dels consistori no cobraven per la seva dedicació. Com a
molt l’alcalde tenia una petita subvenció per a les que es consideraven
despeses de representació. Quantitat que alguns d’ells lliuraven per a obres de
beneficència. Això significava que durant la jornada laboral es dedicaven a
desenvolupar els seus oficis i les hores que els hi quedaven lliures les destinaven a
l’ajuntament.
Un dels alcaldes
d’aquella època que més anys va estar al front de l’alcaldia, des del 1966 al
1975 va ser el Dr. Josep Antoni Martínez Sardà, ell es va passar aquests anys
alternant la seva especialitat de
dentista amb el càrrec d’alcalde. Era molt freqüent que tenint el pacient amb
la boca oberta, entrés la infermera, que per cert ho va ser durant molts anys
la Carme Montornès, tia de la Mónica Gallardo, i li fes saber al doctor que el
demanaven al telèfon, a l’altra banda del fil podia ser molt bé que s’hi trobés
el governador de torn. Una interrupció que, ves a saber, podia ser crucial pel
bé del poble, però no per a la persona que estava asseguda en aquella temuda
butaca . Finalitzada la comunicació el dentista tornava al seu lloc, xiulant
com si res hagués passat.
El va succeir un
alcalde diferent a tots els altres, en Vicenç Ibáñez Olivella, un xicot que
s’havia fet així mateix, que de vailet havia campat per la platja com tants
altres, fent entremaliadures i es va anar formant i polint fins arribar a ser
un personatge respectat. En Vicentet, com així el coneixíem, es va convertir,
per la seva manera de ser, en un alcalde molt peculiar. Que no va deixar de
conviure amb els nostres pescadors, amb els quals els acompanyava a la barca i
els ajudava a feinejar. I davant l’amenaça que suposaven les aigües fecals que
portava la riera de Vilafranca, va fer construir un mur quasi a la desembocadura de la riera per tal
de que aquestes no arribessin fins el mar i el contaminessin. Ell, junt amb la
resta del consistori, es va posar a davant per mostrar la més enèrgica
protesta. No se si va ser per la seva actitud decidida, la qüestió que no va
tardar gaire a que el problema d’aquella claveguera a cel obert es solucionés, i s’acabés aquella
mala olor que ens acompanyava mentre circulàvem per la carretera de Vilafranca.
El mandat d’en
Vicentet va durar dos anys, fins el 1977 que el va succeir l’alcalde Josep
Llorens Planas que també va estar dos
anys en el càrrec, fins que es van celebrar les primeres eleccions
democràtiques, el 1979, per escollir els ajuntaments. Que va ser quan va sortir
elegit alcalde en Jordi Serra i Villalbí, del partit dels Socialistes de
Catalunya. El nou consistori va prendre posició a la tarda del dia de Sant
Jordi. Recordem que a en Jordi Serra, desprès dels quatre anys de mandat el va succeir
el Sr. Josep Cots. Aquest ho va ser durant un mandat, després va tornar a
ocupar l’alcaldia en Jordi Serra, durant dues legislatures consecutives.
I així en les
eleccions municipals s’han anat succeint i alternant alcaldes; en Pere Junyent Dolcet ,
en Jordi Baiget, en Miquel Forns Fusté . Fins a dia d’avui que hem tornat a ser cridats
a les urnes per escollir un nou
consistori. Va ser en aquelles primeres eleccions municipals, quan també les
sitgetanes van integrar-se a les llistes i van obtenir representació a
l’Ajuntament, era la primera vegada que participaven en la tasca de governar el
poble. Transcorreguts els anys, no tan sols les dones ocupen posicions
destacades, sinó que fins i tot encapçalen les llistes. I a la vista dels
resultats obtinguts, és previsible que Sitges tingui la primera alcaldessa de
la seva història.
La proximitat entre el veïnat i els qui
concorren a les eleccions, crea un clima de familiaritat, on uns i altres ens mostrem
confiats. Aquesta vegada, potser degut al posicionament de sitgetanes al capdavant de les formacions
polítiques que representen, ha causat un interès especial per saber quina
d’elles presidirà l’Ajuntament. Això es correspon a que són molt conegudes per
la gent de casa. Durant tota la campanya, el conjunt de tots els integrants
dels partits, han treballant de valent per explicar-nos i defensar els seus
programes. Ens saluden amb una amabilitat suprema, que potser no acostumen a fer-ho
en altres dies de no tanta excepcionalitat . I estic convençut que es lliuren a
l’exercici de intentar endevinar la intenció de vot de cadascú de nosaltres. Si
el nostre somriure els inspira complicitat, ja es pensen que el vot és per
ells/es. Però vet aquí que també hi
caben les mentides, que anomenem, pietoses. Que és quan es diu que els votarem
i desprès, a l’hora de la veritat, el vot se l’emporta un altre. Llavors els
comptes no els hi surten ...
Però això passa
en tot, hi ha moments puntuals en què la
gent no diem la veritat, ens valem d’aquestes mentides pietoses, per tal de quedar bé. També
els polítics fan el mateix, prometen... i acaben fent el que poden. Mentides,
les seves, que de pietoses no en tenen res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada