Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de març 2020

VIGÍLIES DE MOLTES COSES



   A Sitges si no estem de celebracions estem de preparacions. Així  ha començat el mes de juny, mentre ja fa uns dies que la ginesta mostra la seva grogor tan exuberant. Un anunci prou eloqüent de la florida que ens saluda  en aquestes vigílies de  la festa del Corpus.
   Per a fer-ne un tastet, l’Eduard Tomàs Sanahuja , que és en un erudit estudiós de la festa i no només això, sinó que busca i troba la manera de fer-ne una exhaustiva i interessant divulgació. Darrera de tota aquesta feina hi trobem els autèntics protagonistes: sitgetans i sitgetanes, autoritats civils i religioses i una gran diversitat de detalls que ell ha ordenat i, des de fa un temps,  es dedica a divulgar en diferents formats.
   Proba d’això és la interessant i didàctica exposició que l’Eduard ha disposat, amb col·laboració de la  Regidoria de Cultura  i  del Consorci dels Museus,  en la planta baixa del Maricel, o sala dels vaixells, o la casa dels gegants, com així la coneixien la mainada que ho eren fa uns anys,  per haver estat aguardats, durant molts anys, darrera mateix de les portes d’entrada a l’edifici. Documents, fotografies, projecció de videos, peces per confeccionar catifes i altres singularitats, fan de l’exposició, dissenyada per l’Anna Sánchez Torner, un valuós complement del que ha de succeir aquests dies.
   Quan ens sembla que ja ho hem inventat tot, sorgeixen iniciatives com les de l’amic que aconsegueixen reunir a la gent del poble a davant d’aquesta majestuosa entrada, on les autoritats, junt amb els protagonistes, es dirigeixen als assistents, com una família que surt a la porta a esperar als seus convidats, com ho deuria fer l’amo del Palau, Charles Deering, quan sortia a esperar les seves amistats o en el moment d’acomiadar-les. Conservem, encara, aquesta virtut de l’hospitalitat que tant ens caracteritza i, amb ella, aprofitem l’ocasió per sortir de casa i tornar a ella, ni que aquesta sigui un palau que avui ens acull  i demà també.
   Juny, a les portes de l’estiu, amb uns dies lluminosos i amb la temperatura en alça, la vila mostra noves propostes culturals que van de la mà de les tradicions. I el nostre Corpus  es relaciona amb les flors, amb l’ou com balla. I pels més petits, significa el retrobament amb els gegants. De tot plegat l’exposició esmentada n’ofereix un bon testimoniatge. M’atreviria a qualificar a l’Eduard com el notari d’aquesta festivitat que, després d’una meticulosa recerca, dona fe de l’autenticitat de tots els detalls: documents, fotografies, testimonis que mostren tota una trajectòria que es basa en aquesta tradició tan nostrada.
    Fins i tot no se li escapa la part musical; les marxes que la banda interpreta durant l’acompanyament de la processó, col·locada darrera mateix del talem que dona aixopluc a la custodia que es portada pel Senyor Rector. La marxa per excel·lència és la “Triomfal “, inspirada en el Himne Eucarístic que també té lletra . El mestre Manuel Torrens era l’encarregat de reunir els músics i havia fet un senyal en les partitures, allà en el compàs exacte on comença l’estrofa més carregada de simbolisme. Així a l’arribar al Cap de la vila, la banda deixa de tocar, mentre espera  que el sacerdot faci l’elevació de custodia amb la Sagrada Forma, llavors els músics fan, en veu fluixa, la pertinent observació: “al senyal”. “un dos i...” i la música sona majestuosa.
   Durant moltes processons de Corpus el protagonistes del final de la processó han estat els mateixos: el Senyor Rector, els portants del talem i els músics. Uns i altres s’han alternant fins arribar a dia d’avui.
   Quan un altre detall molt meritós s’afegeix a aquestes vigílies de moltes coses. La d’aquella nena que a la porta de casa seva reivindica  que de gran vol ser pintora, fins el punt d’escriure-ho en un cartell. L’Anna Monzó i Almirall ha crescut envoltada de música, amb la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, que es passava bona part del dia asseguda davant del piano, alliçonant a aquella mainada que anava a prendre de música. Però l’Anna porta a dintre el remor d’un altre art que es complementa amb la creativitat, l’enginy i l’originalitat. La música ha estat un acompanyament que de ben segur l’ha ajudat a inspirar-se  mentre pintava, combinant el blau i el blanc. Com una simfonia on es barregen notes i els diferents valors d’aquestes, agrupades en els compassos i les mesures que determina el temps .
     I quan visitava als seus avis, en aquella bonica casa del passeig de la Ribera, el seu avi, el Sr. Antoni Almirall Carbonell, enginyer agrònom,  li parlava de plantes, de flors i de tot el que arrela i creix en la terra. Sense imaginar-se que un dia s’implicaria en la festa de Corpus, va ser a l’any 2017 quan va pintar un original cartell anunciador de la festa d’aquell any.
    Demà dissabte l’Anna inaugura l’exposició que resum la seva trajectòria. Coneixent com és ella: senzilla, modesta, sense cap ànim de protagonisme, haurà costat molt convèncer-la per acceptar aquest projecte. Ella que va treballar molt, i sempre des de l’anonimat,  per donar a conèixer l’art dels artistes participants en aquell conjunt d’exposicions, sota la denominació de Binomis, que tanta acceptació va tenir.
     Les obres de l’Anna s’exposaran molt a prop on té el taller de restauració en Pep`Pascual, el seu marit. Així mentre ell, recupera la pàtina original  dels quadres que s’exposen en els nostres museus, ella es lliura a donar via lliure a l’art que porta a dintre, que tan ha campat per casa seva, quan era joveneta i ara, quan ja fa dies, que ’ha complert el desig que mostrava en l’enunciat del cartell.
   Si tot això passa a  les vigílies, preparem-nos per a quan sigui el dia, on hi coincidiran altres novetats.


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez