M’agrada el cine, però reconec
que tinc un desconeixement total a l’hora de reconèixer els/les artistes que hi
intervenen, quan són fora de la pantalla. Fins el punt que si em
passen pel costat no els reconec. A diferència de l’amic Albert Roca que no només coneix a tots i totes, sinó que
s’ha fotografiat amb quasi totes. Una
afició que, per posar en pràctica, només ell sap les bones arts i l’astúcia que ha de dedicar en
l’empeny. Perquè ha de portar a la pràctica una combinació de diplomàcia i
psicologia, doncs ha de saber trobar el moment oportú per apropar-se a
l’artista per demanar-li poder-s’hi
retratar.
A simple vista
sembla com si posant-hi una mica de decisió n’hi ha prou, però no és tan fàcil
com sembla. Molts d’aquests famosos estan a despenses dels seus representants i
són aquests els qui decideixen si l’artista ha d’acceptar o no. Per tant,
primer ha de temptejar la situació i obrar en conseqüència. O ser més ràpid que
el guardaespatlles de torn, a fi de quan
aquest es doni compte l’Albert ja hagi aconseguit la fotografia.
Aquesta
experiència l’ha aconseguit després d’anys de freqüentar els Premis Fotogramas, als quals és invitat.
Allà la cosa sembla ser que està organitzada amb antelació i hi ha qui li
proporciona el contacte amb aquests representants o directament amb el
protagonista i d’aquesta manera aconsegueix la fotografia i el privilegi de
poder entrevistar a l’artista en qüestió. I després ho penja en una publicació
que es pot seguir per entre les noves tecnologies.
Cada edició
del Festiva de Cinema Fantàstic, ell, com tants altres, busquen aquesta
fotografia la qual, aconseguir-la costa
igual o més del que acabo d’explicar. Pels aficionats a aquesta persecució
fotogràfica, depèn l’èxit del seu Festival particular ; si ha estat fluix o,
pel contrari ha donat molt de sí. Afició
i també ofici, perquè molts han de
fer-se amb un bon nombre de notícies per
enviar al mitjà de comunicació que els ha enviat per cobrir tot el que es cou
al Festival, i relacionar-se amb les
estrelles de la gran pantalla que hi acudeixen,
per si aconsegueixen fer-se amb
una primícia. Uns i altres han d’esperar el moment.
Amb tot això
intervenen diferents factors i situacions que, curiosament, en aquest Festival
és fa evident Uns són els les artistes consagrats, que fa anys que passegen la
seva fama. Altres són més novells i, curiosament, alguns van començar fent de voluntaris en aquest
mateix Festival Cinematogràfic. Han passat els anys i ara són cridats a pujar a
recollir un premi. Ho explicava un protagonista, que feia vint anys que estava
fent aquestes tasques de voluntari i
transcorregut aquest temps, degut a la seva afició i a la feina realitzada, ha obtingut un dels
guardons.
Un altre amic,
en Toni Tudela, també coneix a quasi tots els protagonistes: artistes, directors,
productors... i amb molts d’ells els uneix uns lligams de complicitat. Perquè per Sitges han desfilat moltes persones
que senten predilecció per aquest gènere de cinema. Joves amb moltes inquietuds
artístiques, però sense mitjans econòmics, que els acompanyava una manera de
ser bohèmia, extravagant. I de seguida
s’arreceraven amb en Toni. Que si d’una
cosa va sobrat és de generositat. Vet aquí que ell, veien com anaven de mocats,
els hi feia un lloc per dintre les interioritats del Prado on poder passar la
nit. El pas del temps ha estat el mateix per a tots i alguns d’aquells
“friquis”, actualment són reconeguts directors de cine.
Ser agraït de
vegades no és una virtut massa secundada, però generalment aquest gent del món
de l’espectacle, acostumen a no oblidar mai les persones que els han ajudat en
els seus començaments. A ell li han demostrat amb escreix, quan ha estat convidat a estrenes de pel·lícules, es facin
on es facin, i l’han assegut a primera fila. En agraïment al que va fer per ells, quan no nedaven en l’abundància.
El cine,
sortosament, encara té molt públic. Tot i amb això, no es va estar de reivindicar el director del
Festival, l’Ángel Sala, convidant a que la gent vagi al cine, perquè d’aquesta manera
s’evitarà el tancament de sales de projecció. Aquest gènere, el de Fantàstic i de Terror, compte amb un gran nombre
de seguidors, el que fa que a cada edició acudeixin a la vila, gent vinguda d’arreu. Que fan cues i hores
d’espera per tal de veure de prop als artistes convidats, on s’alternen
veterans, amb altres noves promeses de la pantalla.
La meva admiració
vers ells és infinita, al mateix temps que em planyo de ser tan poc fisonomista,
que fa que no sàpiga reconèixer el que és més clar que l’aigua. Aquesta
ignorància cinematogràfica, vers els protagonistes, potser em deslliura del neguit
que suposa l’haver d’estar pendent, per tal d’aconseguir un autògraf o poder
fotografiar-me al seu costat.
Al referir-me
als autògrafs, em ve a la memòria la recordada Montserrat Mirabent i Rovira. Sitgetana
dotada d’una gran sensibilitat i amb molts neguits artístics, que havia
recollit en una llibreta, un gran nombre d’autògrafs de personatges
relacionats; amb la cultura, les arts, les lletres, científics... Tots ells
gent important i reconeguda mundialment.
M’ho havia explicat més d’una vegada i ara no recordo els noms dels personatges que li havien escrit una
dedicatòria. Només el d’Alexander
Fleming, descobridor de la Penicil·lina i el de l’Eugeni D’Ors.
Un material que
guardava com un gran tresor, Perquè
també, només ella, sabia el que li havia costat poder obtenir la
dedicatòria de gent important. Com els hi passa als col·leccionistes de famosos
de la pantalla, amb la diferència que alguns d’aquests la seva fama serà
efímera. En canvi els recollits per la Montserrat, la seva popularitat ha estat avalada pels seus
mèrits i una trajectòria de llarg recorregut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada