Dintre la vesant musical hi ha un aspecte que no s’aprecia. Estemavesats a veure els músics en plena actuació i poc sabem de com arriben i com se’n van. Un detall que es presta a moltes interpretacions, si més no en això hi coincidim tan els músics professionals com els que som aficionats, també és cert que algunes formacions disposen d’un mitjà de transport, amb conductor, on tots els músics viatgen en un vehicle.
Antigament els músics viatjaven en tren i, on aquest no arribava, amb cotxe de línia. I per tal de no embrutar-se en el trajecte es posaven unes bates per mantenir net l’uniforme. Quan van poder disposar de cotxe particular, els músics ens hi hem distribuït.. Nosaltres mateixos, els components de la Cobla Sitgetana així ho hem fet i ho continuem fent. Com que els nostres companys viuen en diferents destinacions ells s’organitzen i surten del lloc d’origen. Pel que fa als músics de Sitges quasi hi cabíem tots en el cotxe d’en Manel Rius Ramos, això va ser així fins que en Rius es va retirar i llavors el cotxe oficial era el d’en Lluís Ràfols Gual, en el qual hi acostumaven a viatjar, ell mateix, En Manel Vendrell Capdet, l’Antoni Olivé Rafols i un servidor. Durant el trajecte d’anada i de tornada ens ho passàvem rient tota l’estona, fins el punt que en Lluís plorava de tant riure, la qual cosa era un perill perquè les llàgrimes no li deixaven veure amb nitidesa la carretera, sortosament no vam tenir mai cap accident. I és que en Vendrell i l’Olivé tenien u repertori inesgotable de raonaments a quin més rocambolesc. No paraven de xerrar tot el viatge. Amb l’únic que no hi podien era amb en Salvador Muntané Nebleza, perquè només pujava al cotxe exercia la seva gran facilitat de paraula, que deixava als altres xerrameques muts, sense opció per a que prenguessin la paraula.
En aquell temps no hi havia GPS i el viatja s’havia de planificar sobre els mapes de carreteres. El dia d’assaig entre tots planificàvem la ruta que havíem d’emprendre per arribar al destí. I curiosament quasi ningú coincidia amb la ruta que era millor per arribar-hi, perquè entre nosaltres es trobaven tres tècnics: en Sadurní Mestre, que era de Ribes, de can Paf, en Lluís de Gavà i el propi Manel Vendrell. De primer en Sadurní se les tenia amb en Josep Torrens Urgell que era qui organitzava els bolos. Si l’actuació era a un poble petit quasi bé no calia disposar de l’adreça exacta, perquè quasi bé sempre tenen lloc a la plaça de l’església o a la de l’Ajuntament i si no només cal preguntar a la primera persona que es troba en arribar-hi, pel lloc on fan les sardanes. Però en Sadurní no es conformava i li exigia a en Josep: “amb això no em dius res, jo vull saber carrer i número...”. I no el treies d’aquí. Les opinions eren diverses, sobretot quan hi havia rutes alternatives i totes portaven al mateix lloc. Quan no hi havia consens, la resolució era dràstica: “tu ves per on vulguis, que jo també aniré per on vulgui”.
A l’hora de la veritat es creava expectació per veure qui arribava primer, el que significava que el primer que ho feia la ruta escollida era la més curta. Quan en Manel era el qui l’havia escollit, ja esperava que anessin arribant, per poder raonar que ella tenia la raó i la polèmica tornava a estar servida. I no dic si es creuaven amb un cotxe d’algun músic que anava en direcció contraria a la nostra, aquest detall era el súmmum de la conya.
Però el que més cridava l’atenció a en Manel era que un dia el músic ribetà, quan encara no hi havia ni autopistes ni autovies, se li va posar a la barretina d’anar a Madrid per la carretera, que es coneix per la nacional, i quan va arribar a la capital es va prendre un cafè a la porta del Sol i va emprendre el viatge de retorn, total va arribar amb el temps just per anar a treballar. En Manel sempre li recordava la caparrada que va tenir i el músic li feia l’encís que havia tingut un capritx.
Tot això forma part de les historietes dels músics, que tenim per patrona a Santa Cecília, i la recordem ara que ha estat la seva festivitat. Mentre que el músics podem aportar moltes excentricitats a la música, si més no en el fons som bona gent. Com ho demostra el fet de que mai en veureu cap de músic a la presó. Ni quan la interpretació pugui merèixer un escarment.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de novembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada