Arribem a desembre, però abans hem hagut de deixar enrere el mes de novembre, amb dues dates que s’abracen a les tradicions foranes, com és la celebració de Halloween que té un protagonisme destacat durant la nit de la vigília de Tots Sants, que és quan nosaltres sempre hem fet la castanyada. I l’altra data rellevant és l’últim dijous del mes de novembre, que els americans celebren el dia d’Acció de Gràcies. Una data que molts la festegen potser més que el dia de Nadal. Per arribar al divendres amb la implantació el Black Friday, on els comerços ofereixen atractius descomptes i, atrets per aquests, la gent aprofiten per avançar les compres nadalenques.
En un temps on les compres per internet cada vegada es van imposant, en detriment del comerç convencional. El qual, degut a aquest sistema, es veu amenaçat. La competència comercial, però va començar quan a les grans ciutats es van instal·lar els grans magatzems. A Barcelona els més carismàtics van ser El Siglo, a can Jorba i el Sepu. Cap del tres han tingut continuïtat, degut a que uns altres magatzems situats en plena Plaça de Catalunya va aglutinar l’oferta més gran en tot tipus d’articles.
Durant la meva infantesa a can Jorba era una icona i, per tant, una visita obligada quan ens desplaçàvem a Barcelona, i va ser allà on vam pujar per les primeres escales mecàniques. Un invent que ens va impactar. Tot i que el principal al·licient el trobàvem a dalt de tot de l’edifici on hi havia un petit zoològic, en el qual els micos eren els principals protagonistes. També recordo que editaven una revista. Uns magatzems en ple Portal de l’Àngel.
Pel que fa el comerç local, existien les que anomenàvem botigues de tota la vida, les que sempre les havíem vist obertes. I no diguem de les botigues de queviures, peixateries, cansaladeries..., on el tracte era familiar i s’establien interessants converses entre els clients mentre esperaven el seu torn, que tampoc s’agafava en aquestes maquines modernes, sinó que demanaven la tanda.
Al carrer Sant Francesc hi havia la botiga de queviures de la Laieta en ella, a l’any 1933, va vendre un bon nombre de participacions d’una pesseta del número 7.139 que va ser premiat amb la grossa de Nadal, que va deixar a la vila la impactant xifra de 15 milions de pessetes. Amb les 7.500 pessetes que es guanyava amb la participació d’una pesseta, molts es van poder fer construir una casa.
De ca la Laieta a la dels germans Ferret, en Josep i en Jaume, de ca l’ermità, que tenien la botiga al costat de la Presenta. Els nois, coms els hi dèiem, era la botiga, com la de la seva veïna, la que es diu de proximitat. On s’oferien productes de temporada, sobresortien durant la tardor les figues seques, que anaven disposades i ben alineades en unes capses. Unes figues aixafades amb una pell de color gris i de les quals es menjava tot. També les nous, productes que els germans Ferret recomanaven menjar mentre es mirava la televisió, quan en aquesta feien una programació interessant i per tant esperada. I pel jovent el producte estrella eren les pipes salades, cap altra botiga les tenien tan grosses com ells, d’aquí que hi acudien a comprar jovent de tots els indrets del poble.
Al començament de desembre els hi arribava el producte estrella de les festes nadalenques, les neules. Unes neules molt especials, curtes i gruixudes, per tant no tan fràgils com les convencionals. Unes neules que eren esperades per la meva àvia i així li feien saber quan ja les tenien disponibles: “senyora Maria, ja tenim les neules”. Un anunci que s’avançava al Nadal i suposava que s’havien de fer les previsions pertinents per tal de no quedar sense.
Botigues que començaven també a disposar dels primers torrons, tot plegat contribuïa a avançar els preparatius, Fins que van anar imposant-se el supermercats i les grans superfícies, on fins i tot es troben seccions en què els torrons hi són presents durant tot l’any, perquè hi ha qui prefereix menjar-ne sempre, sobretot els visitants estrangers.
Un final de novembre i un començament de desembre de tradicions adoptades, en les quals ens hi hem anat adaptant. Un mes que comencem amb festes i l’acabarem amb la mateixa tònica. Fins el punt que se’ns fa curt, igual com se’ns ha passat ràpid l’any que s’acaba.
J.Y.M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de desembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada