No cal insistir que el nostre poble és molt cosmopolita. Però ho és, entre altres raons, perquè ofereix un encant especial que enamora, que fa que la gent que ens visiten, per primera vegada, quedin captivats i la majoria hi tornen. Si més no, això no és cap novetat, nosaltres fem el mateix quan visitem un poble i ens impacte tant que diguem: “m’ha agradat, hi tornarem”.
A Sitges molts hi tornen i no hi venen ni una vegada ni dues, sinó que moltes, fins el punt que alguns s’hi queden a viure. Li va passar al mestre Gabriel Pallarès Roig que era de Valls i, per motius de la música, hi va venir a viure. Del mateix poble del mestre era el també músic Joan Roca Solà , més conegut per en “Manxet”. Quan aquest últim es referia a Valls, tot parlant amb en Pallarès, ho feia amb aquests termes : “el nostre poble”, en Pallarès el rectificava de seguida: “voldràs dir el teu, perquè el meu és aquest”. El mateix mestre era molt avançat i sabia mantenir un comportament d’acord amb les circumstàncies. Així quan a la vila hi venia a viure algú, que el tractava i que, transcorregut el temps, notava que no s’avenia amb aquests principis de saber estar o anava despistat, de seguida li feia el retrat: “aquest encara no ha agafat el cop”. Perquè els habitants, degut a la convivència amb la gent, havien aprés a comportar-se d’una manera que la gent que ens visitaven s’adonaven de la diferencia del tracte que aquí rebien.
I quan aterra a la vila algú que s’integra amb la nostra manera d’ésser i de fer, amb els costums, festes i tradicions, diguem: aquest/a és un dels nostres. I aquí observem un fet curiós, de Vilanova i de Sant Pere de Ribes, pocs són els que han vingut a viure a Sitges, a no ser per raons matrimonials. En canvi de Vilafranca, si no hi han vingut a viure definitivament, s’han comprat pisos i passen llargues temporades entre nosaltres, o no hi falten cada cap de setmana. Un vilafranquí molt conegut, també bon músic, que va venir a viure a Sitges, quan es va casar amb la Sílvia Camps Gumà, va ser en Janio Martí. Una bon representant del seu poble.
Els caps de setmana els de Vilafranca del Penedès ens visiten, amb l’excusa de passar unes hores a Sitges i passar-s’ho bé. Una mena d’èxode, ocasional, que em recorda el que fan a molts pobles que envolten el nucli central de Vila, i els seus habitants els dissabtes hi fan cap perquè és dia de mercat i aprofiten, abans que res, per cruspir-se un complert esmorzar de forquilla. Per a que no es perdi tot.
Mentre que l’elegància que passeja molta gent de Vilafranca, la segueixen mantenint quan venen a Sitges i s’instal·len en el pis que hi tenen, com en Ramon Perelló i la Roser Colomer que no només són uns enamorats d’aquí, sinó que participen de totes les coses que s’hi fan. Jo sempre els hi dic que els hi agrada més el nostre poble que el seu. I vet aquí que els poso en un compromís, no m’ho diuen obertament, com es sols dir, no es volen mullar. Ho resolen amb un somriure. Vilafranca és casa seva, però Sitges també.
Ens trobem molt sovint, fins i tot en els seus dominis vilafranquins. I ves per on, un dia en Ramon em va confessar una cosa, s’havia empadronat aquí i n’estava molt cofoi. No així la seva muller que encara vol mantenir el pedregui vilafranquí. De tot plegat en fem broma, ja que marit i muller també fan gala d’un humor fi i brillant. Només els hi faltava aquest mig empadronament matrimonial per a trobar en ell la raó per incidir en el tema. Així quan ens veiem els dic: “Ramon, tu ets dels nostres i la Roser de Vilafranca”. I insisteixo: “ què encara no s’ha fet sitgetana?” i ell que em segueix la corrent em diu: “encara no, però em sembla que està al caure”.
Un vilafranquí sitgetà i una vilafranquina que s’estima Sitges com si fos sitgetana, que té el cor dividit, però que es troba bé aquí i a la seva Vilafranca. Estar apuntat en un lloc o en un altre no influeix en les qüestions de preferències. Perquè al cap i a la fi som ciutadans del món.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada