El dia de la Trinitat ha estat lluminós i no excessivament calorós. Aquest cronista, com a component de la Cobla Sitgetana, he tingut el privilegi de pujar-hi interrompudament, per la seva festa, jo calculo uns 55 anys, si comptem que vaig tardar uns cinc a incorporar-m’hi. I que la Cobla, la propera festivitat de Sant Esteve, farà 60 anys de la seva fundació. Durant aquest temps només hi hem faltat en dues ocasions. La primera absència va ser deguda a una equivocació nostra, desprès de no tenir present la data de quan s’esqueia l’aplec, ja ens havíem compromès en un altre lloc. Tot i que els hi vam proporcionar una altra formació, la Remei Casanova Giner i la Rosó Carbonell Ripoll no ho van arribar a pair mai. I van prendre totes les precauciones per a que això no tornes a passar. La segona absència va estar sotmesa a la pandèmia de la covid.
I vulguis o no cada any, quan soc allà dalt, em venen al pensament molts detalls, com les destacades millores que van portar a terme aquelles dues sitgetanes i en Joan Martí i Romagosa. Als quals s’hi van afegir sitgetanes i sitgetans que els hi van fer costat, fins agafar el relleu les actuals administradores, acompanyades pels seus marits.
Un detall digne de menció, és el mitjà de transport amb el qual pujàvem i tornàvem els músics. Un vehicle, amb la caixa posterior descoberta, on entre la part coberta i aquesta ens hi distribuíem. Que el facilitava l’Ajuntament i que moltes vegades corresponia al parc mòbil de la policia local i per tant el conduïa un agent d’aquesta. Malgrat les advertències dels conductors, que ens mantinguéssim el màxim d’estirats i sense bellugar-nos, fèiem com la canalla a la que es bellugava un, tots remoguts i amb ostensible xerinola.
Per aquells anys l’autoritat que manava a les carreteres era la guàrdia civil. I de la manera que anàvem era per empaperar al conductor i estendre un expedient disciplinari per a nosaltres. Però sembla ser que els hi vam caure bé i a la primera coincidència, mirant-se l’un a l’altre, van arribar a la conclusió: “déjalos, no ves que están mal” . I si hi vam coincidir en altres ocasions, continuaven amb el mateix convenciment: “son ellos”. I endavant. Però ai! La benemèrita arriba el dia que dona el relleu als Mossos d’Esquadra i el conductor, que les veia venir, ja insistia que de la manera que anàvem no podia ser. Si més no el nostre company, en Rubí, el volia convèncer amb el bon criteri de que amb els Mossos s’hi pot parlar. Fins que arriba una de les festes i al conductor, viciat com ja estava, se li dona per tornar a travessar la línia continua de davant de la benzinera on ens carregava. I mala sort, els Mossos ja l’esperaven. L’home, va quedar blanc com les parets de l’ermita. Amb la infracció que havia comés i la carga mal engiponada que portava, ja es veia empaperat i expulsat de la feina. L’agent va parlar bé, tenia raó el nostre company, li va recriminar que no podia fer aquest tipus d’infraccions, a més, amb un vehicle d’un estament oficial com és l’Ajuntament. I, desprès d’aconseguir, per part del conductor, la seva paraula que no ho tornaria a fer més, i de distribuir correctament la carga, el van deixar continuar. A partir d’aquell dia ningú de la Casa de la Vila, va voler carregar amb una càrrega tan compromesa de transportar.
I ve que ja ha passat una altra festa de la Trinitat, mentre ens adonem que molta gent ja no es queda a dinar, com es feia abans. Quan desprès de les sardanes, es formaven grupets de famílies cercant l’ombra, entre un entorn que flairava al sofregit de l’arròs. S’hi afegia el guirigall de la mainada i el piular dels ocells que també hi volien participar. Aquesta fugida, sense esperar completar la jornada, és curiosa. Tant és així que ara, a la tarda, només s’escolta el silenci.
Tot va canviant: els músics trobem a faltar aquella prèvia, la festa ho és fins al migdia i els camins d’anada i de tornada ja tampoc flairegen a flor de Sant Joan. Però n’hi ha, al menys un parell, que ens porten a l’Hospital on, a partir d’avui, el seu jardí flaireja, a olor de clavell.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada