Aquesta imatge ens trasllada a l’entorn de l’any 1920, quan la fotografia era quasi una exclusiva dels retratistes, perquè ningú disposava d’una màquina d’aquestes característiques que, tot i ser tan antiga oferia la possibilitat al qui es retratava de poder disposar de la fotografia amb pocs minuts. El retratista retratava i forfollava en l’interior de la caixa, fins que aconseguia una fotografia que feia com si fos el negatiu, la disposava en el suport d’aquesta mena d’allargament i, tot seguit, la tornava a retratar i d’aquí en sortia la fotografia definitiva, gracies a la combinació dels líquids del revelat. La passava per l’aigua per aturar l’acció del revelat, per a que no s’enfosquís més del compte i ja la podia lliurar al client.
Per tant podem comprovar que en aquells anys la tècnica fotogràfica també estava avançada. Tanmateix cent quatre anys més tard, just un segle desprès, podem fer fotografies amb un mòbil amb el qual poder telefonar i rebre trucades, fer vídeo conferències, navegar per internet, pagar amb ell, com saber si plourà o no i tantes altres coses més.
Aquest retratista estava situat davant de l’Arc de Triomf de Barcelona, mi vaig aturar per veure’l actuar i era un continu de gent que s’hi volien retratar. Un bon record de Barcelona que malgrat la sofisticació dels seus mòbils els agradava portar una fotografia, potser l’única impresa en paper del seu viatge, perquè les que havien fet amb el mòbil segurament restarien guardades en l’ordinador o en l’espai que anomenen el núvol. Que si un dia una tempesta tecnològica arriba a fer caure aquest, les fotografies que hi ha emmagatzemades ens colgaran a tots. Perquè mira que se’n arriben a fer amb els mòbils.
I pensar que abans la gran majoria de la gent només es retrataven quan es casaven, amb aquelles fotografies d’estudi. A principi de la dècada dels cinquanta del segle passat alguns particulars començaven a disposar d’una màquina de fotografiar, sobretot els que eren aficionats a la fotografia, la resta hi van anar entrant. A Sitges es van començar a establir cases de fotografia que, a més de vendre màquines, revelaven els carrets i alguns oferien servei de fotògraf, el qual immortalitzava els propis casaments, bateigs i comunions i poca cosa més.
En mig de tot això, mogut per una gran afició a la fotografia, va destacar la presència d’en Josep Tutusaus Zarrán , al qual m’he referit altres vegades. Que els dies de festa es passejava pel Passeig i, sabent de les seves arts, moltes parelles li demanaven que els retratés. Fins i tot disposava d’un marc excel·lent, un dels pins que va sobreviure al temporal de l’any 1949 tenia una forma que emmarcava l’església d’una manera molt original. En Pepet situava a la parella al centre i fins i tot amb la noia asseguda en la branca que feia la forma. El resultat estava assegurat, i quedaven amb els retratats que el proper diumenge els hi lliuraria la fotografia.
Val a dir que aquelles parterres que hi havia en el passeig feien un goig que enamoraven, ben cuidats, tot oferint una imatge que ajudava a conferir la categoria que s’associava amb el nom de Sitges. Amb una font artística a l’alçada del torrent, que van haver de treure quan la gent ja va començar a fer bretolades, com rentar-se els peus quan sortien de la platja.
Durant els anys daurats aquests parterres van disposar d’un vigilant, el qual fins i tot anava uniformat i vigilava que ningú fes de les seves. Es deia Serafín Quilez i havia treballat a la manyeria d’en Manel Fontanals al carrer Sant Francesc, l’home va emmalaltir dels ronyons i el van ubicar en aquest servei de vigilància. En Serafí estava casat amb l’Angelita Sánchez, que estava emparentada amb la família Garre.
I resulta que el retratista dels dies de festa, en Pepet Tutusaus, va acabar fent de vigilant en els gronxadors que hi ha al costat dels parterres.
Diuen que una imatge val més que mil paraules, quan a prou feines hi havia màquines de retratar, la paraula prevalia i també els escrits dels cronistes que explicaven i descrivien el que veien amb els seus propis ulls. La resta es confiava a la imaginació de la gent.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juliol del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada