Hem deixat enrere la festivitat de Sant Jordi, amb gran protagonisme de les autores i autors locals, els quals a cada festa del patró de Catalunya en són més els qui, des d’una diada a l’altra, publiquen les seves obres. I entre tots, autors que han estat guardonats amb algun premi, com és el cas de l’amic Joan Duran i Ferrer. Que va aconseguir guanyar, ex-aquo, en l’apartat de narrativa, dels prestigiosos Premis Octubre, amb l’obra “Galop de Sang". Pels qui hem mantingut uns lligams d’amistat amb la família d’en Joan, hem coincidit en recordar un detall de l’obra, el cavall que era propietat del seu oncle, en Josep Duran i Carbonell. Que l’aposentava en la quadra que tenia a la rebotiga de can Dimas. A poca distància de l’era dels Molins.
Un dia de boira, les que sovintegen per l’interior de la comarca del barcelonès, el cotxe que conduïa el seu oncle va ser engolit per unes espessa boira i dintre d’ella no em va sortir amb vida. Va ser un cop molt fort per la família, sobretot pels seus pares, germans, la seva vídua i també pels amics i per tot el poble de Sitges. Amb aquest infortuni el cavall va perdre al seu cuidador, a la persona que el treia a passejar pels camins del Garraf.
Amb la seva absència el seu pare en va tenir cura i no només això, sinó que li va costar molt despendre’s d’ell, venia a ser com el darrer lligam que encara l’unia amb el seu fill. Fins el punt que hi pujava al seu damunt i anava a recórrer els camins que en Josep freqüentava. I Mentre feien via, de tant en tant, el cavall notava com una llàgrima li regalimava per damunt la crin.
Desprès de tot això, demà, arribem a la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, la patrona de Catalunya. Parlar de Montserrat és referir-nos a casa nostra, el lloc que és un referent i una destinació, on sabem que sempre que hi anem ens hi trobem bé. Perquè és un símbol de moltes coses i un espai de molt recorregut. Avui ens toca felicitar a totes les Montserrats que coneixem i tenim a prop.
I que millor que un pont, aquest en concret, que ens uneix a la vida quotidiana. Un referent de comunicació que ha estat vital pel desenvolupament del nostre poble. Aquest pont és l’element més antic que queda en aquest sector, doncs va ser construït pels voltants del 1878. Atenent que el 29 de desembre del 1881va arribar a la vila el primer tren.
Per sobre no hi han deixat de passar-hi els trens i per sota el transit rodat que, com ens podem imaginar, quan es va inaugurar poc n’hi passava, més aviat els carros tirats per cavalls i gent a peu que anaven i venien de les masies i sínies que es trobaven fregant el terme de Sant Pere de Ribes.
Durant molts anys només es feia servir un ull de pont, de la part central, que acollia les dues direccions, la resta de les obertures estaven tancades a la circulació. Les que estan més situades cap a l’esquerra de la imatge, s’hi acampaven el gitanos en el seu pas per Sitges. Mentre que els passavolants sense recursos, que hi arribaven, feien nit en l’anomenada casa del Pobres, que es trobava a frec l’ull de la dreta. A partir que aquest es va obrir al pas de vianants, va representar un gran avanç per a tothom. I amb la remodelació de l’espai on hi havia la sínia Robert i que va representar l’obertura de l´últim ull, tot plegat ha estat un gran encert pel que fa a la comunicació rodada i al pas de vianants.
I que també ha servit com aixopluc d’artistes, com el flautista que coneixem per en Togami Yoshihiko. Que el trobaves just a l’escaire de l’obertura de la dreta, i que hi va ser fins que va emmalaltir dels pulmons. I des de fa un temps un gaiter, sembla de procedència escocesa, interpreta a la gaita un repertori de la seva terra, en l’original escenari d’un pont, el de l’esquerra. El so de l’instrument s`escolta més enllà de la cruïlla de can Perico. Ves si dona de sí aquest pont, per on hi transita el progrés. I els qui practiquem el que és tan vell com l’ésser humà, l’anar a peu.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada