LA CISQUETA BOJA

Si una cosa caracteritzava a la gent d’abans, era que no tenien gaires miraments en dir les coses pel seu nom. També en deien no tenir pèls a la llengua.  Això es reflecteix en l’enunciat d’avui, quan una persona mostrava unes certes irregularitats en el seu comportament, en lloc de matisar la seva deficiència ho abocaven pel broc gros. Li deien que estava boig  i quedaven  tan amples. Per terres aragoneses sembla ser que hi havia un personatge que es deia Indalecio, aquest home  vindria a tenir una mancança en quant  al desenvolupament de la seva personalitat, doncs es va convertir en un referent, d’aquesta manera quan algú feia una extravagància, li atorgaven un grau superior al susdit referent, dient: “Está más loco que Indalecio”.

   Aquí aquests graus de bogeria, no certificats per cap facultatiu, la veu popular s’ha encarregat de qualificar, de manera contundent, també sense encomanar-nos a ningú:  boig, sonat.  O d’una manera més matisada , quan en fem un tractament  no tan específic : tocat de l’ala, tocat del bolet,  trastocat, babau, curt de gambals,  xitxarel·lo, grillat, xolis, ximplet, li falta un bull, ha perdut la xaveta,  no toca ni quarts ni hores,  ha perdut el cap, o l’ oremus, xiflat,  titot...

   Al carrer Sant Bonaventura, entre la quadra de can Matas i a ca la jardinera, hi van anar a viure  la família Monfort. El matrimoni va tenir dues filles, La Lola i la Francesca. Aquesta última arrossegava una deficiència, diguem-ne suau, doncs la noia raonava amb coherència. Amb ella tenim un exemple del que deia, amb poc en van tenir prou per a que la gent l’anomenessin i coneguessin per la Cisqueta boja.

   Si més no, vivia totes les festes i tradicions amb entusiasme, i a tot arreu feia acte de presència. Tractada sembla ser que encomanava les seves genialitats. Estarà mal dit dir que feia riure, però era tan oberta que amb la seva manera de dir les coses, arrencava les rialles dels seus interlocutors.

    La germana d’aquesta, la Lola, es va emmaridar amb en Miquel que era ataconador i tenia el taller davant de l’Ajuntament, en un quartet que hi havia a l’entrada de la casa, on hi vivia la Josefa i en Pepito i la família Lanau. Mentre que la família de la Cisqueta, de primer, van viure a la casa del costat del talleret . El matrimoni va acollir a la Maria Lluïsa que era una de les noietes, anomenades refugiades, que quan la guerra les van portar a Sitges per escapar de la tragèdia. Un cop acabada, amb els consentiment del pares, moltes d’elles  es van quedar amb les famílies que  les van acollir, doncs la postguerra també va ser un malson. Es van anar fent grans i van conèixer a xicots sitgetans amb els qual s’hi van casar.

   La Maria Lluïsa es va emmaridar amb en Josep Maria Borràs, que era fuster d’ofici, i es van quedar a viure en aquests baixos del carrer Sant Bonaventura, on s’havien desplaçat després de la casa de la plaça de l’Ajuntament. En el pis de dalt hi vivia la família Güell. El vell tenia per costum, quan es trobava entre les seves amistats, i algun d’ells anava a apagar el cigarret o el llumí, li deia: “no l’apaguis”, amb la intenció d’encendre el seu. Tan va arrelar el seu costum que la mateixa veu popular li va plantificar el sobrenom d’en “no l’apaguis”.

    Al costat mateix, a la casa que coneixíem per ca la Jardinera, hi vivien l’Hermógenes Gargallo i la seva muller, l’Antonieta Comas, que tenien un fill, en Peret. L’Hermógenes treballava a can Benazet i en Peret que tenia una discapacitat bastant accentuada, ajudava a la seva mare i tirava d’un carretó de fusta.

    Eren personatges singulars que convivien en un carrer, tot compartint excentricitats amb altres veïns; com la Maria Capdet, filla de l’Enric de les cadires,  i la Beatriu Roca. Dos personatges locals, veïnes d’un mateix carrer, que no és que fossin glorioses, sobretot la Maria, millor diguem-ne que eren de bona fe. Una altra definició que encara ara es fa servir quan una persona mostra una ingenuïtat  que, malauradament, es va perdent i que, amb mal criteri, s’acostuma a qualificar  de massa bona fe,  que no té picardia, o li falta malícia. O també li diuen que es pobre d’esperit. Tant una qualificació com l’altra,  no tenen res a veure amb determinades mancances intel·lectuals. Tot el contrari, de vegades són tan intel·ligents que dona la sensació que estan en un altre món.

     Estar com una regadora, també significa no estar amb tots els cincs sentits. Aquella gent d’abans, com ja he dit,  a la més mínima et tractaven de boig, o en el millor dels casos de beneït, o ximple. És clar que quan això succeïa, el personatge en qüestió,  no anava massa sobrat de qualitats exemplificants .

        Només, que recordi, a un li van dispensar u tracte que fregava la màxima qualificació, a l’anomenar-lo ,“el loqui”. Es tractava d’en Salvador Martínez Nebleza, que treballava de forner a la panificadora i vivia al carrer, mal anomenat, del metro. En Salvador tenia el mèrit de ser com era: extravagant i imprevisible.

   Vist tot plegat, si els nostres avis visquessin els temps actuals dirien, i raó no els hi faltaria, que n’hi ha més a fora que a dintre. 

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de setembre del 2019 )